1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 22 d’agost de 2011

Home roig, gos pelut i pedra redona. In memoriam Enric Valor que avui faria cent anys




Avui, 22 d'agost del 2011, Enric Valor faria cent anys. El primer llibre que li vaig llegir fou "Millorem el llenguatge", un magnífic llibre ple d'orgull i sentit comú, on ens explicava que no parlem tan mal el català com ens voldrien fer creure, i que l'única cosa que ens calia era obrir els oïts a com parlaven els nostres majors.

Després vaig llegir, en un llibre de l'Editorial Gorg, el qual desgraciadament vaig deixar i, per tant, vaig perdre, les rondalles, de les quals, seguint la crida, en done a continuació un exemple.

I, ja per fi, vaig gaudir de la impressionant trilogia que, sota el títol de "Cicle de Cassana" tan bé retrata la societat rural muntanyenca de les seues terres.

Descansa en pau, Enric Valor, ja fora d'aquesta llarga postguerra, d'aquesta acarnissada lluita contra la supervivència del nostre idioma que, almenys per als valencians, encara dura.

HOME ROIG, GOS PELUT I PEDRA REDONA

Fa molts anys, vivia en un mas de la serra de Penàguila un llaurador que tenia tres fills com a tres piques. Grandot i arriscat n'era el primer, i així mateix el segon. El tercer era més menut, més prim i esllanguit, però també era sofert i resistent com a bon muntanyès. I els avantatjava tots pel seu enginy i tenacitat.
Així que van ser tots tres ben fadrins, son pare els cridà un dia i els digué:
-Fills meus, ja sou grans, i no és cosa d'estar-vos ací tota la vida sense córrer món...
-Molt bé, pare! -digueren a cor tots tres.
-Jo ja sé que tots teniu ganes de provar la sort prosseguí el pare-; però, per raó d'edat, li cal començar a Josep. Quan ell ens diga que ha fet fortuna o torne fracassat, eixirà el segon, i després el menut,
L'endemà de bon matí, quan el Josep ja es disposava a anar-se'n, son pare li va dir a l'acomiadar-lo:
-Fill, que no se t'oblide: "No et fies mai d'home roig, ni de gos pelut ni de pedra redona".
El Josep, que era molt bafaner i un poc destrellatat, així que va perdre de vista el mas ja s'estava burlant de l'advertència.
Quan ja es devia trobar molt lluny de casa, es va asseure al peu d'un ginebre corpulent i es posà a esmorzar. ¡Quin bell i grandiós paisatge es veia des d'allí...! Tant, que ell es deia encantat:
-Què bonic és el món! I veges mon pare, quina de pors! ¿Què m'ha de passar en aquesta terra tan bonica i tranquil·la?
En això s'estranyà de veure un colom blavenc que volava seguit d'un corb endolat. Més gran fou encara la seua admiració quan els va veure venir cap a on ell es trobava i que es paraven a les branques del ginebre mateix.
-No faces la contra en coses tan clares! -deia el corb amb la seua veuarra.
El Josep es meravellà encara més de sentir-los parlar.
-És que els pares -feia el colom amb veu de todó jove-, no poden tenir millor criteri que els fills, perquè ja són vells i caduquegen. El jove veu les coses més clares i sap ben bé el que s'ha de fer.
-Calla, calla, todó de poc trellat! -bonegà llavors el corb-. Els joves ... els joves! I l'experiència? On te la deixes, la mestra de la vida?
El Josep no pogué estar-se i exclamà:
-Veges quin altre impertinent, aquest corb! Sembla mon pare ...
Agafà un cantal i li tirà una cantalada .. Els grossos ocells alçaren el vol escarotats, i prompte es perderen en la glòria del matí. El Josep prosseguí el viatge en busca de fortuna.
Al final d'una llarga costera avall, va trobar el riu Frainos. Duia massa aigua per a poder-lo passar per dins del corrent, així que, el Josep, va anar buscant una altra manera de travessar-lo.
Seguint la vora, trobà la passera de pedres groses del mas de la Carrasca; s'adonà que les pedres eren grosses, redones i lluents, i somrigué despectiu:
Ara volguera jo que mon pare s'adonàs de com són de beneficioses les pedres redones ...
