1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 30 d’octubre del 2009

El club de la cançó. L'hereu Riera. Al Tall. La mort de na Margalida. Maria del Mar Bonet

Aquesta setmana, Imerburu ens proposa com a tema, la mort d'un ésser volgut. Dóna la trista casualitat que una bona amiga ha perdut son pare dissabte passat. Així que li dedicaré aquestes dues cançons populars, la primera de València, cantada per Al Tall, i la segona de Mallorca, cantada per Maria del Mar Bonet.

Rosa, va per tu.




L'HEREU RIERA

Popular
Canta Al Tall


A la plaça nova hi havia un ball
ahí va Riera ahi va a ballar
Riera no balles Riera no balles
que no pots ballar
que a la teua nòvia van a combregar

En la plaza nueva había un baile
allí va Riera allí va a bailar
Riera no bailes Riera no bailes
que no puedes bailar
que a tu novia le van a dar el viático


Mampren la bengala i sombrero en mà
perdonen senyores que no puc ballar
que a la meua nòvia que a la meua nòvia
van a combregar
entra en ca Cecília i es posa a plorar

Toma la bengala y sombrero en mano
perdonen señoras que no puedo bailar
que a mi novia que a mi novia
le van a dar el viático
entra en casa Cecília y rompe a llorar

No plores Riera que no pots plorar
tinc una germana i te'n pots casar
jo no vull germanes jo no vull germanes
i tampoc germans
amb tu que em casava ja no em puc casar

No llores Riera que no puedes llorar
tengo una hermana y te puedes casar con ella
yo no quiero hermanas yo no quiero hermanas
y tampoco hermanos
contigo que me casaba ya no me puedo casar


Lo que em regalares en la caixa està
orellals i agulles anells i collars
fins al cementeri fins al cementeri
la va acompanyar
i en deixar-la en terra ell la va besar

Lo que me regalaste en el ataud está
pendientes y agujas anillos y collares
hasta el cementerio hasta el cementerio
la acompañó
y al dejarla en el suelo la besó.


i Maria del Mar Bonet amb la seva meravellosa veu



LA MORT DE NA MARGALIDA

Lletra: Bartomeu Montserrat “Memes” d'Algaida
Canta: Maria del Mar Bonet


L’amo de Bàlitx m’envia
missatges i jornalers
sa madona i los demés
tota la gent que hi havia.

El dueño de Bàlitx me envía
mensajeros y jornaleros
la señora y los otros
toda la gente que había.


Voleu escriure en papers
sa mort de na Margalida
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Queréis escribir en papeles
la muerte de Margalida
y si no os sabe mal
empezaré el recitado.


Dia setze de gener
dins can Tropell m’encontrava
en Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Dieciséis de enero
en can Tropell me encontraba
Joan Blai me trajo
noticias que no esperaba.

Va dir si alterat estava
jo li vaig dir: No res sé.
De s’al.lota me dugué
que ella morta s’encontrava.

Preguntó si estaba alterado
le respondí: no sé nada.
De la muchacha me trajo
que se encontraba muerta.

Jo corria i no hi veia
i a ca seva vaig anar.
Com mentre s'obrí la porta
sa mare ja em va abraçar

Yo corría sin ver nada
y a su casa fui.
Abriéndose la puerta
su madre ya me abrazó


i em va dir: Sebastià
na Margalida és morta.
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!.
I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m’aconhorta.

Y me dijo: Sebastià
Margarida ha muerto.
Oh puñalada más fuerte
no la recibe ningún cristiano!
Y a verla quiero ir
que el mirarla me consuela.

Partiguérem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s’esperit.

Partimos en la noche
y la tristeza nos mataba
y a cada instante nos faltaba
la fuerza y el espíritu.


No n’estic empegueït
de contar lo que em passava
i a veure-la morta anava
i amb so cor ben entristit.

No estoy arrepentido
de contar lo que me pasaba
y a verla muerta iba
con el corazón muy triste.


Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida
per veure na Margalida
hi hauràs d’anar en es fossar.

Cuando en Sóller entré
me dijeron enseguida
para ver a Margalida
tendrás que ir al cementerio.

Molt prompte vaig descobrir
ses parets d’aquell local
Oh cementeri dogal!,
vaig devallar i vaig dir.
I aquí s’ha de consumir
sa meva amor principal
i sa vida de res val
en aquest món existir.

Muy pronto descubrí
las paredes de aquel local
Oh cementerio dogal!,
bajé y dije.
Y aquí se ha de consumir
mi amor principal
y la vida no vale nada
en este mundo existir.

Adiós Margalideta
Margalideta adiós
Déu del cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida
i jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Adiós Margalideta
Margalideta adiós
Dios del cielo que es piadoso
allá te tendrá Margalida
y yo cuando acabe mi vida
que nos veamos los dos.

Per lo prompte i lluny que era
i és que molta gent los plany
i en Sebastià Company
na Margalida Servera.

Por lo pronto y lejos que estaba
mucha gente los llora
a Sebastià Company
i a Margalida Servera.


Com sempre trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Paraules des d'un oliver. Jesús Moncada

Com reaccionaríeu si us atrapessin in fraganti?

Tots n'hem conegut de gent com el protagonista de la present narració, capaç de vendre't una moto sense rodes.

Un nou relat de Jesús Moncada al Cafè de la Granota.

Paraules des d'un oliver

-Renoi, Isidre, quin esglai! T'has presentat tan a la callada i tan de sobte que gairebé he caigut de l'oliver de l'ensurt! M'ha entrat una gelor al cor! Guaita, és que em tremolen les cames ... Què sé jo el que m'has semblat: una fantasma, una ànima en pena o, encara pitjor, una mala peça, perquè ara, amb això dels cotxes, tothom va amunt i avall sense control i els dies de festa s'escampa per aquest terme de la nostra vila una allau de forasterots que esvera. Vénen de tot arreu, sobretot de la capital, i mai no saps què et pots ensopegar. Corre cada poca-vergonya! Deixen els bancals pelats, xiquet, arramben tot allò que troben, el mateix a l'horta que al secà. Ja t'has assabentat que la setmana passada van rebentar la porta del mas de Vidallet i van pispar tot el que hi havia? Quina calamitat, Isidre, quin desastre! Un munt de sacs d'olives -gairebé cinquanta dobles- acabadetes de collir, dos carretells de vi, les aixades ... Pel que es veu, aquests van venir a robar amb un camió. Qualsevol dia, se'ns emportaran els arbres amb arrels i tot! Mentrestant, els del tricorni, son de la bona! Si la cosa no va de baixada, haurem de fer guàrdia nosaltres amb les escopetes i emprendre a tionades el primer que es presenti. Que poques persones honrades quedem al món, noi! I, què, has vingut a veure com va la collita? Doncs, m’has trobat de casualitat perquè ara mateix, en acabar aquest arbre, l'últim que em queda, ja pensava anar cap a casa teva. Guaita els sacs: com a mínim, hi ha vint dobles d'olives; tindràs oli per a tot l'any, no et pots queixar, xiquet. Ara, no has d'agrair-me res; d'això, ni parlar-ne. Ho he fet per amistat i prou. Sempre que passava vora d'aquests bancalets, camí del meu, se m'encongia el cor, m'amoïnava. «Aquest Isidre! -em deia jo-. Aquí té uns olivers d'allò més ufanosos i segur que ni se’n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, com ha de pensar en aquest bocí de terra que va heretar del seu oncle Tomàs? De bon començament, es veu que li va fer il·lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llàstima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol poca-pena les hi afaitarà.» Així que vaig dir a la dona: «Basilissa, els arbres de l'Isidre em fan patir i no puc resistir-ho més, de manera que, demà, quan vagis a la seva botiga a comprar el recapte de la setmana, li dius de part meva que jo li colliré les olives, que no li cal amoïnar-se per res; fins i tot les hi portaré a casa amb el meu tractor. Ja saps, dona, que una cosa així no la faria per ningú, però és que jo l'estimo de tot cor, l'Isidre. De menuts, érem amics: després, vam anar plegats a la guerra i hi ha coses que no s'obliden. Al front, sort vaig tenir d'ell més de quatre vegades. Era el terror dels feixistes, el més valent de la brigada; no s'acovardia per res del món. Tenia fusta de general, mira qui t'ho diu! A qualsevol altra guerra, li haurien donat les medalles a cabassos!» Així que, avui, a punta de dia, he carregat sacs i borrasses al tractor i ja ho veus: la feina gairebé enllestida! Però, què dimonis tens, Isidre? Em mires amb un ulls ... Què et passa! Fas cara de malfiat ... La mar salada, ja endevino què ha succeït: la Basilissa no et va dir ni piu, se li'n va anar del pensament! La mare que la va adorar! Aquesta dona meva és d'allò que no n'hi ha, té el cap més dur que un codís. En arribar a casa, la batanaré! Mira que oblidar el meu encàrrec! Ara sí que em voldria morir! Vés a saber què hauràs pensat en veure'm enfilat als teus arbres, collint les teves olives. «Vet aquí un lladregot que em rampinya la collita!», hauràs barrinat. No m'estranya la teva cara aïrada, de mala lluna. l tens tota la raó, xiquet, les coses com són. Aquesta Basilissa! Que s'esperi ... Però, què fas, Isidre, perquè agafes el meu bastó, què pretens? Escolta'm Isidre: guaita que t'equivoques, que la marres de mig a mig! Et juro per la memòria del meu pare i per la salut dels meus fills que pensava dur les olives a casa teva! No facis cas del que xerra la gent que em vol veure penjat, de les llengües d'escurçó que m'atribueixen malifetes de les quals sóc innocent! Deixa el bastó, Isidre, pel que més vulguis. Ai! Que em faràs caure de l'oliver i em trencaré el bescoll! No et perdis, Isidre, que després et penarà! Recorda que vam anar plegats a la batalla de l'Ebre ... !

