1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 23 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (i III) Jesús Moncada

Portem avui la tercera part i última del relat.

Malgrat tots els esforços de la guàrdia civil, malgrat totes les detencions, interrogatoris, pallisses, malgrat que un dels guàrdies civils es trobava per fi sobre una bona pista, el destí i una conspiració insospitada, impediran la captura de l'àrbitre pirata.

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (i III)

-Per fortuna, xiquet, la xamba no es va produir mai – m’aclarí el vell Cristòfol, després de donar una ullada tendra a la carcassa farcida de palla de la Salomé, recordant potser el temps que ensenyava a l’ocell consignes subversives -. Els guàrdies civils detingueren molt personal. Cada cop, però, una nova actuació de l’àrbitre pirata desmentia l’acusació contra l’engarjolat de torna, i un silenci espès, a prova de confidents, continuava envoltant la identitat del personatge. Si me’n vaig assabentar – i feia temps que hi cavil·lava sense treure’n l’entrellat – fou pel que ara t’explicaré. Una nit, mossèn Silvestre rebé a la rectoria un visitant, el qual confessà ser l’àrbitre misteriós, revelació que deixà el capellà estupefacte, sense sang a les butxaques. Després, l’home va buidar el pap: tenia problemes de consciència, l’angoixa se’l menjava viu; feia moltes nits que l’acaçava un somni esgarrifós, en el qual es veia a l’infern, condemnat a passar l’eternitat fent d’àrbitre dels partits de la Lliga de l’avern. Estava disposat a penedir-se de les barrabassades que havia fet al camp de futbol, impulsat per la seva passió per l’equip local, a complir qualsevol penitència, per dura que resultés, a canvi de recuperar la tranquil·litat d’ànim i esbandir aquell malson infernal que el perseguia. El rector, espantat davant la perspectiva de la renúncia, precisament quan només faltava un partit de Lliga per jugar, del qual depenia que anéssim al clot, o no, s’apressà a calmar el visitant. Per començar, el somni no era cap premonició sinó la conseqüència d’un sopar pesat; amb una dieta nocturna més lleugera quedaria resolt, segurament, el problema de la condemnació eterna i els dimonis s’esfumarien sense deixar ni rastre. D’altra banda, pel que feia al cas de consciència, qui gosaria afirmar que el do que se li havia concedit d’imitar a la perfecció els xiulets dels àrbitres no era un designi de la providència per evitar el descens de categoria de l’equip local? Perquè, s’havia aturat a considerar en profunditat les funestíssimes seqüeles d’aquella catàstrofe? Sí, tot i la distracció del futbol, tan sàviament fonamentada pel govern, la nostra era una vila de conspiradors, descreguts i revolucionaris, què passaria si l’equip anava al clot i la gent perdia interès per l’esport i es dedicava de ple a la política? No sentia ja el terrabastall sinistre de la revolta, no ensumava el socarrim de la vila, del país sencer cremant pels quatre costats? Les paraules del rector foren tan convincents i sentides – encara que, a mi, em digué que tot havia estat una comèdia i que ni tan sols m’havia citat entre els atiadors del foc – que el visitant eixí de la rectoria convençut que en les seves mans o, més ben dit, en la seva boca, residia el futur de la vila, del país i del món, i que aquell futur es decidia en el partit de futbol del proper diumenge. I aquí començà la meva intervenció.

“No es podia dir, ni de bon tros, que el rector i jo fóssim carn i ungla, xiquet. El cas era, però, que manta vegada, en sortir jo de ca la Marieta de donar-li memòries de la seva germana casada a Miravet, mossèn Silvestre hi entrava a donar-li’n d’una tia segona amistançada amb un apicultor a Xerta, i aquelles trobades al replà de l’escala, vulgues no vulgues, havien acabat per establir una certa confiança mútua, confiança que, afegida a la passió que compartíem pel futbol, el decidí a demanar-me ajut, l’endemà de la seva entrevista amb l’àrbitre pirata. Perquè l’home, a més de la por a l’infern, en tenia una altra, gens metafísica i molt més amoïnadora: la de ser enxampat. Sentia sovint, al clatell, el fibló d’una mirada i no li calia girar-se per endevinar qui l’observaba; sabia que trobaria els ulls malignes de la Broca, el qual havia flairat algun indici que el feia recelar i només esperava la confirmació de la sospita per agafar-lo. I el rector no volia tenir sobre la seva consciència aquell desastre ni renunciar a l’última actuació del que era la nostra darrera esperança.

