1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Un barril de sabó moll. Jesús Moncada

Fa dues setmanes vaig acabar amb els contes d'Històries de la mà esquerra de l'escriptor mequinensí Jesús Moncada, mort prematurament, al menys pels seus lectors.

Avui començaré una nova entrega del seu segon llibre de contes: El Cafè de la Granota.

Com podreu observar continua mostrant-nos el seu món de llaüters, miners i pagesos d'un poble de la ribera de l'Ebre, representat en la seua mítica Mequinensa, i el seu món desaparegut a ran de la construcció de l'embassament que ofegà el poble, i que junt amb una sèrie d'altres embassaments, impediria la navegació fins a Tortosa i, com a conseqüència, una forma de vida tradicional.

Avui el primer dels contes del llibre

Un barril de sabó moll

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra. Tinc present que les dones ja passaven amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens, i per la vall del riu retrunyien les càrregues de dinamita que feien petar al migdia... Uns núvols d'estalzí baixaven per l'Ebre i s'ataconaven damunt la vila, gairebé a frec dels fumerals; dic d'estalzí i no dic mentida perquè pareixia que ens volien ruixar amb tintures de dols. Fins i tot l'aire de tronada que esventava la polseguera per les cantonades tenia el color negrós. Un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els nervis.

El Llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa, acabava de lligar amarres al molló del Pedret, i la tripulació -el patró i tres peons- descarregava un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix a la matinada. De sabó moll, a la vila no en fabricàvem, això ja ho saps; calia pujar-lo de per avall i ho feien els llaüts que tornaven de dur el carbó de les nostres mines a Flix, Móra i altres llocs de la ribera de l'Ebre. Durant la descàrrega, van haver-hi renecs i batusses, igual que sempre. No cal que et digui, n'ets tip de veure-ho, que baixar un barril de la borda d'un llaüt al molló per un tauló que amb prou feines fa un pam d'amplària és feina que requereix molta traça. Tanmateix, a la fi, després d'estar a punt barril i llaüters de fer un capbussó, per causa de la badada d'un peó que li deien Xinxeu, la mercaderia va arribar a terra sense més tràfecs.

-Tu, desgraciat -digué aleshores el Pere Camps, el patró, al Florenci, un dels peons- Ja pots començar a fer via amb el barril cap a la botiga d'Adelaida. l no t'hi adormis, o t'esllomaré. Així que, si no vols rebre, espavila't!

Encara que jo no hi era, sé de bona font que aquestes van ser les paraules. El Pere Camps era una persona violenta, aspra, que traspuava mala fel. Ningú no volia navegar amb ell i els que ho feien, perquè no els quedava altre déu, ballaven de coroneta; no els estalviava escarnis ni batusses, i allò no estava miqueta de bé. Si hagués pogut presumir de patró fi, de la categoria, posem per cas, de Toni Pit d'Estopa, del vell Gòdia o, per no enlairar-nos tant, de Silvestre Nicolau, encara! D'aquells mestres, que podien servar un llaüt de la vila fins a mar amb els ulls tancats, s'aguantava el que calia. Eren gent de molt senderi; quan et clavaven una catxamona ho feien pel teu bé. El Camps, però, no els arribava ni al serrell de la faixa. No es podien comptar les vegades que s'havia amallat ni el carbó que havia arribat a malmetre per aquell riu de Déu. Jo sempre he pensat que la mala lluna li venia de l'enveja que se'l menjava. l ho pagaven els peons. Ara, amb el pobre Florenci en feia un gra massa, s'hi xalava. Llàstima que el Florenci no hagués tingut la sang més calenta! Si li hagués posat al pit la punta de ferro del pal de barrejar, com va fer el Jaume Sama el dia que en va tenir fins al cabell més alt, del Pere Camps, l'hauria acollonit, guaita qui t'ho diu! Però el Florenci mai no piulava i l'altre, cada cop més envalentit, li fumia uns julis que me'l baldava. Al poble ho sabien fins i tot els gossos.

Aquell dia, l'ànima de càntir tampoc no va replicar.

La Marieta Peris, més coneguda per la Gramola la xafardera més llesta, més sabuda i amb les cuixes més ufanoses de la vila, rentava roba a quatre passes del Llampec, ho plegà tot fil per randa i més tard em jurà que el peó no havia badat boca; i si ella ho digué, pots escriure sense cap mania que el Florenci no la badà. Una vegada, la Marieta i jo... Bé, deixem-ho córrer, ja t'ho explicaré un altre dia; no convé barrejar les històries. Continuem amb el Florenci que, sense dir ni piu, pobre caloi, tombà el barril de costat i començà a fer-lo rodolar carreró amunt.