Dit açò, posà el peu fermament en la primera i avançà de l'una en l'altra tot fent tentines per damunt de la impetuosa torrentada. I allí fou la primera vegada que encertà son pare del Josep; perquè una codissa, la d'enmig, redona i ensabonada pels llimacs, al tenir un peu al damunt, redolà i s'esmunyí i allà tenim el Josep de cap dins el torrent en greu perill de morir negat.
-Socors, socors! -cridava el dissortat fadrí.
I així va anar riu avall més de cent braces fins que s'enganxà en un esbarzer. Quan va eixir i s'eixugà, encara va tenir ànim de reconèixer:
-Vinga! Aquesta volta sí que ha tingut una mica de raó el pesat de mon pare.
I continuà la seua marxa. Dinà al ras, enmig d'una motada de pins blancs. Havent dinat, féu la migdiada; s'alçà després, ensonyat, i caminà a través dels fèrtils plans de la Casa Blanca i pensà passar la nit en un mas que albirava allà lluny.
A l'arribar prop del mas, ja era foscantet, i, a la mitja llum que quedava en el cel, va veure venir cap a ell un petit animal. Era un gosset i, per les senyes, molt pelut. Però el va veure tan xicotet que es va riure una altra volta de les preocupacions de son pare, i li va engegar una cantalada . El gos pelut soltà uns lladrucs de mil dimonis i se li tirà de rondó a les cames, on féu presa ben aviat en els pantalons i també en la carn: com més intentava Josep defugir-lo, més l'escometia el gos pelut.
Als lladrucs, un home va eixir corrents del mas i cridà el gosset. Després, creient equivocadament que el Josep era un lladre, va acaçar-lo amb un garrot a la mà:
-Ah, lladre del dimoni! Volent furtar-me les pomes i, damunt, pegant al meu Lleonet.
El fadrí tenia bones cames i es va perdre ben prompte en la foscor d'un barranc. Fins allà prop de la mitjanit, féu camí serra amunt, serra avall, per sendes desconegudes, i en ser que es considerà prou lluny del mas aquell es recollí davall quatre pins que feien un bon recés. Allí sopà i allí s'adormí. L'endemà el va despertar la frescor de la matinada i s'esbalaí de veure que havia dormit ben prop d'un altre mas, gran i que devia ser ric pel nombre de dependències i corrals que el voltaven.
Ja no li quedava berena en la bossa; així, que decidí d'anar a conèixer aquella gent del mas i demanar-los faena. Es va acostar a la porta, li va lladrar un gos lligat i va eixir un home d'edat mitjana, alt i agradós
-Hola, què et porta per ací?
El Josep va veure de seguida que era home de cabell roig i ulls blaus, però malgrat això li va causar bona impressió, i li va contestar:
-Mire ... venia a demanar treball.
-Doncs sí que te'n done, perquè ahir mateix se me'n va anar el criat que tenia ... Però passa i esmorzaràs mentre que xarrem.
I el féu passar dins l'entrada del mas, on hi havia, en un racó, taula parada. El Josep n'estava encisat.
-No sé si et plauran les condicions -va dir llavors l'home roig ... - Escolta-les i veges què et semblen. Si et quedes a treballar ací, t'hauràs d'alçar cada dia quan cantarà el cuquello; després faràs completa la tasca que et manaré cada jornada. Si estàs content, cobraràs cinc duros al mes i, si no ho estàs, et pegaré una pallissa, t'arrancaré dues corretges de pell de l'esquena i te n'aniràs de ma casa sense cobrar ni un cèntim. En canvi si fas el que et mane i sóc jo el qui no està content, em pegaràs tu la pallissa, m'arrancaràs tu a mi les dues corretges de pell i podràs anar-te'n de ma casa lliurement, després de donar-te jo trenta duros justs.
-Estic conforme amb tot -va atorgar gojós el Josep sense dubtar-ho un moment.
El jove, de nit, anava pensant i repensant el tracte, i no li semblava malament. El cuquello, quan n'hi ha, sol cantar ja ben clar el dia; la faena no li feia temor i la soldada no era desencertada tampoc. Amb aquestes reflexions s'adormí plàcidament.
