1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 30 de desembre de 2009

Quan veurem caure la dictadura a Iran? Una entrevista aclaridora

Com bona part dels qui m'han precedit, em considere afortunat d'haver viscut els temps que m'han tocat, els del naixement dels hippies, del maig del 68, de l'arribada a la lluna, de la caiguda del teló d'acer, de la condemna de Pinochet, de la fi de la dictadura a Espanya i tants i tants canvis no per esperats menys gratificants.

I ara, acabant l'any 2009 espere poder veure en pocs anys la caiguda del règim dels aiatol·làs i la independència d'alguns vells països de la vella Europa, com ara Escòcia, Flandes i Catalunya.

Estic convençut que la primera cosa que veurem de les adés indicades és el canvi de règim a Iran. I brindaré quan es produesca, com vaig brindar quan Pinochet fou atrapat a instàncies del jutge Garzón.

Avui he llegit a Le Monde una entrevista que em reafirma en la meua convicció. És aquesta:

ENTRETIEN

Abbas Milani est directeur des études iraniennes à l'Université de Stanford (Californie) et codirige un projet sur la démocratie iranienne à la Hoover Institution. Il a enseigné à l'université de Téhéran jusqu'en 1987. Pour Le Monde, il explique la vague de contestation qui a suivi en Iran l'élection, entachée de fraude selon l'opposition, du président Ahmadinejad en juin. Notamment la répression violente des manifestations du 27 décembre, en violation de la trêve religieuse chiite de l'Achoura, qui a fait au moins huit morts (dont le neveu du chef de file de l'opposition, Mir-Hossein Moussavi, tué par balles devant chez lui). A la violence de la police a répondu, pour la première fois, une radicalisation des manifestants.

Ce qui s'est passé pour l'Achoura est-il un tournant ?

C'est un tournant pour le régime, qui a dépassé toutes les limites dans l'usage de la brutalité. L'orchestration du meurtre du neveu de Mir-Hossein Moussavi est orwellienne. Ils accusent Moussavi d'être derrière cette opération, qui serait destinée à créer un martyr, mais ce mensonge montre à quel point ils sont désespérés.

Les violences des étudiants marquent aussi un tournant pour l'opposition, qui doit se reprendre. Elle n'a rien à gagner à utiliser la violence. Ce régime est bien plus brutal et bien mieux armé que ne pourra jamais l'être l'opposition. Les opposants qui sont passés à l'offensive contre les voyous du régime risquent d'ouvrir les vannes d'une violence bien plus dangereuse, qui n'aide pas la démocratie et sert le régime.

Quelqu'un contrôle l'opposition ?

Je ne crois pas. Jusqu'à maintenant, le mouvement a été amorphe, horizontal, c'est un réseau de groupes et personnes interconnectés mais sans hiérarchie. Cela a été la clé de sa survie. Ils sont parvenus à faire ce qu'ils voulaient. Ils ont montré que ce régime était brutal, n'écoutait pas le peuple, et utiliserait tous les mensonges pour rester au pouvoir. Ils ont convaincu l'Europe et les Etats-Unis. Mais cela ne va pas sortir l'Iran de l'impasse. Nous arrivons à un nouveau stade. L'opposition doit franchir le pas et offrir des revendications précises.

Que veut l'opposition ?

Le mouvement a commencé avec une demande simple : " Nous voulons que notre vote soit compté. " Si le guide suprême Khamenei avait autorisé une vraie enquête, et peut-être un nouveau vote, il aurait pu rester au pouvoir.

Mais les despotes sont souvent aveuglés par leur arrogance. Les jeunes sont désespérés. Ils n'ont pas besoin d'avoir de fortes convictions politiques pour être opposés à ce régime. Ils veulent simplement une vie normale du XXIe siècle, ils veulent pouvoir choisir les films qu'ils regardent, la musique qu'ils écoutent. Ils veulent sortir avec la femme ou l'homme de leur choix. Ils veulent un travail. Tout cela leur est interdit. La solution au problème iranien est simple : plus de démocratie. Ils n'ont pas à changer le nom du régime, ils peuvent changer des éléments de la Constitution. Avec chaque jour qui passe, chaque goutte de sang versé, chaque arrestation s'éloigne la possibilité d'un compromis.

Jusqu'où le régime ira-t-il ?

Il n'aura pas de limite dans la violence. La seule limite, inhérente à tout régime de ce type, est le moment où ceux qui doivent battre ou tuer les gens décident qu'ils ne veulent plus le faire. Je ne serais pas surpris qu'on en arrive à ce point.

Les ayatollahs ont été remarquablement silencieux. Le régime a demandé leur aide publiquement, de manière répétée, un seul d'entre eux les a soutenus. Tous les autres, une dizaine, n'ont pas dit un mot pour soutenir Khamenei, ni, à quelques exceptions, l'opposition. S'ils se prononcent contre la violence, Khamenei et ses alliés auront du mal à continuer sur cette voie.

Qui tient les rênes en Iran ?

Ce sont les commandants des Gardiens de la révolution et des miliciens bassidji qui mènent la danse aujourd'hui - Ahmadinjad n'est pas un acteur clé. Depuis l'élection présidentielle de juin, les gardiens ont réalisé qu'ils n'allaient pas s'en sortir sans utiliser la force. Depuis, le pays est dirigé par un triumvirat avec, au sommet, les Gardiens de la révolution, puis Khamenei et enfin Ahmadinejad.