FI


* * * * * * * * * *


Palabras desde un olivo

-La Virgen, Isidre, qué susto! Te has presentado tan a la callada y tan de repente que casi me caigo del olivo de la impresión! Me ha entrado un frío en el corazón! Mira, mira como me tiemblan las piernas... Qué sé yo lo que se me ha antojado: un fantasma, un alma en pena o, todavía peor, un malhechor, porque ahora, con esto de los coches, todos van arriba y abajo sin control y los días de fiesta se esparce por este término de nuestro pueblo un alud de forasteros que espanta. Vienen de todas partes, sobre todo de la capital, y nunca sabes con quién te puedes tropezar. Corre por ahí cada sinvergüenza! Dejan pelados los bancales, muchacho, arramblan con todo lo que encuentran, lo mismo en la huerta que en el secano. ¿Ya te has enterado de que la semana pasada reventaron la puerta del mas de Vidallet y le robaron todo lo que había? Qué calamidad, Isidre, qué desastre! Un montón de sacos de aceitunas –casi cincuenta doblas- acabadas de recoger, dos barriles de vino, las azadas... Por lo que se ve, estos vinieron a robar en camión. Cualquier día se nos llevarán los árboles con raíces y todo! Mientras, los del tricornio, sueño del bueno! Si esto no afloja, tendremos que hacer guardia nosotros con las escopetas y emprenderla a bastonazos con el primero que se presente. Qué pocas personas honradas quedamos en el mundo, chaval! Y, qué, ¿has venido a ver como va la cosecha? Pues me has encontrado de casualidad porque ya mismo, en cuanto acabe este árbol, el último que me queda, pensaba ir a tu casa. Mira los sacos. Como mínimo hay veinte doblas de aceitunas, tendrás para todo el año, no te puedes quejar, muchacho. Pero no me has de agradecer nada; de eso, ni hablar. Lo he hecho por amistad y basta. Siempre que pasaba por estos bancales, camino del mío, se me encogía el corazón, me preocupaba. “Este Isidro! – me decía yo -. Aquí tiene unos olivos de lo más hermoso y seguro que ni se acuerda. Pero es natural, si se pasa el día tras el mostrador de su tienda despachando garbanzos y patatas, ¿cómo puede pensar en este trozo de tierra que heredó de su tío Tomàs? Al principio, sí que le hizo ilusión, lo labró y todo, pero ya le debe haber pasado la fiebre: no se puede ser payés y tendero a la vez. La tierra no es un juguete, pide sacrificios! Y es una lástima, porque estas aceitunas, una de dos: o se estropearán o cualquier sinvergüenza se las levantará.” De modo que le dije a la mujer: “Basilissa, los árboles del Isidre me hacen sufrir y no lo puedo resistir más, de modo que, mañana, cuando vayas a su tienda a hacer la compra semanal, le dices de mi parte que yo le recolectaré las aceitunas, que no se tiene que preocupar por nada; incluso se las llevaré a casa con el tractor. Ya sabes, mujer, que una cosa así no la haría por nadie, pero es que yo quiero con todo mi corazón al Isidre. De pequeños éramos amigos: más tarde fuimos juntos a la guerra y hay cosas que no se olvidan. En el frente, suerte tuve de estar con él, más de cuatro veces. Era el terror de los fascistas, el más valiente de la brigada: no se acobardaba por nada del mundo. Tenía madera de general, mira quién te lo dice! En cualquier otra guerra, le habrían dado las medallas a capazos!” Así que, hoy, al despuntar el día, he cargado sacos y mantas en el tractor y ya ves: el trabajo casi acabado! Pero, ¿qué diablos te ocurre, Isidre? Me miras con unos ojos... ¿Qué te pasa? Pones cara de desconfianza... La mar salada, ya adivino lo que ha ocurrido: la Basilissa no te dijo ni mu, se le fue de la cabeza! La madre que la trajo! Esta mujer mía es de lo que no hay, tiene la olla más dura que una piedra. En cuanto llegué a casa le voy a dar una zurra...! Mira que olvidar mi recado! Ahora sí que me querría morir! Vete a saber qué habrás pensado al verme encaramado en tus árboles, cogiendo tus aceitunas. “Mira, un ladrón que me rapiña la cosecha!” te habrás imaginado. No me extraña tu cara enfadada, de mala luna. Y tienes toda la razón, muchacho, las cosas como son. Esta Basilissa! Que espere y verá... Pero, ¿qué haces, Isidre, por qué coges mi bastón, qué haces? Escucha Isidre: mira que te equivocas, que la yerras de medio a medio! Te juro por la memoria de mi padre y por la salud de mis hijos que pensaba llevar las aceitunas a tu casa! No hagas caso de lo que dice la gente que me quiere ver colgado, de las lenguas viperinas que me atribuyen maldades de las que soy inocente. Ay! Que me tirarás del olivo y me desnucaré! No te pierdas, Isidro, que luego te arrepentirás! Recuerda que estuvimos juntos en la batalla del Ebro...!

FIN

Israel, Palestina i l'aigua. Un altre crim més

Llegit avui a Le Monde:

Els israeilians usen 300 litres diaris contra els 70 litres diaris dels palestinians. I aquesta manca d'aigua no és, com podem comprendre, voluntat dels ocupats, sinó mala llet dels ocupants. Després els hi direm bruts.

Per cert, els israelians diuen, com no? que les dades denunciades per A.I. no són certes. A qui creurem?

Jo ho tinc molt clar: em mereix molta més fiabilitat A.I. que el govern israelià.

Israël mène la guerre de l'eau dans les territoires occupés

Jérusalem Correspondant

Amnesty International accuse l'Etat juif de priver les Palestiniens des ressources aquifères de CisjordanieCursiva



La vigueur des réactions qui ont accueilli le rapport critique d'Amnesty International sur la question de l'accès à l'eau potable dans les territoires palestiniens occupés par Israël rappelle à quel point l'eau est une question stratégique au Proche-Orient.

L'étude réalisée par l'organisation de défense des droits de l'homme, rendue publique mardi 27 octobre, est un constat accablant des pratiques " discriminatoires " envers la population palestinienne, imposées par les autorités israéliennes.

Le partage de l'eau est un sujet politique : il fait partie des questions liées au " statut final " d'un futur accord de paix israélo-palestinien, au même titre que celles des réfugiés, des frontières d'un Etat palestinien, et de Jérusalem. La Water Authority israélienne, qui réfute les accusations d'Amnesty, en conclut qu'il y a peu de chances que la situation évolue avant un tel accord.

L'accès à l'eau, qui est soumis au contrôle total qu'Israël exerce sur les ressources de la région, est aggravé par la sécheresse aiguë qui menace aujourd'hui les nappes aquifères. L'Etat juif, souligne Amnesty, utilise plus de 80 % de l'eau provenant de l'aquifère de montagne, limitant l'accès des Palestiniens à 20 % de cette réserve. Or, il s'agit de l'unique ressource en eau des Palestiniens en Cisjordanie, insiste Amnesty, " alors qu'Israël dispose de plusieurs sources d'approvisionnement - lac de Tibériade et aquifère côtier - et utilise toute l'eau disponible du Jourdain ". L'Etat juif occupe la vallée du Jourdain depuis la guerre de 1967, et n'accorde aucun accès à ses rives aux Palestiniens.

Les eaux du Jourdain sont convoitées à la fois par Israël, la Syrie, le Liban et la Jordanie, avec pour résultat de réduire par endroits son débit à celui d'un ruisseau salant et contaminé par les eaux usées non traitées, ce qui provoque un assèchement préoccupant de la mer Morte.

Amnesty relève que la consommation en eau des Palestiniens est à peine de 70 litres par personne et par jour, soit nettement moins que les 100 litres recommandés par l'Organisation mondiale de la santé (OMS), contre plus de 300 litres pour les Israéliens.

Dans certaines zones rurales, ajoute l'organisation, les Palestiniens survivent avec à peine 20 litres par jour. Plus de quarante ans après l'occupation de la Cisjordanie, ajoute Donatella Rovera, auteure du rapport, 180 000 à 200 000 Palestiniens vivant dans des communautés rurales n'ont pas accès à l'eau courante. Cette situation est d'autant plus choquante, insiste-t-elle, que les colons israéliens établis en Cisjordanie, " en violation du droit international, recourent à l'irrigation intensive pour leurs cultures, et disposent de jardins luxuriants et de piscines ".

Cette dernière affirmation ne convainc qu'à moitié : les " jardins luxuriants " et les " piscines " sont loin d'être la règle, et les colons juifs en Cisjordanie forment une palette d'individus aux revenus disparates. " Quelque 450 000 colons utilisent autant, sinon plus d'eau, que l'ensemble de la population palestinienne, estimée à 2,3 millions ", ajoute Amnesty, qui consacre une place importante de ce rapport à la situation dans la bande de Gaza, où la pénurie d'eau est critique. Dans cette portion de territoire contrôlée par le Hamas, la seule ressource en eau est l'aquifère côtier, puisque Israël n'autorise pas de transfert d'eau de la Cisjordanie vers Gaza.

Puissant levier politique

Sur-utilisée et contaminée à plus de 90 % par les eaux usées non traitées, l'aquifère côtier est source de maladies et d'épidémies. Cette situation est aggravée par le blocus imposé par Israël, qui interdit l'entrée à Gaza d'équipements nécessaires à la réparation et à la modernisation du réseau.

Le rapport d'Amnesty rappelle que les Palestiniens ne peuvent creuser de nouveaux puits sans obtenir de permis délivré par l'armée israélienne. Il explique en quoi les restrictions d'accès à l'eau potable sont un outil politique en favorisant les expulsions. Il montre enfin comment le " Mur " ou " barrière de sécurité ", les check-points et autres barrages routiers, interdisent ou retardent l'accès à l'eau en Cisjordanie.

La Water Authority israélienne a contesté les chiffres avancés par Amnesty, déploré que l'organisation ne l'ait pas consultée, mais n'a pas remis en question la réalité du phénomène de discrimination dont pâtissent les Palestiniens.

Si les Israéliens consomment " 408 litres d'eau par jour " (Amnesty parle de 300 litres...), les Palestiniens en utilisent 200, affirme-t-elle, tout en assurant que la consommation des Israéliens a baissé de 70 % depuis 1967, alors que celle des Palestiniens a progressé de 85 à 105 m3 au cours de la même période. La Water Authority souligne enfin qu'Israël a toujours accordé aux Palestiniens davantage d'eau que les accords d'Oslo (1993) ne leur en allouaient.

Au-delà des chiffres, l'attitude des autorités israéliennes montre que l'accès à l'eau reste un puissant levier politique dans les relations israélo-palestiniennes. C'est aussi un enjeu stratégique régional : pour pallier une pénurie croissante d'eau, Israël envisage de nouveau d'en importer de Turquie. Sauf que la détérioration récente de ses relations diplomatiques avec Ankara ne favorise pas un tel objectif.

Laurent Zecchini

© Le Monde

divendres, 23 d’octubre del 2009

El club de la cançó. Les Beates. Lluís Miquel. El dimoni infernat. La Trinca

Aquesta setmana FJNC ens proposa l'humor com a tema de les cançons.

Un bon tema que ens allibera una mica de temes tan sagnants com els de l'immigració o la prostitució.

La meva primera intenció havia estat posar alguna murga, però qui podria competir amb Cadis? Espero poder-ne sentir unes quantes.

També havia pensat en posar el vídeo de youtube amb el duetto buffo para dos gatos de Rossini. Un consell, si no l'heu vist, busqueu-lo y gaudiu-ne.

Per fi, m'he decidit a portar dues cançons que considero amb lletra divertida.

La primera, una versió del clàssic Les Bigotes de Jacques Brel, feta pel meu paisà Lluís Miquel. Deixo la lletra de Lluís Miquel amb la meva traducció, però no me'n puc estar de portar al final la lletra original en francès, perquè pugueu comprovar com de fidel és la versió que us presento.




LES BEATES

Lluís Miquel - Jacques Brel


Quan es fan velles tot ha canviat
de gossos grans es fan uns gats
les beates

Cuando envejecen todo cambia
De perros grandes pasan a gatos
Las beatas.