La botiga de l'Adelaida era on encara és, a la punta de dalt del carreró de Sant Francesc; qui no hi és, és l'Adelaida: fugí amb un recaptador de la contribució i amb les contribucions recaptades quan tu eres encara una melitxa. Ja saps -però em faig la reflexió que els de fora no ho saben i els ho hauràs d'explicar- que el carreró de Sant Francesc és el més costerut dels que travessen la vila de dalt a baix, seguint el pendent de la serra, i van a morir a l'Ebre; els hauràs de contar també que mor precisament al molló del Pedret. Així es faran càrrec que el camí que havia de seguir el peó era una línia recta del llaüt a la botiga. l tan recta, a fe de Déu, com pesada de pujar, i encara més si calia empènyer un barril de sabó moll sense cap ajuda, només perquè un mala sang et volia fer passar el trill per l'esquena.

No caldria ni dir que el Florenci ja panteixava en arribar a l'encreuament amb el carrer de la Barca. Allí va fer una aturada fins que l'alè li retornà. Una cantonada més amunt, el va rebre la conya dels parroquians de la barberia del Miquel, la Clenxa, asseguts en rotllana a la porta de l'establiment.

-Tot aquest sabó necessites per rentar-te Florenci?

-Tan rubinoses duus les orelles?

-El Pere Camps et té el dit a l'ull!

-Jo li diria que el pugés sa iaia!

Fins i tot la Clenxa es va afegir a la gresca; deixà a mig remullar les barbes d'espart de Nemesi Veriu, que s'havia adormit a la butaca i roncava igual que un beneit amb un diari esportiu als genolls, i va treure el cap lluent de brillantina per la porta, a dir-hi la seva. Tu, a la Clenxa ja no el vas conèixer; al poc d'aquesta història, es va escapar amb la dona d'un manescal que vam tenir a la vila i va obrir una perruqueria al París de la França. Ara bé, aquell migdia, el barber ni sospitava que fotria el camp amb una manescala i acabaria xollant els clatells dels francesos.

-Fins quan et deixaràs albardar, babau? -esquellejà mentre brandia iradament la brotxa empastifada de sabó.

Sense respondre a les befes, el llaüter continuà la pujada. Al cap d'una estona, la foscor es va fer més espessa -recordes els nuvolats de què t'enraonava al principi?- i unes gotes de pluja s'esclafaren a terra. En aquell precís moment, jo entrava a les oficines de la mina Segre, davant per davant de la barberia, i ho recordo bé: la rotllana de badocs es va desfer en un tres i no res, tothom buscà cobert i el Florenci es trobà sol al mig del carreró mentre la pluja creixia i es convertia en un aiguat que el degué amarar fins als ossos.

Una mica més amunt, a l'altura de la fonda del Trinquet, el Florenci va renegar. L'assumpte del renec, el vaig saber també per la Gramola; foragitada del riu per la pluja, pujava pel carreró amb la taula de rentar i el cartró ple de roba al cap i va passar al davant del Florenci en el moment precís que el pobre noi, a qui ningú no havia sentit mai ni mitja paraula forta, s'esbravava. Més tard, ella va repetir -quina memòria tenia, a part d'altres coses que no dic, la mala bruixa!- els noms de la mitja dotzena llarga de gent del calendari afectada per la cosa, perquè el renec va ser de molta consideració. Tant és així que diu que la menjaciris de la Teresa, la que encara té una botiga de vetes-i-fils al carrer Major, va fer una novena, no fos cas que els ofesos s'ho prenguessin a la valenta i ens enviessin una malesa. Un cop plegat el renec, la Gramola va enfilar el carrer Nou i va perdre de vista el Florenci.

Després, xiquet, ja vam sentir aquella mena de tro. Pareixia que s'esfondrava el món, que tot se n'anava a can Pistraus. I al final, un espetec d'esgarrifor. La sota d'oros, quin espetec! T'asseguro, i no dic mentida, que a tants com érem a les oficines de la mina Segre se'ns va tallar la respiració. Esverats, ens vam llençar al carrer. La gent treia el cap per finestres i balcons a veure què passava, I el que passava era que el barril del Florenci havia baixat com una mala cosa pel carreró i s'havia esclafat a la cantonada del cafè d'Alexandre. Havien petat els cércols d'acer i l'envàs s'havia obert igual que una carxofa: el paviment, empastifat de sabó, feia una pudor de lleixiu que destalentava. L’aiguat va desfer de seguida aquella pasta negrosa i lluent i en va aixecar una muntanya d'escuma. T'hauria agradat de veure-ho. El regall que baixava pel carreró la va arrossegar fins al riu, i amb tota aquella bromera blanca que va cobrir el molló pareixia talment que els llaüts anessin vestits de puntes.


