1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 16 de desembre de 2009

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (II). Jesús Moncada

I continuem avui amb el relat iniciat la setmana passada. Avui Moncada ens desvetlla quin era l'important escàndol.

Però, aconseguirà la guàrdia civil descobrir el culpable del cas?

No resulta gens fàcil, molt més quan tanta gent sent admiració per aquest salvador, in extremis, de l'equip del poble.

I és que el futbol és tan important...!

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (II)

-Jo diria que l’han acollonit – es veu que es planyia l’Eusebi Rius a la tertúlia del calafat, el dissabte d’aquella setmana sinistra.

-No se’n cantarà més ni gall ni gallina – l’acomboiava Robert Noguera, peó del Cleopatra.

-Patirem – assegurà Joanot de Monegre amb el seu optimisme habitual.

-Doncs, jo dic que no! – discrepà el vell Antoniet, el calafat, mentre reparava el timó del Sant Mateu, que s’havia malmès en amallar-se el llaüt davant per davant d’Ascó.

-Vas errat!

-Què t’hi jugues?

-El que vulguis.

-Una ampolla de conyac?

-Com si vols una dotzena...

-Quina fanfàrria!

Les escenes d’aquest caire sovintejaren i, en arribar el diumenge, a l’hora de començar el partit de futbol, els afeccionats es trobaven dividits en dos grups, els esperançats i els deprimits, encara que aquests últims, si deixem de banda els masoquistes de mena, tenien la il·lusió secreta de perdre les apostes. Tanmateix, durant la primera part d ela competició, va semblar que els cafès, cremats, berenars, ressopons i alifares de les juguesques anirien a càrrec dels esperançats, ja que tot semblava donar la raó als escèptics. No fou fins començada la segona part que les coses es capgiraren. D’acord amb el testimoni més fiable – és a dir, el del vell Cristòfol-, l’esdeveniment es produí en esmunyir-se un dels extrems forasters entre els defenses locals, que estaven destarotadets; sense ningú per mortificar-lo, el galifardeu inicià una correguda que hauria acabat segurament en gol si en aquell moment no s’hagués sentit un xiulet que aturà en sec l’avançada. El jugador, furibund, s’acarà a l’arbitre, preguntant-li de mala manera quina havia estat la falta; el col·legiat respongué que ell no havia xiulat, i s’organitzà una sarataga a la qual el públic contribuïa, energumènic i vociferant:

-Faci’l penjar, senyor àrbitre!

-Acotoli’l!

-No es deixi acoquinar!

-Aquestes són tàctiques que podríem qualificar de dilatòries, parlant amb propietat – comentava Sebastià Soleres, un penques saberut i maquiavèl·lic, amb molta prosopopeia, a fi d’embolicar la troca -. Aquesta forasteralla incivilitzada ha parat el joc perquè es temien que els anàvem a infligir una contraofensiva letal.

-Parles com un ministre, Sebastià!

-Aleshores, fotuda!

En desfer-se l’embolic, després del sarau, el joc va continuar, però els nostres ja havien tancat files davant la porteria local i neutralitzaren l’amenaça, encara que amb penes i treballs. Tanmateix, els espectadors van sospirar alleugerits: l’àrbitre pirata, el desconegut capaç d’imitar el xiulet dels col·legiats amb una traça diabòlica, havia reaparegut sense deixar-se acovardir per les forces de l’ordre, que li seguien el rastre.