Chaque jour, le pouvoir des Gardiens de la révolution augmente, car ce sont eux qui vont devoir contrôler les villes. C'est pour l'essentiel un régime policier et militaire. Il est clair qu'ils paniquent : la contre-manifestation de mercredi à Téhéran montre qu'ils ont peur de perdre leur base et veulent convaincre le peuple et le monde que le régime n'est pas isolé.

S'il y avait le moindre signe que les Gardiens de la révolution perdent le contrôle, je ne serais pas surpris de voir 5 millions de personnes à Téhéran. On risque de voir ce qu'on a vu dans beaucoup des pays du bloc de l'Est : dès que les gens pensent que la police secrète ne soutient plus le régime, tous ceux qui hésitaient, et avaient peur, vont dans la rue.

M. Khamenei est-il sur la touche ?

Il a totalement perdu le contrôle. Un exemple : il avait donné un ordre clair et public à Ahmadinejad de limoger le vice-président Mashai. Mais Mashai a aujourd'hui plus de pouvoir que quiconque dans le gouvernement. Cela prouve à quel point Khamenei est impuissant. Ces derniers jours, Khamenei a été complètement absent. Il n'a rien dit durant les manifestations de l'Achoura. A court terme, il a encore quelques cartes, du pouvoir, de l'argent. Mais je pense que depuis son discours validant l'élection, il a perdu sa légitimité. Cette forme de gouvernance, où il avait le dernier mot, ne peut pas survivre au XXIe siècle. C'est un concept médiéval.

Voit-on des dissensions parmi les Gardiens de la révolution ?

Trois ou quatre commandants ont publié des déclarations critiques. Mais ce qui est inquiétant pour le régime, c'est son degré de soutien parmi les miliciens bassidji. Des centaines de milliers d'entre eux ont rejoint cette milice pour bénéficier de privilèges. A quel stade vont-ils arrêter de soutenir le régime ?

Les services de renseignement jouent-ils un rôle important ?

Non seulement les Gardiens ont leur propre unité de renseignement, mais, depuis l'élection, ils ont purgé le ministère du renseignement. Ils ont renvoyé le ministre. On dit qu'ils ont renvoyé de nombreux cadres. Le ministère était devenu plus professionnel et n'accréditait pas la théorie selon laquelle les manifestations de l'opposition faisaient partie d'un complot concocté à l'Ouest. Alors Ahmadinejad, Khamenei et les Gardiens ont mis en place des hommes venant des Gardiens de la révolution, qui sont devenus un Etat dans l'Etat.

Et l'avenir ?

Si le régime faisait une concession majeure, il pourrait se sauver provisoirement. Mais ils prennent la température, pour voir s'ils peuvent arrêter M. Moussavi et Mehdi Karoubi - autre leader réformateur - . A moins d'une résistance domestique et internationale massive, ils vont essayer de résoudre ça par la force. Je pense qu'ils échoueront. Les gens ont goûté à leur propre pouvoir, ils commencent à ne plus avoir peur.

Propos recueillis par Philippe Bollopion (New York, correspondant)

© Le Monde

Dimecres, relats d'altri. El encuentro. Borges y Bioy Casares

Descanse avui de Jesús Moncada, temps tindrem a continuar amb els seus relats del Cafè de la Granota, i duc ací un petit conte xinès recopilat per la parella literària argentina formada per Jorge Luís Borges i Adolfo Bioy Casares, a la seua antologia "Cuentos breves y extraordinarios".


EL ENCUENTRO

Ch'ienniang era la hija del señor Chang Yi, funcionario de Hunan. Tenía un primo llamado Wang Chu, que era un joven inteligente y bien parecido. Se habían criado juntos, y como el señor Chang Yi quería mucho al joven, dijo que lo aceptaría como yerno. Ambos oyeron la promesa y como ella era hija única y siempre estaban juntos, el amor creció día a día. Ya no eran niños y llegaron a tener relaciones íntimas. Desgraciadamente, el padre era el único en no advertirlo. Un día un joven funcionario le pidió la mano de su hija. El padre, descuidando u olvidando su antigua promesa, consintió. Ch'ienniang, desgarrada por el amor y por la piedad filial, estuvo a punto de morir de pena, y el joven estaba tan despechado que resolvió irse del país para no ver a su novia casada con otro. Inventó un pretexto y comunicó a su tío que tenía que irse a la capital. Como el tío no logró disuadirlo, le dio dinero y regalos y le ofreció una fiesta de despedida. Wang Chu, desesperado, no cesó de cavilar durante la fiesta y se dijo que era mejor partir y no perseverar en un amor sin ninguna esperanza.