* * *


Vam suposar, i dic això perquè no en tenim cap testimoni i no va haver-hi manera de treure al Florenci ni mitja parauleta, que el barril se li va esmunyir de les mans i que ell, a fi que l'envàs no l'enganxés i li fes una malura, va haver de saltar de costat i deixar-lo anar carreró avall. Tots sabem que el sabó moll llisca d'allò més. O potser va estar el cansament, vés a esbrinar-ho! Setanta quilos de sabó, el barril i l'aiguat que baixava pel mig del carreró són una barreja de cosco. Fos el que fos, la història va fer parlar molt als cafès i les tertúlies cantoneres. Un apotecari, el Teodor, el qual tampoc no vas arribar a conèixer perquè va fugir fa molts anys amb la dona d'un gallinaire que venia a vendre aviram a la placa va arribar a l'extrem de comparar el Florenci amb un que li deien el Sísif, a qui un déu dels d'abans havia condemnat a pujar una roca a rodolons fins al cim d'una muntanya i cada cop que hi arribava mort de cansament, la roca, au!, se li escapava i tornava a fer cap a baix. Caldrà que et digui que el Florenci va ser per sempre més el Sísif de la Ribera? En fi, el cas va fer molta gràcia a tothom. A qui no en féu tanta, jo diria que goteta, va ser al Pere Camps. l no tan sols per la pèrdua del sabó, que Déu n'hi do, sinó per una circumstància de la qual, els qui la sabíem, no en diguérem ni mitja paraula. l el mateix Pere Camps es guardà com de caure al riu de fer-ne comentari perquè li vam donar a comprendre -amb bones paraules i ben enraonades, tu ja m'entens- que allò havia estat una de les moltes casualitats que es donen a la vida i que més li valdria no buscar raons ni fer sarau. Al cap i a la fi, ¿tenia algú la culpa que, en el moment que el barril s'esmunyia de les mans del Florenci, el Pere Camps pugés pel carreró camí de casa seva i s'hagués hagut de ficar de cap a la barberia de la Clenxa per no acabar esclafat?

FI


* * * * * * * * * *


UN BARRIL DE JABÓN LÍQUIDO

Lo del Florenci comenzó cuando ya casi era la hora del almuerzo – me contó el viejo Cristòfol en La Granota mientras bebíamos café, antes de iniciar la partida de botifarra. Me acuerdo bien que las mujeres ya pasaban con las cestas en el brazo, camino de las minas, llevando la comida a sus maridos, y por el valle del río retronaban las cargas de dinamita que hacían explosión a mediodía... Unas nubes de hollín bajaban por el Ebro y se apretujaban sobre el pueblo, junto a las humaredas; digo de hollín y no miento porque parecía que nos querían rociar con tintes de luto. Incluso el aire de tormenta que aventaba polvaredas por los rincones tenía un color negruzco. Un día feo, muchacho, de los que te aguzan los nervios.

El Llampec, uno de los cuatro laúdes de la mina Teresa, acababa de amarrar al noray del Pedret, y la tripulación – el patrón y tres peones – descargaba un barril de jabón líquido que habían embarcado en Flix aquella madrugada. En el pueblo no fabrícabamos jabón líquido, ya lo sabes; había que subirlo de por allá abajo y eso hacían los laúdes que regresaban de llevar el carbón de nuestras minas a Flix, Móra y otros pueblos de la ribera del Ebro. Durante su descarga hubo maldiciones y reyertas, como siempre. No tengo que decirte, estás harto de verlo, que bajar un barril de a bordo de un laúd al embarcadero, rodando sobre un tablón que a duras penas tiene un palmo de ancho es tarea que requiere mucha experiencia. Sin embargo, por fin, tras haber estado a punto, barril y laúteros, de darse un chapuzón, por culpa del despiste de un peón llamado Xinxeu, la mercancía llegó a tierra sin más historias.

-Tú, desgraciado – dijo entonces el Pere Camps, el patrón, al Florenci, uno de los peones – Ya puedes apresurarte con el barril hasta la tienda de Adelaida. Y no te duermas, o te deslomaré. De modo que, si no quieres recibir, espabila!

Aunque yo no estaba, sé de buena fuente que estas fueron las palabras. El Pere Camps era una persona violenta, áspera, que rebosaba de mala hostia.