Les intervencions del misteriós personatge havien començat, miraculosament, feia un parell de mesos, en iniciar l’equip de la vila una davallada inexplicable, que l’havia fet retrocedir gairebé a la cua de la classificació, davallada que no havien pogut aturar ni afalacs, ni amenaces als jugadors, per no parlar dels exorcismes que mossèn Silvestre, el rector, un dels fanàtics incondicionals de l’equip, practicava d’amagatotis en el camp de futbol, la nit abans de cada partit i que havien resultat també un fracàs. Per això, aquelles actuacions de l’àrbitre pirata, rares però precises i eficaces a l’hora de desbaratar les jugades més perilloses dels contraris, foren molt agraïdes. Ara bé, aquesta gratitud no era compartida per tothom i la col·laboració misteriosa a la tasca arbitral provocà reaccions que els vilatans trobaren òbviament desmesurades. Quin sant s’havia penjat? Què volia dir aquella allau de denúncies dels equips visitants a la federació, aqull munt de cartes comminatòries del col·legi d’àrbitres i tantes amenaces de sancions? Al capdavall, per quatre xiulets de no-res... Potser en feien un gra massa, els de la capital! Només havia faltat el desplegament de la força pública, la qual, irritada per la resurrecció inesperada d’aquell personatge impertinent i agosarat, es disposà a enxampar-lo.

L’afer, tanmateix, no es presentava fàcil. Segons es desprenia del fet que les xiulades no eixien mai del mateix lloc – ara venien d’una banda del camp, ara de l’altra – el fals àrbitre era o volia fer-ho creure, de la mena d’espectadors que el senyor Honorat, l’apotecari, anomenava peripatètics, és a dir els qui seguien les incidències del joc tot passejant entorn del camp i només s’aturaven un moment a fi de guaitar les jugades crucials, per reemprendre de seguida el caminar calmós, si el cas no requeria la seva presència vociferant a la tanca una estona més llarga. Oposada a aquesta espècie nòmada, hi havia la sedentària: al cantó de ponent, els comunistes ocupaven sempre un tros d’espona que quedava de l’antic hort on havia estat construït el camp, encara que un grup de dissidents se n’anà més tard a la banda de llevant; els socialistes feien pinya davall un àlber a tocar dels vestidors, mentre a la seva dreta se situava la junta de la germandat de pagesos, separada dels republicans d’esquerra per una claveguera que passava per sota de les taquilles. Entre aquests grups i d’altres – com els vellets de la tertúlia del bar de Benjamí, els quals es duien les cadires del cafè, o la colla de l’estanquer, identificable per les fogueres que els seus components encenien els dies de fred a la vora de l’Ebre – es desplaçaven els peripatètics entre els quals hauria estat una xamba localitzar l’àrbitre pirata, malgrat el geni estratègic de don Hermógenes.

CONTINUARÀ...


* * * * * * * * * *


UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (II)

-Yo diría que lo han acojonado – se lamentaba el Eusebi Rius en la tertulia del calafate, el sábado de aquella semana siniestra.

-No se cantará más ni gallo ni gallina – lo acompañaba Robert Noguera, peón del Cleopatra.

-Sufriremos – aseguró Joanot de Monegre con su habitual optimismo.

-Pues yo digo que no! – discrepó el viejo Antoniet, el calafate, mientras reparaba el timón del Sant Mateu, que se había roto al embarrancar el láud frente a Ascó.

-Estás equivocado!

-¿Qué te juegas?

-Lo que quieras.

-Una botella de coñac?

-Como si quieres una docena...

-Qué fanfarria!

Las escenas de este tipo menudearon y, al llegar el domingo, a la hora de empezar el partido de fútbol, los aficionados se encontraban dividios en dos grupos, los esperanzados y los deprimidos, aunque estos últimos, si quitamos a los masoquistas inveterados, conservaban la secreta ilusión de perder su apuesta. Sin embargo, durante la primera parte del partido, pareció que los cafés, carajillos, meriendas, cenas de madrugada y alifaras serían pagados por los esperanzados, ya que todo parecía dar la razón a los escépticos. No fue hasta iniciada ya la segunda parte que las cosas cambiaron. Según el testigo más fiable – es decir, el del viejo Cristòfol -, el acontecimiento se produjo al escaparse uno de los extremos forasteros entre los defensas locales que estaban desconcertados; sin nadie que lo parara, el tunante inició una carrera que habría acabado seguramente en gol si en aquel momento no se hubiera escuchado un silbato que paró en seco la jugada. El jugador, furibundo, se encaró con el árbitro, preguntándole de mala manera cual había sido la falta; el colegiado respondió que él no había pitado, y se organizó una zaragata a la que el público contribuía, energuménico y vociferante:

-Mándelo colgar, señor árbitro!

