1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 17 de setembre de 2010

El Club de les cançons. Sense lletra. Una proposta insòlita de Gales

Possiblement exagero en qualificar d'insòlit la proposta musical de Gales per a aquesta setmana: la major part de la música clàssica, no sol utilitzar l'instrument de la veu humana, moltes vegades deficient -i si no que li ho pregunten a molts dels autoanomenats cantants actuals.

Quan vaig veure el lema d'aquesta primera setmana de retorn després de les vacances, en el primer que vaig pensar fou en l'himne nacional espanyol. Però és tan abusivament conegut i tocat inclús a l'entrada de les processons que ja em perdonareu si deixo que us l'imagineu.

Immediatament vaig pensar en l'scat, aquest subgènere del jazz on la veu és un altre instrument, al mateix nivell dels clàssics com el saxo, la trompeta o el piano. La característica d'aquesta música és que la lletra no ho és tal. Veieu -i escolteu- aquest exemple de la gran Ella Fitzgerald:



Però podem també anar a l'altre extrem, on la lletra no és necessària perquè la música ja ho diu tot. De la BSO de Sacco e Vanzetti, pel gran Ennio Morricone, aquesta "La sedia elettrica"



I vull acabar amb un altre himne sense lletra. Un himne no oficial, l'himne dels qui, a diferència dels partidaris del "Para ofrendar nuevas glorias a España" encara definim, pesi a qui pesi, aquesta autonomia sense nom en la que ens han convertit, com a País Valencià.

Una melodia tan antiga i tan trista, que sembla fora del temps, una cançó al compàs de les notes de la qual, els algemesinencs pugen les seues torres humanes, les seues moixerangues. Us presente una descarnada versió d'uns dels millors dolçainers que aquest país ha tingut, Joan Blasco. Encara recordo, quan jo era menut, que, quan arribava al meu poble, mai no es descuidava de venir a casa a saludar el meu oncle Ricardo, músic com ell i gran admirador, prostrat a una cadira de rodes, degut a una malaltia incurable.



4 comentaris:

Gales ha dit...

Un ejemplo fantástico el de la inusual voz de Lady Ella para mi extraña propuesta. Un saludo.

Antton ha dit...

Vengo de escuchar el bolero de Ravel en chez Gales y con el ánimo por las nubes... pero me has puesto jazz, que es una música que me da dolor de cabeza y que justamente hoy no es nada apropiado que escuche (ver comentario en chez Gales)No te digo ya la dulzaina esa chillona que se me mete por todas las neuronas.

Sin embargo,con este interesante post has salido airoso de la dura prueba. Muy bueno.

Nynaeve ha dit...

A mi me ha encantado la primera y también me ha traslado a mi infancia la tercera...

;-)

Un petonet

Rauxa ha dit...

La veu d'Ella Fitzgerald és gran amb lletra o sense, però a mi m'ha arribant més endins la Muixeranga.
Com a himne em sembla molt més emotiu que la marxa militar que vàren escollir els franquistes i que m'alegra que no hagis posat.
Una abraçada