Quan es fan velles tot és tan ràpid
que d'aigua santa s'omplen de nit
les beates

Cuando envejecen todo va tan rápido
Que de agua bendecida se llenan de noche
Las beatas


Ah, si fóra el diable i les tinguera ací
jo crec que em faria jubilar
si fora déu, sentint-les pregar
seria ateu al paradís
de les beates

Ah, si fuera el diablo y las tuviera aquí
Creo que pediría la jubilación
Si fuera dios, oyéndolas rezar
Me haría ateo en el paraíso
De las beatas


Elles caminen sempre pregant
de missa en missa van passejant
les beates

Caminan siempre rezando
De iglesia a iglesia van paseando
Las beatas


I patatí i patatà
ja comencem a estar molt farts
de beates

Y patatín y patatán
Ya empezamos a estar cansados
De beatas


I van de negre com capellans
que són molt bons amb les criatures
i alcen els ulls, semblen mirar
si déu ja dorm, per les costures
de les beates

Y visten de negro como curas
Que son tan buenos con las criaturas
Y elevan los ojos, y parecen espiar
Si dios ya duerme, a través de las costuras
De las beatas


El dissabte quan tots sortim
es veu la gent que es divertix
però cap de beata

El sábado, día de salida,
Vemos a la gente que se divierte
Pero ninguna beata


perquè és ben dins del seu fosc lloc
i es preserven dels xicots
les beates

porque están muy escondidas en su habitación oscura
y se preservan de los muchachos
las beatas


que prefereixen endurir-se
ficades dins de les esglésies
molt contentes de preservar
el seu tresor que dorm entre les cames
de beates

que prefieren endurecerse
metidas en una iglesia
muy contentas de preservar
su tesoro que duerme entre sus muslos
de beatas


després es moren molt espaiet
semblen un foc que es consumix
les beates

Luego se mueren muy despacito
Como un fuego que se consume
Las beatas


i quan es moren preguen un prec
de no morir d'un petit fred
les beates

y cuando se mueren rezan una oración
para no morirse de un pequeño frío
las beatas


i en un cel que no troben mai
els àngels fan un paradís per elles
una corona, un parell d'ales
després se'n van
volant volant volant volant
molt espaiet
com les beates

y en un cielo que no encuentran nunca
los ángeles crean un paraíso para ellas
una corona, un par de alas
y luego se van
volando, volando, volando, volando
muy despacito
como las beatas.


i aquesta és la lletra original de Jacques Brel

LES BIGOTES

Elles vieillissent à petits pas
De petits chiens en petits chats
Les bigotes
Elles vieillissent d'autant plus vite
Qu'elles confondent l'amour et l'eau bénite
Comme toutes les bigotes

Si j'étais diable en les voyant parfois
Je crois que je me ferais châtrer
Si j'étais Dieu en les voyant prier
Je crois que je perdrais la foi
Par les bigotes

Elles processionnent à petits pas
De bénitier en bénitier
Les bigotes
Et patati et patata
Mes oreilles commencent à siffler
Les bigotes

Vêtues de noir comme Monsieur le Curé
Qui est trop bon avec les créatures
Elles s'embigotent les yeux baissés
Comme si Dieu dormait sous leurs chaussures
De bigotes

Le samedi soir après le turbin
On voit l'ouvrier parisien
Mais pas de bigotes
Car c'est au fond de leur maison
Qu'elles se préservent des garçons
Les bigotes

Qui préfèrent se ratatiner
De vêpres en vêpres de messe en messe
Toutes fières d'avoir pu conserver
Le diamant qui dort entre leurs f...s
De bigotes

Puis elles meurent à petits pas
A petit feu en petit tas
Les bigotes
Qui cimetièrent à petits pas
Au petit jour d'un petit froid
De bigotes

Et dans le ciel qui n'existe pas
Les anges font vite un paradis pour elles
Une auréole et deux bouts d'ailes
Et elles s'envolent... à petits pas
De bigotes


I una vegada criticades (amb tota la raó) les beates que preserven "el seu tresor que dorm entre les cames" podem parlar de l'altra vora d'aquest riu de la vida. Basats en contes del Decameró aquest cim del Quatroccento, inici de la narrativa moderna, que mai no passarà de moda, la gran escriptora catalana Maria Aurèlia Capmany, a petició de La Trinca, va fer, junt amb Jaume Vidal Alcover, uns quants poemes, que van ser musicats i inclosos en el disc Trincameró.

Amb vosaltres El dimoni infernat




EL DIMONI INFERNAT

La Trinca – Maria Aurèlia Capmany sobre un conte del Decameró


Ara sabreu la història
d'aquell predicador
i d'aquella doneta
petita i bonica
i un dimoni alterós
que sí que no

Ahora conoceréis la historia
De aquel predicador
Y de aquella mujercita
Pequeña y bonita
Y un demonio orgulloso
Que sí que no

la noia que es devota
vol viure en oració
se'n va al desert on viuen
homes dejunadors
ja n'arriba a la cova
d'en Claudi el virtuós

la muchacha que es devota
quiere vivir en oración
se va al desierto donde habitan
hombres ayunadores
ya llega a la cueva
de Claudio el virtuoso

Ai Claudi lo bon Claudi
vull viure en oració
ai Claudi lo bon Claudi
deixeu-me resar amb vós
en Claudi que la mira
perd el kirieleison

Ay Claudio, mi buen Claudio
Quiero vivir en oración
Ay Claudio, mi buen Claudio
Déjame rezar contigo
Claudio cuando la ve
Pierde el oremus.

entreu la bona dona
que aplegareu fredor
entreu la bona dona
que resarem tots dos
llavors fins a trenc d'alba
dormirem bo i millor

entrad buena mujer
que cogeréis frío
entrad buena mujer
que rezaremos juntos
luego hasta el amanecer
dormiremos de lo lindo


la cova era petita
i sense recambró
al mateix llit de palla
s'han de ficar tots dos
ja és mitja nit passada
però no dormen no

la cueva era pequeña
y sin trastienda
en el mismo camastro de paja
se han de meter los dos
ya es medianoche pasada
pero no duermen no

Què és aquesta eina Claudi
que duu tanta escalfor?
filla la meva filla
és el dimoni gord
que a l'infern vol anar-se'n
i no troba per on

Qué es esta cosa Claudio
Que tanta calor hace
Hija, hija mía
Es el demonio grande
Que quiere irse al infierno
Pero no encuentra por dónde

I on és l'infern bon Claudi
vós que sabeu de tot?
jo no vull altra cosa
que fer-t'ho entenedor
a l'infern el dimoni
posem-l'hi sense por

¿Y dónde está el infierno buen Claudio
Tú que lo sabes todo?
No quiero nada más
Que hacértelo saber
En el infierno pongamos
Al diablo sin miedo

si tu m'ajudes filla
l'amansirem del tot
si que n'està bon Claudi
d'encès i furiós
filla és que feia estona
que anava sol pel món

si tú me ayudas hija
lo amansaremos del todo
pues sí que está, buen Claudio
ardiente y furioso
hija, es que ya hacía tiempo
que iba sólo por el mundo

ja el fiquen i el capfiquen
aquell monstre alterós
dia i nit repeteixen
la devota acció
però així que es distreuen
es dreça amb més rigor

ya lo meten y remeten
aquel monstruo orgulloso
día y noche repiten
la devota acción
pero en cuanto se distraen
se levanta con más rigor

fins que un dia el dimoni
és ja vençut del tot
fins que un dia el dimoni
és ja vençut del tot
però llavors la dona
sent que bull el fogó

hasta que un día el demonio
queda vencido del todo
hasta que un día el demonio
queda vencido del todo
pero entonces la mujer
siento que la olla le hierve


ai Claudi lo meu Claudi
deu-me la salvació
ai Claudi lo meu Claudi
deu-me la salvació
l'infern vol el dimoni
l'infern vol més carbó

ay Claudio, mi buen Claudio
dame la salvación
ay Claudio, mi buen Claudio
dame la salvación
el infierno quiere a su demonio
el infierno quiere más carbón.


Com sempre trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dijous, 22 d’octubre del 2009

TV3 i País Valencià. La censura continua

I els jutges continuen a poc a poc donant-li la raó al (mal)govern i corrupte que patim. Els jutges, (on han nascut? d'on són? quin idioma parlen?) continuen negant-nos als valencians que puguem veure tranquilament la televisió que s'emet només tres-cents quilòmetres amunt, dins d'una Europa que es proclama sense fronteres, i dins d'un estat que és el nostre (potser perquè no ens deixen anar-nos-en)

I els successius governs d'aquest estat (què més dóna PP o PSOE, tots han fet igual) fregant-se les mans, ben contents i cofois d'aquesta restricció de la llibertat de premsa.

I els partits tan defensors d'aquestes llibertats individuals, fregant-se les mans ja que no és aquesta llibertat la que ells volen defensar, sinó la exactament contrària, bé que ho demostren contínuament.

I els valencians que, com li passava a aquell personatge de Molière, i malgrat totes les sentències d'aquest TSJV, parlen en prossa (català) sense adonar-se'n continuaran votant per ampla majoria aquests gavinots que estan omplint-nos de merda i malgastant els nostres impostos. O bé aquests socialistes als quals els pesen unes sigles (PSPV) que voldrien abandonar i ho faran només puguin.

El que he dit manta vegada: si fóssim negres votaríem Ku Klux Klan

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana. Jesús Moncada

Què pot passar quan coincideixen un enterrament i un partit important, decisiu, de futbol al poble? Quan, a més a més, el camí del cementeri passa pel costat del camp de futbol?

Un nou relat de Jesús Moncada al Cafè de la Granota.

Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

Si de l'altra banda de la mort es pot ataüllar la nostra vila, l'oncle Nicolau degué estarrufar-se en veure la borratxeria de personal, la gernació que havia acudit al seu enterrament -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè asseguts a la seva taula predilecta, al vetllador amb el marbre esquerdat que hi havia sota el rellotge-. Allí, fixant-s'hi bé, hauria vist Miquel Serra, company de mina durant quaranta-dos anys, el vell Gòdia, Pere Sansa, Sebastià Peris ... I m'estic d'anomenar-ne més perquè potser no tindries prou fulls en aquest quadern on escrius les històries per a apuntar-los tots, de tants com te'n diria. Només t'explicaré perquè te'n facis una idea, que fins s'hi va presentar l'oncle Soler, que no es parlava amb l'oncle Nicolau des que un dia, deu anys enrera, s'havien esgatinyat de valent mentre jugaven de parella a la botifarra en aquesta mateixa taula; la baralla, que donà molt a parlar, va començar a propòsit d'una eixida atabalada de l'oncle Soler que els va costar la manilla de copes, la sota del mateix pal i disset pintes.

La veritat és que no tinc memòria de ningú de la vila que pugui presumir, quant a concurrència, d'un sepeli tan lluït; ni la bruixa de la Bernarda Pedret, la mestressa de la mina Segre, i guaita que el capellà va permetre que anés la música a l'enterrament d'aquella escanya-rals, perquè es veu que havia deixat al testament un bon feix de bitllets per pagar una imatge, un sant-no-sé-qui de fusta que van xombar en un altar de l'església. l és que, tal com diu l'espatotxí del meu cunyat, el Pere Savina, l'enterrament de l'oncle Nicolau va ser un èxit rodó.

I encara em quedo curt si tenim en compte que l'hora de la cosa coincidia amb la del partit de futbol més important de la temporada, el que el nostre equip havia de jugar contra el de Masos de Cinca. Un cas de malastruga, xiquet. Tanta dèria que teníem per aquell partit i al final ens va passar el que sovint passa amb moltes coses de la vida, que les esperes amb candeletes i al final et quedes amb un pam de nas ... Jo reflexiono i em dic que l'oncle Nicolau no es va morir per gust, que l'home degué aguantar-se la vida tant com va poder, i ningú no el pot blasmar per haver finat el dia abans del partit; amb tot el respecte que cal per als difunts, però, el pobret ens va fer la guitza. l ens la va fer per bona persona, guaita què et dic! Si hagués estat una mala bèstia, ens n'hauríem anat tots al partit i no l'haurien acompanyat al fossar ni els gossos de la vila. Qui tenia cor, però, de tolerar que colguessin una personeta com ara l'oncle Nicolau, que sempre havia estat un bocí de pa, si deixem de banda l'enganxada amb l'oncle Soler, sense anar a dir-li adéu?

Tanmateix, també t'he de dir que tot s'havia embolicat perquè el rector no era a la vila; si hi hagués estat, no hi hauria hagut cas. Mossèn Silvestre no es perdia un partit per res del món. Si s'esdevenia que havia d'enterrar algú un diumenge a la tarda i teníem futbol, cantava el gori-gori al malaguanyat a l'hora del cafè i enllestia la feina a corre-cuita de manera que tothom, ell el primer, després d'acompanyar en el sentiment la família del finat, pogués fer cap al camp de seguida, a treure's amb quatre crits el regust de les absoltes.

Ara bé, es veu que aquella vegada estàvem de pega.