En això, devia ser cosa de la mitjanit, com entre somnis, va sentir: "Cut-cut!". ¡Era el senyal de llevar-se del llit! Va pegar un bot i es vestí en dos minuts; isqué a l'entrada i es sorprengué de veure que l'home roig ja hi era amb un mul enganxat al forcat.
-Vinga, vinga, que se t'està fent tard! -li digué amb posat sever-. I encara afegí:
-Mira, avui has de sembrar tot el blat que hi ha en aquesta taleca.
-Mire, senyor amo -observà astorat el jove-, que ací hi ha almenys quatre barcelles de blat. I un home tot sol...
-Si no estàs content ... -li tallà el dir el masover.
-És clar, és clar que estic content! -es va afanyar a respondre el Josep.
-Així, no en parlem més. Ves-te'n al bancal de la perera i ves-hi sembrant. En acabar el sac, te'n tornes a casa.
Eixiren fora del mas, i, a la llum de la celístia, li explicà el camí per a anar-hi.
Total, que Josep agafà berena per a un dia i se n'estigué tres al bancal que li assenyalà l'amo, perquè el blat aquell del dimoni no s'acabava mai. Quan va tornar, encara el bonegà l'home roig per haver tardat tant.
La segona nit passada al mas fou tan pèssima com la primera, puix, a males penes havia dormit tres hores, que ja va sentir el maleït cucut. ¡No devia ser ni la una! I havia d'alçar-se per força, encara que els ulls se li tancaven. Fora l'esperava ja l'home roig com la nit abans:
-Vinga, vinga Josep! Ja m'estic fartant que sigues tan pereós!
El Josep va acotar el cap i no va respondre, i l'home roig li ordenà:
-Avui llauraràs el bancal gran d'oliveres i t'hi enduràs el gos. Aquí a la berena tens pa i sardina i pa i cansalada. El pa i sardina te'ls menges tu, i el pa i cansalada els dones al gos; i mentre que ell no se'n tornarà cap a casa, tu no deixaràs la faena. Entesos?
-Sí -respongué de mal humor Josep.
-És que no estàs content? -va preguntar l'amo.
-Sí. sí; molt content! -s'apressà a dir el fadrí tot tremolant de cames.
Quan es féu migjorn, estava ja més que fart de llaurar en una terra grossa i dura. Va donar el pa i cansalada al gos, i ell es va menjar el pa i sardina. El gos, ben satisfet, es gità a l'ombra d'una olivera fins a les onze de la nit. De manera que el Josep va tornar a casa, darrere el gos, més mort que no viu.
Un dia, l'home roig el va enviar a Benillup a fer una comanda, i Josep s'hi va assabentar que en dos anys havia tingut onze criats diferents.
Per fi, es va haver de decidir, i un matí li digué:
-Senyor amo, no em mane ja res més, que no estic content.
-Ah, malfaener! Ara t'ho diré jo! -bramà l'home.
I Josep, davall del buc de l'escala, es va deixar pegar la pallissa convinguda i que li arrancàs una corretja de pell de cada costat de l'esquena. Se n'anà desfet a sa casa, sense diners, sense ànim de res, sense salut i més prim que un espinac.
Pel camí, vessava llàgrimes de penediment, tot repetint:
-Quanta raó que tenia mon pare! ¡Quanta raó que tenia mon pare!
El germà segon, el Jeroni, va dir que a Josep li havia passat tot allò perquè no s'hi veia un pallús en les coses de la vida i que a ell no li passaria mai res del que Josep els havia contat.
El pare va donar també bons consells a Jeroni, la seua bossa amb la berena i els seus diners per al camí. I el segon germà se n'anà per la mateixa senda per on se n'havia anat el primer.
I heus ací les coincidències: tot va succeir exactament igual que amb el germà gran i, al capdavall, hagué de tornar-se'n a casa amb l'esquena sense pell i la butxaca sense diners, i havent de confessar el seu fracàs a son pare i als germans, després de tantíssim com havia presumit.
El temps va esmunyir-se, i Tonet, el tercer, va complir els divuit anys. Un dia va proposar:
-Pare, jo voldria eixir, com els meus germans a buscar fortuna.
-I que me'n vingues també mig descostellat? -li contestà son pare de colp-. Deixeu-vos de córrer món, perquè els joves d'avui no teniu coneixement!
Però Tonet es va entossudir:
-Pare, a mi no em passarà res, perquè tindré ben presents els seus consells i advertències.
