1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 12 de febrer del 2010

De la importància de l'idioma matern

Ja sé que certs lliberals "anti-nacionalistes" -pense, sense voler ser exclusiu, en el filòsof Savater i els seus companys de UPyD- reneguen dels drets lingüístics de les societats i creuen (molts d'ells sincerament, cosa que no deixa d'ésser un pre-judici dels que diuen avorrir) i ens volen fer creure, que l'idioma és una elecció neutra de l'individu.

Però això no és totalment cert, encara que només siga perquè l'home és troba conformat per la societat on viu des del mateix moment en què inicia la seua vida. L'idioma ens proporciona bona part de la nostra visió del món, de la nostra gestalt i, si bé podem decidir com Blanco-White, Canetti o Nabokov canviar d'idioma en un moment de la nostra vida, sempre serà una decisió dura que ens hi durà conseqüències indefugibles. I, com podeu veure, he triat aposta tres exemples on el canvi ha estat totalment reeixit.

Avui he llegit un article de Martí Domínguez, que va més lluny. Sembla que ja en la nostra vida pre-natal som capaços d'escoltar la música de l'idioma, fonamentalment l'idioma matern, i això ens porta, des del mateix moment de nàixer, a plorar d'una certa forma, "en un cert idioma", el nostre, el matern.


Clam Culer

Martí Domínguez


Sembla com si la natura haguera prescrit a cada home, des del seu naixement, límits per a la virtut i per als vicis”, escriu La Rochefoucauld. I és ben cert: naixem amb unes aptituds –i amb uns vicis– programats. Som l’home preprogramat, que diria Eibl-Eibesfeldt. Ho pensava mentre llegia un estudi publicat recentment a la revista Current Biology, on es posa de manifest que els nadons adquireixen les bases d’allò que serà el seu primer idioma durant la vida fetal, molt abans de parlar. Ja des dels primers dies de la seua naixença, duen la empremta de la llengua materna. Com diu la investigadora principal d’aquest treball, Kathleen Wermke, de la Universitat de Würzburg, a Alemanya, “aquests resultats mostren que els humans nounats no sols són capaços de produir diversos crits melòdics, sinó que prefereixen produir aquells patrons melòdics que són típics del seu ambient i que han sentit durant la vida fetal, durant els darrers tres mesos de gestació”.

Per a testar aquesta hipòtesi, l’equip de Wermke va enregistrar i analitzar els clams de 60 nounats, 30 nascuts en famílies franceses i 30 nascuts en famílies alemanyes, quan tenien tan sols entre tres dies i cinc de vida. Les anàlisis varen revelar clares diferències en l’estructura melòdica dels plors, basats en la seua llengua materna. Els bebès francesos augmenten la intensitat dels plors progressivament. Al mateix temps, augmenten la freqüència: passen d’un to més greu a un de més agut fins a assolir el clímax al final de la ploralla. En canvi, els nadons alemanys comencen a plorar a tot volum i d’una manera aguda, i van reduint intensitat i baixant a una freqüència més greu. Segons Wermke, aquests perfils melòdics imiten la llengua francesa i l’alemanya, respectivament.

Així doncs: com ploraran els nens dels seguidors del Barça? Perquè, segons que assegura el diari ABC, des del gol d’Iniesta a la Champions, els estudiosos han observat un important augment de la natalitat (vegeu “El gol de Iniesta al Chelsea provoca un ‘babyboom’”, ABC, 29-1-10). Segons aquest diari, “la infermera supervisora de parts de la clínica Quiron de Barcelona explicà que generalment el centre atén entre nou i deu parts diaris. Això no obstant, els darrers quatre dies aquesta activitat va créixer fins a quinze diaris, cosa que dugué les infermeres de l’hospital a demanar-se quina lluna hi havia nou mesos enrere”. D’una altra banda, els sociòlegs consultats asseguren que els moments d’eufòria tenen un correlat reproductiu immediat. I podem imaginar cap eufòria més gran per a un culer que la classificació per a la Champions o el 2 a 6 del Barça al Santiago Bernabéu? D’aquesta manera, les sis copes del Barça han d’anar aparellades amb diversos pics reproductors, i tots han d’anar també d’alguna manera relacionats amb l’himne triomfal del Barça. Convindreu, doncs, que seria divertit de comprovar si un nadó seguidor del Barça plora entonant el “Tot el camp és un clam”. Ah, ja ho deia La Rochefoucauld, la natura ha preestablert límits per a cada home. Venim a aquest món amb les fílies (i les fòbies) a flor de pell. Com hi ha món, amics.

El Temps 1339

3 comentaris:

Anna ha dit...

L'idioma matern, aquell en què descobrim la nostra identitat. I no parlo metafòricament de la identitat nacional ni res de semblant. Parlo objectivament de la realitat personal. Només cal observar quant ens costa d'infants aprendre a dir "JO" en comptes de "l'Anna" o "en Joan".

julio navarro ha dit...

Una persona pot ser bilingüe, però no una societat, una societat és, en tot cas, diglòssica. I quan l'idioma invasor acaba triomfant (com va passar a Múrcia, com està passant a València) durant molt de temps, segles potser, la societat emmalalteix i tarda una eternitat en recuperar-se.

Rafael Arenas García ha dit...

A mi el tema del idioma me fascina. Tengo un compañero que tiene como lenguas maternas el catalán y el francés; pero también ha asumido el castellano y el inglés como lenguas propias. Además se expresa muy bien en alemán e italiano ¡Qué gran riqueza!
Sobre lo de las sociedades bilingües... Ciertamente, no se pueden proyectar los análisis relativos a los individuos a una sociedad. Lo que pasa es que nunca se sabe cómo acaban esos fenómenos de convivencia de idiomas. Una vez leí una simplificación que mantenía que el castellano no es más que latín hablado por vascoparlantes. En mi entorno observo cómo se transforma el catalán cuando es asumido por quienes tienen como lengua materna el castellano. A veces es duro para el oído; pero ¿quién sabe cómo serán las cosas dentro de cincuenta o cien años?
Saludos.