La nit abans del traspàs de l'oncle Nicolau, el rector havia eixit d'escopetada de la vila per causa d'una germana seva, estanquera a Balaguer, que s'havia posat malalta i el reclamava. I avui, malgrat que m'imagino que ja ho deus saber per la cara que fas, xiquet, no vull posar-me a comentar el que el meu cunyat, el Pere Savina, diu que va esbrinar un dia que es va deixar caure per Balaguer i, el que són les casualitats, se li va acabar el tabac i va anar a comprar-ne a l'estanc; això es una altra història i ara no ve a tomb ... El cas és, tornant al que et deia, que el rector de Vallperdiu, a qui ens calia acudir si el nostre no hi era, envià a dir pel xofer del cotxe de línia a la família de l'oncle Nicolau que l'enterrament seria a les cinc en punt de la tarda del diumenge.

No caldria ni dir que la notícia ens va caure com una maçolada i ens deixà amoïnadets a més no poder. Allò suposava no tan sols que la meitat de la gent ens quedaríem sense veure el partit, sinó que, per reblar el clau, els nostres jugadors es trobarien amb el camp mig buit a l'hora d'enfrontar-se amb els de Masos de Cinca, una colla de ferams que semblava que eixien a fer ascles en lloc de jugar a futbol. Als cafès, es va arribar a insinuar que els contraris havien conjuminat l'assumpte amb el rector de Vallperdiu a fi i efecte de picolar-nos la moral... Vés a saber! El cas fou que un dol s'afegí a l'altre i quan vaig fer cap a la barberia de la Clenxa el dissabte al tardet, vaig trobar la parròquia tan pansida com pensar puguis.

-Quina mala sort!

-Pèssima!

-Havia de passar amb el millor partit de la temporada ...

-No ens hauríem de morir mai.

-No.

-Després passa el que passa ...

-La mort és una bandarra -se'n fotia la Clenxa afectant un desconsol sense remei mentre repelava d'esma les galtes de lluna de Serafí Vallcorna-. La maleïda no respecta ni el campionat de Lliga.


* * *


Que el partit havia començat a l'hora en punt, vam saber-ho els infortunats que assistíem a l'enterrament per la cridòria que ens va venir de la banda del camp de futbol: una bramadissa ensordidora que gairebé va ofegar els planys amb què les dones de la família del difunt l'acomiadaven quan el vam treure de casa; espero que l'oncle Nicolau escoltés, malgrat el terrabastall, aquella plorera tan sentida i no es quedés amb l'amargura al cor de pensar que l'aviàvem al fossar sense una llagrimeta. El que ja m'estranyaria que hagués plegat van ser les llatinades que el capellà de Vallperdiu va cantar-li a la plaça de l'Església; l'home tenia la veu esquifida i tot i que s'amoïnava per la feina, que s'hi mirava, no se n'eixia; la plaça cau molt a prop del camp de futbol i els esvalots destarotaven les absoltes.

Quina estona vam passar, xiquet, quina estona! D'una banda calia estar pel que es celebrava i mantenir el posat greu i seriós que s'escau amb ocasions tan tristes; de l'altra, però, com et podies desentendre del que passava al camp? Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n'anava en orris. El personal, però, ens vam dominar. Com? No m'ho preguntis, no t'ho sabria dir. Només un escolanet, que després es posà vermell com un perdigot i arrencà a plorar sense consol, va esclafir:

-Gol!

Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d'emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.


* * *


Pel març farà vint anys de tot allò, xiquet. Et voldràs creure, tanmateix, que hi ha gent que encara no ha acabat de pair el cas? Sense anar més lluny, dimecres passat, el Florentí Veriu espellotava de mala manera el fill gran de l'oncle Nicolau al Cafè del Moll. És clar que el xicot no hi era; si hi hagués estat, el Veriu s'hauria hagut de ficar la llengua a la butxaca, per dir-ho finet i no espantar els qui puguin llegir després aquesta història; malgrat el seu posat de pinxo, té de valent el que un servidor de bisbe. Saps què vaig fer? Tocar el dos a fi de no sentir-lo i no veure'm obligat a dir-li'n quatre de fresques; perquè, explica'm xiquet: n'hauria tret alguna cosa, fora d'una baralla? Amb gent de poca xolla, no s'hi pot parlar i encara menys discutir-hi. D'altra banda, què se li pot retreure, al noi de Nicolau? Que es va fer càrrec del nostre sacrifici i va tenir la finesa, mentre passàvem a frec del camp de futbol, que aleshores encara no tenia parets, de fer aturar l'enterrament a la vora del camí, a fi i efecte que els de la comitiva poguéssim veure el que quedava de partit i animar els nostres jugadors, a veure si els ganàpies remuntaven el resultat? I, a qui va perjudicar, em pregunto jo, si el pobret del seu pare -l'únic que podia tenir-hi alguna cosa a dir- encara hi va guanyar, ja que després del partit -dos a un a favor nostre- tots els espectadors de la vila, els qui havien acudit en camions de Masos de Cinca i fins i tot l'àrbitre, el vam acomboiar al cementiri?

FI


* * * * * * * * * *


Responsos y sepelio de Nicolau Vilaplana

Si, desde la otra orilla de la muerte, es posible echar una ojeada a nuestro pueblo, el tío Nicolau se debió hinchar como un pavo al ver la borrachera de personal, la multitud que había acudido a su entierro – me dijo el viejo Cristòfol en La Granota mientras bebíamos café sentados en su mesa predilecta, el velador de mármol resquebrajado que había bajo el reloj-. Allí fijándose bien hubieras visto a Miquel Serra, camarada de mina durante cuarenta años, al viejo Gòdia, Pere Sansa, Sebastià Peris... Y me abstengo de citar más porqué quizá no tendrías bastantes hojas en ese cuaderno en que escribes las historias para anotarlos a todos, de tantos como te podría decir. Sólo te explicaré para que te hagas una idea, que hasta se presentó el tío Soler, que no se hablaba con el tío Nicolau desde que, un día, diez años atrás, se habían peleado a muerte mientras jugaban de pareja a la botifarra en esta misma mesa; la pelea, que dió mucho que hablar, comenzó a raiz de una salida precipitada del tío Soler que les costó la manilla de copas, la sota del mismo palo y diecisiete pintas.

La verdad es que no se me ocurre nadie del pueblo que pueda presumir, en cuanto a concurrencia, de un entierro tan lucido; ni la bruja de la Bernarda Pedret, la dueña de la mina Segre, y mira que el cura permitió que fuese la música al entierro de aquella usurrera, porque parece que había dejado en el testamento un buen puñado de billetes para pagar una imagen, un san-no-sé-qué de madera que acabaron poniendo en un altar de la iglesia. Y es que, como dice el espabilado de mi cuñado, el Pere Savina, el entierro del tío Nicolau fue un éxito redondo.

Y me quedo corto si tenemos en cuenta que la hora de la cosa coincidía con la del partido de fútbol más importante de la temporada, el que nuestro equipo había de jugar contra el de Masos de Cinca. Un caso de mala suerte, muchacho. Tanta obsesión que teníamos con aquel partido y al final nos pasó lo que pasa a menudo con las cosas de esta vida, que las esperas sobre ascuas y al final te quedas con un palmo de narices... Lo pienso y me digo a mí mismo que el tío Nicolau no se murió por gusto, que el hombre aguantó con vida tanto como pudo, y nadie puede criticarlo por haber fallecido la víspera del partido; con todo el respeto debido a los difuntos, sin embargo, el pobrecito nos hizo la pascua. Y nos la hizo por buena persona, mira qué te digo! Si hubiera sido un mala bestia, nos hubiéramos ido todos al partido y no lo hubieran acompañado al cementerio ni los perros del pueblo. Pero ¿quién hubiera tenido corazón de permitir que enterraran a una persona como el tío Nicolau, que siempre había sido un trozo de pan, si dejamos a un lado la enganchada con el tío Soler, sin ir a despedirlo?

Sin embargo, también he de decirte que todo se había liado porque el mosén no estaba en el pueblo; si hubiera estado, no hubiera habido caso. Mosén Silvestre no se perdía un partido por nada del mundo. Si había que enterrar a alguien domingo por la tarde y había fútbol, cantaba el gori-gori al desgraciado a la hora del café y acababa la faena a todo gas de manera que todo el mundo, él el primero, después de acompañar en el sentimiento a la familia del finado, pudiera ir al campo enseguida, a sacarse con cuatro gritos el regusto de los responsos.

Ahora bien, se ve que aquel día estábamos de pega.

La noche antes del traspaso del tío Nicolau, el rector había salido escopeteado del pueblo por culpa de una hermana suya, estanquera en Balaguer, que se había puesto enferma y lo reclamaba. Y hoy, a pesar de que me imagino que ya lo debes saber por la cara que pones, chaval, no quiero ponerme a comentar lo que mi cuñado, el Pere Savina, dice que averiguó un día que se dejó caer por Balaguer y, lo que son las casualidades, se le acabó el tabaco y fue a comprar al estanco; eso es otra historia que no viene al caso... El caso es, volviendo a lo que te decía, que el rector de Vallperdiu, a quien nos tocaba acudir cuando el nuestro no estaba, envió a decir por el chófer del coche de línea a la familia del tío Nicolau que el entierro sería a las cinco en punto de la tarde del domingo.

Ni que decir tiene que la noticia nos cayó encima como un mazazo y nos dejó preocupados a más no poder. Aquello suponía no sólo que la mitad de la gente nos quedaríamos sin ver el partido, sino que, para acabar de rematar la faena, nuestros jugadores se encontrarían con el campo medio vacío a la hora de enfrentarse con los de Masos de Cinca, una pandilla de mala bestias que parecía que salían a repartir leña en vez de jugar a fútbol. En los cafés, se llegó a insinuar que los contrarios se habían conchabado con el rector de Vallperdiu con la intención de comernos la moral... Vete a saber! El caso fue que un luto se añadió al otro y cuando el sábado al atardecer fui a la barbería de la Clenxa, encontré a la parroquia tan mustia como no te puedes imaginar.

-Qué mala suerte!

-Pésima!

-Tenía que pasar con el mejor partido de la temporada!

-No tendríamos que morirnos nunca!

-No

-Después pasa lo que pasa...

La muerte es una mala puta – se descojonaba La Clenxa simulando un desconsuelo sin remedio mientras afeitaba las orondas mejillas de luna de Serafí Vallcorba. La maldita no respeta ni el campeonato de liga


* * *


Que el partido había comenzado a la hora en punto, lo supimos los infortunados que asistíamos al entierro por el griterío que nos llegó de la parte del campo de fútbol: un bramido ensordecedor que casí ahogó los llantos con que las mujeres de la familia del difunto lo despedían cuando lo sacamos de casa; espero que el tío Nicolau escuchara, a pesar del estrépito, aquellos lloros tan sentidos y no se quedara con la amargura en el corazón de pensar que lo dejábamos en el cementerio sin ni una lágrima. Lo que ya me extrañaría que hubiera podido oir fueron los latinajos que el capellán de Vallperdiu le cantó en la plaza de la Església; el hombre tenía una vocecilla de lo más raquítica y aunque se preocupaba por la tarea y se esforzaba, no conseguía que se le oyera; la plaza cae muy cerca del campo de fúbol y el alboroto desbarataba los responsos.

Qué mal rato pasamos, chaval, qué mal rato! Por un lado había que estar a lo que se celebraba y mantener la apariencia seria y grave que corresponde en tan tristes ocasiones; por otro, sin embargo, ¿como podías desentenderte de lo que pasaba en el campo? ¿Cómo podías evitar rumiar, cada vez que nos llegaba un aullido encañonado por el carrer Major y hacía temblar los vidrios de los balcones y las ventans de la plaza: ahora marcaremos, o, esta vez no nos salva ni Dios? Sólo cuando nuestro equipo marcó el que mi cuñado, el Pere Savina, llama el gol del dominus vobiscum – porque el grito que lo pregonaba coincidió con este latinajo – pareció que la compostura se iba a hacer puñetas. El personal, sin embargo, nos dominamos. ¿Cómo? No me lo preguntes, no te sabría decir. Sólo un monaguillo, que luego se puso rojo como un tomate y arrancó a llorar sin consuelo, estalló:

-Gol!