Wang Chu se embarcó una tarde y había navegado unas pocas millas cuando cayó la noche. Le dijo al marinero que amarrara la embarcación y que descansaran. No pudo conciliar el sueño y hacia la media noehe oyó pasos que se acercaban. Se incorporó y preguntó: "¿Quién anda a estas horas de la noche?" "Soy yo, soy Ch'ienniang", fue la respuesta. Sorprendido y feliz, la hizo entrar en la embarcación. Ella le dijo que había esperado ser su mujer, que su padre había sido injusto con él y que no podía resignarse a la separación. También había temido que W ang Chu, solitario y en tierras desconocidas, se viera arrastrado al suicidio. Por eso había desafiado la reprobación de la gente y la cólera de los padres y había venido para seguirlo adonde fuera. Ambos, muy dichosos, prosiguieron el viaje a Szechuen.

Pasaron cinco años de felicidad y ella le dio dos hijos. Pero no llegaron noticias de la familia y Ch'ienniang pensaba diariamente en su padre. Esta era la única nube en su felicidad. Ignoraba si sus padres vivían o no y una noche le confesó a Wang Chu su congoja; como era hija única se sentía culpable de una grave impiedad filial. -Tienes un buen corazón de hija y yo estoy contigo -respondió él-o Cinco años han pasado y ya no estarán enojados con nosotros. Volvamos a casa-o Ch'ienniang se regocijó y se aprestaron para regresar con los niños.

Cuando la embarcación llegó a la ciudad natal, Wang Chu le dijo a Ch'ienniang: -No sé en qué estado de ánimo encontraremos a tus padres. Déjame ir solo a averiguarlo-o Al avistar la casa, sintió que el corazón le latía. Wang Chu vio a su suegro, se arrodilló, hizo una reverencia y pidió perdón. Chang Yi lo miró asombrado y le dijo:

-¿De qué hablas? Hace cinco años que Ch'ienniang está en cama y sin conciencia. No se ha levantado una sola vez.

-No estoy mintiendo -dijo Wang Chu-. Está bien y nos espera a bordo.

Chang Yi no sabía qué pensar y mandó dos doncellas a ver a Ch'ienniang. A bordo la encontraron sentada, bien ataviada y contenta; hasta les mandó cariños a sus padres. Maravilladas, las doncellas volvieron y aumentó la perplejidad de Chang Yi.

Entre tanto, la enferma había oído las noticias y parecía ya libre de su mal y había luz en sus ojos. Se levantó de la cama y se vistió ante el espejo. Sonriendo y sin decir una palabra, se dirigió a la embarcación. La que estaba a bordo iba hacia la casa y se encontraron en la orilla. Se abrazaron y los dos cuerpos se confundieron y sólo quedó una Ch'ienniang, joven y bella como siempre. Sus padres se regocijaron, pero ordenaron a los sirvientes que guardaran silencio, para evitar comentarios.

Por más de cuarenta años, Wang Chu y Ch'ienniang vivieron juntos y felices.

(Cuento de la dinastía Tang, 618-906 a.C.)

Els francesos taurins contra-ataquen. O serà una innocentada?

Que hi haja gent que defense les corregudes de bous no m'estranya. Cal que hi haja gent per tot.

Que el toreig de braus, amb mort final o sense, com a tradició no és només cosa d'espanyols, portuguesos i hispanoamericans no resulta tan conegut però és igualment cert. A l'espai mediterrani entre Portbou i Marsella abunden les places de toros en actiu, algunes tan prestigioses com la de Nimes, antic circ romà.

Però la notícia que avui porte, apareguda a L'Independant.com és realment xocant: hi ha qui es planteja demanar a la Unesco la declaració d'aquesta sessió de tortura (més o menys artística, però tortura) com a Patrimoni de la Humanitat.

Épater le bourgeois, se'n diu d'això.

CERET

Les corridas peuvent-elles être classées "patrimoine de l'humanité" ?


Alors que la Catalogne sud se penche sur une éventuelle interdiction des corridas sur son territoire, l'Union des villes taurines veut les faire inscrire au patrimoine immatériel de l'humanité. L'adjoint Jean-Pierre Piquemal explique l'idée qui en fera réagir plus d'un. CERET

Jean-Pierre Piquemal est président de la commission taurine extra municipale de la ville, et représente Céret à l'UVTF (union des villes taurines) dont il fait partie du conseil d'administration. C'est à ce titre qu'il vient d'assister à l'assemblée générale de l'association qui comprend 47 villes organisant des corridas. Au cours de cette assemblée de Mont-de-Marsan, la question de la Catalogne sud qui se penche sur l'interdiction des corridas a été abordée. Jean-Pierre Piquemal est monté au créneau et a défendu bec et ongles (devant un public acquis à sa cause) l'aficion.

On n'en attendait pas moins de ce spécialiste et amateur depuis toujours du toro.

Jean-Pierre Piquemal, comment a été perçue par l'Union des villes taurines l'attitude de la Generalitat par rapport aux corridas ?

Il faut d'abord préciser que la Generalitat n'en est qu'au stade de la consultation. Il est vrai que les "antis" font le forcing, mais rien n'est encore fait pour une quelconque interdiction des corridas en Catalogne sud. Si cela devait se faire, et personnellement je n'y crois pas, il faudrait alors que de l'autre côté de la frontière on annule tous les spectacles avec toros, même ceux où il n'y a pas de mise à mort. Au moment où des dossiers autrement plus urgents se font jour comme la hausse du chômage, le retard du TGV, ou que le statut d'autonomie est remis en cause par Zapatero, je m'étonne que la Generalitat se préoccupe des corridas. Je suis sûr que si Madrid avait d'autorité émis l'idée de les supprimer, on aurait vu une levée de boucliers immédiate des Catalans du sud et aussi de la Generalitat. Je rappelle aussi que quand José Tomas est venu toréer à Barcelone, les places se sont arrachées en quelques jours, preuve que les Catalans du sud ne sont pas tous "antis".