“Si aquesta història l’haguessis pogut escriure aleshores, xiquet, hauria estat una bomba; avui, em temo que la cosa no paga el viatge perquè ni tan sols podràs fer justícia al pobre protagonista, que fa un parell de mesos que cria malves. Tothom va sucar-hi, en aquella salsa, i ara ningú no voldrà saber la veritat. ¿Acceptarà Joana Vinyes i, amb ella, els altres menjaciris de la dreta local, la realitat dels fets i renunciarà, en conseqüència, a la seva versió, segons la qual la xiulada era de procedència celestial i es tractava d’un miracle aconseguit amb intercessió de la patrona de la vila, estovada a força de novenaris intensius, cremacions massives de ciris, sense descomptar les al·lusions malèvoles al prestigi d’una santa que permetia que l’equip de la població baixés de categoria? ¿Com justificarà la Caterina, la bruixa del carrer del Castell, la factura que va cobrar del club pels encantaments a base de cor d’anguila, sang de toro i corda de penjat, amb els quals, segons ella, aconseguia els efectes acústics en els moments precisos? ¿Què dirà cadascun dels partis polítics que s’atribueix l’autoria de les xiulades sempre que es tracta d’arreplegar vots? ¿Quina serà la reacció de les forces de l’ordre en desvelar-se el secret? I, sobretot, ¿qui es creurà que jo, Cristòfol Vallcorna, em vaig conjuminar amb un capellà per a estabornir el guàrdia primer Epifanio la Broca – mentre aquest baixava a les foques una migdiada de diumenge, les escales de ca la Marieta Peris, a la qual havia anat a donar memòries d’un sagristà de Tortosa – a fi d’impedir-li acudir a l’últim partit de Lliga, i protegir així el nostre àrbitre pirata, el qual, per acabar-ho d’adobar, era el sergent comandant de post de la vila?

...FI

* * * * * * * * *

UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (y III)

-Por fortuna, chaval, la chamba no se produjo nunca – me aclaró el viejo Cristòfol, tras dar una tierna ojeada a la carcasa rellena de paja de la Salomé, recordando quizás los tiempos en que le enseñaba al pájaro consignas subversivas -. Los guardias civiles detuvieron a mucha gente. Pero cada vez, una nueva actuación del árbitro pirata desmentía la acusación contra el encerrado de turno, y un silencio espeso, a prueba de confidentes, continuaba rodeando la identidad del personaje. Si me enteré – y hacía tiempo que cavilaba sin sacar nada en claro – fue por lo que paso a explicarte. Una noche, mosén Silvestre recibió en la rectoría a un visitante, quien le confesó ser el árbitro misterioso, revelación que dejó estupefacto al capellán, sin sangre en los bolsillos. Aquel hombre se explayó: tenía problemas de conciencia, la angustia se lo comía vivo; hacía muchas noches que le asaltaba una pesadilla espantosa: se veía en el infierno, condenado a pasar la eternidad haciendo de árbitro de los partidos de la Liga del averno. Estaba dispuesto a arrepentirse de las barrabasadas que había hecho en el campo de fútbol, impulsado por su pasión por el equipo local, a cumplir cualquier penitencia, por dura que resultara, a cambio de recuperar la tranquilidad de ánimo y alejar aquella pesadilla infernal que lo perseguía. El rector, espantado ante la perspectiva de la renuncia, precisamente a falta de un partido de Liga por jugar, del que dependía que nos fuésemos a la porra, o no, se apresuró a calmar al visitante. Para empezar, el sueño no era ninguna premonición sino la consecuencia de una cena excesiva: con una dieta nocturna más ligera quedaría resuelto, seguramente, el problema de la condenación eterna y los demonios se esfumarían sin dejar ni rastro. Por otra parte, por lo que tocaba a sus problemas de conciencia, ¿quién se atrevería a afirmar que el don que se le había concedido de imitar a la perfección los pitidos de los árbitros no era un designio de la divina providencia para evitar el descenso de categoría del equipo local? Porque, ¿se había parado a considerar en profundidad las funestísimas secuelas de aquella catástrofe? Si, a pesar de la distracción del fútbol, tan sabiamente fomentada por el gobierno, el nuestro era un pueblo de conspiradores, descreídos y revolucionarios, ¿qué pasaría si el equipo iba a parar al hoyo y la gente perdía interés por el deporte y se dedicaba de lleno a la política? ¿No escuchaba ya el zafarrancho siniestro de la revolución, no olía la chamusquina del pueblo, del país entero ardiendo por los cuatro costados? Las palabras del rector fueron tan convincentes y sentidas – aunque a mí me confesó que todo había sido una comedia y que ni tan siquiera me había citado como uno de los incendiarios – que el visitante salió de la rectoría convencido de que en sus manos, o mejor dicho, en su boca, residía el futuro del pueblo, del país y del mundo entero, y que aquel futuro se decidía en el partido de fútbol del domingo siguiente. Y aquí comenzó mi intervención.