Pero no creas que ahí acabó nuestro sufrimiento; mientras el mosén acababa los responsos a trompicones, y la gente comenzaba a aglomerarse detrás del ataúd, a punto ya de emprender el carrer Major, camino del cementerio, los de Masos de Cinca nos metieron el gol del requiescat in pace.


* * *


Al marzo hará veinte años de aquello, chaval. ¿Querrás creer, sin embargo, que hay gente que todavía no ha acabado de digerirlo? Sin ir más lejos, el miércoles pasado, el Florentí Veriu despellejaba de mala manera al hijo mayor del tío Nicolau, en el Cafè del Moll. Claro que el muchacho no estaba; de haber estado allí, el Veriu se hubiera tenido que meter la lengua en el bolsillo, por decirlo de una forma fina y no espantar a los que puedan leer un día esta historia; a pesar de su pinta de perdonavidas, tiene de valiente lo que un servidor de obispo. ¿Sabes qué hice? Largarme para no escucharlo y no tener que cantarle cuatro verdades; porque, dime la verdad, ¿habría sacado algo en limpio salvo pelearme? Con gente de tan poca mollera no se puede hablar y mucho menos discutir. Por otra parte, ¿qué se le puede criticar al zagal de Nicolau? Que se hiciera cargo de nuestro sacrificio y tuviera la finura, mientras pasábamos a ras del campo de fútbol, que entonces todavía no tenía paredes, de hacer detener el entierro a un lado del camino, para que la comitiva pudiéramos ver lo que quedaba de partido y animar a nuestros jugadores, a ver si los desgraciados remontaban el resultado? ¿Y a quién perjudicó? me pregunto yo, si el pobre de su padre – el único que tenía derecho a decir algo – todavía salió ganando, ya que, acabado el partido, - dos a uno a nuestro favor – todos los espectadores del pueblo, más los que habían acudido en camiones desde Masos del Cinca e incluso el árbitro, lo acompañamos al cementerio?

FIN

Creació d'un grup no abelià per esgarrapar clientela

Cansat de corrupcions corretjoses i manifestacions multimilionàries, llig avui una notícia que em retorna als llunyans 60, quan allò del Concili Vaticà II.

Ja em disculpareu els ocasionals lectors, però, malgrat el meu irrenunciable ateisme actual, em queda, com a les tasses de cafè, el marro d'aquells anys de seminari menor als escolapis, que sempre formarà part de la meua vida.

L'actual papa Benet - ex gran inquisidor Ratzinger - ha ampliat l'exempció que ja tenien de fa segles els popes ortodoxes casats que acceptaven l'obediència romana, l'ha ampliada com dic, als pastors anglicans casats que acceptin aquesta obediència romana o papal com prefereixen dir.

Allà per l'any vuitanta, vaig passar un mes a Anglaterra fent un curs d'anglès que de ben poc m'ha servit, ho jure, i visitant la catedral de Winchester, vaig poder assistir a una missa completa (a holy messe) amb comunió i tot, i vaig aprendre que els anglicans (catòlics anglicans se'n diuen contra catòlics papistes) tenien ben poques diferències doctrinals amb els d'obediència romana. Potser una fonamental des del punt de vista de la filosofia tomista fos que mentre que els catòlics romans parlen de transubstanciació (el tros de pa, l'hòstia, esdevé VERITABLE carn del Crist, i el vi, VERITABLE sang) els catòlics anglicans només parlen de representació simbòlica (el tros de pa, el vi, NOMÉS REPRESENTEN la carn i la sang del Crist)

Però tornem al tema, mentre que un capellà casat(els popes de fa molt de temps, a partir d'ara els pastors anglicans) podrà canviar d'obediència i acceptar el papa, sense haver de renunciar a la seva família, dona i fills, això no succeirà a l'inrevés.

O sigui, que l'ordre dels factors sí que influeix en el resultat de l'operació. O com diem en Matemàtiques, es tracta d'un grupo no conmutatiu, o grup no abelià.

Per cert, aquesta apertura per part del Ratzinger, només intenta captar tots aquells catòlics anglicans descontents per que la seua església accepta de no fa molt, que les dones també poden ser ordenades sacerdotisses, i que els homosexuals també tenen dret a casar-se entre ells.

Vull dir que l'església catòlica apostòlica romana només intenta captar els anglicans de mentalitat més carca i antediluviana. Un viatge per al que no calien albardes.

Pobrissons.

divendres, 16 d’octubre del 2009

El club de la cançó. Carta a casa. Ovidi Montllor. Me llaman Sudaca. Carlos Cano. Lume, lume. Fanfare Ciocarlia

Avui, Rosa, ens proposa com a tema la immigració.

I m'agradaria corregir-la: la immigració no és més que una de les dues voreres del riu.

Perquè la història de l'home, des de la primera migració de la nostra espècie, i abans, des dels Neanderthals, i més abans encara, des d'aquells llunyans australopitecs, des de Lucy, des de... és una llarga, interminable, indeturable migració.

Tots som immigrats, de primera o d'enèsima generació. Els de primera, desitjant tornar a la casa d'on eixiren, i els de tercera, intentant impedir que d'altres arribin.

Recorde mon pare desapareixent de casa uns mesos a l'estiu, quan se n'anava a la verema i a la poma a França i l'imagino escrivint aquesta carta a casa.




CARTA A CASA

Ovidi Montllor

Estimada Antònia:
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
I m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
La grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.

CARTA A CASA

Querida Antonia:
te escribo desde aquí,
muy lejos de casa.
la lluvia va mojando
los cristales sucios
del bar extraño
donde, ahora, me encuentro esperando
un vaso de vino
y un poco de engaño.
no tengo otra solución,
ya lo sabes: el engaño.
Y me llenaré de él,
para ir viviendo,
para ir aguantando,
para ir amando.
Te he enviado el dinero,
como todos los meses.
Por ahora no hay subida.
Paciencia, todo llega.
He guardado un poco
para comprarme un abrigo.
El invierno, sin tu cuerpo
es mucho más crudo.
Dicen que me pasarán
a una sección más descansada.
Y, si Dios quiere, muy pronto
encontraré casa.
Y vendréis tú y la nena.
Mi compañero de habitación
ha estado enfermo.
La gripe, fruta del tiempo,
ya sabes... invierno.
Hace más de una semana
que espero carta.
¿Estáis enfermos?
Me hacéis sufrir muchísimo,
tan lejos de casa.
Al año que viene, quizás,
tendremos coche.
¡Quién lo iba a decir!
Y colegio para la niña
gratis.
Y suficiente dinero
para no llorar.
Aunque todo, ya sabes...
lejos de casa,
cosa que no se olvida
ni siquiera con vino,
este que tengo ahora
sobre la mesa.
Todavía llueve, Antonia.
Mañana será domingo
y no pasearemos los tres juntos
por la plaza del pueblo.
Cuidaos mucho. Besos.
Escríbeme más a menudo.


Mon pare que, junt amb tots els altres emigrats, malvivia en barracons, sense gastar ni un miserable franc dels que guanyava, per poder-los dur a casa.

Com tots aquests que ara venen a fer les feines que nosaltres no volem, o no podem, fer, i que malviuen amb els mínims diners, enviant, cada mes, la resta a casa.

Com hem pogut oblidar tan prompte?

Escolteu aquest tango de Carlos Cano.




ME LLAMAN SUDACA

Carlos Cano

Buenos Aires de mi vida
América herida,
te mando esta flor,
bebiéndome el mate amargo
marcado en un tango
de bufa y charol.
Buenos Aires, mar del Plata
te canta mi corazón
que anda sólo por el mundo
como un vagabundo
que perdió el amor.

Me llaman sudaca
soy latino, che
soy guapo de laca
mando en el café
ando de rebajas
como el Corte Inglés
ay Menem, ay Menem, ay Menem

Valiente drama, carne de cabaret
lamiendo el plato, como el perrito fiel
manda merengue, garufa de salón
marcando el paso, perdiendo el corazón

La madre patria, menudo cuento ché
qué panorama, que usted lo pase bien
de milonguero, sin documentación
por esos mundos, vendiendo el culebrón.

Cantando el tango, como una religión
de un solo trago se bebe el corazón
por eso no comprendo yo, por eso me avergüenzo
considerando lo que España pasó.

Me llaman sudaca
soy latino, che
soy guapo de laca
mando en el café
ando de rebajas
como el Corte Inglés
ay Menem, ay Menem, ay Menem

Me llaman sudaca
soy latino, che
soy guapo de laca
mando en el café
ando de rebajas
como el Corte Inglés
ay Menem, ay Menem, ay Menem


I, ja per acabar, voldria portar-vos una preciosa cançó popular que, amablement, em va traduir una immigrada romanesa, Helena, que, malgrat el seu títol universitari, treballa i a molta honra, netejant habitacions en un hotel.

El grup, la Fanfare Ciocarlia, podria ser definit com una banda (una fanfara) de gitanos de la BBC (bodes, batejos i comunions)

Quant a la cançó un himne a la germanor, el títol de la qual és ben prometedor: Lume, Lume (Món, Món)




LUME, LUME

Lume Lume soro lume
Lume lume soro lume
Ca asa e lumea trecatoare
Unul naste si altul moare
Lume soro lume
Cel ce naste chifueste
Cel ce moare petrezeste
Lume soro lume

món, món, germà món
món, món, germà món
que el món és així d'efímer
uns naixen i altres moren
món, germà món
qui naix gaudeix
qui mor pereix
món germà món.

mundo, mundo, hermano mundo
mundo, mundo, hermano mundo
que el mundo es así, efímero
unos nacen y otros mueren.
mundo, hermano mundo
quien nace goza
quien muere perece
mundo, hermano mundo.

Caci de mama si de tata
Nu te saturi nici o data
Lume soro lume
Si de frati si de surori
Nu te saturi pina mori
Lume soro lume

De ton pare i de ta mare
mai no et canses
món germà món
ni dels germans, ni de les germanes
no et canses fins que mors
món germà món.

De tu padre y de tu madre
nunca te cansas
mundo, hermano mundo
ni de tus hermanos, ni de tus hermanas
no te cansas hasta que mueres
mundo, hermano mundo.


Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dijous, 15 d’octubre del 2009

L'estupidesa segons Cipolla (Carlo Maria)

Mentre practicava l'esport de moda en aquests dies: bussejar en busca de notícies sobre l'afer Gürtel, m'he trobat amb una perla que desconeixia: la classificació de Cipolla.

Carlo Maria Cipolla fou un economista que desenvolupà una teoria de l'estupidesa humana al llibre Allegro ma non troppo.

Cipolla classifica la humanitat en quatre grans grups:

Intel·ligents. Beneficien els demés i ells mateixos.
Incauts. Beneficien els demés i es perjudiquen ells mateixos.
Dolents. Perjudiquen els demés i es beneficien ells mateixos.
Estúpids. Perjudiquen els demés i ells mateixos.

Com sembla evident, la categoria pitjor parada és la dels estúpids, ja que ni tan sols ells en treuen profit de les seves accions.

Vist això, i a falta de més dades, com classificaríem Rajoy, Trillo, Camps, Zaplana?

No resulta gens senzill, oi?

I per completar aquest petit comentari les lleis fonamentals, segons Cipolla, de l'estupidesa:

1) Sempre i inevitablement qualsevol de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids en circulació.

2) La probabilitat de que una certa persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica pròpia de la mencionada persona.

3) Una persona és estúpida si li fi mal a d'altres persones o grups de persones sense obtenir-ne cap guany per ella mateixa, o, pitjor inclús, provocant-se danys ella mateixa en el procés.

