contadores de visitas
I el poema d'avui ens presenta una mare. Una humil mare de poble, que ha fet tot el possible, tot el què ella ha considerat millor pel seu fill. El resultat? Ja ho veureu en els propers poemes.
Pobra mare, benintencionada mare, soferta mare, abandonada mare.
Però també em dol, i molt, el què endevine del fill, desclassat, oblidat del poble, oblidat de tot.
Com diu Raimon: "qui perd els orígens, perd l'identitat"
13
Tot ho esperaves del teu fill. Te’l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortants poltrones
de vímet, al carrer de Mendizábal.
Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d’ell. “Pel món”. T’inventes uns retalls
de cartes que no reps. I dolça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà
amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te’l veies, te l’inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,
del corral ample i oblidat, amb una
conca entre els peus, te’l penses, te l’inventes,
amarga dona del meu poble, mare.
13
Lo esperabas todo de tu hijo. Lo veías
crecer, hablar en castellano. Imaginabas
un dulce futuro de confortables poltronas
de mimbre, en la calle de Mendizábal.
Si hoy te preguntan por tu hijo, no sabes
nada de él. “Por el mundo”. Te inventas unos retazos
de cartas que no recibes. Y dulcemente, lo imaginas
en algún lugar, hablando en castellano
con los senyores, fumando con los senyores.
Si antes lo veías, te lo inventas ahora.
Sola en la casa de recias vigas,
de amplio y olvidado corral, con un
cuenco entre los pies, lo imaginas, lo inventas,
amarga mujer de mi pueblo, madre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada