1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana. Jesús Moncada

Què pot passar quan coincideixen un enterrament i un partit important, decisiu, de futbol al poble? Quan, a més a més, el camí del cementeri passa pel costat del camp de futbol?

Un nou relat de Jesús Moncada al Cafè de la Granota.

Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

Si de l'altra banda de la mort es pot ataüllar la nostra vila, l'oncle Nicolau degué estarrufar-se en veure la borratxeria de personal, la gernació que havia acudit al seu enterrament -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè asseguts a la seva taula predilecta, al vetllador amb el marbre esquerdat que hi havia sota el rellotge-. Allí, fixant-s'hi bé, hauria vist Miquel Serra, company de mina durant quaranta-dos anys, el vell Gòdia, Pere Sansa, Sebastià Peris ... I m'estic d'anomenar-ne més perquè potser no tindries prou fulls en aquest quadern on escrius les històries per a apuntar-los tots, de tants com te'n diria. Només t'explicaré perquè te'n facis una idea, que fins s'hi va presentar l'oncle Soler, que no es parlava amb l'oncle Nicolau des que un dia, deu anys enrera, s'havien esgatinyat de valent mentre jugaven de parella a la botifarra en aquesta mateixa taula; la baralla, que donà molt a parlar, va començar a propòsit d'una eixida atabalada de l'oncle Soler que els va costar la manilla de copes, la sota del mateix pal i disset pintes.

La veritat és que no tinc memòria de ningú de la vila que pugui presumir, quant a concurrència, d'un sepeli tan lluït; ni la bruixa de la Bernarda Pedret, la mestressa de la mina Segre, i guaita que el capellà va permetre que anés la música a l'enterrament d'aquella escanya-rals, perquè es veu que havia deixat al testament un bon feix de bitllets per pagar una imatge, un sant-no-sé-qui de fusta que van xombar en un altar de l'església. l és que, tal com diu l'espatotxí del meu cunyat, el Pere Savina, l'enterrament de l'oncle Nicolau va ser un èxit rodó.

I encara em quedo curt si tenim en compte que l'hora de la cosa coincidia amb la del partit de futbol més important de la temporada, el que el nostre equip havia de jugar contra el de Masos de Cinca. Un cas de malastruga, xiquet. Tanta dèria que teníem per aquell partit i al final ens va passar el que sovint passa amb moltes coses de la vida, que les esperes amb candeletes i al final et quedes amb un pam de nas ... Jo reflexiono i em dic que l'oncle Nicolau no es va morir per gust, que l'home degué aguantar-se la vida tant com va poder, i ningú no el pot blasmar per haver finat el dia abans del partit; amb tot el respecte que cal per als difunts, però, el pobret ens va fer la guitza. l ens la va fer per bona persona, guaita què et dic! Si hagués estat una mala bèstia, ens n'hauríem anat tots al partit i no l'haurien acompanyat al fossar ni els gossos de la vila. Qui tenia cor, però, de tolerar que colguessin una personeta com ara l'oncle Nicolau, que sempre havia estat un bocí de pa, si deixem de banda l'enganxada amb l'oncle Soler, sense anar a dir-li adéu?

Tanmateix, també t'he de dir que tot s'havia embolicat perquè el rector no era a la vila; si hi hagués estat, no hi hauria hagut cas. Mossèn Silvestre no es perdia un partit per res del món. Si s'esdevenia que havia d'enterrar algú un diumenge a la tarda i teníem futbol, cantava el gori-gori al malaguanyat a l'hora del cafè i enllestia la feina a corre-cuita de manera que tothom, ell el primer, després d'acompanyar en el sentiment la família del finat, pogués fer cap al camp de seguida, a treure's amb quatre crits el regust de les absoltes.

Ara bé, es veu que aquella vegada estàvem de pega.

La nit abans del traspàs de l'oncle Nicolau, el rector havia eixit d'escopetada de la vila per causa d'una germana seva, estanquera a Balaguer, que s'havia posat malalta i el reclamava. I avui, malgrat que m'imagino que ja ho deus saber per la cara que fas, xiquet, no vull posar-me a comentar el que el meu cunyat, el Pere Savina, diu que va esbrinar un dia que es va deixar caure per Balaguer i, el que són les casualitats, se li va acabar el tabac i va anar a comprar-ne a l'estanc; això es una altra història i ara no ve a tomb ... El cas és, tornant al que et deia, que el rector de Vallperdiu, a qui ens calia acudir si el nostre no hi era, envià a dir pel xofer del cotxe de línia a la família de l'oncle Nicolau que l'enterrament seria a les cinc en punt de la tarda del diumenge.