A la fi, va sortir del mas un dia, passat l'estiu, en alegre matinada.
Ja el sorprengué molt, mentre que estava esmorzant davall del ginebre, que no es paràs per allí prop cap corb ni cap todó.
-Home! -es va dir-, jo no tinc la sort dels meus germans de sentir parlar els todons i els corbs.
I acabant l'esmorzarot, va, emprendre de bell nou el seu camí.
D'allí a una estona molt llarga, topà amb el riu, que duia forta riuada per haver descarregat una tempesta per l'Aitana el dia abans. Cercant i cercant per on travessar-lo, va veure la passera de pedres redones.
-No m'enganyaràs, pedra redona! -digué a mitja veu. I anà mitja hora avall fins que trobà un rústec pont de troncs que travessava el riu davant per davant d'un molí.
A l'arribar al peu de la serra de Gorga, li va eixir a l'encontre des de dins d'un mas, un gos pelut. Tonet tragué la fona que duia i li ficà un bon cantal. Llavors, cridà fortament al masover i li va dir:
-Faça retornar de seguida el gos, que no té res a fer ací, al camí reial. Del contrari, li amollaré una fonada i done'l per mort.
El masover s'humilià al veure la formalitat i l'enraonament del fadrí; cridà el gos i el lligà a la barraca. Tonet va continuar fent via serra amunt.
A mitjan vesprada, saltada la serra, era ja a les envistes d'un gran mas que corresponia a les descripcions que li feren els germans sobre aquella possessió on habitava l'home roig. Quan s'hi va acostar, ja el va veure plantat al davant de la porta fent-li senyes perquè s'hi apropàs. Tonet, ni dubtar-ho un moment, anà fins a ell, el saludà i se li oferí com a criat.
-Precisament avui n'estava buscant un.
-Quines condicions em posa? -preguntà Tonet amb decisió.
I l'home li féu les mateixes que als seus germans. El sagal li digué que hi estava conforme, i no en parlaren més. El masover li donà un bon berenar i un complit sopar, i el féu gitar-se a la cambreta.
Tonet, abans de gitar-se, pegà una volta per les habitacions, graners i cellers del mas, sense que l'home roig se n'adonàs, puix anava descalç i amb molt de compte; i, en una de les cambres de dormir, va veure les tres filles de l'home roig, que eren per cert tres precioses fadrines: una morena, una castanya i una altra de rossa.
Preguntant-los estava com es deien i elles responent-li molt contentes, perquè la fesomia simpàtica de Tonet queia en grat a tothom, quan s'adonà de tot l'home roig i entrà cridant:
-Alegria, Rosafina, Margaridoia!... ¡Ah, desvergonyit! ¿Què és això de descobrir-me les meues filles? Fora d'ací!
I l'amenaçà. Però Tonet, amb molta serenitat, li va eixir a l'encontre dient-li:
-Escolte, senyor amo, és que no està content? L'home roig sentí una esgarrifança a l'esquena, va acotar el cap i li digué:
-Sí, sí; és clar: content sí que estic! ...
l, renegant entre dents, se n'anà. El fadrí prengué comiat de les tres fadrines i se'n va anar a dormir.
Quan ja devia dur dues o tres hores de descans, va sentir: "Cut-cut, cut-cut, cut-cut".
-Redimoni! -maleí tot endormiscat-. ¡Açò és el cuquello! I no pot ser, però en fi! Alcem-nos avui a aquestes hores, que demà ja esbrinaré jo qui canta tan a deshora!
Es vestí i va eixir a l'entrada, on ja l'esperava l'home roig amb un animal enganxat al forcat.
-Hola, Tonet! ... Avui sembraràs aquesta taleca de blat al bancal de la carrasca ... és aquell que hi ha a mitja hora de camí, damunt la lloma. No tornes mentre que no hauràs acabat.
Xiulant desaparegué cap al tros de la carrasca per mig les ombres de la nit. I no féu més que arribar-hi, que va obrir un solc ample i fondo de punta a punta de la terra, cosa que li costà cap a deu minuts. De seguida, agafà el sac al coll, li deslligà un cogulló i, per allí, va anar abocant el blat a dolls dins el solc, de manera que escampà tot el blat en terra i encara li sobrà solc! Però sembrat; sembrat estava ... !