Nadie quería navegar con él y aquellos que lo hacían porque no les quedaba otra, iban de coronilla; no les ahorraba escarnios ni golpes, cosa que no estaba nada bien. Si hubiese podido presumir de patrón de los buenos, de la categoría, pongamos por caso, de Toni Pit d’Estopa, del viejo Gòdia, o para no irnos tan lejos, de Silvestre Nicolau, todavía! A aquellos maestros que eran capaces de guiar un laúd desde el pueblo hasta el mar con los ojos cerrados, uno les aguantaba lo que hiciera falta. Eran gente muy sensata; cuando te daban una hostia lo hacían por tu bien. Pero el Camps no les llegaba ni al colgajo de la faja. Eran incontables las veces que había encallado, ni el carbón que había llegado a malmeter por ese río de Dios. Yo siempre he pensado que su mala luna le venía de la envidia que se lo comía. Y lo pagaban los peones. Ahora que, con el pobre Florenci, se pasaba de largo, se regodeaba. Lástima que el Florenci no tuviera un poquitín más de sangre! Si le hubiera puesto al pecho la punta de hierro del palo de mezclar, como hizo el Jaume Sama aquel día que estaba hasta más arriba de la coronilla del Pere Camps, lo hubiera acojonado, mira cómo te lo digo! Pero el Florenci ni chistaba y el otro, cada día más envalentonado, le soltaba unos golpes que me lo baldaba. En el pueblo hasta los perros lo sabían.

Aquel día, el pobre alma de cántaro tampoco replicó.

La Marieta Peris, más conocida por La Gramola, la chafardera más lista, más inteligente y con los muslos más pujantes del pueblo, lavaba ropa a cuatro pasos del Llampec, lo clisó todo de pe a pa y más tarde me juró que el peón no había dicho ni esta boca es mía; y si ella lo asegura, puedes escribir sin ninguna duda que el peón no había abierto boca. Una vez, la Marieta y yo... Bueno, dejémoslo correr, ya te lo explicaré otro día; no conviene mezclar historias. Continuemos con el Florenci que, sin decir ni mu, pobre chaval, tumbó el barril y empezó a hacerlo rodar calle arriba.

La tienda de la Adelaida estaba donde está todavía, en lo más alto del callejón de Sant Francesc; quien ya no está, es la Adelaida: se escapó con un recaudador de la contribución y con las contribuciones recaudadas cuando tú eras todavía una hormiguita. Ya sabes – pero como los de fuera no lo saben se lo tendrás que explicar – que el callejón de Sant Francesc és el de más pendiente de los que atraviesan el pueblo de arriba abajo, siguiendo la cuesta de la sierra, y van a morir al Ebro; les tendrás que contar también que muere precisamente en el noray del Pedret. Así se darán cuenta de que el camino que tenía que seguir el peón era una línea recta desde el laúd hasta la tienda. Y tan recta, a fe de Dios, como pesada de subir, y todavía más si hay que empujar un barril de jabón líquido sin ninguna ayuda, sólo porque un hijo puta quiere joderte la espalda bien jodida.

No hay que decir que el Florenci ya jadeaba al llegar al cruce con la calle de la Barca. Allí hizo un descanso hasta recuperar el aliento. Una esquina más arriba, lo recibió la coña de los parroquianos de la barbería del Miquel, la Clenxa, sentados en círculo a la puerta del establecimiento.

-¿Todo ese jabón necesitas para lavarte, Florenci?

-¿Tanta cera llevas en las orejas?

-El Pere Camps te tiene puesto el dedo en el ojo!

-Yo le diría que lo subiese su abuela!

Incluso la Clenxa se añadió a la broma; dejó a medio remojar las barbas de esparto de Nemesi Veriu, que se había adormilado en la butaca y roncava como un santo con un diario deportivo en las rodillas, y sacó la cabeza reluciente de brillantina por la puerta, para decir la suya. Tú, a la Clenxa, ya no lo conociste; poco después de esta historia, se escapó con la mujer de un veterinario que tuvimos en el pueblo y abrió una peluquería en el París de la Francia. Ahora bien, aquel mediodía, el barbero ni sospechaba que se fugaría con una veterinaria y acabaría esquilando cabezas francesas.

-¿Hasta cuando te dejarás enalbardar, melón? – graznó mientras blandía irritado la brocha embadurnada de jabón.