No caldria ni dir que la notícia ens va caure com una maçolada i ens deixà amoïnadets a més no poder. Allò suposava no tan sols que la meitat de la gent ens quedaríem sense veure el partit, sinó que, per reblar el clau, els nostres jugadors es trobarien amb el camp mig buit a l'hora d'enfrontar-se amb els de Masos de Cinca, una colla de ferams que semblava que eixien a fer ascles en lloc de jugar a futbol. Als cafès, es va arribar a insinuar que els contraris havien conjuminat l'assumpte amb el rector de Vallperdiu a fi i efecte de picolar-nos la moral... Vés a saber! El cas fou que un dol s'afegí a l'altre i quan vaig fer cap a la barberia de la Clenxa el dissabte al tardet, vaig trobar la parròquia tan pansida com pensar puguis.

-Quina mala sort!

-Pèssima!

-Havia de passar amb el millor partit de la temporada ...

-No ens hauríem de morir mai.

-No.

-Després passa el que passa ...

-La mort és una bandarra -se'n fotia la Clenxa afectant un desconsol sense remei mentre repelava d'esma les galtes de lluna de Serafí Vallcorna-. La maleïda no respecta ni el campionat de Lliga.


* * *


Que el partit havia començat a l'hora en punt, vam saber-ho els infortunats que assistíem a l'enterrament per la cridòria que ens va venir de la banda del camp de futbol: una bramadissa ensordidora que gairebé va ofegar els planys amb què les dones de la família del difunt l'acomiadaven quan el vam treure de casa; espero que l'oncle Nicolau escoltés, malgrat el terrabastall, aquella plorera tan sentida i no es quedés amb l'amargura al cor de pensar que l'aviàvem al fossar sense una llagrimeta. El que ja m'estranyaria que hagués plegat van ser les llatinades que el capellà de Vallperdiu va cantar-li a la plaça de l'Església; l'home tenia la veu esquifida i tot i que s'amoïnava per la feina, que s'hi mirava, no se n'eixia; la plaça cau molt a prop del camp de futbol i els esvalots destarotaven les absoltes.

Quina estona vam passar, xiquet, quina estona! D'una banda calia estar pel que es celebrava i mantenir el posat greu i seriós que s'escau amb ocasions tan tristes; de l'altra, però, com et podies desentendre del que passava al camp? Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n'anava en orris. El personal, però, ens vam dominar. Com? No m'ho preguntis, no t'ho sabria dir. Només un escolanet, que després es posà vermell com un perdigot i arrencà a plorar sense consol, va esclafir:

-Gol!

Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d'emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.


* * *


Pel març farà vint anys de tot allò, xiquet. Et voldràs creure, tanmateix, que hi ha gent que encara no ha acabat de pair el cas? Sense anar més lluny, dimecres passat, el Florentí Veriu espellotava de mala manera el fill gran de l'oncle Nicolau al Cafè del Moll. És clar que el xicot no hi era; si hi hagués estat, el Veriu s'hauria hagut de ficar la llengua a la butxaca, per dir-ho finet i no espantar els qui puguin llegir després aquesta història; malgrat el seu posat de pinxo, té de valent el que un servidor de bisbe. Saps què vaig fer? Tocar el dos a fi de no sentir-lo i no veure'm obligat a dir-li'n quatre de fresques; perquè, explica'm xiquet: n'hauria tret alguna cosa, fora d'una baralla? Amb gent de poca xolla, no s'hi pot parlar i encara menys discutir-hi. D'altra banda, què se li pot retreure, al noi de Nicolau? Que es va fer càrrec del nostre sacrifici i va tenir la finesa, mentre passàvem a frec del camp de futbol, que aleshores encara no tenia parets, de fer aturar l'enterrament a la vora del camí, a fi i efecte que els de la comitiva poguéssim veure el que quedava de partit i animar els nostres jugadors, a veure si els ganàpies remuntaven el resultat? I, a qui va perjudicar, em pregunto jo, si el pobret del seu pare -l'únic que podia tenir-hi alguna cosa a dir- encara hi va guanyar, ja que després del partit -dos a un a favor nostre- tots els espectadors de la vila, els qui havien acudit en camions de Masos de Cinca i fins i tot l'àrbitre, el vam acomboiar al cementiri?