Pensez-vous qu'ici en France, et particulièrement dans le sud ce genre d'interdiction peut voir le jour ?

Franchement je ne pense pas, la corrida est un des rares endroits où tout le monde, même les politiques se retrouvent sans distinction de tendance. Il y a d'ailleurs un groupe de défense de la tauromachie à l'Assemblée nationale avec plus de 60 députés, idem au Sénat. A l'assemblée générale de l'UVTF, nous avons souscrit à la proposition pour une inscription de la tauromachie sur la liste représentative du patrimoine culturel immatériel de l'humanité.

Sur quels critères vous appuyez-vous pour penser que la tauromachie est un patrimoine de l'humanité ?

L'Unesco a défini 5 critères précis qui relèvent de ce type de patrimoine immatériel. Un seul des critères permet d'y être éligible. La tauromachie réunit à elle seule tous ces critères (traditions et expressions orales, arts du spectacle, pratiques liées à la nature, métiers et artisanats traditionnels, rituels festifs...) Nous voulons, à travers cette inscription, être reconnus, et aussi avoir la paix vis-à-vis des anti-corrida à qui on laisse toute liberté d'expression ce qui n'est pas le cas en ce qui nous concerne.

Pour vous la corrida a encore de l'avenir dans notre société ?

Absolument, à plusieurs conditions. Si on respecte le bétail par le choix qui est fait, et si on respecte les spectateurs avec des corridas de qualité, elles continueront de réunir les aficionados. Je vous fais remarquer que ces deux conditions, respect du toro et de spectateur, sont parfaitement réunies à Céret grâce à l'Adac.


Recueilli par Denis Dupon

dimarts, 29 de desembre de 2009

Ha mort Joan (juanito) Monleon

Allà a mitjan dècada dels setanta la cançó popular a València es va veure enriquida (després d'anys i panys de sequera i una primera eclosió enquadrada o seguidora de la nova cançó: Raimon, Ovidi, Araceli) per una sèrie de cantants individuals (Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco, Lluís Miquel i 4Z) però sobretot per dos grups, un dels quals, Al Tall, encara viu i amb bona salut, l'altre, Els Pavesos, desaparegut de l'escena fa ja molts anys.

Els Pavesos. Grup en perpètua transformació, al servei de la seua innegable estrella, del seu "divo" el diví Joan, o com li dèiem bona part dels seus seguidors, Juanito Monleón.

Els Pavesos, sorgits del grup de teatre de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, hereus de l'humor dels sainets valencians d'Escalante i de Baldoví, que cantaven (i recuperaven) les cançons que acabat el sopar de cada dissabte al bar del cantó, o al casal de la falla, amb unes quantes cassalles de més i vi amb gasosa i algun que altre cubata, se sentien amb veus desafinades i etíliques.

I així començàrem a sentir en el tocadiscos i en la ràdio, no només les jotes que cantaven els grups folklòrics de Lo Rat Penat, o del Micalet, sinó també les cançonetes més o menys escatològiques, vulgars, descarades i picants, aquelles que la gent cantava a les festes, amb uns gotets de més.


"A ta mare l'han vista en el barranc de l'assut
que es menjava una coca i li xorrava el suc
"

"Sant Antoni de Gavarda feu un miracle en Antella
una "auela" caigué al riu, si no la trauen s'ofega
"

"Ramonet si vas a l'hort porta figues porta figues
Ramonet si vas a l'hort, porta figues i albercocs
"

"Micalet Garcia, xic treballador
fue al ayuntamiento, faena pidió,
i per la influència d'un concejal
le dieron la plaça de monocipal
"


Juanito, un perfecte showman que allà on era feia rogle. Recorde un dia, acabat de tornar d'uns recitals a Itàlia, que ens contava haver vist una manifestació on la gent cantava el Bandiera Rossa. Amb la seua veu més histriònica, aflautada i amanerada, fent gala d'una homosexualitat mai no amagada, ens contava: "Quin goig, xiquets, vaig dir, estos són dels nostres"

Va fer pel·lícules, teatre, revista, i diversos shows a la televisió valenciana que no he vist mai, però que tingueren molt d'èxit segons diuen.

Ahir va morir, i pense que si existeix alguna cosa després d'aquesta vida, segur que l'ha trobada i ja està preparant la seua orxata, vestit de fallera i fent riure i passar-s'ho bé tots aquells que estiguen amb ell.




I voldria acabar aquest petit homenatge amb un text de Joan Fuster escrit per al disc El Pardal de Sant Joan... i la Bolseria:

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inédit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es mamaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si els ha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per què no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a històries de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sacristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

JOAN FUSTER

dissabte, 26 de desembre de 2009

El Caganer. Instruccions per tenir un bon pessebre.

La meua germana m'ha enviat aquesta nadala múltiple (Albert Pla, Gerard Quintana, Estopa, Manel, Joan Miquel Oliver i Quimi Portet) que vull compartir amb tots vosaltres.