“No se podía decir, ni de lejos, que el capellán y yo fuéramos uña y carne, muchacho. Pero daba la coincidencia que, muchas veces, al salir yo de casa Marieta de darle los recados de su hermana casada en Miravet, mosén Silvestre entraba a darle los de una tía segunda amigada con un apicultor de Xerta, y aquellos encuentros en el rellano, quieras o no, habían acabado estableciendo una cierta complicidad, una confianza que, añadida a la pasión que compartíamos por el fútbol, le decidió a pedirme ayuda, la mañana siguiente a su entrevista con el árbitro pirata. Porque el hombre, además del miedo al infierno, tenía otro temor, nada metafísico y mucho más preocupante: la de ser atrapado. A menudo notaba, en el cogote, el aguijón de una mirada y no necesitaba volverse para adivinar quién lo observaba; sabía que encontraría los ojos malignos de la Broca, quien ya había olido algún indicio que lo hacía recelar y sólo esperaba la confirmación de sus sospechas para cogerlo. Y el rector no quería tener sobre su conciencia aquel desastre ni renunciar a la última actuación del que era nuestra última esperanza...

“Si esta historia la hubieras podido escribir entonces, muchacho, habría sido una bomba; hoy, me temo que la cosa no paga el viaje porque ni tan siquiera podrás hacer justicia al pobre protagonista, que hace un par de meses que está criando malvas. Todos se aprovecharon de aquella salsa, y ahora nadie querrá saber la verdad. ¿Aceptará Joana Vinyes y, con ella, el resto de beatonas de la derecha local, la realidad de los hechos y renunciará, por tanto, a su versión, según la cual las pitadas eran de procedencia celestial y se trataba de un milagro conseguido con intercesión de la patrona del pueblo, ablandada a copia de novenas intensivas, masivas cremaciones de cirios, sin olvidar las alusiones malévolas al prestigio de una santa que permitía que el equipo de la población bajara de categoría? ¿Cómo justificará la Caterina, la bruja de la calle del Castell, la factura que le cobró al club por los hechizos a base de corazón de anguila, sangre de toro y cuerda de ahorcado, con cuya ayuda, según ella, conseguía los efectos acústicos en los momentos exactos? ¿Qué dirán los partidos políticos que se atribuyen, cada uno, la autoría de los silbidos, cada vez que se trata de conseguir votos? ¿Cual sería la reacción de las fuerzas del orden al desvelarse el secreto? Y sobre todo ¿quién se creerá que yo, Cristòfol Vallcorna, me conjuré con un cura para dejar KO al guardia primero Epifanio la Broca –cuando éste bajaba a oscuras, un mediodía de domingo, las escaleras de casa Marieta Peris, a la que había ido a llevar un recado de un sacristán de Tortosa – con el fin de impedirle acudir al último partido de la Liga, y así proteger a nuestro árbitro pirata, el cual, para acabarlo de arreglar, no era otro que el sargento comandante del puesto del pueblo?

...FIN

1 comentari:

Anònim ha dit...

When some one searches for his necessary thing, so he/she wants to be available that
in detail, thus that thing is maintained over here.


Look at my homepage; click here