1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 31 de juliol de 2009

El club de la cançó. El gran burgès. Pi de la Serra. Cançó de llaurador. Ovidi Montllor

Avui Gatita ens proposa una cançó sobre el treball. Ja ho sé que el treball és salut, però per això hem inventat els hospitals. O no?

Havia pensat portar un poema de Salvat-Papasseit: "L'Ofici que més m'agrada", en una versió preciosa de l'Ovidi Montllor, però què carall, som a l'estiu, i no està gens bé fer apologies del treball que potser posarien tristos als qui fan les (in)merescudes vacances, així que al final m'he decidit per aquest poema de Pere Quart: "El Burgès" versionat per Francesc Pi de la Serra.




EL BURGÈS

Pere Quart - Francesc Pi de la Serra

Es lleva a dos quarts d'una,
es banya i es perfuma
i amb l'haiga nou que té,
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Finida l'àrdua tasca,
i per no caure en basca,
es pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître,
vinclant l'esquena dreta,
li cantarà el menú.
Ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l'ofici del burgès:
menjar, jeure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se'n va a la biblioteca,
s'enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l'armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s'arribarà a cal sastre
per emprovar-se un tern:
l'arruga de l'espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l'amplada de l'infern.

Més tard com cada dia
seurà a la barberia
on el perfilaran.
-L'altre barbut.- La cita:
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

És l'ofici del burgès:
menjar, jeure i no fer res.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més.
Amb el que el mosso els cobra
a casa d'un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores:
a un fosc bar dels afores
es prenen molts gin fish.
Amb la saliva amarga.
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

Al pis de l'amigueta,
que li farà, pobreta,
l'amor sense perills.
I a casa, a darrera hora,
on vetlla, i potser plora,
la mare dels seus fills.

És l'ofici del burgès:
menjar, jeure i no fer res.

EL BURGUÉS

Se levanta a las doce y media,
se baña y se perfuma
y con el nuevo cochazo,
corre a firmar un rato
en un banco de Barcelona
donde está de consejero.

Acabada la dura tarea,
y para no caerse en redondo
se toma un vermut completo
en un club de señorones
que ya lo tienen todo hecho

Allí mismo el maitre
inclinando ligeramente la espalda,
le cantará el menú.
Elegirá una tortilla
de langostinos poco hecha
y un chuletón medio crudo.

Buen oficio el del burgués:
comer, dormir y no dar ni palo.

Acabado el banquete
se va a la biblioteca,
se hunde en el sofá
y duerme la siesta,
el chaleco desabotonado
y un eructo en el paladar.

Después el gran pillastre
se acercará a donde el sastre
para probarse un terno:
la arruga de la espalda,
la ralla de los pantalones
el ancho del bolsillo del chaleco.

Más tarde como a diario
se sentará en la barbería
donde lo perfilarán.
-El siguiente barbudo.- La cita:
hoy toca Lolita
y recto al restaurante.

Buen oficio el del burgués:
comer, dormir y no dar ni palo.

Engulle en tres bocados
la comida tan elaborada
que más ya no se puede.
Con lo que les cobra el camarero
en casa de un obrero
vivirían todo un mes.

Mata entonces tres horas:
en un bar poco iluminado de las afueras
donde toman muchos gin fish.
Con la saliva amarga,
poniendo cara de circustancias,
suben los dos al piso.

Al piso de la querida,
que le hará, pobrecita,
el amor sin peligro.
Y a casa, a última hora,
donde vela y quizás llora,
la madre de sus hijos.

Buen oficio el del burgués:
comer, dormir y no dar ni palo.


Però més tard he recapacitat, i he recordat aquesta cançó de treball que m'ha recordat les que li sentia cantar al germà de mon pare, que era d'ofici carreter. Mal ofici el de llaurador. Amb vosaltres, la Cançó de llaurador d'Ovidi Montllor




CANÇÓ DE LLAURADOR

Tant com m'estime la terra, ai mare!
i no vull ser llaurador, ai mare!
jo no vull ser llaurador.
Si no em compren un tractor, ai mare!
que les xiquetes del poble, ai mare!
no em volen veure amb la mula.
No vull fer verema a França, ai mare!
jo vull treballar ma terra, ai mare!
jo vull treballar ma terra.
I si no marxe no em case, ai mare!
que les xiquetes fadrines, ai mare!
no volen xicots amb mula.
No et puc pas donar la culpa, ai mare!
tu pels fills vols lo millor, ai mare!
tu pels fills vols lo millor.
Qui és que obliga al llaurador, ai mare!
a deixar sa mare terra, ai mare!
per ell mil malediccions.

CANCION DE LABRADOR

Tanto como amo la tierra, ay madre!
y no quiero ser labrador, ay madre!
yo no quiero ser labrador.
Si no me compran un tractor, ay madre!
que las muchachas del pueblo, ay madre!
no me quieren ver con la mula.
No quiero ir a la vendimia a Francia, ay madre!
yo quiero trabajar mi tierra, ay madre!
yo quiero trabajar mi tierra.
Y si no voy no me caso, ay madre!
que las muchachas solteras, ay madre!
no quieren mozos con mula.
No te puedo echar la culpa, ay madre!
tú para tus hijos quieres lo mejor, ay madre!
tú para tus hijos quieres lo mejor.
Quien es el que obliga al labrador, ay madre!
a dejar su madre tierra, ay madre!
para él mil maldiciones.


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice

Si donen pren, o fes-li cas als majors. A voltes amb el cas Gürtel

Llig avui al diari Levante Los cabecillas del caso Gürtel en Madrid podrán ser juzgados con Camps en Valencia que el jutge instructor Pedreira, del TSJM, ha decidit traslladar el tros de causa que afecta els presumptes pagadors dels cada cop menys presumptes regals rebuts pel Molt Honorable Camps i companyia, al TSJCV.

Aparentment una bona notícia llevat que el TSJCV, seguint la seua original teoria de "la monteria o pesquisa general" (jutge Montero Aroca dixit) decideixi arxivar la causa, i els presumptes donants quedin tan lliures d'ésser jutjats com els presuntes receptors de les donacions. Ni al TSJCM, ni al TSJCV, ni al TS.

I més quan el propi jutge Pedreira del TSJCM ens avisa que anirà cedint els papers tal com els vaja obrint, cosa que implica que el TSJCV haurà de decidir l'arxivament o no del seu tros de fragmentada causa en base a informacions no completes.

Per cert, sembla ser, segons conta el País que Fuentes del Tribunal Supremo señalan al respecto: "¿En qué cabeza cabe que en Valencia sea juzgado Camps por recibir regalos y no quien se los da, El Bigotes y compañía, si se trata de una misma acción punible?". Estas fuentes consideran una "barbaridad" que el caso Gürtel se haya troceado en tres partes. Declaració que, de ser certa, indica que la intel·ligència no seria patrimoni exclusiu dels qui no hem estudiat dret.

I m'ha vingut al cap la dita del meu poble a les partides de pilota, quan els espectadors creuen les seues apostes a favor de blaus o rojos: Si donen, pren

Doncs això

dimecres, 29 de juliol de 2009

Dimecres, relats d'altri. Debat d'urgència (i II). Jesús Moncada

Dimecres passat havíem deixat reunides les imatges de l'església en una mena d'assamblea de veïns convocada sorpresivament pel sant Llibori. Com passa en aquests actes, cadascú va a la seua i allò de més dificil és fer-se escoltar. Però el sant Llibori és persistent. Tot un líder.


DEBAT D'URGÈNCIA (i II)


-Xiquets -va insistir el sant Llibori, empipat-. Si no calleu, no farem res de bo. Això sembla can seixanta.

-Apa, nois! -ajudà el sant Pasqual-. A veure si parem una mica d'atenció i no aprofitem que Nostre Senyor i la seva mare són a prendre les aigües a la Fontcalda per portar-nos malament i fer barrila, igual que els alumnes quan no hi és el mestre!

-Gràcies, Pasqual. Bé, com deia abans, la nostra situació no pot ser més crítica.

-Que bé parla! -sospirà la santa Quitèria, embadalida-. Sembla un predicador!

-Muts i a la gàbia! -manà el bisbe, severament.

-Us he de comunicar, per encàrrec del senyor rector, que l'exèrcit d'Àfrica s'ha rebel·lat contra el govern i que moltes guarnicions de la península s'han sumat a la rebel·lió. Això vol dir que el país està dividit, a hores d'ara, en dues zones: la que continua fidel a aquesta odiosa República i la que dominen els nostres, els militars rebels.

-Ja era hora! -exclamà el bisbe-. A veure si ara tornem a restaurar l'ordre i els valors morals!

-Molt bé!

-I fem una bona neteja!

-I podem sortir en processó una altra vegada!

-Fora la República!

-Fora, fora!

-Jo no cridaria tant -suggerí l'orador-, perquè dóna la casualitat que nosaltres som a la zona republicana.

-Què dius?

-Sí que l'hem fet bona!

-Ai, senyor! Voleu dir que ens hauran sentit?

-I això significa -continuà el sant Llibori- que ens trobem dintre un vesper, voltats de socialistes, comunistes, anarquistes, maçons i tota mena de gentussa, que ara es voldrà venjar de nosaltres.

-El món és ple de desagraïts!

-Ens rebel·lem pel seu bé i ens ho pagaran amb guitzes!

-Cria corbs...

-Em sembla que estic a punt de desmaiar-me - gemegà la imatge de santa Quitèria.

-Mira, nena, ara no muntis el número, eh? –digué la santa Casilda-. Ja tindràs temps de fer-ho quan ens calin foc o ens llencin al riu.

-Senyoretes -remugà el bisbe-, mantinguin la dignitat! Què vol dir això? Si hem d'anar a la foguera, ho farem amb el cap ben alt. Senyor Llibori, on és el rector?

-Ha fugit aquest capvespre disfressat de pagesa, amb un mocador al cap i un cartró ple d'albergínies, per dissimular.

-Mira que bé! -exclamà, sarcàstica, la santa Casilda-. I els altres ja s'ho faran!

-No et fiquis amb ell, eh? -va replicar la santa Quitèria-. Tots sabem que no et resultava simpàtic, perquè mai no et feia treure a les processons.

-Quitèria, para compte que...

-Senyoretes, m'obligaran vostès a posar-les de cara a la paret! -amenaçà el bisbe.

-Ara no és el moment de discutir ni de treure els drapets al sol -intervingué el sant Llibori-. El que cal és rumiar la manera de passar la maroma fins que arribin els nostres, atès que no podem esperar ajuda de ningú. Si algú té alguna idea, que la digui, però, sense perdre via.

-Podríem fer un miracle -suggerí una veu des de l'absis.

-És clar! Podríem fugir volant!

-Proposta rebutjada -tallà el sant Llibori-. No tenim temps. Tots sabeu els tràmits que cal seguir per obtenir autorització per fer un miracle: instància, per triplicat, acompanyada d'un certificat del rector assegurant que la persona que ha de rebre la gràcia observa bona conducta religiosa, moral i sobretot política; certificat de penals, informe favorable de la comissió tècnica del departament corresponent, etc., etc. I no cal que us expliqui com funciona la burocràcia, oi? Tot plegat, dos mesos, anant bé! Això si després no es barregen els expedients, com aquell cop que vaig demanar permís per curar un gra que li havia sortit a l'alcalde al clatell i em va arribar una autorització per enviar una plaga de llagosta als camps de blat de Rússia.

-No pretengui esbrinar els designis secrets de la Providència, senyor Llibori -va renyar el bisbe Godofrè-. Si la cosa va anar així, algun motiu hi havia!

-Molt ben dit! -exclamà la gòtica-. Només faltaria que qualsevol es permetés criticar les decisions de la jerarquia!