4) Les persones no estúpides sempre subestimen el potencial de fer mal de la gent estúpida; obliden constantment que en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, l'associació amb individus estúpids constitueix invariablement un gros error.

5) Una persona estúpida és la mena de persona més perillosa que pot existir.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Dimecres, relats d'altri. La plaga de la Ribera. Jesús Moncada

Continuant amb les històries del Cafè de la Granota, avui una carta dirigida al director de la presó de Lleida. I és que, el pobre Valerià, altrament dit La Plaga de la Ribera, tancat per atzars de la vida, a casa del Jeroni, l'algutzil del poble, és un pobre tros de pa, i l'algutzil i la dona li han pres voluntat i, com que no tenen fills...

Una nova mostra de la ironia de l'autor, Jesús Moncada.

La Plaga de la Ribera

Senyor director de la presó de Lleida: primer que res, vostè em permetrà que em presenti. Jo em dic Jeroni Salses i Santapiga, per servir-lo, i sóc l'agutzil de la meva vila, càrrec que ocupo des de fa trenta anys i escaig, sense que ningú, ni paisà ni foraster, tingui res a dir de mi pel que fa a bona conducta pública i privada i serietat a la feina; cosa de la qual no tothom pot alabar-se, perquè corre cada pinta d'agutzil per aquests pobles de la rodalia que fa caure la cara de vergonya a les persones amb senderi; gent sense vocació, senyor director, dropos que no estan pel que celebren i que fan les coses amb una desídia... ! No saben ni posar-se la gorra de plat com cal. I si els sent fer pregons, n'hi ha per matar-los! Tant els fa anunciar comèdies a la plaça com la vacuna contra la ràbia. Vostè s'adona de la cafrada? Oi que es veu de caminet que això no pot anar? Doncs, no els faràs entendre que cada pregó requereix el seu to de veu, la seva melodia, amb unes pauses ben col·locades i uns punts de força i lluïment. No és el mateix, posem per cas, avisar el veïnat que venen taronges a la plaça, que fer saber que la somera de cal Blanc va fugir anit de la quadra i si algú sap on para que ho digui, però que no provi d'agafar-la perquè la bèstia, encara que sembla mansa, clava unes guitzes de molta traïdoria; tanmateix, és clar, un ofici no s'aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d'ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! Com podem anar bé? Si li expliqués la sang que m'ha costat aprendre a pregonar, es quedaria esgarrifat, vostè, i es pensaria que vull albardar-lo; però no em dol la feinada, no vaig treballar per al dimoni. Ja em poden venir amb el pregó que vulguin, per difícil que sigui: amb un cop d'ull al paper en tinc prou; em miro a l'espill -perquè la presència hi fa molt, i un botó descordat o la corbata torta poden fer fracassar la veu més repolida-, agafo la corneta i au, a la feina! I pot apostar el que vulgui que si pregono sardina fresca aquell dia tothom en menja, perquè a la gent li agafen saliveres només de sentir-me pregonar-la per les cantonades; i si faig un ban de l'alcaldia per dir que ja n'hi ha prou d'anar a pixar a les nits a la porta de la caserna de la guàrdia civil, perquè la cosa, a més d'una falta de respecte molt greu, és una porcada, i que clavarem unes multes de cosco als infractors, pot assegurar que deixaré el personal acollonidet i que fins a la setmana següent, pel cap de baix, no caldrà repetir el pregó.

Després d'haver llegit aquestes ratlles, vostè es deu dir: «Molt bé; però, per què m'escriu el Jeroni?" Doncs, miri: feia molt temps que es parlava de derruir la Casa de la Vila i construir-ne una de nova; però, ja sap vostè què passa, sempre es deixava per més endavant; si érem a l'estiu perquè feia calor, si érem a l'hivern perquè feia fred i, mentrestant, l'edifici se n'anava en sucs. Fins que un dia, durant una reunió del ple de l'Ajuntament, quan es guardava un minut de silenci per l'ànima de la sogra del secretari -una donassa vermella i riallera que es va morir de massa salut- el paviment del saló d'actes va cedir i un parell de regidors van fer cap al pis de sota, concretament al Jutjat Municipal on, en aquell precís moment, el jutge era a punt de treure l'entrellat d'un robatori de pollastres. Per fortuna, fora d'un parell de trencadisses -el braç esquerre del regidor de cultura i una costella d'un testimoni ocular de l'assumpte de l'aviram-, la cosa no va tenir conseqüències irreparables; en canvi, però, va decidir el començament de les obres.

Quin trasbals, mareta meva! El primer que calia fer era buidar l'edifici abans d'enderrocar-lo; treure els mobles i el paperam. El problema consistia que no teníem lloc on embotir-ho. Aleshores, l'alcalde, que és un tipus d'allò més llest, va decidir fer lots amb el material, sortejar-los entre els regidors i els funcionaris, i que cadascú s'emportés a casa la part que li toqués fins que arribés l'hora d'estrenar el nou Ajuntament. A mi; em va caure un lot amb el retrat del rei, l'arxiu del cadastre, vuit cap-grossos de la festa major i un presoner que teníem a la garjola de Ca la Vila, que es deia Valerià, àlias la Plaga de la Ribera, el qual havíem enganxat feia quinze dies, quan el tractor que acabava de robar se li va calar al mig de la plaça de l'Església, davant mateix del Cafè de la Granota.


* * *


L'Elisenda, la meva dona, senyor director, és una bona xicota. Ara bé, de tant en tant es veu que li agafa la neura i es posa tossuda; aleshores, jo segueixo el consell del meu oncle Dalmau, que es casà tres vegades, sense comptar les de patacada entre difunta i difunta, i sabia molt bé com s'havia de menjar la bresca; li estovo una mica la badana -fluixet, fluixet, això sí, perquè no es tracta de fer-li mal sinó de retornar-la- i la cosa s'afina a l'instant. Es el que em tocà fer el dia que vaig presentar-me a casa amb la camioneta municipal carregada amb el meu lot. Quin esvalot va armar, quin mullader! Que on anava amb aquelles endergues, que si m'havien pres el pèl, que si ella no volia un criminal a casa... ! La vaig fer entrar en senda amb quatre catxamones, encara que, reconec, senyor director, que ella tenia la seva part de raó; la nostra casa és una closca d'ou i no es pot fer vostè una idea de com va quedar enfarfegada amb aquelles andròmines! Però, què hi farem? Cal col·laborar; cadascú ha de posar el seu granet de sorra a fi que les coses rutllin. Vaig bé o no vaig bé, senyor director?

Amb penes i treballs, vam embotir-ho tot entre l'habitació del mals endreços i la dels hostes. A la primera, hi vam ficar la meitat del cadastre, de l'A a l'M; a la segona, la resta de l’arxiu, els cap-grossos i la Plaga de la Ribera. El retrat del rei, per la cosa del respecte, el vam penjar al capçal del llit, però al cap d'una setmana el vam treure al menjador, perquè a l'Elisenda li feia vergonya despullar-se davant Sa Majestat i a mi em cohibia. Vostè ja m’entén, oi? Un es abrandat de mena i fer segons quines coses en presència de la reialesa ...

Vam passar els primers dies amb l'ai al cor, pendents que la Plaga de la Ribera no fes alguna malesa o s'escapés. Tanmateix, el pobret no va donar mica de guerra. Gairebé sempre el veies estirat al nit; de vegades, seia damunt les capses del cadastre, es posava el cap-gros del pallasso, -potser per esbandir-se la melangia- i es passava així les hores mortes, A poc a poc, li vam anar agafant confiança, ell va començar a trobar-se a gust a casa i ara, tres mesos més tard, el tenim com si fos de la família; seu a taula amb nosaltres, es queda a veure la televisió i ajuda, sovint L’Elisenda a feinejar, ja que ha resultat que te un gust i una traça de no dir per a aquestes coses. Fa unes sopes! La setmana passada va pintar la cuina, ara diu que vol emprendre el nostre dormitori i que el farà gris perla. És animadot, rialler, i xerra pels descosits, però, de vegades, s'esfondra:

-Sóc un fracassat, senyor Jeroni!

-No exageris, home! -li dic jo amb el propòsit d'animar-lo-. Si encara ets una criatura, tens tota la vida per davant! Qualsevol dia et soltarem i amb la teva traça...

-Traça, traça! -exclama ell aleshores amb amargura -. Per a les coses honrades, la que vostè vulgui i més; aquesta és la meva tragèdia! Perquè jo tinc vocació de delinqüent, senyor Jeroni, de criminal sense entranyes. De menut, la meva il·lusió ja era arribar a convertir-me en una mala peça de fama internacional; no es pensi que em conformava a quedar-me en un pispa qualsevol o un espanyaportes d'estar per casa! Tanmateix, res no em va de cara. Què puc fer contra un destí que em té mania i em fa la guitza? Preparo unes sopes escaldades? Tothom es llepa els dits! Pinto les parets del menjador? Ni aquell que li deien el Picasso treu un color més encertat! Ara, que no provi de fer una dolenteria perquè ja estic llest, ja he begut oli. Sembro un bancal amb marihuana? Ve un ramat de cabres i es cruspeix la collita! ¿M'estic tres hores per a rebentar el pany d'una sucursal bancària, procurant que no es dispari l'alarma? En entrar-hi, veig que m'he equivocat de porta! Un dia, se m'acut d'afanar un tractor i què passa? Quan guillo sense que ningú no se n'adoni, el tractor es cala al mig de la plaça, em trobo voltat de gent que acudeix a oferir-me ajuda, pensant que sóc un pagès foraster - quina vergonya, senyor Jeroni, quina punyalada al meu amor propi d'aspirant a malfactor eminent! - i tot el que se m'acut en lloc de mantenir el cap fred, dissimular i aprofitar-me de la seva col·laboració, és posar-me a cridar igual que una tòtila: «No dispareu! Sóc la Plaga de la Ribera! Em rendeixo!» Estic fet un tros de quòniam, senyor Jeroni. La Plaga de la Ribera! Qui em va posar aquest àlias tenia un cop d'ull...


* * *


Ja ho veu, senyor director, així està l'assumpte. El cas és que a nosaltres dos - vull dir a l'Elisenda i a mi - ens agradaria fer alguna cosa pel Valerià, ajudar-lo a obrir-se camí, a fer-se una posició, Si ell es volgués dedicar a una feina honrada, aquí mateix, a la vila, trobaríem algú disposat a ensenyar-li un ofici. Però, és clar, el noi té aquesta vocació per la delinqüència ... ! I aquí, delinqüents, el que se'n diuen delinqüents, no n'hi ha. De vegades, surt algun afeccionat, fins i tot avançadot, però de professional, no en tenim cap. Ara bé, vostè deu disposar a la presó de gent entesa, mestres de molta finor en matèria de dolenteria, els quals potser estarien disposats a donar al Valerià classes particulars sobre aquests temes. Pagant el que calgui, s'entén; no és que nosaltres siguem rics, però donat que, per desgràcia, no hem tingut fills amb qui gastar els diners, hem fet un raconet i voldríem utilitzar-lo en una bona acció com ara aquesta. Hem pensat enviar-li el Valerià i que vostè el tingui a pensió a la presó -on n'hi ha tants no hi vindrà d'un- el temps que calgui perquè aprengui l'especialitat de delinqüència que més li agradi. Què li sembla, senyor director? A veure si entre tots donem una empenta en aquest ganàpia i en fem una persona de profit!

