1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 2 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Els delfins. Jesús Moncada

Si, fa dues setmanes, contemplàvem com el Miquel Garrigues es mostrava orgullós del seu ofici de barquer, el protagonista del relat d'avui, no se'n mostra menys del seu estatus, difícilment aconseguit, de la seua dignitat-hobby-càrrec que tantes servituds li comporta, però també tantes honors. I es demana qui serà capaç de substituir-lo quan ell ja no hi siga. Entre tots els seus delfins, qui de tots serà digne d'accedir al seu tan indispensable i protocolari lloc?.

ELS DELFINS

Avui, he estat magnífic. Bé, el que es diu bé, ho estic sempre; de vegades, però, sense que en puguis esclarir la raó, tot s’encistella d’una manera especial i les coses ixen rodones. Avui, ha estat una d’aquestes ocasions: he lligat un condol aplomat, senyorívol, impecable. Totes, totes les mirades – especialmente de la banda de les dones – es clavaven en mi mentre avançava fins a les grades de l’altar major, al peu del qual hi havia el túmul voltat de canelobres, i girava, després, amb la meva elegància natural, cap a l’esquerra, a fi de dirigir-me als bancs davanters en els quals es trobaven els familiars del Constantí Cirera. M’hauria agradat veure’m per un forat mentre donava la mà als components del dol amb un gest d’aflicció profunda, però continguda – « us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment » ; en saludar, amb una capcinada sòbria i viril, el taüt amb les despulles mortals del Constantí; quan donava el condol a les dones sense atorrollar-me, d’una manera sentida encara que un pèl distant, a fi i efecte d’evitar interpretacions malicioses a càrrec de la xafarderia vilatana. Les dones són material delicat i trencadís, i cal parar-hi molt de compte. A més, tothom és sempre tan pendent de mi que qualsevol gest dubtós, qualsevol paraula més enllà d’una altra podrien provocar un desastre: quan la bola de la murmuración comença a rodar, malament rai; no saps mai què en resultarà. I, avui, encara havia de tenir més cura que els altres dies. Un diumenge, fa quaranta-cinc anys, la Carme, ara vídua del Constantí, va ballar amb mi tres vegades seguides; la vila té la memòria llarga i no volia que hi hagués de què parlar si em mostrava més afectuós del que pertocava. Això no obstant, suposo que tot déu s’haurà adonat, en reparar en el meu capteniment digne i sever, que d’aquella foguera no queda ni la cendra, almenys per la meva banda.

Si, avui he estat magnífic. Això significa que les facultats no em minven, fins i tot diria que se m’afinen; i em sento cofoi, per mi mateix i per la gent de la vila, la qual em va atorgar, sense manifestar-ho expressament, el privilegi de ser sempre el primer a passar a donar el condol als familiars dels finats en tots els enterraments; cada cop que hi penso me’n sento orgullós perquè, per descomptat, no resultà fàcil d’aconseguir-ho. Alguns, ja se sap, es van picar en veure’m la intenció, en adonar-se qu sempre procurava col·locar-me el primer de la fila; em criticaren a matar, fins i tot vaig perdre parròquia a la sastreria. Es pensaven que ho feia per gallejar, per pinxo, quan la veritat era que vaig assumir la tasca –perquè ho és, i feixuga- a fi de dignificar el moment, tan colpidor, dels adéus i atallar el desori que sempre s’hi produïa: tots volien passar a l’hora, a empentes i rodolons, a expressar el condol, igual que si es migressin per aviar el difunt al cementiri al més aviat possible. Em costà d’imposar-me, donar a entendre al personal amb el meu exemple que allò no es podia fer de qualsevol manera i que jo era persona imprescindible por a posar ordre en aquell batibull. Ho començaren a albirar el dia que el Ramon Granera, un pinxo de pa sucat amb oli entestat a fer-me la guitza, relliscà en voler passar-me al davant a les exèquies de Jordi Planes i va caure de nassos, als peus de l’escolanet que duia la creu. No ho comprengueren del tot, però, fins que unes poques setmanes després, el mateix Granera i dos més de la mateixa corda, entropessaren i anaren damunt el taüt de la Carmeta Valls –tan fina, ella, tan primmirada- després d’envestir de mala manera el pobre vidu, dos fills de la difunta i una nebodeta rossa que duia una corona de gladiols i lliris. A partir d’aleshores, malgrat els rumors que escamparen alguns, els de sempre, acusant-me d’haver parat la traveta als tres enzes, a fi que es fumessin la talecada i deixar-los en ridícul, tothom va acceptar-me sense discusió.

Ningú no podrà dir que no hagi fet honor a la confiança que se m’atorgà. Sempre he estat el mateix, he posat la mateixa cara amb la monarquia, la república y la dictadura. ¿Capellans? Capellans. ¿Banderes? Banderes. ¿Capellans un altre cop? Fot-li capellans. Jo he d’estar per sobre d’aquestes foteses, per a mi només hi ha vilatans que se’n van a l’altre barri, tant si els hi aviem amb llatins com amb músiques. Jo dono el mateix condol als qui diuen que facturen al cel que als que només es moren i prou i no passen del nínxol.