I és que un bon pessebre (Betlem, Naixement) no pot ser complet ni bo, si no hi té un caganer.




EL CAGANER

En un pessebre hi ha d’haver-hi un nen jesús, i un sant josep
També una verge maria, una vaca i una mula i mal penjat un angelet

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer (bis)

Hi ha d’haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet
I un riu de paper de plata i pastorets i pastoretes al voltant d’un foc rogenc

Però sobretot hi ha d’haver-hi...

En un pessebre hi ha d’haver-hi tres gallines i un ferrer
Un ramat de cabres soltes i una iaia castanyera i un dimoni dins l’infern

Però sobretot hi ha d’haver-hi...

Agafeu la cartolina retalleu un cel immens i afegiu-li unes estrelles
Els que no tinguin llumetes hi podran posar gomets

Però sobretot hi ha d’haver-hi...

També hi ha d’haver tres reis amb tres patges tres camells que venen des de l’orient
Carregats porten presents, que bé que ens ho passarem

Però sobretot hi ha d'haver-hi...

Al pessebre hi ha d’haver, hi ha d’haver-hi un tamboret perquè hi segui sant josep
I si no hi ha tamboret, que el pobret s’estigui dret

No us en oblideu mai més que en un pessebre hi ha d’haver,
en un pessebre hi ha d’haver-hi: hi ha d’haver-hi un caganer! (bis)

EL CAGANER

Un nacimiento tiene que tener un niño jesús y un san josé
también una virgen maría, una vaca y una mula y un angelito mal colgado.

Pero sobre todo tiene que tener, tiene que tener un "caganer" (bis)

Tiene que tener corteza y musgo y un pueblecito muy nevado
y un río de papel de plata y pastorcitos y pastorcitas alrededor de un fuego rojizo

Pero sobre todo tiene que tener...

En un belén tiene que haber tres gallinas y un herrero
un rebaño de cabras sueltas y una abuela castañera y un demonio en el infierno

Pero sobre todo tiene que tener...

Coged la cartulina, recortad un cielo inmenso y añadidle unas estrellas
los que no tengáis lucecitas podéis poner adhesivos.

Pero sobre todo tiene que tener...

También tiene que tener tres reyes con tres pajes y tres camellos
que llegan desde oriente cargados de regalos, qué bien que nos lo pasaremos.

Pero sobre todo tiene que tener...

El nacimiento tiene que tener, tiene que tener un taburete para que se siente san josé
y si no hay taburete que el pobre se quedé de pie.

No os olvidéis nunca más que un belén tiene que tener
tiene que tener, tiene que tener un "caganer" (bis)

dijous, 24 de desembre de 2009

El club de la cançó. Què serà Nadal. Marina Rossell i Miquel Gil. Deck on the Halls. King's Singers. Johnny cogió su fusil (somni de nadal)

Avui, 24 de Desembre, toca, com no, Nadales i altres cançons relacionades.

I, si l'any passat vaig portar un clàssic català: "El cant dels ocells", un clàssic castellà, "Riu, riu, chiu" i un anti-clàssic de Pau Riba "D'una nit, d'un matí de Nadal", enguany aportaré a aquest club una nadala no gaire coneguda amb l'extraordinària veu de Marina Rossell, acompanyada de la personalíssima i asprament inconfusible veu del meu paisà Miquel Gil: "Què serà Nadal"




QUÈ SERÀ NADAL

Què serà Nadal
si no hi ha pau al món
ni en el teu cor
si el temps no ho esborra tot
i no he demanat perdó
si la vida és com un joc
i no valores el tresor
si cau lleu sobre teu
la tristesa dels estels
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
si oblidem els oblidats
si no donem la mà
als desafortunats
si no plou sobre els sembrats
què serà Nadal
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
si oblidem els oblidats
i no donem la mà
als desafortunats
ai cor desolat
mira'm amb tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
si oblidem els oblidats
i no donem la mà
als desafortunats
ai cor desolat
mira'm amb tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat.

QUÉ SERÁ NAVIDAD

Qué será Navidad
si no hay paz en el mundo
ni en tu corazón
si el tiempo no lo borra todo
y no he pedido perdón
si la vida es como un juego
y no valoras el tesoro
si cae liviana sobre tí
la tristeza de las estrellas
si nacemos rotos
y no damos la mano
a los desesperados
si olvidamos a los olvidados
si no damos la mano
a los desafortunados
si no llueve sobre los sembrados
qué será Navidad
si nacemos rotos
y no damos la mano
a los desesperados
si olvidamos a los olvidados
si no damos la mano
a los desafortunados
ay corazón desolado
mírame con ternura
mira la belleza
pasando a tu lado
si nacemos rotos
y no damos la mano
a los desesperados
si olvidamos a los olvidados
si no damos la mano
a los desafortunados
ay corazón desolado
mírame con ternura
mira la belleza
pasando a tu lado



Continue, ara sí, amb un clàssic, cantant pels King's Singers: Deck the Halls




Deck The Halls

Deck the halls with boughs of holly
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
'Tis the season to be jolly
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Don we now our gay apparel
Fa-la-la, la-la-la, la-la-la.
Troll the ancient Yule-tide carol
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la.