Després s'embolicà en una manta i dormí deu o dotze hores seguides davall la carrasca. Allà devers les onze del matí, ja fart de dormir, Tonet agafà l'animal i se n'anà cap a casa.
-Com és que tornes tan enjorn? -li preguntà l'home roig, que estava prenent el sol a la porta del mas.
-Perquè ja ho tinc tot sembrat.
-Això no pot ser!
-Vaja allà i ho veurà.
L'home roig s'alçà com una exhalació i anà a trencacoll al bancal de la carrasca. Va conèixer el solc reblit per Tonet, va escarbotar-lo i, quan hi trobà la sembradura, va caure redó en terra tot rabiós, perquè s'adonà que no podia dir res, puix que, veritablement, sembrat estava el blat.
-Què has fet? -li preguntà al tornar, fet un bou.
-Eh, no cride tant, que no estem sords el parà Tonet-. Que què he fet? Ja ho ha vist: sembrar el blat. Que no està content?
-És clar, és clar, content... sí que estic -respongué l'home tremolant.
L'endemà, devia ser cosa de la una de la nit, el cucut va cantar, però Tonet no era ja a la seua màrfega, sinó que s'havia amagat en el clot del pallús de l'era, i, al sentir-lo, guaità d'on eixia la veu i va veure, damunt la figuera, prop de la seua finestra, una cosa que es bellugava.
-Ah, redell! Açò quina trampa és?
Llavors Tonet, que tenia un braç de ferro, engegà una cantalada terrible contra l'arbre, i amb tant encert, que va venir a pegar a l'ombra misteriosa enmig enmig. Es sentí un gemec; després l'ombra va trontollar i pegà en terra. Tonet corregué a veure què era allò i l'home roig va eixir del mas al punt amb la llanterna, de manera que arribaren tots dos alhora a la vora de ... qui direu? De la mare de l'home roig, que jeia en terra feta un cabdell i amb el cap obert. Ella era, naturalment, qui cantava el cuquello tan de matí.
-Què has fet, desgraciat!, -escridassà forassenyat l'home roig-. Has ferit ma mare! ¡I no sé com no l'has morta de la cantalada!
-Però vostè està content? -preguntà Tonet amb veu ferma.
-No dic això, dimoni ... ! Content ... sí que estic!
-Aleshores no cal que en parlem més.
I Tonet se n'anà a dormir. L'home roig el va despertar al fer-se de dia. D'aquella hora en avant, ja no es van sentir més cuquellos per la vora de casa.
Així anaven les coses: Tonet fent-se gros i l'home roig menjant-se les mans a mossos pensant en el desenllaç que tindria el tracte fet amb l'esparpellat fadrí. Barrinant, barrinant, un matí li manà:
-Mira, xicot: te n'aniràs al peu de la serra a carregar llenya. Però fixa't bé: que totes les branques que em portes siguen lluentes i rectes com un fus.
-Està bé, senyor amo -assentí el sagal com si anàs a bodes i desconegués que les branques solen ser totes rasposes i tortes.
D'allí a una hora, l'home roig va tenir un sobresalt al sentir ja el sagal vora seu que li feia:
-Ja em té ací, senyor amo. Ara veurà quina llenyeta!... ¡No se'n queixarà: tot són tronquets fins i seguits! Com que són plançons de pomera!...
-Ah, bandit! El meu pomerar! M'has mort!
-Però és que no està content? -digué Tonet alçant un garrot.
-És clar, és clar! -s'afanyà a dir l'amo-: estic contentíssim.
L'home roig anava perdent forces i pes a cartes vistes. Només feia que pegar voltes a les desgràcies: ¡tot el blat colgat en un solc; sa mare mig morta: el pomerar aterrat! "I que pare aquí la cosa, es deia.
L'endemà encara es recordà del parany del gos:
-Mira, Tonet: endus-te avui el gos, i, quan ell se'n tornarà, te'n tornes tu darrere. Dóna-li a menjar pa i botifarra; però bona cosa, animalet!
-Bé, bé, senyor amo-. assentí el xicot amb el seu bon humor de sempre.
Tonet va treballar un parell d'hores, i, quan tingué ganes de dinar, tragué un bocí de pa i dues sardines i les donà al gos, que no pogué fer més que anar-se'n tot seguit al mas per beure, de la set que li donaren. Tonet li va pegar darrere, i a la una i mitja estava de retorn.
-¿Com és que tornes tan prompte, tu? -li digué l'home roig ple de ràbia.