Tot això, explicat d’aquesta manera, sense donar-hi importància, sembla fàcil. La veritat és que sovint resulta ingrat, sobretot quan t’arriben a les orelles segons quins comentaris verinosos: que si en tal enterrament vaig dir més paraules de condol que en tal altre; que si tal dia no portava corbata i l’altre sí... Més d’una vegada he pensat deixar-ho córrer i anar als sepelis com un vilatà més, lliure d’aquesta responsabilitat tan carregosa. Sempre em dic, però, impulsat per la meva generositat: “Au, Miquel, no t’acoquinis. Treu la teva força, sacrifica’t una vegada més i vés-hi. Sense tu, allò serà una patolla.”

Ara bé – desenganyem-nos – aquesta sorprenent vigoria meva no durarà sempre; fins i tot a les persones com jo els arriba l’hora. I ¿què passarà, llavors? No és que faltin candidats per substituir-me, no; fa anys que sento al meu voltant la remor sorda de la lluita per la successió, el fer-se i desfer-se de les intrigues. Però sempre que hi penso, els dubtes se’m mengen de viu en viu: ¿n’hi ha algun entre els tres que ara s’esgatinyen, digne d’ocupar el meu quan jo el deixi vacant? Joan Campells, l’adroguer del carrer Major, és massa baixet, li falta corpenta, els del dol gairebé s’haurien d’ajupir. Joaquin Coloma, el ferrer, té presència –sense arribar, ni de bon tros, a la meva-, tanmateix resulta bastot i un pèl tibat; el seu pare ja ho era, de pinxo, i, ja se sap, qui és fill de gat una hora al dia caça rates. Pel que fa a Pere Cistella, el llaüter, té una cosa que no m’agrada: he observat que resulta més efusiu en els enterraments de la gent important que en els altres. No ho sé, no ho sé... Sovint, em desperto a les nits, capficat per aquesta qüestió, i, quan la dona em pregunta què em passa, li dic que no-res, que no s’amoïni.No tinc cor per a explicar-li les meves cabòries, no vull aclaparar-la amb el pes d’un problema que fa trontollar fins i tot unes espatlles fortes com les meves. Amb un que pateixi n’hi ha ben bé prou.

FI

LOS DELFINES

Hoy, he estado magnífico. Bien, lo que se dice bien, lo estoy siempre; pero a veces, sin que puedas averiguar el motivo, todo encaja de una forma especial y las cosas salen redondas. Hoy, ha sido una de esas ocasiones: he representado un pésame aplomado, señorial, impecable. Todas, todas las miradas –especialmente las del lado de las mujeres, se clavaban en mí mientras avanzaba hacia las gradas del altar mayor, al pie del cual estaba el túmulo rodeado de candelabros, y giraba, después con mi elegancia natural, hacia la izquierda, a fin de dirigirme a los bancos delanteros en los que se encontraban los familiares del Constantí Cirera. Me hubiera gustado observarme por un cerrojo mientras daba la mano a los componentes del duelo con un gesto de aflicción profunda pero contenida – “le acompaño en el sentimiento, le acompaño en el sentimiento, le acompaño en el sentimiento” -; al saludar, con una inclinación de cabeza sobria y viril, el ataud con los despojos mortales del Constantí; cuando daba el pésame a las mujeres sin aturrullarme, de una manera sentida aunque un poco distante, a fin y efecto de evitar interpretaciones maliciosas a cargo de la chafardería pueblerina. Las mujeres son material delicado y fràgil, y hay que prestar mucha atención. Además, está todo el mundo tan pendiente de mí que cualquier gesto dudoso, cualquier palabra más alta que otra podrían provocar un desastre: cuando la bola de la murmuración empieza a rodar, mal vamos; no sabes nunca qué saldrá de ahí. Y, hoy, todavía tenía que ir con más cuidado de lo habitual. Un domingo, hace cuarenta y cinco años, la Carme, ahora viuda del Constantí, bailó conmigo tres bailes consecutivos; el pueblo tiene larga la memoria y no querría que hubiese nada que decir si me mostraba más afectuoso de lo que tocaba. No obstante, supongo que todo cristo se habrá dado cuenta, al reparar en mi porte digno y severo, que de aquella hoguera ya no queda ni un rescoldo, al menos por mi parte.