See the blazing Yule before us.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Strike the harp and join the chorus.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Follow me in merry measure.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
While I tell of Yule-tide treasure.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la

Fast away the old year passes.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Hail the new year, lads and lasses
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Sing we joyous, all together.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Heedless of the wind and weather.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la.


I, per acabar, una escena amb el somni de Nadal del protagonista de l'estremidora pel·lícula "Johnny prengué el seu fusell", obra mestra (i única) de l'excelent guionista Dalton Trumbo, exilat a causa del Maccartisme, per la seua negativa a denunciar els seus companys.

No és exactament una nadala, però em fa la impressió que servirà.

I un consell, si encara no l'heu vista, no us la perdeu. Jo l'he trobada en dues parts i aquí us deixe els enllaços


primera part

i segona part

i aquesta és l'escena anunciada (cap al minut 27 de la segona part)



M'haguera agradat poder posar-vos la "Nadala dels pastorets pecatosos" del meu paisà Carles Barranco, però qui sap on és. Ja la trobaré algun dia.

Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dimecres, 23 de desembre de 2009

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (i III) Jesús Moncada

Portem avui la tercera part i última del relat.

Malgrat tots els esforços de la guàrdia civil, malgrat totes les detencions, interrogatoris, pallisses, malgrat que un dels guàrdies civils es trobava per fi sobre una bona pista, el destí i una conspiració insospitada, impediran la captura de l'àrbitre pirata.

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (i III)

-Per fortuna, xiquet, la xamba no es va produir mai – m’aclarí el vell Cristòfol, després de donar una ullada tendra a la carcassa farcida de palla de la Salomé, recordant potser el temps que ensenyava a l’ocell consignes subversives -. Els guàrdies civils detingueren molt personal. Cada cop, però, una nova actuació de l’àrbitre pirata desmentia l’acusació contra l’engarjolat de torna, i un silenci espès, a prova de confidents, continuava envoltant la identitat del personatge. Si me’n vaig assabentar – i feia temps que hi cavil·lava sense treure’n l’entrellat – fou pel que ara t’explicaré. Una nit, mossèn Silvestre rebé a la rectoria un visitant, el qual confessà ser l’àrbitre misteriós, revelació que deixà el capellà estupefacte, sense sang a les butxaques. Després, l’home va buidar el pap: tenia problemes de consciència, l’angoixa se’l menjava viu; feia moltes nits que l’acaçava un somni esgarrifós, en el qual es veia a l’infern, condemnat a passar l’eternitat fent d’àrbitre dels partits de la Lliga de l’avern. Estava disposat a penedir-se de les barrabassades que havia fet al camp de futbol, impulsat per la seva passió per l’equip local, a complir qualsevol penitència, per dura que resultés, a canvi de recuperar la tranquil·litat d’ànim i esbandir aquell malson infernal que el perseguia. El rector, espantat davant la perspectiva de la renúncia, precisament quan només faltava un partit de Lliga per jugar, del qual depenia que anéssim al clot, o no, s’apressà a calmar el visitant. Per començar, el somni no era cap premonició sinó la conseqüència d’un sopar pesat; amb una dieta nocturna més lleugera quedaria resolt, segurament, el problema de la condemnació eterna i els dimonis s’esfumarien sense deixar ni rastre. D’altra banda, pel que feia al cas de consciència, qui gosaria afirmar que el do que se li havia concedit d’imitar a la perfecció els xiulets dels àrbitres no era un designi de la providència per evitar el descens de categoria de l’equip local? Perquè, s’havia aturat a considerar en profunditat les funestíssimes seqüeles d’aquella catàstrofe? Sí, tot i la distracció del futbol, tan sàviament fonamentada pel govern, la nostra era una vila de conspiradors, descreguts i revolucionaris, què passaria si l’equip anava al clot i la gent perdia interès per l’esport i es dedicava de ple a la política? No sentia ja el terrabastall sinistre de la revolta, no ensumava el socarrim de la vila, del país sencer cremant pels quatre costats? Les paraules del rector foren tan convincents i sentides – encara que, a mi, em digué que tot havia estat una comèdia i que ni tan sols m’havia citat entre els atiadors del foc – que el visitant eixí de la rectoria convençut que en les seves mans o, més ben dit, en la seva boca, residia el futur de la vila, del país i del món, i que aquell futur es decidia en el partit de futbol del proper diumenge. I aquí començà la meva intervenció.

“No es podia dir, ni de bon tros, que el rector i jo fóssim carn i ungla, xiquet. El cas era, però, que manta vegada, en sortir jo de ca la Marieta de donar-li memòries de la seva germana casada a Miravet, mossèn Silvestre hi entrava a donar-li’n d’una tia segona amistançada amb un apicultor a Xerta, i aquelles trobades al replà de l’escala, vulgues no vulgues, havien acabat per establir una certa confiança mútua, confiança que, afegida a la passió que compartíem pel futbol, el decidí a demanar-me ajut, l’endemà de la seva entrevista amb l’àrbitre pirata. Perquè l’home, a més de la por a l’infern, en tenia una altra, gens metafísica i molt més amoïnadora: la de ser enxampat. Sentia sovint, al clatell, el fibló d’una mirada i no li calia girar-se per endevinar qui l’observaba; sabia que trobaria els ulls malignes de la Broca, el qual havia flairat algun indici que el feia recelar i només esperava la confirmació de la sospita per agafar-lo. I el rector no volia tenir sobre la seva consciència aquell desastre ni renunciar a l’última actuació del que era la nostra darrera esperança.

