De festes, tradicions, innovacions i crisis. La difícil supervivència.

Feia temps que no anava per les festes del poble. Quan no per un motiu, per un altre, treball o compromisos, o vacances ben lluny, allò ben cert és que li havia perdut la pista.

Enguany entre la prejubilació i l'economia que ens duu de cap, he recuperat a mitges, només de nit, el costum de sopar amb els amics i xerrar fins a les tantes.

El meu poble, un xicotet poble de la Ribera del Xúquer, és o ha estat atípic durant molts anys. Les fogueres no eren a sant Josep sinó a Sant Antoni (17 de gener) i les festes eren pagades per cadascun dels agents convocants: la gent dels barris (tres, sempre tres, com a la novel·la d'Arthur C. Clarke "Cita amb Rama"), el sindicat (la desapareguda CNS) que pagava la dels sants de la Pedra, i l'Ajuntament (la casa de la vila) i el poble més o menys a escot que pagaven la festa major, el Cristo.

Això feia que en aquest poblet de menys de dos mil habitants, poguéssem fer cinc dies de festa a l'inici de l'agost, a saber:

Dia 2: La Mare de Déu dels Àngels. Barri dels Àngels
Dia 3: La Mare de Déu del Rosari. Barri del Rosari o de la Formiga
Dia 4: Sant Josep. Barri de Sant Josep
Dia 5: Els sants de la Pedra. Sant Abdó i Sant Senent, patrons dels llauradors.
Dia 6: El Crist de la Sang, que no és el patró del poble, però pel cas com si ho fos.

Dies abans del començament es feia una rua de gent disfressada i carrosses "La retreta" que, en un post anterior, he deixat retratada al meu bloc http://jpolinya.blogspot.com

I es crearen, a instàncies d'un metge fill del poble que vivia a Madrid, dames d'honor amb la seua reina, amb presentació o proclamació o com siga que es diga. També aquests últims anys he assistit a continuacions de les festes com la del dia 7: dia de la cassalla, o la del dia 8 dia de la tercera edat o dels iaios.

Les festes, modestes com era d'esperar, consistien diariament en: Una missa de matí, una cassalla o "ricardet" seguit de mascletà a migdia, una provessó a poqueta nit, sopar al carrer amb els amics, un espectacle o altre (ball, varietés, sarsuela, concert...) un castell de focs, i si quedaven diners una cordà amb coets borratxos.

El finançament es treia laboriosament a base de recollida setmanal de diners per part dels festers (del barri o del Cristo) casa per casa, rifes, loteries i altres invents similars.

Les altres festes del poble que recorde (fogueres de sant Antoni, fira de Sant Sebastià, patró del poble, fira de bestiar de sant Bernabeu) no costaven gaire diners.

Però fa uns pocs anys, els partidaris de que Polinyà no fos una excepció i tingués la seua falla (no tres, una per barri com tocava, sinó una) aconseguiren el seu propòsit. I el poble, amb aquesta falleta sense suc ni bruc, ha quedat ben escurat, i ja no té diners per a tot.

Enguany, sense anar més lluny, el barri de la Formiga no ha fet festa: cap colla de joves es va arriscar a ser festers del Rosari.

Per a l'any que ve, si ningú no s'anima fora de temps, no hi han festers dels Àngels.

Any n'hi ha hagut que no han eixit festers del Cristo, i l'Ajuntament ha fet el que bonament ha pogut, que ha estat ben poca cosa.

No voldria donar-li tota la culpa a aquesta única falla, sense cap tradició, que han decidit plantar, supose que per a que no se'ns culpe de poc valencians. Però molt em tem que les festes difícilment es podran recuperar.

Ja és mala sort, redéu. Però tot s'acaba.