-Calleu! Sembla que entra algú.

Una de les portes laterals, la de la banda de l'evangeli, s'havia obert amb un xerric i una dona vestida de negre, amb un mocador al cap, es va esmunyir de pilastra a pilastra fins a l'altar de sant Antoni Abat; allí va encendre un ciri que portava, l'embotí en un canelobre de bronze als peus de la imatge i, després d'estar-se un moment davant l'altar, però, sense agenollar-se, es va escapolir, lleugera i silenciosa com una fura.

-Qui era?

-Què ha vingut a fer?

-Hi ha notícies?

-Au, Toni, parla!

-Era la Caterina, la del carrer del Castell -digué, a la fi, la imatge del sant Antoni.

-La bruixa?

-Sí senyor, ella mateixa.

-I què volia, si es pot saber? -va preguntar el sant Llibori, enmig de l'esclafit de veus escandalitzades que va provocar la revelació de la identitat de la visitant.

-Proposar-me un tracte.

-El que ens faltava!

-No volem tractes amb bruixes!

-Fins aquí podríem arribar!

-Que la cremin!

-Ai, senyor! -es queixà la santa Quitèria-. No parleu de foc, si us plau, que se'm posa pell de gallina! -Feu el favor de no avalotar i deixeu que el Toni s'expliqui.

-És molt senzill. La somera de ca Tomàs de Castelló s'ha posat malalta; com que es veu que el manescal també s'ha fet fonedís, el mateix que el capellà, i la pobra bèstia és a punt de morir-se, han avisat la Caterina, a veure si la cura amb un encantament. Però, no se'n surt. Les seves especialitats són els filtres d'amor, la quiromància, el tarot francès i coses per l'estil. De someres, no en sap res. Ha provat a dir-li l'oració de les prenyades, per fer alguna cosa, però la bèstia no millora. I la Caterina ha vingut a proposar-me que si jo, que sóc el patró dels animals, la faig quedar bé curant la somera, ella em farà un encantament que em tornarà invulnerable al ferro, l'aigua i el foc.

-Quina barra!

-És una poca-vergonya!

-Una aliada del dimoni!

-Però m'ha dit que, si m'hi avinc, que no badi, perquè sap de bona font que no arribarem a la matinada.

-Que es mori la somera!

-I la Caterina!

-A les graelles!

-No us precipiteu -aconsellà una veu prudent-. Voleu dir que no valdria la pena estudiar això de l'encantament contra ferro, aigua i foc? Posant com a condició que ens el fes a tots, és clar.

-Tractes amb una bruixota? Ni parlar-ne! - sentència el bisbe Godofrè.

-A més, ja hem aclarit que no hi ha temps per a miracles!

-Aleshores, què hem de fer? Esperar que ens calin foc?

-Escolteu -digué el sant Llibori, després d'aclarir-se la gola amb un parell d'estossecs-. Jo penso que, de la manera que estan les coses, l'únic camí que ens queda, encara que ens resulti dur, és intentar la negociació amb els republicans. Què us pareix? Al capdavall, la gent del poble ens coneix de tota la vida! Sense anar més lluny, Esteve, el líder dels anarquistes, va ser escolà un grapat d'anys quan era petit.

-Aquest és el mal -filosofà la santa Casilda-. Que ens tenen clissats! Malgrat tot, no tenim cap més opció. I el cas és guanyar temps. Potser, mentrestant arribaran els nostres. I després...

-Ai, després!

-Que s'esperin!

-Aleshores, què fem? Negociem?

-Sí, sí!

-Jo també hi estic d'acord.

-I jo.

-El cas es salvar la pell!

-Traïdors! -cridà llavors el bisbe-. Són vostès uns traïdors, uns covards i, encara pitjor, uns renegats!

-Molt bé, Godofrè, així parlen els hòmens! -animà la gòtica-. Canta les quaranta a aquesta colla de gallines!

-Tanmateix, no se'n sortiran! -continuà l'altre-. Aquí estem aquesta senyora i jo per evitar-ho. No es donen vergonya, de negociar amb aquesta gentota d'esquerres? M'estimo més anar al riu o a la foguera que rebaixar-me així! Abans tió que botifler! Perirem amb honor. I li recordo, senyor Llibori, que el degà d'aquesta parròquia sóc jo i que mai no permetré...

L'estrèpit d'un vitrall en saltar fet miques, seguit immediatament de l'espetec d'una escopeta, va tallar l'abrandada diatriba del bisbe Godofrè.

-Hòstia! -va cridar algú-. Un pèl més a la dreta m'afaita en sec!

-Qui ha estat aquest blasfem malparlat?

-El sagristà, senyora Polònia, el sagristà! -acusà, amb veu de faldilletes, el beat Eliseu, que era un llepa.

De fora, entrà un avalot confús que ofegà els improperis de la gòtica.

-Em sembla que ja vénen! -va exclamar un sant Manuel.

-Ja he tornat a adormir-me -remugà el sord, enmig del terrabastall-. Tanmateix, si no fos que he sentit tocar a missa, diria que no és ni mitjanit.

-Que ens agafi confessats! -somicava santa Quitèria.


* * *


Tanmateix, malgrat l'esverament de les imatges, l'agitació als carrers de la vila en aquell moment encara no passava d'una cercavila un pèl entremaliadota i havia estat un atzar, -digueu-ne, si voleu, anticlerical- el responsable que el plom de l'escopetada hagués encertat el vitrall de l'església. D'altra banda, convertir un grup de gent enjogassada en una turba revolucionària implica el seu temps i va transcórrer ben bé mitja hora entre el somiqueig de la santa Quitèria i l'instant en què -exaltada per una arenga magistral de Pere Pei, sastre d'ofici, en la qual les consignes subversives es barrejaven insidiosament amb al·lusions malèvoles a les idees polítiques de l'altre sastre del poble- la multitud decidí anar per feina i s'encaminà a la plaça de l'església. En aquella mitja hora, però, al temple havien passat moltes coses; així que, quan el tropell de gent hi entrà i arribà arran de les piles de l'aigua beneita -en les quals més de quatre desmemoriats van sucar els dits i es van senyar- tothom es va quedar petrificat per la sorpresa. Tots els lampadaris, llànties, xinxetes, llanternes i ciris eren encesos i de la cúpula queia una pluja de paperets vermells, grocs i morats, mentre la veu del sant L1ibori ressonava igual que un tro:

-Companys, després de segles i segles d'opressió i obscurantisme, ha arribat l'hora, tan esperada, del nostre alliberament! Aquests instants gloriosos quedaran gravats per sempre en els nostres cors! Companys, saludem els nostres llibertadors! Crideu amb mi: visca la República!

I totes les imatges -excepte el bisbe Godofrè, la gòtica, el beat Eliseu i el sord, que algú havia tancat, després d'emmordassar-los, a l'armari de la sagristia, sota un pilot de casulles, albes i capes pluvials- van contestar, al temps que l'espectre del sagristà bufagateres començava a tocar l'himne de Riego.

-Visca!!!

...FI.


* * * * * * * * * *


DEBATE DE URGENCIA (y II)


-Muchachos! –insistió el santo Llibori, enfadado-. Si no calláis, no haremos nada. Esto parece casa pepe.

-A ver, muchachos! –ayudó el santo Pasqual-. A ver si prestamos un poco de atención y no nos aprovechamos de que Nuestro Señor y su madre están tomando las aguas en la Fontcalda para portarnos mal y montar gresca, como hacen los alumnos cuando no está el maestro.

-Gracias, Pascual. Bien, como decía antes, nuestra situación no puede ser más crítica.

-¡Qué bien habla! –suspiró la santa Quitèria, embobada-. Parece un predicador.

-¡Cierra la boca! –ordenó el obispo, severo.

-Os tengo que comunicar, por encargo del señor rector, que el ejército de Àfrica se ha rebelado contra el gobierno y que muchas guarniciones de la península se han sumado a la rebelión. Eso quiere decir que el país está dividido, en este momento, en dos zonas: la que continúa fiel a esta odiosa República y la que dominan los nuestros, los militares rebeldes.

-¡Ya era hora! –dijo el obispo-. ¡A ver si ahora volvemos a restaurar el orden y los valores morales!

-Muy bien!

-Y hagamos una buena limpieza!

-Fuera la República!

-Fuera, fuera!

-Yo no gritaría tanto –sugirió el orador-, porque da la casualidad de que nosotros estamos en zona republicana.

-¿Qué dices?

-Sí que la hemos hecho buena!

-Ay, señor! ¿Crees que nos habrán oído?

-Y eso significa –continuó el santo Llibori- que nos encontramos dentro de un avispero, rodeados de socialistas, comunistas, anarquistas, masones y toda clase de gentuza, que ahora querrán vengarse de nosotros.

-El mundo está lleno de desagradecidos.

-Nos rebelamos por su bien y nos lo pagarán a coces.

-Cría cuervos...

-Me parece que estoy a punto de desmayarme –gimió la imagen de santa Quitèria.

-Mira, nena, ahora no montes el número, ¿vale? –dijo la santa Casilda-. Ya tendrás tiempo de hacerlo cuando nos prendan fuego o nos echen al río.

-Señoritas –murmuró el obispo-, mantengan la dignidad. ¿Qué quiere decir esto? Si hemos de ir a la hoguera, lo haremos con la cabeza muy alta. Señor Llibori, ¿donde está el rector?

-Ha huído esta tarde disfrazado de payesa, con un pañuelo en la cabeza y una caja de cartón llena de berenjenas, para disimular.

-Mira qué bien! –dijo sarcàstica, la santa Casilda-. Y al resto que nos den.

-No te metas con él, ¿vale? –replicó la santa Quitèria-. Todos sabemos que no te caía simpático, porque nunca te sacaba en las procesiones.

-Quitèria, ten cuidado que...

-Señoritas, me obligarán ustedes a castigarlas cara a la pared. Amenazó el obispo.

-Ahora no es momento de discutir ni de sacar los trapos sucios –intervion el santo Llibori-. Lo que hemos de hacer es rumiar la manera de aguantar en la cuerda floja hasta que lleguen los nuestros, ya que no podemos esperar ayuda de nadie. Si alguien tiene alguna idea, que la exponga, sin perder tiempo.

-Podríamos hacer un milagro –sugirió una voz desde el ábside.

-¡Claro!, Podríamos salir volando.

-Propuesta rechazada –cortó el santo Llibori-. No hay tiempo. Todos sabéis los trámites que hay que seguir para obtener la autorización de hacer un milagro: instancia, por triplicado, acompañada de un certificado del rector asegurandoi que la persona que ha de recibir la gracia observa buena conducta religiosa, moral y sobre todo política; certificado de penales, informe favorable de la comisión técnica del departamento correspondiente, etc. etc. Y no hace falta que os explique cómo funciona la burocracia, ¿no? Un mínimo de dos meses, y eso yendo rápido. Y cruzar los dedos para que no se mezclen los expedientes, como aquella vez que pedí permiso para curar un grano que le había salido al alcalde en la nuca y me llegó una autorización para enviar una plaga de langosta sobre los trigales rusos.

-No pretenda averiguar los designios secretos de la Providencia, señor Llibori –le riñó el obispo Godofrè-. Si la cosa fue así, algún motivo habría.

-Muy bien dicho! –dijo la gótica-. No faltaría otra cosa que cualquiera se permitiera criticar las decisiones de la jerarquía.

-Callaos! Parece que entre alguien.

Una de las puertas laterales, la de la parte del evangelio, se había abierto con un chirrido y una mujer vestida de negro, con un pañuelo a la cabeza, se deslizó de pilastra en pilastra hasta el altar de sant Antón; allí encendió un cirio que llevaba, lo introdujo en un candelabro de bronce a los pies de la imagen y, tras permanecer un momento ante el altar, pero sin arrodillarse, desapareció, ligera y silenciosa como un hurón.