Sí, hoy he estado magnífico. Eso significa que mis facultades no menguan, incluso diría que se afinan; y me siento orgulloso, por mi mismo y por mis paisanos del pueblo, que me otorgaron, sin manifestarlo expresamente, el privilegio de ser siempre el primero en pasar a dar el pésame a los familiares de los finados en todos los entierros; cada vez que pienso en ello, me siento orgulloso porque, por descontado, no me fue fácil conseguirlo. Algunos, ya se sabe, se picaron al verme la intención, al darse cuenta de que siempre intentaba colocarme el primero de la fila; me criticaron a matar, incluso perdí parroquia en la sastrería. Creían que lo hacía por presumir, por fátuo, cuando la verdad es que asumí la tarea –porque lo es, y bien pesada- con el fin de dignificar el momento, tan impresionante, de los adioses y atajar el follón que siempre se producía: todos querían pasar a un tiempo, a empujones y zancadillas, a expresar el pésame, igual que si se desviviesen por enviar al difunto al cementerio lo más rápido posible. Me costó imponerme, dar a entender al personal con mi ejemplo que aquello no se podía hacer de cualquier manera y que yo era la persona imprescindible para poner orden en aquel guirigay. Lo comenzaron a vislumbrar el día en que el Ramon Granera, un bribón de pan mojado en aceite emperrado en hacerme la cusqui, resbaló al intentar adelantarme en las exequias de Jordi Planes y cayó de narices, a los pies del monaguillo que llevaba la cruz. No lo entendieron del todo, sin embargo, hasta que, pocas semanas después, el mismo Granera y dos más de la misma cuerda, tropezaron y fueron a parar sobre el ataúd de la Carmeta Valls –tan fina, ella, tan mirada- no antes de haber embestido de mala manera contra el pobre viudo, dos hijos de la difunta y una sobrinita rubia que llevaba una corona de gladiolos y lirios. A partir de entonces, a pesar de los rumores que esparcieron algunos, los de siempre, acusándome de haber puesto la zancadilla a los tres idiotas, a fin de que se diesen la gran hostia y dejarlos así en ridículo, todo el mundo me aceptó sin discusión.

Nadie me podrá decir que no haya hecho honor a la confianza que se me otorgó. Siempre he sido el mismo, he puesto la misma cara con la monarquía, la república y la dictadura. ¿Curas? Curas. ¿Banderas? Banderas. ¿Curas de nuevo? Pues curas. Yo he de estar por encima de estas estupideces, para mí sólo hay personas del pueblo que se van al otro barrio, tanto si las acompañamos con latines como si lo hacemos con músicas. Doy idéntico pésame a los que dicen que los facturan al cielo, como a los que sólo se mueren y del nicho no pasan.

Todo esto, explicado así, de esta forma, sin darle importancia, parece fácil. La verdad es que a menudo resulta ingrato, sobre todo cunado te llega a los oídos según qué comentarios venenosos: que si en tal entierro dije más palabras de pésame que en tal otro; que si tal día no llevaba corbata y tal otro sí... Más de una vez he pensado en dejarlo correr y acudir a los sepelios como un ciudadano más, libre de esta responsabilidad tan cargante. Pero siempre acabo diciéndome, impulsado por mi generosidad: “Vale, Miquel, no te acoquines. Saca tu fuerza, sacrifícate una vez más y acude. Sin ti, aquello será un desastre.”

Ahora bien, -desengañémonos- este sorprendente vigor mío no durará siempre; incluso a las personas como yo les llega su hora. Y ¿qué pasará entonces? No es que falten candidatos para substituirme, no; hace años que siento a mi alrededor el sordo fragor de la lucha por la sucesión, el tejer y destejer de las intrigas. Pero cada vez que pienso en ello, las dudas se me comen vivo: ¿hay alguno de entre los tres que en estos momentos lo disputan, digno de ocupar mi lugar cuando yo lo deje vacante? Joan Campells, el droguero del carrer Major, es demasiado bajito, le falta corpulencia, los del duelo casi se tendrían que agachar. Joaquim Coloma, el herrero, tiene presencia –sin llegar ni de cerca a la mía- pero resulta rudo y algo estirado; su padre ya lo era, y, ya se sabe, hijo de gato, una hora al día caza ratones. Por lo que toca al Pere Cistella, el laútero, tiene algo que no me gusta: he observado que resulta más efusivo en los entierros de gente importante que en los otros. No sé, no sé... A menudo, me despierto de madrugada preocupado por esta cuestión, y, cuando la mujer me pregunta qué me pasa, le digo que nada, que no se preocupe, no quiero cargarla con el peso de un problema que hace vacilar unos hombros tan fuertes como los míos. Con uno que sufra ya hay bastante.

FIN

3 comentaris:

XARBET ha dit...

"va ballar amb mi res vegades"
Es una errada sense importància, però millor que posis la "t".

M'encanta el relat, es bo, original i com sempre en un català impecable. Recordo la darrera vegada que vaig anar al funeral, que hi havia abans de començar, gent dreta al passadís de l'esquerra, després em vaig adonar que fean cua per ser els primers en passar a fer la capadeta.

julio navarro ha dit...

moltes gràcies. corregit.

Anònim ha dit...

Porfavor podrias continuar con el resto de cuentos? Solo hay hasta Un enigma i set tricornis en tu blog. Porfavor continua que me gustan mucho estos relatos.