L'Elisenda i jo esperem amb impaciència la seva resposta. Una bona encaixada de

Jeroni

FIN


* * * * * * * * * *


LA PLAGA DE LA RIBERA

Señor Director de la cárcel de Lleida: antes que nada permita que me presente. Soy Jeroni Salses i Santapiga, para servirle, alguacil de mi pueblo, cargo que desempeño desde hace treinta años y pico, sin que nadie, ni paisano ni forastero, tenga nada que decir de mi, ni de mi conducta tanto pública como privada ni de mi seriedad en el trabajo; algo de la que no todo el mundo puede vanagloriarse, porque corre cada pinta de alguacil por los pueblos de la contornada que haría que se le cayera la cara de vergüenza a las personas sensatas; gente sin vocación, señor director, haraganes que no están por la labor y que hacen las cosas con una desidia...! No saben ni ponerse la gorra de plato como toca. Y si los escuchas pregonando los bandos, es para matarlos. Lo mismo les da anunciar una comedia en la plaza que la vacuna contra la rabia. ¿Se da cuenta usted de la cafrada? ¿Verdad que es evidente que esto así no puede continuar? Nada, no les podrás hacer entender que cada pregón requiere su propio tono de voz, su melodía, con sus pausas bien colocadas y sus puntos de fuerza y lucimiento. No es lo mismo, pongamos por caso, avisar a los vecinos que están vendiendo naranjas en la plaza, que hacer saber que la burra de casa El Blanc se escapó anoche de la cuadra y que si alguien sabe algo que lo diga, pero que no intente cogerla porque el animalito, aunque parece manso, propina unas coces muy traidoras; sin embargo, está claro, un oficio no se aprende en cuatro días; requiere paciencia, sacrificios, constancia, y la gente de hoy en día pide cosas fáciles, no les vayas con complicaciones! ¿Cómo podemos ir bien así? Si le explicara la sangre que me ha costado aprender a pregonar, se quedaría espantado, usted, y pensaría que quiero tomarle el pelo; pero no me duele el esfuerzo, no trabajé en balde. Ya me pueden venir con el pregón que quieran, por difícil que sea: con un vistazo al papel ya tengo bastante; me miro al espejo, - porque la presencia hace mucho y un botón desabotonado o la corbata torcida puede hacer fracasar la voz más entonada -, cojo la corneta, y hala, al trabajo! Y puede apostar lo que quiera que si pregono sardina fresca todo el mundo comerá sardinas aquel día, porque a la gente le entra salivera sólo de oirme pregonarlas por las esquinas; y si se trata de un bando de la alcaldía para decir que ya está bien de ir a mear de noche a la puerta del cuartel de la guardia civil, porque eso, aparte de ser una falta de respeto muy grave es una guarrada, y que meteremos unas multas de la hostia a los infractores, puede asegurar que dejaré al personal acojonado, y que hasta la semana siguiente, por lo menos, no habrá que repetir el bando.

Después de haber leído estas líneas, seguro que se pregunta: “Muy bien; ¿pero para qué me escribe el Jeroni?” Pues mire: hacía mucho tiempo que se hablaba de derribar el Ayuntamiento y construir uno nuevo; pero, ya sabe usted lo que pasa, siempre se dejaba para más adelante; si estábamos en verano porque hacía calor, si estábamos en invierno porque hacía frío, y mientras, el edificio se iba cayendo. Hasta que un día, durante una reunión del pleno municipal, cuando guardábamos un minuto de silencio por el alma de la suegra del secretario – una mujerona colorada y risueña que se murió de excesiva salud – el pavimento del salón de actos cedió y un par de concejales cayeron al piso de abajo, concretamente al Juzgado Municipal donde, en aquel preciso instante, el juez estaba a punto de esclarecer un robo de pollos. Por fortuna, aparte de un par de contusiones –el brazo izquierdo del concejal de cultura y una costilla de un testigo ocular del asunto de los pollos-, la cosa no tuvo consecuencias irreparables; en cambio, eso sí, se decidió el inicio de las obras.

¡Qué maremagnum, madre mía! Lo primero de todo era vaciar el edificio antes de derribarlo; sacar los muebles y los papeles. El problema era dónde meterlos. Entonces, el alcalde, que es un tipo de lo más listo, decidió hacer lotes con el material, rifarlos entre los concejales y funcionarios, y que cada uno se llevase a casa la parte que le tocara hasta que llegara la hora de inaugurar el nuevo Ayuntamiento. A mí, me tocó en suerte un lote con el retrato del rey, el archivo del catastro, ocho cabezudos de la fiesta mayor y un prisionero que teníamos en el calabozo del pueblo, llamado Valerià, alias La Plaga de la Ribera, al que habíamos atrapado hacía quince días, cuando el tractor que acababa de robar se le caló en mitad de la plaza de l’Església, enfrente mismo del Cafè de la Granota.


* * *


La Elisenda, mi mujer, señor director, es una buena mujer. Ahora bien, de cuando en cuando se ve que le coge la neura y se pone tozuda; cuando eso ocurre sigo los consejos de mi tío Dalmau, que se casó tres veces, sin contar los apaños entre difunta y difunta, y sabía muy bien como se sorbe un panal; le sacudo un poco la badana, - flojito, flojito, eso sí, porque no se trata de hacerle daño sino de ponerla en su lugar- i la cosa se afina enseguida. Es lo que me tocó hacer el día que me presenté en casa con la camioneta municipal cargada con mi lote. ¡Qué escándalo armó, qué jarana! Que adónde iba con aquellos trastos, que si me habían tomado el pelo, que si ella no quería un criminal en casa...! La hice entrar en razón con cuatro guantazos, aunque reconozco, señor director, que tenía su buena parte de razón; nuestra casa es una càscara de huevo y no se puede hacer usted idea de cómo quedó de abarrotada con aquellos trastos! Pero, qué le haremos! Hay que colaborar; cada cual ha de poner su granito de arena para que las cosas funcionen. ¿Voy bien o no voy bien, señor director?

A duras penas, lo embutimos todo entre la habitación de los trastos y la de los invitados. En la primera metimos la mitad del catastro, de la A a la M; en la segunda el resto del archivo, los cabezudos y La Plaga de la Ribera. El retrato del rey, por lo del respeto, lo colgamos a la cabecera de la cama, pero a la semana lo sacamos al comedor, porque a la Elisenda le daba vergüenza desnudarse ante Su Majestad y a mí me cohibía. Usted me entiende, ¿verdad? Uno es fogoso de natural y hacer según qué cosas en presencia de la realeza...

Pasamos los primeros días con un ay en el corazón, pendientes de que La Plaga de la Ribera no nos hiciese ninguna maldad, ni se escapara. Sin embargo el pobrecito no dio ninguna guerra. Casi siempre lo veías echado en la cama; a veces se sentaba sobre las cajas del catastro, se ponía la cabeza del payaso, - quizá para alejar la melancolía- y se pasaba así las horas muertas. Poco a poco, le fuimos tomando confianza, él empezó a encontrarse a gusto en casa y hoy, tres meses más tarde, lo tenemos como si fuera de la familia; se sienta a mesa con nosotros, se queda a ver la televisión y ayuda a menudo a la Elisenda en los trabajos de casa, ya que resulta que tiene un gusto y una maña impensable para estas cosas. ¡Hace unas sopas! La semana pasada pintó la cocina, ahora dice que quiere empezar con nuestro dormitorio y que lo pintará gris perla. Es muy animado, risueño, y charla por rotos y descosidos, pero, a veces, se nos hunde:

-Soy un fracasado, señor Jeroni!

-No exageres, hombre! – le digo yo con intención de animarlo -. Si todavía eres una criatura, tienes toda la vida por delante! Cualquier día te soltaremos y con tus mañas...

-Mañas, Mañas! – exclama él entonces con amargura -. Para las cosas honradas, las que usted quiera y mucho más; ésta es mi tragedia! Porque yo tengo vocación de delincuente, señor Jeroni, de criminal sin entrañas. De pequeño, mi ilusión ya era convertirme en un forajido de fama internacional; no piense que me contentaba con quedarme en un ratero cualquiera, o un atracador de andar por casa! Sin embargo, nada me sale bien. ¿Qué puedo hacer contra un destino que me tiene manía y me pone la zancadilla? ¿Preparo unas sopas escaldadas? Todo el mundo se chupa los dedos! ¿Pinto las paredes del comedor? Ni el tipo aquel, el Picasso, sacaba un color más acertado! Ahora bien, ni intentar ninguna fechoría porque ya estoy listo, ya la he cagado. ¿Siembro un bancal con marihuana? Llega un rebaño de cabras y se zampa la cosecha! ¿Me paso tres horas para reventar la puerta de un banco, procurando que no suene la alarma? Cuando entro, veo que me he equivocado de puerta! Un día se me ocurre afanar un tractor y ¿qué pasa? Cuando me escabullo sin que nadie se entere, el tractor se cala en medio de la plaza, y me encuentro rodeado de gente que viene a ofrecerme ayuda pensando que soy un payés forastero – qué vergüenza, señor Jeroni, qué puñalada a mi amor propio de aspirante a malhechor insigne! – y todo lo que se me ocurre en vez de conservar la cabeza fría, disimular y aprovechar su colaboración, es ponerme a gritar como un sapo: “No disparéis!. Soy La Plaga de la Ribera!. Me rindo!” Estoy hecho un pedazo de alcornoque, señor Jeroni. La Plaga de la Ribera!. Quien me puso este álias tenía una ojo clínico...!


* * *


Ya ve, señor director, así anda el tema. El caso es que a nosotros dos – quiero decir a la Elisenda y a mí – nos gustaría hacer algo por el Valerià, ayudarle a abrirse camino, a labrarse una posición. Si él quisiera dedicarse a un oficio honrado, aquí mismo, en el pueblo, encontraríamos gente dispuesta a enseñarle un oficio. Pero claro, el chaval tiene esa vocación por la delincuencia...! Y aquí, delincuentes, lo que se dice delincuentes, no hay. A veces, sale algún aficionado, incluso avanzadote, pero profesionales, no tenemos ninguno. Ahora bien, usted a buen seguro que dispone en la cárcel de gente entendida, maestros de mucha finura en asunto de fechorías, que, a lo mejor, estarían dispuestos a dar clases particulares al Valerià sobre estos temas. Pagando lo que sea, faltaría más; no es que nosotros seamos ricos, pero tenemos unos ahorrillos y nos gustaría utilizarlos en una buena acción com ésta. Hemos pensado enviarle al Valerià y que usted lo tenga a pensión en la cárcel –donde hay tantos, no vendrá de uno más – el tiempo que sea preciso para que aprenda la especialidad de delincuencia que más le guste. ¿Qué le parece, señor director? A ver si entre todos le damos un empujón a este grandullón y conseguimos hacer de él una persona de provecho!

La Elisenda y yo esperamos con impaciencia su respuesta. Un fuerte abrazo de

Jeroni

FIN

dimarts, 13 d’octubre del 2009

No digui més, senyà Rita, la culpa és nostra

Anit vaig sentir la senyora Rita Barberà, alcaldessa de València, soltant trons i llamps davant la pregunta d'un periodista sobre el Richi Costa.

Potser a causa de la birra i el gotet de vi que jo ja duia al cos (i és que amb l'edat la meva tolerància a l'alcohol va disminuint a la carrera) em vaig perdre una mica en els raonaments i brofegades proferides per la preguntada, però crec que no distorsionaré gaire el sentit del seu discurs si dic que demanava la dimissió d'un munt de gent (fiscals, ministres, vice-presidenta primera) i (ja ho podeu suposar: del rey abajo ninguno), Zapatero.

Com un qualsevol sant Pau, he caigut del cavall encegat pels llamps de l'interfecta. I he corregut a confessar el meu pecat de lesa democràcia.

Què més donarà que els seus amics hagin furtat a tort i a dret, que hagin acceptat regals d'uns mafiosos sense classe (els mafiosos només mostren classe a les pel·lícules), que s'hagin repartit suborns (cohecho en diuen en el llenguatge jurídic espanyol), tot això els ha d'ésser perdonat, si és que, abans, l'equivocació d'uns funcionaris en no seguir les indicacions escrites del jutge instructor Garzón, no ho invaliden (com ja ens va passar fa anys amb el cas Naseiro-Polop) tot.