“Si aquesta història l’haguessis pogut escriure aleshores, xiquet, hauria estat una bomba; avui, em temo que la cosa no paga el viatge perquè ni tan sols podràs fer justícia al pobre protagonista, que fa un parell de mesos que cria malves. Tothom va sucar-hi, en aquella salsa, i ara ningú no voldrà saber la veritat. ¿Acceptarà Joana Vinyes i, amb ella, els altres menjaciris de la dreta local, la realitat dels fets i renunciarà, en conseqüència, a la seva versió, segons la qual la xiulada era de procedència celestial i es tractava d’un miracle aconseguit amb intercessió de la patrona de la vila, estovada a força de novenaris intensius, cremacions massives de ciris, sense descomptar les al·lusions malèvoles al prestigi d’una santa que permetia que l’equip de la població baixés de categoria? ¿Com justificarà la Caterina, la bruixa del carrer del Castell, la factura que va cobrar del club pels encantaments a base de cor d’anguila, sang de toro i corda de penjat, amb els quals, segons ella, aconseguia els efectes acústics en els moments precisos? ¿Què dirà cadascun dels partis polítics que s’atribueix l’autoria de les xiulades sempre que es tracta d’arreplegar vots? ¿Quina serà la reacció de les forces de l’ordre en desvelar-se el secret? I, sobretot, ¿qui es creurà que jo, Cristòfol Vallcorna, em vaig conjuminar amb un capellà per a estabornir el guàrdia primer Epifanio la Broca – mentre aquest baixava a les foques una migdiada de diumenge, les escales de ca la Marieta Peris, a la qual havia anat a donar memòries d’un sagristà de Tortosa – a fi d’impedir-li acudir a l’últim partit de Lliga, i protegir així el nostre àrbitre pirata, el qual, per acabar-ho d’adobar, era el sergent comandant de post de la vila?

...FI

* * * * * * * * *

UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (y III)

-Por fortuna, chaval, la chamba no se produjo nunca – me aclaró el viejo Cristòfol, tras dar una tierna ojeada a la carcasa rellena de paja de la Salomé, recordando quizás los tiempos en que le enseñaba al pájaro consignas subversivas -. Los guardias civiles detuvieron a mucha gente. Pero cada vez, una nueva actuación del árbitro pirata desmentía la acusación contra el encerrado de turno, y un silencio espeso, a prueba de confidentes, continuaba rodeando la identidad del personaje. Si me enteré – y hacía tiempo que cavilaba sin sacar nada en claro – fue por lo que paso a explicarte. Una noche, mosén Silvestre recibió en la rectoría a un visitante, quien le confesó ser el árbitro misterioso, revelación que dejó estupefacto al capellán, sin sangre en los bolsillos. Aquel hombre se explayó: tenía problemas de conciencia, la angustia se lo comía vivo; hacía muchas noches que le asaltaba una pesadilla espantosa: se veía en el infierno, condenado a pasar la eternidad haciendo de árbitro de los partidos de la Liga del averno. Estaba dispuesto a arrepentirse de las barrabasadas que había hecho en el campo de fútbol, impulsado por su pasión por el equipo local, a cumplir cualquier penitencia, por dura que resultara, a cambio de recuperar la tranquilidad de ánimo y alejar aquella pesadilla infernal que lo perseguía. El rector, espantado ante la perspectiva de la renuncia, precisamente a falta de un partido de Liga por jugar, del que dependía que nos fuésemos a la porra, o no, se apresuró a calmar al visitante. Para empezar, el sueño no era ninguna premonición sino la consecuencia de una cena excesiva: con una dieta nocturna más ligera quedaría resuelto, seguramente, el problema de la condenación eterna y los demonios se esfumarían sin dejar ni rastro. Por otra parte, por lo que tocaba a sus problemas de conciencia, ¿quién se atrevería a afirmar que el don que se le había concedido de imitar a la perfección los pitidos de los árbitros no era un designio de la divina providencia para evitar el descenso de categoría del equipo local? Porque, ¿se había parado a considerar en profundidad las funestísimas secuelas de aquella catástrofe? Si, a pesar de la distracción del fútbol, tan sabiamente fomentada por el gobierno, el nuestro era un pueblo de conspiradores, descreídos y revolucionarios, ¿qué pasaría si el equipo iba a parar al hoyo y la gente perdía interés por el deporte y se dedicaba de lleno a la política? ¿No escuchaba ya el zafarrancho siniestro de la revolución, no olía la chamusquina del pueblo, del país entero ardiendo por los cuatro costados? Las palabras del rector fueron tan convincentes y sentidas – aunque a mí me confesó que todo había sido una comedia y que ni tan siquiera me había citado como uno de los incendiarios – que el visitante salió de la rectoría convencido de que en sus manos, o mejor dicho, en su boca, residía el futuro del pueblo, del país y del mundo entero, y que aquel futuro se decidía en el partido de fútbol del domingo siguiente. Y aquí comenzó mi intervención.