FI


* * * * * * * * * *


Responsos y sepelio de Nicolau Vilaplana

Si, desde la otra orilla de la muerte, es posible echar una ojeada a nuestro pueblo, el tío Nicolau se debió hinchar como un pavo al ver la borrachera de personal, la multitud que había acudido a su entierro – me dijo el viejo Cristòfol en La Granota mientras bebíamos café sentados en su mesa predilecta, el velador de mármol resquebrajado que había bajo el reloj-. Allí fijándose bien hubieras visto a Miquel Serra, camarada de mina durante cuarenta años, al viejo Gòdia, Pere Sansa, Sebastià Peris... Y me abstengo de citar más porqué quizá no tendrías bastantes hojas en ese cuaderno en que escribes las historias para anotarlos a todos, de tantos como te podría decir. Sólo te explicaré para que te hagas una idea, que hasta se presentó el tío Soler, que no se hablaba con el tío Nicolau desde que, un día, diez años atrás, se habían peleado a muerte mientras jugaban de pareja a la botifarra en esta misma mesa; la pelea, que dió mucho que hablar, comenzó a raiz de una salida precipitada del tío Soler que les costó la manilla de copas, la sota del mismo palo y diecisiete pintas.

La verdad es que no se me ocurre nadie del pueblo que pueda presumir, en cuanto a concurrencia, de un entierro tan lucido; ni la bruja de la Bernarda Pedret, la dueña de la mina Segre, y mira que el cura permitió que fuese la música al entierro de aquella usurrera, porque parece que había dejado en el testamento un buen puñado de billetes para pagar una imagen, un san-no-sé-qué de madera que acabaron poniendo en un altar de la iglesia. Y es que, como dice el espabilado de mi cuñado, el Pere Savina, el entierro del tío Nicolau fue un éxito redondo.

Y me quedo corto si tenemos en cuenta que la hora de la cosa coincidía con la del partido de fútbol más importante de la temporada, el que nuestro equipo había de jugar contra el de Masos de Cinca. Un caso de mala suerte, muchacho. Tanta obsesión que teníamos con aquel partido y al final nos pasó lo que pasa a menudo con las cosas de esta vida, que las esperas sobre ascuas y al final te quedas con un palmo de narices... Lo pienso y me digo a mí mismo que el tío Nicolau no se murió por gusto, que el hombre aguantó con vida tanto como pudo, y nadie puede criticarlo por haber fallecido la víspera del partido; con todo el respeto debido a los difuntos, sin embargo, el pobrecito nos hizo la pascua. Y nos la hizo por buena persona, mira qué te digo! Si hubiera sido un mala bestia, nos hubiéramos ido todos al partido y no lo hubieran acompañado al cementerio ni los perros del pueblo. Pero ¿quién hubiera tenido corazón de permitir que enterraran a una persona como el tío Nicolau, que siempre había sido un trozo de pan, si dejamos a un lado la enganchada con el tío Soler, sin ir a despedirlo?

Sin embargo, también he de decirte que todo se había liado porque el mosén no estaba en el pueblo; si hubiera estado, no hubiera habido caso. Mosén Silvestre no se perdía un partido por nada del mundo. Si había que enterrar a alguien domingo por la tarde y había fútbol, cantaba el gori-gori al desgraciado a la hora del café y acababa la faena a todo gas de manera que todo el mundo, él el primero, después de acompañar en el sentimiento a la familia del finado, pudiera ir al campo enseguida, a sacarse con cuatro gritos el regusto de los responsos.

Ahora bien, se ve que aquel día estábamos de pega.

La noche antes del traspaso del tío Nicolau, el rector había salido escopeteado del pueblo por culpa de una hermana suya, estanquera en Balaguer, que se había puesto enferma y lo reclamaba. Y hoy, a pesar de que me imagino que ya lo debes saber por la cara que pones, chaval, no quiero ponerme a comentar lo que mi cuñado, el Pere Savina, dice que averiguó un día que se dejó caer por Balaguer y, lo que son las casualidades, se le acabó el tabaco y fue a comprar al estanco; eso es otra historia que no viene al caso... El caso es, volviendo a lo que te decía, que el rector de Vallperdiu, a quien nos tocaba acudir cuando el nuestro no estaba, envió a decir por el chófer del coche de línea a la familia del tío Nicolau que el entierro sería a las cinco en punto de la tarde del domingo.

Ni que decir tiene que la noticia nos cayó encima como un mazazo y nos dejó preocupados a más no poder. Aquello suponía no sólo que la mitad de la gente nos quedaríamos sin ver el partido, sino que, para acabar de rematar la faena, nuestros jugadores se encontrarían con el campo medio vacío a la hora de enfrentarse con los de Masos de Cinca, una pandilla de mala bestias que parecía que salían a repartir leña en vez de jugar a fútbol. En los cafés, se llegó a insinuar que los contrarios se habían conchabado con el rector de Vallperdiu con la intención de comernos la moral... Vete a saber! El caso fue que un luto se añadió al otro y cuando el sábado al atardecer fui a la barbería de la Clenxa, encontré a la parroquia tan mustia como no te puedes imaginar.