Senyà Rita, deixis de cançons, al seu amic Camps li ha passat allò que encara que vostè no sàpiga valencià, segurament li haurà sentit dir a son pare que sí que el parlava: s'agafa abans a un mentider que a un coix.

I recorde també, a compte dels seus vuittons: Qui va amb un coix, a l'any, coix i mig.

I és que la saviesa popular és molt afinada als seus refranys.

divendres, 9 d’octubre del 2009

El club de la cançó. La complainte des filles de joie. Brassens. Vostè (tu, tu mateixa). Pau Riba

Avui Nyna ens proposa un tema ben difícil: la prostitució. Com abordar-lo?

Per un costat tenim la literatura que ens parla dels prostíbuls com una necessària (o simplement convenient) escola de formació sexual.

A aquest respecte em permet recomanar "Gràcies per la propina" de Ferran Torrent, on entre moltes altres coses, l'autor ens narra el regal d'aniversari d'un oncle als bessons protagonistes.

També recordo un article llegit al ja llunyà 68, a un periòdic, SP, de tendència hedillista, on el columnista, si mal no recordo, un metge ginecòleg anomenat Pozuelo, ens conta la història d'un home, feliçment casat, que mai no ha eixit del poblet on va nàixer, un poblet de la Castella profunda que un dia va amb els amics a laNegreta capital, a veure un partit de futbol. A l'eixida amb el comboi de la primera sortida tot sol amb els amics, se'n van de farra, i acaben de putes. Quan torna a casa, agafa la dona, li fot una bufetada, i li diu "Toma, pa que aprendas!"

Però si algun dia la prostitució va tenir (ho dubto) aquest costat amable, mai no ha deixat de ser un esclavatge immund, on els clients s'aprofiten del seu poder econòmic per humiliar l'altre.

Això és el que reflecteix aquesta cançó de George Brassens




LA COMPLAINTE DES FILLES DE JOIE

Bien que ces vaches de bourgeois [x2]
Les appell'nt des filles de joie [x2]
C'est pas tous les jours qu'ell's rigolent
Parole, parole
C'est pas tous les jours qu'elles rigolent

Malgrat que aquests cabrons burgesos
Les qualifiquen de xicones al•legres
No es passen el dies rient
Paraula, paraula
No es passen els dies rient


Aunque estos cerdos burgueses
Las llaman chicas alegres
No se pasan el día riendo
Palabra, palabra
No se pasan el día riendo.

Car, même avec des pieds de grues [x2]
Fair' les cents pas le long des rues [x2]
C'est fatigant pour les guibolles
Parole, parole
C'est fatigant pour les guibolles

Perquè, inclús amb peus de rabosa
Caminar sense descans pel carrer
És ben cansat per les cames
Paraula, paraula
És ben cansat per les cames.

Porque, incluso con pies de zorra
Caminar sin descanso por la calle
Es muy pesado para las piernas
Palabra, palabra
Es muy pesado para las piernas.


Non seulement ell's ont des cors [x2]
Des œils-de-perdrix, mais encor [x2]
C'est fou ce qu'ell's usent de grolles
Parole, parole
C'est fou ce qu'ell's usent de grolles

No només tenen durícies
També ulls de poll
Us espantaríeu del que fan servir com a sabates
Paraula, paraula
Us espantaríeu del que fan servir com a sabates.


No sólo tienen callos
También ojos de gallo
Es de locos los zapatos que usan
Palabra, palabra
Es de locos los zapatos que usan.

Y a des clients, y a des salauds [x2]
Qui se trempent jamais dans l'eau [x2]
Faut pourtant qu'elles les cajolent
Parole, parole
Faut pourtant qu'elles les cajolent

Hi ha clients, i també fill de putes
Que mai no es renten
Però també a aquests caldrà engalipar-los
Paraula, paraula,
També a aquests caldrà engalipar-los.


Hay clientes, tan guarros
Que no se han puesto nunca en remojo.
Pero es preciso engatusarlos
Palabra, palabra
Es preciso también engatusarlos.


Qu'ell's leur fassent la courte échelle [x2]
Pour monter au septième ciel [x2]
Les sous, croyez pas qu'ell's les volent
Parole, parole
Les sous, croyez pas qu'ell's les volent

Prendre'ls de la maneta
Per dur-los al setè cel
Els diners, creieu-me, bé que se’ls guanyen
Paraula, paraula
Els diners, creieume, bé que se’ls guanyen.


Auparlos
Hasta el séptimo cielo.
El dinero, creedme, no lo roban
Palabra, palabra
El dinero, creedme, no lo roban.


Ell's sont méprisées du public [x2]
Ell's sont bousculées par les flics [x2]
Et menacées de la vérole
Parole, parole
Et menacées de la vérole

La gent les menysprea públicament
Els polis les omplen d’empentes
I les amenaça la sífilis
Paraula, paraula
Les amenaça la sífilis.


La gente las desprecia públicamente,
Los polis las empujan
Y son pasto de la sífilis
Palabra, palabra
Y son pasto de la sífilis.


Bien qu'tout' la vie ell's fass'nt l'amour [x2]
Qu'ell's se marient vingt fois par jour [x2]
La noce est jamais pour leur fiole
Parole, parole
La noce est jamais pour leur fiole

Malgrat que es passin la vida fent l’amor
Que es casin vint vegades cada dia
La festa no és mai per elles
Paraula, paraula
La festa no és mai per elles.


Aunque se pasan la vida haciendo el amor
Y se casan veinte veces al día
No habrá boda nunca para ellas
Palabra, palabra
No habrá boda nunca para ellas.


Fils de pécore et de minus [x2]
Ris pas de la pauvre Vénus [x2]
La pauvre vieille casserole
Parole, parole
La pauvre vieille casserole

Fill d’una puta i d’un tarat
No et rigues de la pobra Venus
La pobra vella ramera
Paraula, paraula
La pobra vella ramera.


Hijo de una puta y de un tarado
No te rías de la pobre Venus
La pobre vieja ramera
Palabra, palabra
La pobre vieja ramera.


Il s'en fallait de peu, mon cher [x2]
Que cett' putain ne fût ta mère [x2]
Cette putain dont tu rigoles
Parole, parole
Cette putain dont tu rigoles

De poc ha estat, xiquet
Que aquesta puta no fos ta mare,
Aquesta puta de la que te’n rius
Paraula, paraula
Aquesta puta de la que te’n rius.

De poco ha ido, muchacho
Que esta puta no fuera tu madre
Esta puta de la que te ríes
Palabra, palabra
Esta puta de la que te ríes.



Però hi ha una altra forma d'encarar aquest tema. Tots ens prostituïm en algun moment o altre, al treball, a casa, a la vida.

Açò és el que ens diu Pau Riba en aquesta cançó inclosa al àlbum Diòptria.





VOSTÈ (TU, TU MATEIXA)

T'has omplert els ulls de flors,
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

Et tinc a tocar del dit
però no em veus, no pots sentir-me
ets feliç, ets molt feliç
i m'ho diu el teu somriure.
Mira! t'insultaré.
Diré a tots que ets ben podrida
diré que ets prou innocent
però és clar, no pots sentir-me!
Ja crido i no cal cridar
(ja és bo que em facis la cara)
però no m'escoltaràs
perquè no pots escoltar-me
i és que

tens els ulls plens de flors
i la boca nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

Tens molt bona educació
calles sempre i obeeixes
no dius mai que sí o que no
però bé t'amagues i reses.
Mai t'has posat un per què
del que has vist o el que veus ara,
fas el que sempre s'ha fet,
creus perquè creia el teu pare,
vas allà on et fan anar,
fas de gent i així t'agrades,
i se t'han fet els ulls grans,
i la mirada ensucrada.
Perquè

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

T'has casat amb un bon jan
que et fou triat amb esmera
i has sofert la seva carn,
una llei crec que ho esmenta,
Ho has fet sempre amb gran despit,
tot i morir-te'n de ganes,
perquè ets dona per fer fills
i és el Destí qui així ho mana.
T'has casat el cor glaçat
per solucionar la vida
mai no te n'has adonat
t'estic dient prostituta!
però

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
no veus més enllà del nas
amb els peus en la mentida.

Si m'haguessis sentit bé
t'hauries girat senyant-te,
buscant a per tot qui és
aquella de qui jo parlo
i jo només parlo de tu
que si el món és amarg i brut
n'ets la principal culpable: tu
que els teus fills no saps què parlen,
que les negres les veus blanques, tu,
tu que sempre et justifiques
en la gran maldat dels altres: tu,
tu que amb rams de flors als ulls
et clavaràs patacada: tu,
tu que et moriràs per sempre
l'instant que deixis de viure: tu,
tu que no has fet ni desfet
tu que ni Déu ni el diable et
podran acusar o defensar
perquè

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

USTED (TÚ, TÚ MISMA)

Te has llenado los ojos de flores,
y la boca, nariz y orejas
para ignorar el grito y el llanto
¡tú quieres santos, rosas y estrellas!

Casi puedo tocarte
pero no me ves, no puedes oirme
eres feliz, eres muy feliz
cosa que me dice tu sonrisa.
Mira, te insultaré.
Diré a todo el mundo que estás podrida
pregonaré lo inocente que eres
pero claro ¡no puedes oirme!
Grito, pero no hace falta
(ya es bueno que me mires)
pero no me escucharás
porque no puedes oirme
y es que

tienes los ojos llenos de flores
y la boca, nariz y orejas
para ignorar el grito y el llanto
¡tú quieres santos, rosas y estrellas!

Estás muy bien educada
callas siempre y obedeces
nunca dices sí o no
pero te escondes y rezas.
Nunca te has planteado el por qué
de lo que has visto o de lo que ves,
haces lo que siempre se ha hecho,
crees porque tu padre creía,
vas a donde te hacen ir,
eres como los demás y así te gustas,
y se te han agrandado los ojos,
y se te ha endulzado la mirada.
Porqué

tienes los ojos llenos de flores
y la boca, nariz y orejas
para ignorar el grito y el llanto
¡tú quieres santos, rosas y estrellas!

T'has casat amb un bon jan
que et fou triat amb esmera
i has sofert la seva carn,
una llei crec que ho esmenta,
Ho has fet sempre amb gran despit,
tot i morir-te'n de ganes,
perquè ets dona per fer fills
i és el Destí qui així ho mana.
T'has casat el cor glaçat
per solucionar la vida
mai no te n'has adonat
t'estic dient prostituta!
però

Te has casado con un buen tío
que te fue elegido con esmero
y has sufrido su carne,
una ley creo que lo dice,
lo has hecho con gran despecho,
aunque te morías de ganas,
porque eres mujer para parir hijos
y es el Destino quien así lo ordena.
Te has casado con el corazón helado
para solucionar tu vida
nunca te has dado cuenta
¡te estoy llamando prostituta!
pero

tienes los ojos llenos de flores
y la boca, nariz y orejas
no ves más allá de la nariz
estás instalada en la mentira.

Si me hubieras oído bien
te habrías vuelto santiguándote,
buscando por todas partes quien es
aquella de la que hablo
y yo únicamente hablo de tí
que si el mundo es amargo y sucio
eres la principal culpable: de tí
que ignoras de qué hablan tus hijos,
que lo negro lo ves blanco, de tí,
de tí que siempre te justificas
en la gran maldad de los otros: de tí,
de tí que con ramos de flores en los ojos
te darás una hostia, de tí,
de tí que te morirás para siempre
en el mismo instante en que dejes de vivir, de tí,
de tí, que no has hecho ni deshecho
de tí a quien ni Dios ni el diablo te
podrán acusar ni defender
porqué

tienes los ojos llenos de flores
y la boca, nariz y orejas
para ignorar el grito y el llanto
¡tú quieres santos, rosas y estrellas!