-¿Quién era?

-¿Qué ha venido a hacer?

-¿Hay noticias?

-Vamos, Toni, dí!

-Era la Caterina, la de la calle del Castell –dijo por fin, la imagen de Sant Antoni.

-¿La bruja?

-Sí señor, ella misma

-¿Y qué quería, si puede saberse? –preguntó el santo Llibori, entre el estallido de voces escandalizadas que provocó la revelación de la identidad de la visitante.

-Proponerme un trato.

-¡Lo que nos faltaba!

-No queremos tratos con brujas!

-Hasta ahí podríamos llegar!

-Que la quemen!

-Ay, señor! –se quejó la santa Quitèria-. No habléis de fuego, por favor, que se me pone la carne de gallina –Haced el favor de no alborotar y dejad que el Toni se explique.

-Pues muy sencillo. La burra de casa Tomàs de Castelló se ha puesto enferma; como parece que el veterinario también ha desaparecido, igual que el cura, y la pobre bestia está a las últimas, han avisado a la Caterina, a ver si la cura con un encantamiento. Pero no lo consigue. Sus especialidades son los filtros de amor, la quiromancia, el tarot francés y cosas por el estilo. De burras, no sabe nada. Ha probado a recitarle la oración de las preñadas, por intentar algo, pero la bestia no mejora. Y la Caterina ha venido a proponerme que si yo, que soy el patrón de los animales, la hago quedar bien curando a la burra, ella me hará un hechizo que me volverá invulnerable al hierro, al agua y al fuego.

-¡Qué barra!

-¡Es una sinvergüenza!

-¡Una aliada del demonio!

-Pero me ha dicho que, si me he de decidir, que no tarde, porque sabe de buena fuente que no llegaremos a la madrugada.

-¡Que se muera la burra!

-Y la Caterina!

-A la parrilla!

-No os precipitéis –aconsejó una voz prudente-. ¿No creéis que valdría la pena estudiar eso del hechizo contra hierro, agua y fuego? Poniendo como condición que nos lo hiciese a todos, claro.

-¿Tratos con una bruja? Ni hablar! –sentenció el obispo Godofrè.

-Además, ya hemos dejado claro que no queda tiempo para milagros!

-Entonces ¿qué podemos hacer? ¿Esperar a que nos prendan fuego?

-Escuchad –dijo el santo Llibori, después de aclararse la garganta con un par de carraspeos-. Yo creo que, tal como están las cosas, el único camino que nos queda, aunque resulte duro, es intentar la negociación con los republicanos. ¿Qué os parece? Si lo pensáis, la gente del pueblo nos conoce de toda la vida. Sin ir más lejos, Esteve, el líder de los anarquistas, fue monaguillo la torta de años cuando era niño.

-Esto es lo malo –filosofó la santa Casilda-. Que nos tienen fichados! A pesar de todo no nos queda otra salida. Y el caso es ganar tiempo. Quizá mientras tanto llegarán los nuestros. Y luego...

-Ay, luego!

-Que se esperen!

-Entonces, ¿qué hacemos? ¿negociamos?

-Sí, sí!

-Yo también estoy de acuerdo!

-Y yo

-El caso es salvar la piel!

-¡Traïdores! –gritó entonces el obispo-. Son ustedes unos traïdores, unos cobardes, y todavía más, unos renegados!

-Muy bien, Godofrè, así hablan los hombres! –animó la gótica-. Cántales las cuarenta a esta panda de gallinas.

-Sin embargo, no se saldran con la suya! –continuó el otro-. Aquí estamos esta señora y yo para evitarlo. ¿No les da vergüenza, negociar con esta gentuza de izquierdas? Prefiero ir a parar al río o a la hoguera que rebajarme así. Y le recuerdo, señor Llibori que el decano de esta parroquia soy yo y que nunca permitiré...

El estrépito de una vidriera que saltó hecha añicos, seguido de forma inmediata del estallido de una escopeta, cortó la violenta diatriba del obispo Godofrè.

-Hostia! –gritó alguien- Un poco más a la derecha y me afeita en seco!

-¿Quién ha sido el blasfemo malhablado?

-El sacritán, señora Polònia, el sacristán! –acusó con voz de señorita, el beato Eliseu que era un acusica.

De afuera, entró un escándalo confuso que ahogó los improperios de la gótica.

-Me parece que ya están ahí! –gritó un santo Manuel.

-Ya he vuelto a dormirme –rezóngó el sordo, enmedio del tumulto-. Sin embargo, si no fuera porque he oído tocar a misa, diría que no es ni medianoche.

-¡Que Dios nos coja confesados! –lloriqueaba santa Quitèria.


* * *


Sin embargo, a pesar del susto de las imágenes, la agitación en las calles del pueblo en aquel momento todavía no pasaba de un pasacalles gamberrete y había sido un azar, -digamos, si queréis, anticlerical- el responsable de que el plomo de la escopeta hubiera acertado la vidriera de la iglesia. Por otra parte, convertir un grupo de gente juguetona en una turba revolucionaria implica su tiempo y transcurrió media hora larga entre el lloriqueo de la santa Quitèria y el instante en que –exaltada por una arenga magistral de Pere Pei, sastre de oficio, en la que las consignas subversivas se mezclaban insidiosamente con alusiones malévolas a las ideas políticas del otro sastre del pueblo- la multitud decidió ir al trapo y se encaminó a la plaza de la iglesia. En aquella media hora, sin embargo, habían pasado muchas cosas en el templo; de modo que, cuando el tropel de gente entró y llegó a la altura de las pilas de agua bendita –en las que más de cuatro desmemoriados mojaron los dedos y se santiguaron- todo el mundo se quedó petrificado por la sorpresa. Todos los lampadarios, lámparas, chinchetas, linternas y cirios estaban encendidos y de la cúpula caía una lluvia de papelitos rojos, amarillos y morados, mientras la voz del santo Llibori resonaba igual que un trueno:

-Compañeros, después de siglos y siglos de opresión y obscurantismo, ha llegado la hora, tan esperada, de nuestra liberación. Estos instantes gloriosos quedarán grabados para siempre en nuestros corazones. Camaradas, saludemos a nuestros libertadores. Gritad conmigo: Viva la República!

Y todas las imágenes –excepto el obispo Godofrè, la gótica, el beato Eliseu y el sordo, que alguien había encerrado, tras amordazarlos, en el armario de la sacristía, bajo una pila de casullas, albas y capas pluviales- contestaron, al tiempo que el espectro del sacristán borrachín empezaba a tocar el himno de Riego.

-Viva!!!

...FIN

Kale Barraka. Pobrets els agressors. Els jutges no condemnen els agredits.

Fa pocs dies, el jutjat de primera instància num 4 de Móstoles, condemnava els components d'un grup d'ultradreta, a unes penes pràcticament simbòliques, equivalent més o menys a "gamberrisme". I l'amic Oscar es dolia amb més raó que un sant.

Condenas de gamberrismo a 15 terroristas neonazis de Hammerskin

Avui me n'assebente que el Jutjat de primera instància i instrucció núm 3 de Gandia ha sobresegut (en idioma vulgar ha tancat i arxivat a la paperera, fent-li menys cas que a una merda - literalment s'ha assegut a sobre) la denúncia per agressió presentada per una edil pertanyent al Bloc, que durant un correllengua (festa de carrer en defensa del valencià) havia rebut una pedrada al cap d'un grup d'ultradreta blaver, la Coalició Valenciana, antic GAV) que intentava rebentar la festa.

La juez sobresee la agresión a una edil del Bloc en el Correllengua

Quan açò va passar, l'any passat, els ultradretans agressors pertanyents a un dels grups més actius del bunker barraketa i confesos partidaris no només de la Kale Barraka, sinó també de posar alguna que altra bomba en seus de partits denunciats per ells com a "catalanistes", sembla que la policia espanyola es trobava contemplant-ho tot plàcidament sense intervenir-hi, cosa que pel que es veu ha aprofitat la jutgessa per dir que si la policía no necessità intervindre, és que tampoc era tan greu la cosa.

Sentandreu, l'ex-falangista (segur que ex???) responsable d'aquesta pacífica formació que llença pedres contra famílies pacífiques que defenen la seua llengua, o posa bombes en seus locals de partits com ERCPV, diu que presentarà aquesta decisió de la jutgessa per demanar al Ministeri de l'Interior que els retirin la multa de 300€ per cap que els hi van posar.

Sort que no demanarà que tanquin a la presó l'edil ferida pels seus companys de gang, per haver destorbat, en tallar la trajectòria de la pedra amb el seu cap, la llibertat d'expressió dels seus pacífics correligionaris.

Ja podrien prendre nota les tres jutgesses del jutjtat de Móstoles.

I és que tenim uns jutges que són tan bones persones que no ens els mereixem.

dilluns, 27 de juliol de 2009

La contaminació sonora amenaça els mamífers marins. Un article de Le Monde

Un article de Le Monde

LA POLLUTION SONORE MENACE LE MAMMIFÈRES MARINS



Les sonar militaires à basse fréquence et la prospection pétrolière offshore provoquen la mort de grands cétacés.

La mer, monde du silence? Poétique, mais faux. L'environnement marin est empli de bruits naturels provenant des vagues, du vent et de la pluie, ainsi que des sons émis par les organismes vivants. Auxquels s'ajoutent, et de manière croissante, les sons d'origine humaine. Une véritable pollution sonore dont les conséquences peuvent être dramatiques pour les mammifères marins, et contre laquelle se mobilise un nombre croissant de scientifiques et d'environnementalistes.

Le 24 septembre 2002, entre les Canaries et le détroit de Gibraltar, des bateaux de l'OTAN procèdent à un exercice. Le même jour, 14 baleines à bec s'échouent sur les plages avoisinantes. L'autopsie révèle des lésions au niveau des oreilles internes. Cet échouage massif n'est pas le premier, mais cette fois, le doute n'est plus permis : des sons de forte puissance peuvent provoquer la mort de grands cétacés, déjà fortement menacés par la chasse et la pêche.

Principaux accusés : les sonars militaires à basse fréquence employés pour détecter les sous-marins, et les canons à air de forte puissance utilisés pour la prospection pétrolière offshore. " Depuis les années 1990, plusieurs échouages, majoritairement de baleines à bec, ont été corrélés avec des exercices navals mettant en oeuvre des sonars actifs de forte puissance, et parfois également avec des tirs sismiques ", confirme Xavier Lurton, coauteur d'un rapport sur l'analyse des risques de la pollution sonore pour les mammifères marins.

"Smog acoustique"

Responsable à l'Institut français de recherche pour l'exploitation de la mer (Ifremer) du service acoustique sismique de Brest, ce spécialiste rappelle que la marine américaine comme l'industrie pétrolière offshore ont consenti des investissements importants, ces dernières années, " pour financer auprès de la communauté académique des études visant à limiter ces risques ". Et que plusieurs pays (Australie, Nouvelle-Zélande, Brésil, Royaume-Uni) ont mis en place des réglementations plus contraignantes en matière d'exploration pétrolière offshore.
Tout n'est pas résolu pour autant, loin s'en faut. Car les flottes de commerce croissent au rythme de la mondialisation, et emplissent les mers d'un constant grondement. Selon le rapport de l'Ifremer, l'intensité sonore y aurait ainsi augmenté en moyenne, depuis un demi-siècle, " de 10 décibels dans la gamme des centaines de Hz ". Un " smog acoustique " d'autant plus gênant que les mammifères marins ont recours à l'écholocalisation pour communiquer, se repérer ou rechercher leur nourriture. La cacophonie ambiante leur fait perdre le sens de l'orientation, les oblige à abandonner certains habitats, multiplie les dangers de collision avec les navires. Venant s'ajouter au bilan de la chasse baleinière légale (1 500 animaux par an) et aux captures accidentelles de dauphins et de cétacés par les filets de pêche (plusieurs dizaines de milliers par an), ces perturbations menacent un peu plus la survie des espèces les plus menacées.