Sin responder a las burlas, el lautero continuó la subida. Al cabo de un rato, la oscuridad se espesó - ¿recuerdas las nubes de que te hablaba al principio? – y unas gotas de lluvia rebotaron en tierra. En aquel preciso momento, yo entraba en las oficinas de la mina Segre, enfrente mismo de la barbería, y lo recuerdo bien: el grupo de mirones se deshizo en un santiamén, todos en busca de refugio y el Florenci se encontró sólo enmedio del callejón mientras arreciaba la lluvia y se convertía en un aguacero que lo dejó empapado hasta los huesos.

Un poco más arriba, a la altura de la fonda del Trinquet, el Florenci blasfemó. El asunto de la blasfemia, lo supe también por La Gramola; expulsada del río por la lluvia, subía por el callejón con la tabla de lavar y la cesta llena de ropa en la cabeza y pasó por delante del Florenci en el preciso instante en que el pobre chaval, a quien nadie había oído nunca ni media palabrota, se desbravaba. Más tarde, ella repitió – qué memoria tenía, aparte de otras cosas que no digo, la mala bruja! – los nombres de la media docena larga del calendario afectada por la cosa, porque la blasfemia fue de consideración. Tanto es así que cuentan que la meapilas de la Teresa, la que todavía tiene una tienda de mercería en el carrer Major, rezó una novena, no fuera que los ofendidos se lo tomaran a la brava y nos enviaran una peste. Una vez oída la blasfemia, La Gramola tomó el carrer Nou y perdió de vista al Florenci.

Luego, chaval, fue cuando oímos aquella especie de trueno. Parecía que se hundía el mundo, que todo se iba a la mierda. Y al final, un trallazo acojonante. La sota de oros, qué trallazo! Te aseguro, y no miento, que a todos cuantos estábamos en las oficinas de la mina Segre se nos cortó la respiración. Acojonados nos lanzamos a la calle. La gente asomaba la cabeza por ventanas y balcones para ver qué pasaba. Y lo que pasaba era que el barril del Florenci había bajado como una bala por el callejón y se había estampado en la esquina del café de Alexandre. Habían reventado los flejes de acero y la bota se había abierto como una alcachofa: el pavimento pringado del jabón, echaba un pestuzo a lejía que quitaba el sentido. El aguacero deshizo enseguida aquella pasta negruzca y reluciente levantando una montaña de espuma. Te hubiera gustado verlo. El reguero que bajaba por el callejón la arrastró hasta el río, y con toda aquella espuma blanca que cubría el embarcadero parecía como si los laúdes estuvieran vestidos de encaje.


* * *


Supusimos, y digo esto porque no tenemos ningún testigo y no le pudimos arrancar al Florenci ni media palabra, que el barril se le resbaló de las manos y que él, a fin de que la bota no lo enganchara y lo lisiara, saltó a un lado y lo dejó ir calle abajo. Todos sabemos que el jabón líquido patina que da gusto. O quizá fue el cansancio, vete a saber! Setenta quilos de jabón, el barril y el torrente que bajaba por el centro del callejón son una mezcla explosiva. Fuese lo que fuese, la historia dió mucho de que hablar en los cafés y en las tertulias de las esquinas. Un boticario, el Teodor, a quien tampoco llegaste a conocer porque se fugó hace muchos años con la mujer de un criador de gallinas que venía a vender sus aves a la plaza, llegó al extremo de comparar al Florenci con un tal Sísif, a quien un dios de los de antes había condenado a subir una roca, haciéndola rodar, hasta la cima de una montaña, y cada vez que llegaba, muerto de cansancio, la roca, hala, se le escapaba y volvía a rodar montaña abajo. ¿Tengo que decirte que el Florenci fue, desde entonces y para siempre jamás, el Sísif de la Ribera? En fin, que el caso le hizo mucha gracia a todo el mundo. A quien no le hizo tanta, yo diría que ni gota, fue al Pere Camps. Y no sólo por la pérdida del jabón, que ya jodía, sino por una circunstancia de la que, los que la supimos, no dijimos ni media palabra. Y el mismo Pere Camps, se guardó como de caer al río de comentar lo más mínimo, porque le dimos a entender - con buenas y santas razones, tú ya me entiendes – que aquello no había sido más que una de las muchas casualidades que se dan en la vida y que más le valdría no buscar bronca ni armar jaleo. Al fin y al cabo, ¿tenía nadie la culpa de que, en el mismo instante en que el barril le resbalaba de las manos al Florenci, subiera el Pere Camps por el callejón camino de casa y se hubiera visto obligado a saltar de cabeza a la barbería de La Clenxa, para no acabar espachurrado?

FIN

1 comentari:

colombine ha dit...

genial!!!

Si el Pere levantara la cabeza seguro que se cambiaba el apellido...