-Acogótelo!

-No se deje acoquinar!

-Estas son tácticas que podríamos calificar de dilatorias, hablando con propiedad –comentaba Sebastià Soleres, un piernas sabihondo y maquiavélico, con mucha prosopopeya, a fin de liarla todavía más -. Esta forasteralia incivilizada ha detenido el juego porque se olían que les íbamos a infligir una contraofensiva letal.

-Hablas como un ministro, Sebastià!

-Entonces, jodida la hemos!

Cuando se calmó el follón, después del sarao, el juego continuó, pero los nuestros ya habían cerrado filas delante de la portería local y neutralizaron la amenaza, aunque con penas y trabajos. No obstante los espectadores suspiraron aliviados: el árbitro pirata, el desconocido capaz de imitar el silbido de los colegiados con su arte diabólico, había reaparecido sin dejarse acobardar por las fuerzas del orden que le seguían el rastro.

Las intervenciones del misterioso personaje habían comenzado, milagrosamente, hacía un par de meses, al iniciar el equipo del pueblo una bajada inexplicable, que lo había hecho retroceder casi a la cola de la clasificación, descenso que no habían podido detener ni halagos ni amenazas a los jugadores, por no hablar de los exorcismos que mosén Silvestre, el capellán, uno de los fanáticos incondicionales del equipo, practicaba a escondidas en el campo de fútbol, la noche antes de cada partido y que habían resultado, también, un fracaso. Por eso, aquellas actuaciones del árbitro pirata, raras pero precisas y eficaces a la hora de desbaratar las jugadas más peligrosas de los contrarios, eran muy celebradas. Ahora bien, aquella gratitud no era compartida por todo el mundo y la misteriosa colaboración a la tarea arbitral provocó reacciones que los vecinos encontraron obviamente desmesuradas. ¿Qué santo se había colgado? ¿Qué quería decir aquel alud de denuncias de los equipos visitantes a la federación, aquella montaña de cartas conminatorias del colegio de árbitros y tantas amenazas de sanción? Al fin y al cabo, por cuatro pitaditas de nada... Estaban pasándose un rato los de la capital! Sólo faltaba el despliegue de la fuerza pública, la cual, irritada por la inesperada resurrección de aquel personaje impertinente y atrevido, se dispuso a atraparlo.

El asunto, sin embargo, no se presentaba fácil. Según se desprendía del hecho de que las pitadas no salieran nunca del mismo lugar – a veces venían de una parte del campo, otras de la contraria – el falso árbitro era, o quería que así se creyera – del tipo de espectadores que el señor Honorat, el boticario, llamaba peripatéticos, es decir lo que seguían las incidencias del juego mientras paseaban alrededor del campo y sólo se detenían un momento para observar las jugadas cruciales, para reemprender enseguida el caminar calmado, si el caso no requería su presencia vociferante desde la cerca un rato más largo. Opuesta a esta especia nómada, estaba la sedentaria: en la parte de poniente, los comunistas ocupaban siempre un trozo de orilla que quedaba del antiguo huerto donde se había construído el campo, aunque un grupo de disidentes se fue más tarde a la parte de levante; los socialistas se apiñaban bajo un álamo blanco junto a los vestidores, mientras que a su derecha se situaba la junta de la hermandad de payeses, separada de los republicanos de izquierda por un alcantarillado que pasaba por debajo de las taquillas. Entre estos grupos y otros – como los viejecitos de la tertulia del bar de Benjamí, que se traían las sillas del café, o el grupo del estanquero, identificable por las hogueras que sus integrantes encendían los días de frío a orillas del Ebro – se desplazaban los peripatéticos entre los que habría sido pura chamba localizar al árbitro pirata, a pesar del genio estratégico de don Hermógenes.

CONTINUARÁ...