-Ai, perquè el gos se n'ha tornat primer. Què, no està content?
-Sí, sí, fill meu; massa i tot! Però demà no vull que vages al bancal, perquè, si no, em deixaràs net.
-Vostè mane, que jo faré gustós allò que diga. L'endemà l'envià a pasturar un ramat de porcs. A mitjan matí, un home de tracte, d'aspecte cordial i espavilat, va passar per on tenia pasturant el ramat i preguntà al sagal:
-De qui són eixos porcs?
-Meus.
-Me'ls vens?
-Done'm cent duros, i fet. Però m'ha de deixar les orelles i les cues.
El foraster va passar pel capritxo, i entre els dos van tallar les orelles i les cues als pobres bacons.
Quan el tractant va desaparéixer amb els animals, Tonet se n'anà a un gran aiguamoll que hi havia no gaire lluny del mas, i hi va anar estacant les orelles i les cues de tal manera que semblava que els porcs estaven colgats dins del fang. Després s'en pujà a un alteró d'on es veia bé la casa i començà a cridar:
-Senyor amo! Senyor amoooo! Vinga, que se'ns ofeguen els porcs.
L'home roig que el sentí, hi va acudir corrents tement-se la seua ruïna. Tonet, al veure'l, li digué:
-Ai, senyor amo! ... que se m'han estacat els porcs en l'aiguamoll, i, cada volta que en vull traure un, se me n'arranquen les orelles i la cua! Vinga i ajude'm!
Conforme pogueren, es ficaren per les vores del fangar. L'home agafava una cua i Tonet les dues orelles corresponents.
-A la una, a les dues ... i a les tres!
Estiraven tots dos i pom! es quedaven amb les orelles i la cua a les mans.
-Corre corrents a casa i que et donen les tres pales les meues filles.
Tonet se'n va davallar corrent al mas i va tenir ganes de besar les fadrines, Alegria, Rosafina i Margaridoia. Així que va recórrer a un nou engany.
-M'ha manat el vostre pare que vos bese -els digué a la porta.
Les xiques s'avalotaren i es feren vermelles com a galtes de préssec.
Això no pot ser que ho haja dit el nostre pare. En tot cas ... haguera estat besar-ne una sola, però les tres ...
L'home roig, de dalt la lloma, vigilava la casa. Tonet que me'l veu, va i li pregunta, posant-se les mans com a botzina.
-Una sola o les tres, senyor amoooo?
-Les tres, i ben agarrades! Prompte! -li respongué ell pensant, és clar, en les pales.
Tonet va pegar una besada a la galta de cada fadrina i, a més, els espolsà una abraçada ben forta. Després agafà les pales i les va dur a l'aiguamoll. I, per dissimular mentre que palejaven, anava dient:
-Hem tardat massa! Els cossos s'han afonat!
-Xicot de la tavella! -respongué l'home roig forassenyat-. ves-te'n a l'infern! M'has deixat net, i si continues ací, acabaràs també amb la meua vida.
-Senyor amo, no està content? -féu Tonet tot sorneguer.
-No i mil voltes no! -bramà l'home roig ja disposat a tot.
I el jove agafà un verduc i li pegà tal batussa que, de poc, no li deixa sanes ni les dues corretges de pell de l'esquena que li arrencà per fi, que l'home roig jeia en terra sense poder moure's.
Després, l'home, tot coent i fet un sant Llàtzer, se n'anà a poc a poc fins al mas acompanyat del sagal i allà li donà els trenta duros de plata convinguts.
Les fadrines, pel badall d'una finestra, van veure com se n'anava Tonet, el seu fardell al coll, xiulant alegrement una tonada.
Ell, amb la doble càrrega de monedes, començà la pujada de la serra de Gorga per tornar-se'n a la seua terra, ric i satisfet del just càstig que havia donat a l'home roig per tal que se'n recordàs i no fes, mai més, mal a ningú.

3 comentaris:

1entretants ha dit...

Gràcies per la teua col·laboració en aquesta jornada commemorativa d'Enric Valor.

XARBET ha dit...

M'ha agradat molt, per mes que algunes paraules les coneixia mes per el context que per elles mateixes. Un gran document, amb el teu permís, el copio.

Uru ha dit...

M'ho he passat d'allò més llegint aquest conte. Moltes gràcies per ensenyar-me en Enric Valor, no en sabia res!