1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 19 de maig de 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (I)




contadores de visitas


L'altre dia, revisant la meua desordenada biblioteca, vaig trobar aquest llibre "El gran foc dels garbons" del meu admirat poeta, Vicent Andrés Estellés.

És un llibre estrany. Intente explicar-me:

Normalment els poetes solen practicar la continència en el llenguatge dels seus poemes, i desbordar d'adjectius, metàfores i descripcions en les seues proses. Estellés, al contrari, desplega una vitalitat incontinent, desbordant, imparable, en la major part de la seua poesia, (a vegades he dit que em recordava el gran Neruda), i mai no li he llegit res en prosa, on l'imagine terrible i desaforat.

Però en aquest llibre, trobe allò de més semblant a la prosa que desconec, i més inesperat alhora.

Una col·lecció d'històries petites, menudes, mínimes, resoltes en grups de catorze versos perfectament endecasíl·labs, la majoria en un sol "sonet amb rima lliure", altres en dos o tres, amb una emoció continguda, amb una amable ironia, que ens presenten un Burjassot, -el seu poble-, mític i proper.

Aquest post i els següents, els dedique no solament als magnífics poetes de la comunitat: casa, blue, odisea, nekane, rosa-niñaguerrera... sinó també als esplèndids narradors: rosa-rosae, escocés, mano, deralte...

He intentat que les traduccions fossin el més literals possibles, i he deixat els originals, ja que Estellés és per llegir en veu alta.

Quant al títol, només recordar que Estellés és (fou, d.e.p.) fill de forners, i pogué contemplar de menut com entraven a palades, per la boca del forn, els garbons de llenya que alimentaven el foc.

Per a tots vosaltres, amics,

EL GRAN FOC DELS GARBONS
1958-1967

A Joan Fuster

“A casa, hem encés ‘minetes’: tantes com difunts tenim –recordats– en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’’animeta’. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts...”

Joan Fuster

“En casa hemos encedido ‘minetes’: tantas como difuntos tenemos –recordados– en la familia. La palabra ‘mineta’ debe ser una corrupción de ‘animeta’ (almita). En un plato con aceite, flotan las pequeñas mechas propiciatorias. Dan una luz amarilla, temblorosa. Hieden un poco. Y hay que rezar el rosario entero, las tres partes, los quince misterios. Más una ristra interminable de padrenuestros en sufragio de parientes, amigos y conocidos...”

1

Paraven l’enfilat, aquells matins
de tant de fred. Passablement sinistres,
menjaven, esperaven en silenci,
rotaven i bevien el vi negre,

una peluda tribu de la Bíblia,
que es torcaven la boca amb tot el braç.
Astutament i coratjosament
tiraven de la corda. Tu recordes

el piulador terror unànim dels
ocells, empresonats a l’enfilat,
un col·lectiu, inerme espant atàvic,

mentre els mataven, amb dos dits al coll,
o els desfeien el cap, d’un bac en terra,
com, en matins de festa, els trons de bac.


1

Preparaban la red, aquellas mañanas
de tanto frío. Pasablemente siniestros,
comían, esperaban en silencio,
eructaban y bebían el vino tinto,

una peluda tribu de la Biblia,
que se limpiaban la boca con el brazo.
astuta y corajudamente
tiraban de la cuerda. Tu recuerdas

el unànime y aterrado gorgejo de los
pájaros, atrapados en la red,
un colectivo, inerme espanto atávico,

mientras los mataban, con dos dedos al cuello,
o les rompían la cabeza, de un golpe contra el suelo,
como, en las mañanas de fiesta, los cohetes de trueno.