" Pour mieux comprendre la manière dont cette pollution sonore affecte ces animaux, il faut d'abord établir la source de ces bruits, et la manière dont ils se propagent ",précise Michel André, directeur du laboratoire d'applications bioacoustiques à l'université polytechnique de Catalogne (Espagne). Son équipe travaille à définir le seuil maximal de bruit tolérable par les cétacés, et à établir une cartographie de la pollution sonore sur les côtes espagnoles. Michel André espère élargir ce dernier projet au niveau mondial grâce à la campagne Changing Oceans, lancée le 10 juillet, à Marseille, par la fondation suisse Antinea : une expédition menée à bord d'un ancien navire de guerre visant à recueillir des données sur une centaine d'aires marines protégées mais qui cherche encore l'essentiel de son financement.

Urgence à agir

En attendant, que faire ? En décembre 2008, à la neuvième conférence des parties de la Convention sur les espèces migratoires (CMS), la Communauté européenne a présenté un projet de résolution invitant instamment la communauté internationale à examiner des mesures visant à réduire le bruit sous-marin. Création de " zones de protection " dans les mers et les bassins fermés, meilleur contrôle des niveaux sonores, constitution de bases de données indiquant la provenance des sons produits par l'homme : tout ou presque reste à mettre en oeuvre.

Et il y a urgence à agir. Selon le dernier rapport du Groupe intergouvernemental d'experts sur l'évolution du climat (GIEC), publié fin 2007, l'augmentation des niveaux de dioxyde de carbone dans l'atmosphère va entraîner une acidification des mers et des océans. Or, cette acidification pourrait contribuer à rendre l'environnement marin plus bruyant, en diminuant la capacité d'absorption des sons à basse fréquence. Si rien ne vient enrayer cette évolution, les baleines, demain, pourront-elles encore s'entendre chanter?

Catherine Vincent

© Le Monde

LA CONTAMINACIÓ SONORA AMENAÇA ELS MAMÍFERS MARINS

Els sonars militars de baixa freqüència i la prospecció petrolífera offshore provoquen la mort de grans cetacis

La mar, un món de silenci? Poètic, però fals. El medi marí és plé de sorolls naturals que provenen de les onades, del vent i de la pluja, així com del sons emesos pels organismes vius. A tots aquests sorolls s'afegeixen, en forma creixent, els sons d'origen humà. Una veritable contaminació sonora les conseqüències de la qual poden ser dramàtiques per als mamífers marins, i contra la qual es mobilitza un nombre creixent de científics i ecologistes.

El 24 de setembre de 2002, entre les Canàries i el districte de Gibraltar, vaixells de l'OTAN feien uns exercicis. El mateix dia, 14 balenes picudes (zífids) quedaven varades a les platges veïnes. L'autòpsia revelà lesions a l'oïda interna. Aquest varament massiu no havia estat el primer, però aquest cop, no hi hagué cap dubte: els sons d'alta potència poden provocar la mort de grans cetacis, ja fortament amenaçats per la caça i la pesca.

Principals acusats: els sonars militars de baixa freqüència emprats per detectar els submarins, i els canons d'aire a pressió utilitzats per a la prospecció petrolífera offshore. “Desde els anys 1990, molts varaments, majoritàriament de zífids, han estat relacionats amb exercicis navals que utilitzaven sonars actius de forta potència, i també amb trets sísmics”, confirma Xavier Lurton, coautor d'un article sobre l'anàlisi dels riscos de la contaminació sonora per als mamífers marins.

“Smog acústic”

Responsable a l'Institut francès d'investigació per a l'explotació de la mar (Ifremer) del servei acústic sísmic de Brest, aquest especialista recorda que la marina americana com la indústria petrolífera offshore han comportat importants inversions, aquests darrers anys, “per a finançar dins la comunitat acadèmica estudis en vistes a limitar aquests riscos”. I que molts països (Austràlia, Nova Zelanda, Brasil, Regne Unit) han posat en marxa reglamentacions restrictives en matèria d'explotació petrolífera offshore.

No tot ha estat resolt tanmateix, lluny d'això. Perquè les flotes de comerç creixen al ritme de la globalització, i omplen les mars d'un fragor constant. Segons l'estudi de l'Ifremer, la intensitat sonora s'hauria incrementat de mitjana, en cinquanta anys, “en 10 decibels en la gamma dels centenars de Hz”. Un “somg acústic” absolutamen vergonyós si tenim en compte que els mamífers maris acudeixedn a l'ecolocalització per comunicar-se, navegar o cercar el seu aliment. La cacofonia ambiental els fa perdre el sentit de l'orientació, els obliga a abandonar certs hàbitats, multiplica els perills de colisió amb els vaixells. Tot açò afegit al balanç de la caça balenera legal (1500 animals l'any) i a les captures accidentals de dofins i de cetacis per les xarxes de pesca (moltes desenes de miler l'any), aquestes perturbacions amenacen un poc més la supervivència de les espècies més amenaçades.

“Per comprendre millor la manera en la qual aquesta contaminació sonora afecta aquests animals, cal primer establir la font d'aquests sorolls, i la manera en la qual es propaguen”, precisa Michel André, director del laboratori d'aplicacions bioacústiques a la universitat politècnica de Catalunya (Espanya). El seu equip treballa en definir el soroll màxim tolerable per als cetacis, i en establir una cartografia de la contaminació sonora a les costes espanyoles. Michel André confia en ampliar aquest darrer projecte a nivell mundial gràcies a la campanya Chanching Oceans, llançada el 10 de juliol, a Marsella, per la fundació suïssa Antinea: una expedició a bord d'un antic navili de guerra que pretèn recollir dades d'un centenar d'àrees marines protegides però que encara està buscant la major part del seu finançament.

Urgència d'actuar

Mentrestant, què fer? En desembre del 2008, a la novena conferència dels components de la Convenció sobre les espècies migratòries (CMS), La Comunitat Europea va presentar un projecte de resolució en què instava a la comunitat internacional a adoptar mesures tendents a reduir el soroll submarí. La creació de “zones de protecció” de la mar i les conques tancades, un millor control dels nivells sonors, la constitució de bases de dades que indiquin l'origen dels sons produïts per l'home: quasi tot està per fer.

I hi tenim urgència d'actuar. Segons l'informe del Grup intergovernamental d'experts sobre l'evolució del clima (GIEC), publicat a finals de 2007, l'augment dels nivells de diòxid de carboni a l'atmosfera implicà una acidificació de les mars i oceans. A més, aquesta acidificació podria contribuir a transformar el medi marí en més sorollós, al disminuir la capacitat d'absorció de sons de baixa freqüència. Si no invertim aquesta tendència, podrem continuar, demà, sentint cantar les balenes?

Catherine Vincent

© Le Monde

La justícia? Cega i a més sorda, tolida i amb un IQ alarmantment baix

La iconografia admesa i popular ens mostra la justícia com una dama d'ulls embenats, amb una espasa a un costat i a les mans una balança.

La justícia és cega diem, intentant mostrar i significar la seua pretesa imparcialitat, encara que sabem que no és exactament així. Encara que bé coneixem que la ideologia del jutge, les seues simpaties, sempre acabaran influint les seues sentències.

Aquest passat cap de setmana, el Jutjat d’Instrucció núm. 12 de València ha desestimat el recurs de reforma presentat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià i 18 familiars de represaliats, soterrats en les fosses comunes del Cementeri General de València

Una mala notícia per aquests familiars de represaliats que intentaven recuperar les restes dels seus parents.

I és que la justícia no només és cega, sinó sorda a la petició d'empara de les víctimes. I lenta, tan lenta que més que coixa sembla tolida.

Supose que els familiars de les víctimes, ajudats pel Fòrum per la Memòria, apel·laran, i apel·laran, fins que algun organisme superior, no contaminat per la ideologia, els hi doni la raó.

Tan fàcil que seria que l'estat es fes càrrec de la seua responsabilitat amb els ciutadans!

divendres, 24 de juliol de 2009

Art als arrossars d'Inakadate

Llegesc avui a Vilaweb que a un poble arrossaire de Japó, Inakadate, cada any, des de ja en fa uns quants, dediquen dos camps d'unes divuit fanecades cada un (uns quinze mil m2 si ho preferiu) a sembrar en ells quatre varietats d'arròs de fulles de distinta coloració que, en crèixer, permetran visualitzar en forma de quadres, la intenció de l'artista.

Enguany, un dels camps, conté a Napoleó a cavall, mentre que l'altre mostra un samurai, també a cavall. Aquest és el disseny d'ordinador:



I aquest el detall corresponent al camp que conté a Napoleó




Molt interessant l'article aparegut al Japan Times de fa dos anys

I aquesta és l'evolució del quadre d'enguany, des de la sembra fins a l'actualitat que ja està ben crescut l'arròs

En l'edició del 2005 podem contemplar dues figures clàssiques de la figurativa japonesa



I en l'edició del 2006, un quadre clàssic amb el Fujiyama i les ones del mar

El club de les cançons. Marquise. Georges Brassens

Avui la proposta d'Estoesplanb ha estat els cabells blancs "las canas". I hom pensa immediatament en vellesa, i si hom té la meua edat, ja propera als seixanta, i a més té els cabells blancs, com ara jo, des de fa més de vint anys, pensa autocomplagudament en saviesa, en tranquilitat, en pau.

Però no sempre és així, i normalment la joventut hi té molt a dir.

Així que deixe aquí Marquise, aquest petit poema de Corneille, versionat per Georges Brassens.

No sé si la darrera estrofa pertany també a Corneille, cosa que indicaria una saludable autocrítica, o és obra de Brassens i la seua fina ironia. En tot cas, aquesta última estrofa és el tancament exacte d'una conversa que em recorda l'himne dels universitaris de tots els temps en la seua versió no falsejada:

"Gaudeamus igitur juvenes dum sumus, post jucundam juventutem, post molestam senectutem, nos habemis humus".




MARQUISE
Corneille-Brassens

Marquise, si mon visage
A quelques traits un peu vieux,
Souvenez-vous qu'à mon âge
Vous ne vaudrez guères mieux.
[2x]

Le temps aux plus belles choses
Se plaîst à faire un affront
Et saura faner vos roses
Comme il a ridé mon front.
[2x]

Le mesme cours des planètes
Règle nos jours et nos nuits
On m'a vu ce que vous estes;
Vous serez ce que je suis.
[2x]

Peut-être que je serai vieille,
Répond Marquise, cependant
J'ai vingt-six ans, mon vieux Corneille,
Et je t'emmerde en attendant.

MARQUESA

Marquesa, si el meu rostre
té alguns trets una mica vells,
recordeu que a la meva edat
vós no valdreu molt més.

El temps, de les coses més polides,
es complau a fer-ne un afront
i sabrà mustiar les roses
igual que ha arrugat el meu front

El mateix curs dels planetes
regula els nostres dies i nits
Hom m'ha vist com vós hi sou ara
vós sereu com jo ara sóc

Potser sí que envelliré,
respon Marquesa, tanmateix
tinc vint-i-sis anys, mon vell Corneille
i et pots fer fotre mentre esperes

MARQUESA

Marquesa, si mi cara
presenta rasgos envejecidos
acordaos que a mi edad
no valdréis mucho más

El tiempo, a las cosas más bellas,
se complace en fastidiarlas
y sabrá mustiar vuestras rosas
igual que ha arrugado mi frente.

El mismo curso de los planetas
rige nuestros días y nuestras noches
Se me ha visto tal como sois
vós seréis tal como soy

Quizás yo me haga vieja,
responde Marquesa, sin embargo
tengo veintiséis años, mi viejo Corneille
y os envío a la mierda, mientras tanto.


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice

dijous, 23 de juliol de 2009

Una visita a Gibraltar. Redéu, quin rebombori

L'amic Moratinos, actual ministre espanyol d'afers estrangers, ha passat un dia a La Roca, cosa que ha aixecat ampolles (alçat bambolles com diuen al meu poble) entre els no nacionalistes espanyols, sobretot, al menys els més cridaners, els pertanyents a una certa tendència política que solem identificar amb la dreta.

Quant als més proclius a disculpar el govern d'Espanya, com algunes televisions i mitjans informatius escrits, ens han bombardejat amb que és el primer ministre de la cosa que traspassat la reixa des de fa tres-cents anys. Normal. Abans no hi havia reixa, i no hi eren els anglesos.

A mi, personalment, i per contrarestar una mica el "no nacionalisme espanyol" amb el meu declarat nacionalisme no espanyol, allò que em fot és que l'amic Moratinos no hagi anat a la Catalan Bay, La Caleta, i hagi dipositat un ram de flors commemorant el batalló de 350 patriotes catalans que hi desembarcaren en ajut dels anglesos intentant mantenir una base per recuperar la llibertat dels seus territoris caiguts en mans dels Borbons, quan a la guerra de Successió que realment semblava més una gerra de Secessió.



I a més, si l'amic Moratinos hi hagués anat a Perpinyà, caiguda en mans borbòniques uns cinquanta anys abans, junt amb tota una sèrie de comarques prou més importants que La Roca, cap d'aquests "no nacionalistes" que ara es trenquen les vestidures, i s'omplen el cap de cendra, hagués dit ni mu.

Per què?

Simplement perquè els llanitos parlen andalús a més d'anglès, mentre que els de la Catalunya Nord parlen català a més de francès?

Recordem la dita:

"O juguem tots, o estripem la baralla"

I siguem una mica sensats, encara que només sigui per variar. Després de tres-cents anys, els habitants de La Roca, tenen tot el dret del món a decidir sobre el seu futur i, per tant, a intervenir amb veu i vot a les necessàries converses entre el Regne Unit i Espanya.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Dimecres, relats d'altri. Debat d'urgència (I). Jesús Moncada

Aquest nou relat de Jesús Moncada que avui iniciem: Debat d'urgència, em recorda, i molt, un dels contes més populars del gran escriptor italià Dino Buzzati: Pànic a l'Scala. Com afectarà la possibilitat d'una revolució anunciada a un grup de gent tancada al seu exclusiu club que no sap què és el que està passant al carrer?

Però, allò que en l'italià era la burgesia i l'aristocràcia, aquí Moncada ho transforma en... Bé llegiu-ho i ho sabreu.


DEBAT D'URGENCIA (I)


-Nois, tinc males notícies. Cal que us digui que la nostra situació no pot ser més crítica; hem arribat a les tres pedretes -digué la imatge de sant Llibori, situada a la banda esquerra de l'altar major, sota dos querubins pintats a l'oli, d'un rosa embafador, que sostenien amb gràcia discutible una garlanda de gessamins i dàlies.

Les paraules inquietants ressonaren per les naus de l'església buida, il·luminada pels ciris de flama groguenca i tremolosa que cremaven als altars. Aquell món tenebrós amb pudor de cera i de resclosit i perfum d'encens va ser sotragat per l'anunci esborronador del sant Llibori: sants i santes, angelets i beats, absorts habitualment en somnis de fusta i de guix, van sortir de l'èxtasi; exclamacions de sorpresa i d'alarma, preguntes angoixades saltaren de capella a capella, entre un enfarfec d'escultures, retaules ennegrits, motllures daurades, columnetes salomòniques, canelobres de llautó i gerros amb flors pansides. Fins i tot en el tríptic anònim del costat de la trona, la casta nuesa del pit d'una màrtir a punt de ser devorada pels lleons va agitar-se amb un batec incipient i suggestiu, cosa que va obligar el sant Hilari, una mica a repèl, a desviar la mirada cap a un relleu de marbre, on uns quants serafins, inofensius i sedants, tocaven arpes, flabiols i lires.

Només el sant Cassià, una talla de fusta embotida en un nínxol, va continuar impassible, amb la mirada perduda en qui sap quines visions beatífiques, enmig de l'esverament general.

-Cassià! -va cridar el sant Llibori.

L'altre va continuar embadalit.

-Cassià!!!

-Què passa? -preguntà a la fi amb una veuota desentonada.

-Que dic que la situació no pot ser més crítica!

-Que em volen oferir una missa?

-No, home! Que dic ...

-Deixa-ho córrer, Llibori; no te'n sortiràs -va intervenir la imatge de sant Pasqual, veient que l'altre perdia la paciència-. No s'assabenta de res. Es veu que la quera que tenia a l'orella dreta ara li ha passat a l'esquerra i li està rosegant la campaneta. D'aquí a quatre dies estarà més sord que una espardenya.

-Què has dit que hi té, a l'orella, Pasqual? -va preguntar la santa Casilda, una mica esverada.

-Una quera.

-I què és això?

-Un corc.

-Un corc? Ai, senyor! M'han dit que aquestes bestioles són d'allò més contagioses i jo no estic vacunada! Voleu dir que no ens ho encomanarà i provocarà una epidèmia? L'hauríem de posar en quarantena.

·-No siguis bleda, Casilda -replicà el sant Pasqual-. De queres, només en podem patir les imatges de fusta, i tu ets de guix.

-Ja hi som! Ja ha sortit allò de les classes socials! Em vols explicar quina culpa hi tinc jo si la parròquia que em va encarregar era pobra i a aquella gent amb prou feines els donava per guix? Eh? O és que per això sóc menys imatge que les altres?

-Dona, no ho agafis per la punta que crema –digué l'altre, conciliador-. Jo no et volia ofendre.

-Sí, sí... El que passa és que si una no treu les ungles, de camí et fan passar el trill per l'esquena. I ja en tinc el pap ple, de discriminacions i favoritismes! Saps per què no sóc a la catedral de Lleida, jo? Doncs, perquè quan vaig sol·licitar una plaça que hi havia vacant, les imatges romàniques protestaren. Es tenien a menys de ser al meu costat i no van parar fins que aconseguiren que em deneguessin la sol·licitud i, per reblar el clau, m'enviessin aquí, a un poble de descreguts. I encara parlen d'igualtat. Estem ben amanits!

-Au... ja n'hi ha prou, d'aquest color -va tallar el sant Llibori-. Deixeu-vos estar de discussions, que així no anirem enlloc. Si comencem amb baralles no acabarem mai. I ara, anem per feina. Us deia abans que la situació no pot ser més crítica...

-No sabeu la il·lusió que em fa que m'ofereixin una missa! -va interrompre el sord, a crits-. Fa tant temps que no em passava, això! La devoció havia anat molt de baixa en aquest poble. Sobretot des que van guanyar les eleccions aquests que en diuen del Front Popular!

-Sí, home, si. Et volen oferir una missa. I amb quatre capellans! -cridà el sant Llibori, una mica nerviós-. I ara, calla i no m'atabalis!

-Què dius?

-Que callis!

-No, les tres de la matinada em sembla massa aviat. No vindrà ni una ànima!

Quan el sant Llibori era a punt de sortir-se de polleguera, uns quants acords de l'harmònium es van despenjar del cor.

-Renoi! Només em faltava aquest. Escolta, Pere: et faria res deixar la música per més tard? Ho dic perquè ara parlem de coses molt serioses i no estem per concerts.

En sentir les veus del sant Llibori, l'espectre de Pere Santacreu, sagristà bufagateres i fantasma titular de la parròquia, va retirar les mans del teclat i es quedà immòbil, esperant el permís per continuar el concert quotidià, el qual començava sempre a tres quarts d'onze de la nit, fora dels dijous, dia en què feia la partida d'escacs amb l'enterramorts i es prenia festa.

-Ai!, si no fos que el Llibori assegura que els moments són tan i tan crítics, li diria al Pere que toqués El Danubi blau -sospirà una santa Quitèria situada prop de la porta i que es passava les hores mortes mirant-se a la pila de l'aigua beneita-. M'agrada tant, el vals!

-Aquesta Quitèria sempre ha estat una frívola -remugà la imatge de santa Polònia, d'estil gòtic tardà, a l'orella del bisbe Godofrè, una talla tràgica d'escola castellana, de mirada febril i membres descarnats que es dessagnava per les ferides del martiri-. Ja li daria jo, ja! Sí que tindria bon vals! Cilicis i dejunis! Perquè, creu-me, Godofrè, això del vals és un invent del dimoni! L'altre dia, aquest Pere va tocar-ne un i allò era una incitació a la concupiscència, la lubricitat i la disbauxa! Em va agafar un pessigolleig a l'espinada que, encara que et costi de creure, va estar a punt de fer-me riure, i ja se sap que el riure és un parany de Satanàs. Només et diré que per espolsar-me les temptacions vaig haver de flagel·lar-me una setmana seguida. Això ho hem d'atallar, Godofrè; si deixem passar el vals, després demanaran allò que en diuen un xarleston, o una rumba, que encara és pitjor, i al cap de quatre dies aquesta església semblarà un ball de patacada.

-La joventut està perduda, Polònia -sentencià la veu escardalenca del bisbe-. l això passa perquè hem estat massa tous; ens hem deixat anar i l'enemic se n'aprofita. Jo sempre ho he dit: massa llibertat!

-Ja ho pots dir, ja -replicà la gòtica-. El mal s'infiltra pertot arreu. Només ens va faltar la República! I si només fos la política, rai! Però, recordes que es va descobrir, fa dos o tres anys, que aquell angelet d'una església d'un poble de per avall, que tenia fama de trobar nuvi a totes les fadrines, era en realitat un Cupido romà?

-Calla, Polònia; no m'hi facis pensar! Quin escàndol! Tenir la competència dins de casa!

-Doncs, escolta: fa unes setmanes, el rector d'un poble de la ribera del Cinca va dur a restaurar la imatge de la patrona i, saps què van descobrir, els restauradors?

-No m'esveris, dona! Què?

-Que es tractava d'una estàtua de marbre de l'Afrodita! Saps qui vull dir, oi? Aquella poca-vergonya de Grècia...

-Què dius, ara?

-El que sents. l qui sap els segles que feia que la múrria era allí, disfressada de santa! Ara s'entén el que passava en aquell poble: les dones es pintaven, anaven sense mitges i escotades; la gent acudia al ball cada diumenge: totes les parelles feien Pasqua abans de Rams... Una orgia!

-Quina barra! Suposo que el capellà haurà fet trencar a cops de martell aquesta meuca. Sempre he dit que la depuració dels pagans no es va fer a consciència i ara en toquem les conseqüències. Quan recordo els temps de la Inquisició, m'agafa un enyorament de no passar-ho. Aleshores les coses anaven bé! Recordes, Polònia, aquells autos de fe, aquelles olors d'heretge a la brasa, d'infidel rostit, de jueu a la llauna? l ara, mires, i què veus? Afrodites, repúbliques, eleccions, disbauxes... Massa llibertat, massa llibertat! No tenim senderi! Anem de cap al desastre!

-Ja ho pots dir, Godofrè; tens més raó que un sant.

...continuarà...


* * * * * * * * * *


DEBATE DE URGENCIA (I)


-Muchachos, traigo malas noticias. Tengo que deciros que nuestra situación no puede ser más crítica; hemos llegado al límite –dijo la imagen de Sant Llibori, situada al lado izquierdo del altar mayor, bajo dos querubines pintandos al óleo, de un rosa que empalagaba, que sostenían con discutible gracia una guirlanda de jazmines y dalias.

Las inquietantes palabras resonaron por las naves de la iglesia vacía, iluminada por los cirios de llama amarillenta y temblorosa que ardían en los altares. Aquel tenebroso mundo que hacía peste a cera y a cerrado y a perfume de incienso fue sacudido por el anuncio espeluznante del santo Llibori: santos y santas, angelitos y beatos, absortos habitualmente en sueños de madera y de yeso, salieron del éxtasis; gritos de sorpresa y de alarma, preguntas angustiadas saltaron de capilla en capilla, entre un fárrago de esculturas, retablos ennegrecidos, molduras doradas, columnas salomónicas, candelabros de latón y jarrones con flores mustias. Incluso en el tríptico anónimo del lado del púlpito, la casta desnudez del pecho de una màrtir a punto de ser devorada por los leones se agitó con un latido incipiente y sugestivo, lo que obligó al santo Hilari, un poco a repelús, a desviar la mirada hacia un relieve de mármol, donde unos serafines, inofensivos y sedantes, tocaban arpas, caramillos y liras.

Únicamente el santo Cassià, una talla de madera embutida en un nicho, continuó impasible, con la mirada perdida en quién sabe qué beatíficas visiones, en medio del general espanto.

-¡Cassià! –gritó el santo Llibori.

El otro continuó absorto.

-¡Cassià!!!

-¿Què pasa? –preguntó por fin con un vozarrón desafinado.

-Que digo que la situación no puede ser más crítica.

-¿Que me quieren ofrecer una misa?

-No, hombre. Que digo...

-Déjalo correr, Llibori; no conseguirás nada –intervino la imagen de sant Pasqual, viendo que el otro perdía la paciencia-. No se entera de nada. Se ve que la termita que tenía en el oído derecho ahora le ha pasado al izquierdo y le está royendo la campanilla. De aquí a cuatro días estará más sordo que una alpargata.

-¿Qué has dicho que tiene, en la oreja, Pasqual? –preguntó la santa Casilda, un si es no es espantada.

-Una carcoma.

¿Una carcoma? Ay señor. Me han dicho que estos bichos son muy contagiosos y yo no estoy vacunada. ¿Seguro que no nos lo contagiará y provocará una epidemia? Lo tendríamos que poner en cuarentena.

-No seas tonta, Casilda –replicó el santo Pasqual-. De carcoma, sólo podemos padecer las imágenes de madera, y tú eres de yeso.

-Ya estamos. Ya ha salido lo de las clases sociales. ¿Me quieres explicara qué culpa tengo yo si la parroquia que me encargó era pobre y aquella gente, a duras penas tenían para yeso? ¿eh? ¿o es que por eso soy menos imagen que las otras?

-Mujer, no lo tomes por donde quema –dijo el otro, conciliador-. Yo no quería ofenderte.

-Sí, sí... Lo que pasa es que si una no enseña las uñas, en cuanto te descuidas te pasan la reja por encima. Y ya estoy hasta la coronilla, de discriminaciones y favoritismos. ¿Sabes por qué no estoy en la catedral de Lleida, yo? Pues porque, cuando solicité una plaza que había vacante, las imágenes románicas protestaron. Tenían a menos estar a mi lado y no pararon hasta conseguir que me denegaran la solicitud, y para remachar el clavo, me enviaran aquí, a un pueblo de descreídos. Y se atreven a hablar de igualdad. Estamos listos!

-Va... ya hay demasiado de esta historia –cortó el santo Llibori-. Dejaos de discusiones, que así no vamos a ninguna parte. Si empezamos a pelearnos no acabaremos nunca. Y ahora, vamos al grano. Antes os decía que la situación no puede ser más crítica...

-No os imagináis la ilusión que me hace que me ofrezcan una misa! Interrumpió el sordo, a gritos-. Hace tanto tiempo que no me ocurría esto. La devoción había ido muy de baja en el pueblo. Sobre todo desde que ganaron las elecciones los del Frente Popular.

-Sí, hombre, sí. Te quieren ofrecer una misa. Y con cuatro curas –gritó el santo Llibori, ya nervioso-. Y ahora calla, no me marees.

-¿Qué dices?

-¡Que te calles!

-No, las tres de la madrugada me parece demasiado pronto. No vendrá ni una alma.

Cuando el santo Llibori ya estaba a punto de salirse de sus casillas, unos cuantos acordes del harmonium se descolgaron del coro.

-Caracoles. Sólo nos faltaba este. Escucha, Pere: ¿te importaría dejar la música para más tarde? Lo digo porque ahora estamos hablando de cosas serias y no estamos para conciertos.

Al oir las voces del santo Llibori, el fantasma de Pere Santacreu, sacritán borrachín y fantasma titular de la parroquia, retiró las manos del teclado y se quedó inmóvil esperando el permiso para continuar el concierto cotidiano que iniciaba siempre a las once menos cuarto de la noche, salvo los jueves, día en que jugaba una partida de ajedrez con el enterrador y descansaba.

-Ay! Si no fuera porque el Llibori asegura que los tiempos son tan y tan críticos le diría al Pere que tocara El Danubio Azul –suspiró una santa Quitèria situada cerca de la puerta y que se pasaba las horas muertas contemplándose en la pila del agua bendita-. Me gusta tanto, el vals!

-Esta Quitèria siempre ha sido una frívola –murmuró la imagen de santa Polònia, de estilo gótico tardío, al oído del obispo Godofrè, una talla tràgica de escuela castellana, de mirada febril y miembros descarnados que se desangraba por las heridas del martirio-. Ya la escarmentaría yo, ya! Sí que tendría un buen vals! Cilicios y ayunos! Porque, créeme Godofrè, eso del vals es un invento del diablo. El otro día, este Pere tocó uno y aquello era una incitación a la concupiscencia, la lubricidad y la orgía. Me vino un cosquilleo en la columna que, aunque no te lo puedas creer, estuvo a punto de hacerme reir, y ya se sabe que la risa es una trampa de Satanàs. Sólo te diré que, para ahuyentar las tentaciones, tuve que flagelarme una semana entera. Esto lo hemos de atajar, Godofrè; si dejamos pasar el vals, pedirán lo que llaman un charlestón, o una rumba, que todavía es peor, y en cuatro días esta iglesia parecerá un baile de arrabal.

-La juventud está perdida. Polònia –sentenció la voz estridente del obispo-. Y eso nos pasa porque hemos sido demasiado blandos; nos hemos abandonado y el enemigo se aprovecha. Yo siempre lo he dicho: ¡demasiada libertad!

-Ya puedes decirlo, ya –replicó la gótica-. El mal se infiltra por todas partes. Sólo nos faltaba la República!. Y si no se tratara más que de política, bueno. Pero, ¿recuerdas que se descubrió, hace dos o tres años, que aquel angelito de una iglesia del pueblo de abajo, que tenía fama de conseguir novio a todas las solteras, era realmente un Cupido romano?

-Calla, Polònia; no me lo recuerdes. ¡Qué escándalo! Tener a la compentencia dentro de casa.

-Pues escucha otra cosa: hace una semanas, el rector de un pueblo de la ribera del Cinca llevó a restaurar la imagen de la patrona y, ¿sabes qué descubrieron los restauradores?

-No me asustes, mujer! ¿Qué?

-Que se trataba de una estatua de mármol de Afrodita. ¿Sabes la que digo, no? Aquella sinvergüenza de Grecia...

-¿Qué me dices?

-Lo que oyes. ¡Y quién sabe cuántos siglos llevaba la mosquita muerta allí, disfrazada de santa! Ahora entiendo lo que pasaba en aquel pueblo: las mujeres se pintaban, iban sin medias y escotadas; la gente acudía al baile cada domingo: Todas las parejas hacían Pasqua antes de Ramos (1)... Una orgía!

-¡Qué barra! Supongo que el cura habrá mandado destrozar a martillazos a esa puta. Siempre he dicho que la depuración de los paganos no se hizo a conciencia y ahora pagamos las consecuencias. Cuando recuerdo los tiempos de la inquisición, me viene una añoranza que no veas. Entonces sí que iban bien las cosas. ¿Recuerdas, Polònia, aquellos autos de fe, aquel olor de hereje a la brasa, de infiel asado, de judío a la plancha? Y ahora miras, ¿y qué ves? Afroditas, repúblicas, elecciones, orgías... Demasiada libertad, demasiada libertad! No tenemos sentido común. Vamos al desastre.

-Ya puedes decirlo, Godofrè; tienes más razón que un santo.

...continuará...


(1) Fer Pasqüa abans de Rams. Expresión muy gráfica que en español suele traducirse por "casarse de penalty"

dimarts, 21 de juliol de 2009

What, Who, Why. Si us plau, no acacem el missatger.

Sembla que per una part important de la població espanyola, tot el problema del cas Gürtel (successivament cas Garzón, Bermúdez, José Tomás, El País, Rubalcaba, etc...) siguin les filtracions periodístiques sobre un sumari que va incorporant noves dades i nous imputats.

Hem oblidat potser les clàssiques preguntes d'una qualsevol investigació?: What, Who, Why.

Què, Qui, Per què.

Si us plau, donya Rita, no comparem vestits, -o bolsos cars-, amb pots d'anxoves. És confondre gimnàsia amb magnèsia.

Tinguem ben present, don Fransisco, qui fa els regals, de quina butxaca surten els diners per pagar-los. Les persones jurídiques, que jo sàpiga, no estableixen lligams d'amistat. En tot cas, els propietaris.

I no ens oblidem, don Mariano, del Cui Prodest, a qui convé, a qui beneficia, si volem saber el per què, la causa explícita o implícita dels regals.

Que una major part dels contractes guanyats per l'entramat d'empreses que pagava els regals, regalets i regalassos, hagi estat adjudicat a dit fora de concurs, en base a fraccionar-los per a que no pugessin per damunt de la xifra legal, no pot ser fruit de la casualitat.

What, Who, Why

Quant al Where i al When és la part, tot i ser la base de la prova, menys important en aquest cas.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Contaminació acústica?

Que València és una de les ciutats més horriblement sorolloses del mon és, pràcticament, un axioma (Proposició d'una veritat tan clara i evident que no necessita demostració).

Així que ens caldrà agrair-li a les nostres autoritats municipals valencianes la decisió presa de multar un(a) pobre violinista de carrer amb 700€ per tocar en públic el seu instrument sense permís.

Supose que ara continuaran sancionant les campanes de les parròquies, i els conductors de cotxes i motos, i els cotxes amb altaveus anunciant els bous, o els partits polítics, o la mare que els va parir.

Quina colla de desgraciats!

divendres, 17 de juliol de 2009

El club de la cançó. Onda su onda. Paolo Conte

Avui Cristina ens ha proposat com a tema el mar, la mar que diem al poble.

La mar... quin cantant, quin poeta, quin pintor, no li ha dedicat una cançó, un poema, un quadre?

I he estat dubtant si no posar Trenet amb "la mer" que espere que algú pose, i si no ho faré jo. O la magnífica versió que feren Los Canarios amb la veu de Mike Kennedy, o la Prière pour être enterré à la plage de Sète de Georges Brassens.

La mer, la mer, toujours recommencée que deia Paul Verlaine a Les Cimetières marins... o Un pont de mar blava de Lluís Llach, el Mediterraneo de Joan Manel Serrat o potser Veles e Vents d'en Raimon, cançó que inexplicablement arribà (per pocs dies, és clar, però arribà) a número 1 en el hit parade espanyol.