-Qué mala suerte!

-Pésima!

-Tenía que pasar con el mejor partido de la temporada!

-No tendríamos que morirnos nunca!

-No

-Después pasa lo que pasa...

La muerte es una mala puta – se descojonaba La Clenxa simulando un desconsuelo sin remedio mientras afeitaba las orondas mejillas de luna de Serafí Vallcorba. La maldita no respeta ni el campeonato de liga


* * *


Que el partido había comenzado a la hora en punto, lo supimos los infortunados que asistíamos al entierro por el griterío que nos llegó de la parte del campo de fútbol: un bramido ensordecedor que casí ahogó los llantos con que las mujeres de la familia del difunto lo despedían cuando lo sacamos de casa; espero que el tío Nicolau escuchara, a pesar del estrépito, aquellos lloros tan sentidos y no se quedara con la amargura en el corazón de pensar que lo dejábamos en el cementerio sin ni una lágrima. Lo que ya me extrañaría que hubiera podido oir fueron los latinajos que el capellán de Vallperdiu le cantó en la plaza de la Església; el hombre tenía una vocecilla de lo más raquítica y aunque se preocupaba por la tarea y se esforzaba, no conseguía que se le oyera; la plaza cae muy cerca del campo de fúbol y el alboroto desbarataba los responsos.

Qué mal rato pasamos, chaval, qué mal rato! Por un lado había que estar a lo que se celebraba y mantener la apariencia seria y grave que corresponde en tan tristes ocasiones; por otro, sin embargo, ¿como podías desentenderte de lo que pasaba en el campo? ¿Cómo podías evitar rumiar, cada vez que nos llegaba un aullido encañonado por el carrer Major y hacía temblar los vidrios de los balcones y las ventans de la plaza: ahora marcaremos, o, esta vez no nos salva ni Dios? Sólo cuando nuestro equipo marcó el que mi cuñado, el Pere Savina, llama el gol del dominus vobiscum – porque el grito que lo pregonaba coincidió con este latinajo – pareció que la compostura se iba a hacer puñetas. El personal, sin embargo, nos dominamos. ¿Cómo? No me lo preguntes, no te sabría decir. Sólo un monaguillo, que luego se puso rojo como un tomate y arrancó a llorar sin consuelo, estalló:

-Gol!

Pero no creas que ahí acabó nuestro sufrimiento; mientras el mosén acababa los responsos a trompicones, y la gente comenzaba a aglomerarse detrás del ataúd, a punto ya de emprender el carrer Major, camino del cementerio, los de Masos de Cinca nos metieron el gol del requiescat in pace.


* * *


Al marzo hará veinte años de aquello, chaval. ¿Querrás creer, sin embargo, que hay gente que todavía no ha acabado de digerirlo? Sin ir más lejos, el miércoles pasado, el Florentí Veriu despellejaba de mala manera al hijo mayor del tío Nicolau, en el Cafè del Moll. Claro que el muchacho no estaba; de haber estado allí, el Veriu se hubiera tenido que meter la lengua en el bolsillo, por decirlo de una forma fina y no espantar a los que puedan leer un día esta historia; a pesar de su pinta de perdonavidas, tiene de valiente lo que un servidor de obispo. ¿Sabes qué hice? Largarme para no escucharlo y no tener que cantarle cuatro verdades; porque, dime la verdad, ¿habría sacado algo en limpio salvo pelearme? Con gente de tan poca mollera no se puede hablar y mucho menos discutir. Por otra parte, ¿qué se le puede criticar al zagal de Nicolau? Que se hiciera cargo de nuestro sacrificio y tuviera la finura, mientras pasábamos a ras del campo de fútbol, que entonces todavía no tenía paredes, de hacer detener el entierro a un lado del camino, para que la comitiva pudiéramos ver lo que quedaba de partido y animar a nuestros jugadores, a ver si los desgraciados remontaban el resultado? ¿Y a quién perjudicó? me pregunto yo, si el pobre de su padre – el único que tenía derecho a decir algo – todavía salió ganando, ya que, acabado el partido, - dos a uno a nuestro favor – todos los espectadores del pueblo, más los que habían acudido en camiones desde Masos del Cinca e incluso el árbitro, lo acompañamos al cementerio?

FIN

1 comentari:

colombine ha dit...

Pues una maravilla de texto Julio...Ya te lo dije muchas veces...

Ka vida misma en una sátira buenísima...Siempre fue así y será mientras haya entierros... un acto social más de hipocresia de las sociedades , da igual la época...

quizás de ahí el famoso refrán de la sabiduría popular..."quien va a un entierro y no bebe vino...."

un beso