Però avui us vull portar la història d'un naufragi, cantada pel gran Paolo Conte (al piano), acompanyat per un Lucio Dalla genial.

Espere que us agradi




ONDA SU ONDA

Onda Su Onda
Che notta buia che c’è…
povero me, povero me…
Che acqua gelida qua
nessuno più mi salverà…
Son caduto dalla nave, son caduto
mentre a bordo c’era il ballo…

Onda su onda
il mare mi porterà
alla deriva
in balia di una sorte bizzarra e cattiva

onda su onda
mi sto allontanando ormai,
la nave è una lucciola persa nel blu
mai più ritornerò.

Sara, ti sei accorta?
Tu stai danzando insieme a lui
con gli occhi chiusi ti stringi a lui…
Sara, ma non importa!

Stupenda l’isola è…
il clima è dolce intorno a me
ci sono palme e bambù…
è un luogo pieno di virtù…
Steso al sole ad asciugarmi
il corpo e il viso
guardo in faccia il paradiso…

Onda su onda
il mare mi ha portato qui,
ritmi, canzoni, donne di sogno,
banane, lamponi

onda su onda
mi sono ambientato ormai
il naufragio mi ha dato la felicità che tu,
non mi sai dar…

ONA RERE ONA

Ona rere ona
quina nit més fosca...
pobre de mi, pobre de mi...
quina aigua més gèlida
ningú no em podrà salvar...
He caigut de la barca, he caigut
mentre a bord hi havia el ball...

Ona rere ona
la mar em portarà a la deriva
a mercè d'una estranya i mala sort.

Ona rere ona
vaig allunyant-me
i el vaixell és un cuc de llum perdut en el blau
mai no podré tornar.

Sara, te'n recordes?
Estàs ballant amb ell
amb els ulls tancats t'hi apretes...
però ja no importa.

Fantàstica aquesta illa
el clima que m'envolta és suau
hi han palmeres i bambú...
és un lloc meravellós...

Estès a terra per eixugar-me
cos i rostre
contemplo cara a cara el paradís...

Ona rere ona
el mar m'ha portat aquí,
ritme, cançons, dones de somni,
plàtans, gerds,

Ona rere ona,
m'he acostumat,
el naufragi m'ha dut la felicitat que tu,
no em saps donar...

Ona rere ona...


OLA TRAS OLA

Ola tras ola
qué noche más oscura...
pobre de mí, pobre de mí...
qué agua más helada
nadie me podrá salvar...
He caído de la barca, he caído
mientras a bordo había el baile.

Ola tras ola,
el mar me llevará a la deriva
a merced de una extraña y mala suerte

Ola tras ola,
voy alejándome
y el barco es una luciérnaga perdida en el azul,
nunca podré regresar.

¿Sara, te acuerdas?
Tú estás bailando con él
con los ojos cerrados te aprietas a él
pero ya no importa.

Fantástica esta isla
el clima que me rodea es suave
hay palmeras y bambú
es un lugar maravilloso.

Echado en tierra para secarme
el cuerpo y la cara
contemplo cara a cara el paraíso.

Ola tras ola
el mar me ha traído aquí
ritmos, canciones, mujeres de ensueño
plátanos, frambuesas...

Ola tras ola,
ya me he acostumbrado
el naufragio me ha traído la felicidad que tú
no me sabes dar.

Ola tras ola...


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice

Sota, cavall i rei

Sembla que un cert grup d'empresaris, diem-li E(c), s'ha dedicat a cultivar les relacions amb una sèrie de destacades personalitats d'una certa família política, diem-li P(p) als quals ha fet en aquests últims anys una sèrie de regals visibles (festetes o festasses, vestits, etc).

Sembla també que el grup empresarial citat E(c) ha aconseguit aquests darrers anys una bona quantitat de contractes de la família receptora dels regals P(p). Més encara, sembla que l'activitat d'E(c) fora de l'àmbit P(p) sigui menyspreable (per escasa, clar, no sigueu malpensats). Aquests contractes sobrevinguts han originat diuen que desmesurats beneficis que els pobres empresaris d'E(c) han hagut de disimular (Hisenda és insaciable) evadint part d'ells (hom parla d'uns cinquanta milions) a diversos paradisos fiscals.

Sembla també, que tot el tema té l'origen en unes gravacions que una persona de la família P(p) entregà a la policia -que, recordem, no és tonta: veu una burilla i diu: "ací han fumat"- després d'haver-se convençut que el tràfec de regals-negocis no estava gaire clar, per dir-ho d'una forma suau.

Fins aquí tot bastant normal.

Però ara comença el ball de la justícia.

Com que certes persones d'entre les receptores dels regals són, com ja havíem dit, destacades personalitats, estan aforades, o dit en altre termes, no poden ser jutjades pel jutge natural com ens passa a la resta de mortals. El tema (problema com veurem) es que els aforaments són distints i diversos, i això implica que la cosa (la causa) jutjada quedi fragmentada en tres: Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Tribunal Superior de Justícia de València i Tribunal Suprem d'Espanya.

De manera que tenim una investigació unitària, que abarca unes relacions diguem-ne comercials (quid pro quo) trossejada per mor de la importància política de persones d'una de les dues parts (la part contractant de la primera part), però que en haver estat fragmentada, obligarà els nous instructors (com ja passa en el cas valencià) a fer cas omís (cui prodest) de la relació entre regals i contractes, i basar-se únicament en els regals rebuts.

La defensa del Presidente de la Generalitat dice que el juez no ha probado el cohecho, que el delito no es relevante y que no firma contratos

Per tant, quan el fiscal, o la acusació particular, facin preguntes (que les faràn, que ja les han fetes) sobre els contractes rebuts per la part contractant de la segon part, el jutge Flors, haurà de mossegar-se la llengua, i dir que la pregunta és improcedent, i que no s'està jutjant a E(c) sinó a P(p) (part contractant de la primera part)

I mentre, el responsable màxim de la família P(p) un registrador de la propietat fill, segons crec, de jutges, persona amb molta retranca, continuarà dient que confia en la justícia, i que no és per tant, i que ningú es mulla per tan poca cosa.

I tornarem a preguntar-nos CUI PRODEST, a qui aprofita. Pregunta improcedent per al jutjat de la cosa.

La probabilitat d'un nou cas Naseiro-Polop-Zaplana, s'incrementa.

I tots tan contents.

Q.E.D.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Dimecres, relats d'altri. L'estremidora confessió de Joe Galàxia (i II). Jesús Moncada

Continuem amb la confessió de Joe Galàxia iniciada dimecres passat.

I, ara ja ho puc dir, no us recorda aquesta història, algunes de les escrites per l'amic Frederic-Xarbet?


L'ESTREMIDORA CONFESSIÓ DE JOE GALÀXIA (HISTÒRIA DE FULLETÓ) (i II)


Es veu que les coses bones no duren gaire i aquella no va ser l'excepció. En poques paraules: un dia, al cap de sis anys de felicitat rodona, sense més esquerdes que alguna avaria del compressor i un embús del canó atribuïble a un sopar massa copiós de la Marieta, vaig descobrir que ella m'enganyava. Sí, senyora; la Marieta, l'amor de la meva vida, la dona per la qual jo ho hauria sacrificat tot, em feia el salt. Va semblar-me que no ho passaria, que em tornaria boig! Ara, amb un peu a la tomba, m'ho miro d'una altra manera, però llavors va ser un cop terrible, esgarrifós, escruixidor, mortal! Un tango, senyora! Vostè pensarà que aquella traïdora s'havia enamorat del domador de lleons o d'un dels trapezistes o de qualsevol altre tipus ben plantat. Si ho pensa, l'espífia de mig a mig. Vol que li digui amb qui m'enganyava? Doncs, agafi's: amb dos dels nans del circ! Tal com ho llegeix: amb dos merdolins esquifits que no pujaven un pam de terra. Quina vergonya!

Passaré per alt les circumstàncies que em permeteren esbrinar-ho i també altres detalls escabrosos. Només li diré que em vaig empassar aquella humiliació sense tartir, que vaig dissimular i vaig permetre que allò continués d'aquella manera, sense que els culpables s'ensumessin que ho sabia tot. Però jo, senyora, ja havia pres una decisió irrevocable: liquidar la Marieta.

Sóc un monstre, un assassí? Segurament, encara que tot és relatiu. Tanmateix, vol dir que un home coronat amb quatre banyes -dues per cadascun dels nans- no pot esperar ni un sacre de comprensió, de pietat dels seus semblants, deixant de banda, és clar, e! senyor Celdoni? De vegades, dubtava, provava d'allunyar de mi aquella idea, però no podia. El cop m'havia transformat en una fera sanguinària i res del món no podria deturar-me.

No em va costar gaire rumiar la manera de carregar-me la Marieta. Només caldria augmentar la pressió de l'aire comprimit abans d'una de les nostres exhibicions: la meva dona, impulsada per una força molt superior a l'habitual, s'estavellaria contra un dels pals del circ situat justament darrere meu. Tot tindria l'aparença d'un accident laboral: un desperfecte del compressor, una avaria del manòmetre, que jo mateix prepararia, explicarien el desastre. I així em vaig disposar a fer-ho.


* * *


Aquella nit desgraciada no se me'n va del cap. Era un dijous. Al circ hi havia poca gent, les grades de general eren gairebé buides. Jo ho tenia tot preparat i, en arribar el moment de la nostra actuació, després de la de L'Home Aranya, un xicot molt eixerit de Mollerussa, vaig sentir que sonava l'hora de la venjança.

-I ara, dames i cavallers, tinc l'honor de presentar el número més sensacional de la història del circ! -anuncià el director-. Amb vostès, Joe Galàxia i la Dona Obús!

L'orquestra va engegar una marxa una mica poca-solta i la Marieta i jo vam eixir a la pista entre els aplaudiments del públic. Mentre saludàvem i ens trèiem unes capes vermelles que portàvem, els mossos van col·locar el canó en el punt apropiat, fent coincidir les rodes amb uns senyals fets a la pista, de manera que quedava apuntat automàticament cap a la roda de foc. Mentre la Marieta pujava per una escala de corda a la boca del canó i s'hi embotia, jo em vaig situar a la palanca, després de calar foc a la roda amb una teia. Van apagar els llums. Només les flames i un focus molt feble il·luminaven l'escena. Enmig d'un silenci espès, el de la bateria va encetar una tamborinada. Jo veia el cap de la Marieta, la lluentor daurada dels seus cabells a la boca del canó i em vaig entendrir. Ja era a punt d'aturar-ho tot i cridar: “Marieta, ho sé tot, però et perdono! Baixa del canó, anem-nos-en i comencem una nova vida!” quan vaig entrellucar els dos nans a la vora de la pista. Aleshores, la còlera em va encegar, vaig abaixar d'un cop la mà dreta, donant al mosso encarregat de fer-ho, el senyal de disparar, i vaig remugar, amb ràbia:

-Adéu, bandarra!

Esclatà el petard que augmentava l'efecte de la cosa, el canó es disparà: la Marieta va sortir com una bala, travessà la roda de foc i es va perdre igual que un meteorit en la foscor que voltava la pista.


* * *


Haurà vist, senyora, la sèrie de factors nefastos que van coincidir aquella nit a provocar la catàstrofe. Jo penso que va ser una badada dels mossos, que no van col·locar prou bé el canó, la causa de la desgràcia. Si aquells dropos haguessin estat per la feina, la Marieta s'hauria esclafat el cap contra el pal, como jo havia previst. La sort, però, no va acompanyar-me. Tot va fallar; per mil·límetres, però va fallar, i cap obstacle no va deturar el vol de la meva dona cap a les localitats de general d'aquella banda del circ. Vam sentir un cop tou, barrejat amb un xiscle breu, com el d'un conill. Es veu que la gent pensava que allò era part de l'espectacle i es va quedar a l'expectativa. Tanmateix, quan la domadora de puces es va desmaiar i tots començàrem a córrer en direcció al punt de col·lisió, es va armar la de Déu.

Tothom temia i jo desitjava trobar la Marieta esquarterada en un bassal de sang. No va anar així. Jo mateix li havia ensenyat a caure sense fer-se mal i, encara que aquella vegada no ho va aconseguir del tot, se'n va sortir amb dues costelles trencades, una esgarrapada a l'esquena i un parell de blaus a les anques. Qui no va tenir tanta sort, fou el pobre botiguer de vetes i fils de Berga, amb el coll trencat, que vam trobar-li a sota. No cal que li digui, senyora, perquè ja ho sap, que aquell desventurat, era el marit de vostè.

Jo, si deixem de banda el cas de la Marieta, sempre he estat una persona de bons sentiments i allò em va trasbalsar. No em podia treure del cap aquell infeliç. Qui havia de dir a aquell botiguer honrat i treballador que, enllestida la feina que tenia a Barcelona i buscant l'innocent esplai d'una sessió de circ, havia d'anar a trobar una mort tan bèstia a la grada de general! Només m'alleugeria pensar que no havia patit gens. La Marieta feia vuitanta quilos, i una baluerna d'aquest calibre llançada a bona velocitat era capaç d'estabornir instantàniament un elefant africà, i no parlem d'un botiguer de Berga, el qual -sigui dit sense intenció d'ofendre- era més aviat esquifidet. Aquests detalls vostè ja els coneixia, però el que ningú no li podia explicar, fora d'un servidor, era la causa oculta de la tragèdia.

Sé que no tinc perdó, però vaig fer tot el possible per pal·liar la malesa. Passats uns dies, vaig encarregar una investigació discreta. Vaig saber que el difunt deixava dona i quatre criatures, que la botigueta donava poc, que, a vostè, la companyia d'assegurances que cobria els accidents al circ l'havia escanyada sense manies i que quedaria gairebé a la misèria. Aleshores vaig fer el que vostè ja sap.

En canvi, la vertadera culpable, la Marieta, es recuperava com si tal cosa. No es pensi, però, que l'alegria li va durar gaire. Al cap d'un temps prudencial, vaig posar-me en tractes amb un encantador de serps que li va fer la festa, sense desvetllar sospites, per una quantitat molt enraonada. En enviduar, vaig muntar un altre número de molt d'efecte, també a base del canó, que se'n deia «L'astronauta suïcida». L'èxit va ser fantàstic.

Ara, a punt de morir, he volgut explicar-li tota la història. Vostè i jo ens quedarem més tranquils. El notari, com li deia al començament, anirà a lliurar-li cinc milions de pessetes. Són els meus estalvis i el producte de la venda de tot el que tenia, fora del canó. Li va fer tanta gràcia -¡qui ho havia de dir!-, al senyor Celdoni, que l'hi vaig regalar el dia del seu sant.

Només em queda demanar-li perdó i dir-li adéu per sempre. Seu

Joe Galàxia

P.D. Haurà reparat que cada any li incrementava l'assignació d'acord amb l'augment del cost de la vida. Jo hauria estat més generós, però el senyor Celdoni mai no em va permetre apujar-li ni un cèntim més que el tant per cent màxim autoritzat pel govern per a les pensions de vídua.

...FI


* * * * * * * * * *


LA ESTREMECEDORA CONFESIÓN DE JOE GALÀXIA. (HISTORIA DE FOLLETÍN) (y II)


Parece que las cosas buenas no duran mucho y aquella no fue una excepción. En pocas palabras: un día, al cabo de seis años de felicidad redonda, sin más grietas que alguna avería del compresor y un atoramiento en el cañón atribuïble a una cena demasiado copiosa de la Marieta, descubrí que ella me engañaba. Sí, señora: la Marieta, el amor de mi vida, la mujer por la que yo lo hubiera sacrificado todo, me ponía cuernos. Me pareció que no lo soportaría, que me volvería loco. Ahora, con un pie en la tumba, lo contemplo de otra forma, pero entonces ¡fue un golpe terrible, horroroso, estremecedor, mortal! ¡Un tango, señora! Usted imaginará que aquella traïdora se había enamorado del domador de leones o de uno de los trapecistas o de cualquier otro tipo bien plantado. Si piensa así, se equivoca completamente. ¿Quiere que le diga con quién me engañaba? Pues, agárrese fuerte: ¡con dos de los enanos del circo! Tal como lo lee: con dos raquíticas mierdecillas que no levantaban un palmo de tierra. ¡Qué vergüenza!.

Omitiré las circunstancias que me permitieron averiguarlo y también otros detalles escabrosos. Sólo le diré que me tragué aquella humillación sin titubear, que disimulé y permití que aquello continuase igual, sin que los culpables se oliesen que lo sabía todo. Pero yo, señora, ya había tomado una decisión irrevocable: liquidar a la Marieta.

¿Soy un monstruo, un asesino? Seguramente, aunque todo es relativo. Sin embargo, ¿es que un hombre coronado con cuatro cuernos –dos por cada uno de los enanos- no puede esperar ni un mínimo de comprensión, de piedad por parte de sus semejantes, dejando aparte, claro está, al señor Celdoni? A veces dudaba, intentaba alejar de mí aquella idea, pero no podía. El golpe me había transformado en una fiera sanguinaria y nada del mundo habría podido detenerme.

No tardé mucho en idear la manera de cargarme a la Marieta. Sólo había que aumentar la presión del aire comprimido antes de una de nuestras exhibiciones: mi mujer, impulsada por una fuerza muy superior a la habitual se estrellaría contra uno de los palos del circo, situado justo detrás mío. Todo tendría la apariencia de un accidente laboral: un desperfecto en el compresor, una avería en el manómetro, que yo mismo prepararía, explicarían el desastre. Y así me dispuse a prepararlo.


* * *


Aquella desgraciada noche no se me va de la cabeza. Era un jueves. En el circo había poca gente, las gradas de general estaban casi vacías. Yo lo tenía todo preparado y, al llegar la hora de nuestra actuación, después de la del hombre araña, un muchachote muy espabilado de Mollerussa, sentí que llegaba el momento de la venganza.

-Y ahora, damas y caballeros, ¡tengo el honor de presentar el número más sensacional de la historia del circo! –anunció el director-. Con ustedes, ¡Joe Galàxia y la Mujer Obús!

La orquesta inició una marcha festiva y la Marieta y yo salimos a la pista entre los aplausos del público. Mientras saludábamos y nos quitábamos unas capas rojas que llevábamos, los mozos dispusieron el cañón en el punto apropiado, haciendo coincidir las ruedas con unas señales hechas en la pista, de modo que quedaba apuntado automáticamente hacia el aro de fuego. Mientras la Marieta subía por una escalera de cuerda a la boca del cañón y se introducía en él, yo me situé en la palanca, después de encender el aro con una antorcha. Se apagaron las luces. Sólo las llamas y un foco muy débil iluminaban la escena. En medio de un espeso silencio, el de la batería inició un redoble. Yo veía la cabeza de la Marieta, el brillo dorado de sus cabellos en la boca del cañón y me enternecí. Ya estaba a punto de detenerlo todo y gritar: “¡Marieta, lo sé todo, pero te perdono! ¡Baja del cañón, vámonos y empecemos una nueva vida!” cuando vislumbré a los dos enanos a un lado de la pista. Entonces, la cólera me cegó, bajé de golpe la mano derecha, dando al mozo encargado de hacerlo, la señal de disparar, y murmuré con rabia:

-Adiós, zorra!

Estalló el petardo que aumentaba el efecto del número, el cañón se disparó: la Marieta salió como una bala, atravesó el aro de fuego y se perdió, igual que un meteorito en la oscuridad que envolvía la pista.

* * *


Habrá visto, señora, la serie de factores nefastos que contribuyeron aquella noche a provocar la catàstrofe. Estoy convencido de que fue una distracción de los mozos que no colocaron bastante bien el cañón, la causa de la desgracia. Si aquellos haraganes hubieran estado atentos, la Marieta se hubiera roto la cabeza contra el palo, tal como yo había previsto. La suerte, sin embargo, no me acompañó. Todo falló; por milímetros, pero falló, y ningún obstáculo detuvo el vuelo de mi mujer hacia las localidades de general de aquella parte del circo. Escuchamos un golpe blando, mezclado con un grito breve, como el de un conejo. La gente pensaba que aquello formaba parte del espectáculo y se quedó a la expectativa. Pero, cuando la domadora de pulgas se desmayó y todos empezaron a correr hacia el punto de colisión, se armó la de Dios.

Todos lo temían y yo deseaba encontrar a la Marieta destrozada en un charco de sangre. No fue así. Yo mismo la había enseñado a caer sin hacerse daño y aunque aquella vez no lo consiguió del todo, se libró con un par de costillas rotas, un arañazo a la espalda y un par de cardenales en el culo. Quién no tuvo tanta suerte, fue el pobre vendedor de lencería de Berga, con el cuello roto, que le encontramos debajo. No tengo que decirle, señora, porque ya lo sabe, que aquel desventurado era su marido.

Yo, si dejamos a un lado el caso de la Marieta, siempre he sido una persona de buenos sentimientos y aquello me trastornó. No me podía sacar de la cabeza a aquel infeliz. ¡Quién le iba a decir a aquel honrado y trabajador tendero que, acabado el trabajo que tenía en Barcelona y buscando la inocente distracción de una sesión de circo, había de encontrar una muerte tan bestia en las gradas de general! Sólo me aliviaba pensar que no había sufrido nada. La Marieta pesaba ochenta quilos, y un armatoste de ese calibre lanzado a gran velocidad era capaz de aturdir instantáneamente a un elefante africano, no hablemos pues de un tendero de Berga, que –dicho sea sin intención de ofender- era más bien esmirriaducho. Estos detalles usted ya los conocía, pero lo que nadie le podía explicar, slvo un servidor, era la causa oculta de la tragedia.

Sé que no merezco perdón, pero hice todo lo que estuvo en mis manos para paliar la maldad. Pasados unos días, encargué una discreta investigación. Supe que el difunto dejaba esposa y cuatro criaturas, que la tiendecita daba poco, que, a usted, la compañía de seguros que cubría los accidentes en el circo la había estrangulado sin manías y que se quedaría prácticamente en la miseria. Entonces hice lo que usted ya sabe.

En cambio, la verdadera culpable, la Marieta, se recuperaba como si tal cosa. No crea, no, que la alegría le durara mucho. Transcurrido un tiempo prudencial, me puse en contacto con un encantador de serpientes que le hizo la fiesta, sin levantar sospechas, por una cantidad muy razonable. Al enviudar, monté otro número de mucho efecto, también basado en el cañón, que se llamaba “El astronauta suïcida”. El éxito fue fantástico.

Ahora, a punto de morir, he querido explicarle toda la historia. Usted y yo nos quedaremos más tranquilos. El notario, como le decía al inicio, irá a entregarle cinco millones de pesetas. Son mis ahorros y el producto de la venta de todo cuanto tenía, salvo el cañón. Le hizo tanta ilusión -¡quién lo diría!-, al señor Celdoni, que se lo regalé el día de su santo.

Sólo me queda pedirle perdón y despedirme para siempre. Suyo

Joe Galàxia

P.D. Habrá reparado en que cada año le incrementaba la asignación de acuerdo con el aumento del coste de la vida. Yo habría sido más generoso, pero el señor Celdoni nunca me permitió subirle ni un céntimo más que el tanto por ciento autorizado por el gobierno para las pensiones de viuda.

...FIN