“No se podía decir, ni de lejos, que el capellán y yo fuéramos uña y carne, muchacho. Pero daba la coincidencia que, muchas veces, al salir yo de casa Marieta de darle los recados de su hermana casada en Miravet, mosén Silvestre entraba a darle los de una tía segunda amigada con un apicultor de Xerta, y aquellos encuentros en el rellano, quieras o no, habían acabado estableciendo una cierta complicidad, una confianza que, añadida a la pasión que compartíamos por el fútbol, le decidió a pedirme ayuda, la mañana siguiente a su entrevista con el árbitro pirata. Porque el hombre, además del miedo al infierno, tenía otro temor, nada metafísico y mucho más preocupante: la de ser atrapado. A menudo notaba, en el cogote, el aguijón de una mirada y no necesitaba volverse para adivinar quién lo observaba; sabía que encontraría los ojos malignos de la Broca, quien ya había olido algún indicio que lo hacía recelar y sólo esperaba la confirmación de sus sospechas para cogerlo. Y el rector no quería tener sobre su conciencia aquel desastre ni renunciar a la última actuación del que era nuestra última esperanza...

“Si esta historia la hubieras podido escribir entonces, muchacho, habría sido una bomba; hoy, me temo que la cosa no paga el viaje porque ni tan siquiera podrás hacer justicia al pobre protagonista, que hace un par de meses que está criando malvas. Todos se aprovecharon de aquella salsa, y ahora nadie querrá saber la verdad. ¿Aceptará Joana Vinyes y, con ella, el resto de beatonas de la derecha local, la realidad de los hechos y renunciará, por tanto, a su versión, según la cual las pitadas eran de procedencia celestial y se trataba de un milagro conseguido con intercesión de la patrona del pueblo, ablandada a copia de novenas intensivas, masivas cremaciones de cirios, sin olvidar las alusiones malévolas al prestigio de una santa que permitía que el equipo de la población bajara de categoría? ¿Cómo justificará la Caterina, la bruja de la calle del Castell, la factura que le cobró al club por los hechizos a base de corazón de anguila, sangre de toro y cuerda de ahorcado, con cuya ayuda, según ella, conseguía los efectos acústicos en los momentos exactos? ¿Qué dirán los partidos políticos que se atribuyen, cada uno, la autoría de los silbidos, cada vez que se trata de conseguir votos? ¿Cual sería la reacción de las fuerzas del orden al desvelarse el secreto? Y sobre todo ¿quién se creerá que yo, Cristòfol Vallcorna, me conjuré con un cura para dejar KO al guardia primero Epifanio la Broca –cuando éste bajaba a oscuras, un mediodía de domingo, las escaleras de casa Marieta Peris, a la que había ido a llevar un recado de un sacristán de Tortosa – con el fin de impedirle acudir al último partido de la Liga, y así proteger a nuestro árbitro pirata, el cual, para acabarlo de arreglar, no era otro que el sargento comandante del puesto del pueblo?

...FIN

Aquest jutge tardarà uns quants anys en tornar a fer la mà

Efectivament, aquest jutge tardarà encara uns quants anys en tornar (si torna) a fer la mà amb les seues sentències estrambòtiques. El TS ha corregit el càstig suau que li havia imposat el CGPJ. Me n'alegre. I molt.






Xe, que a gust, xe que a gust, xe que a gust


que cantaven Els Pavesos.

No hi pot fer res la llei? Per ventura no és un agravant la reincidència?

Una vegada més el (mal)govern que patim els valencians torna a deixar fora els professors titulats en filologia catalana, impedint-los així poder guanyar-se les garrofes, mentre el dèficit de professors capaços d'atendre les línies en valencià demanades per la ciutadania s'incrementa.

Fa sis mesos, escrivia en aquest espai un comentari en el mateix sentit, De sentències, reiterats incumpliments i cròniques deficiències, i avui llig a Levante-Emv la notícia novament repetida "Filologia Catalana se queda fuera de la bolsa de profesores"

I sort encara que el valencià és cooficial amb el castellà, que de no ser així, tornaríem als temps de la dictadura. Una anècdota purament personal, a mi, de menut, don Vicente el mestre, em castigà un dia per haver parlat en valencià al pati del recreo.

I torne a insistir, amb tantes sentències, vàries de les quals del TS, no es podria aplicar l'agreujant de reincidència, i fotre'ls una bona multa, a banda d'inhabilitar d'una puta vegada els infractors, per la seua reincidència contumaç?

dimarts, 22 de desembre de 2009

De toros, bous i cabestres

Fracassarà la ILP plantejada a Catalunya? Potser semble optimista, però estic convençut que no.

Una altra cosa és que, possiblement, no alcance els objectius proposats de suprimir totalment les corregudes de bous (o corridas de toros com diuen més al nord), i més quan avui me n'assabente que el PSC ha suprimit el dret de llibertat de vot als seus diputats i els obligarà a votar a favor de la conservació d'aquest trist i denigrant espectacle - per bé que artístic en els seus codificats passes.

I segurament ni tan sols s'hi parlarà (o només de passada) de la resta de tortures que sota el nom de bous al carrer es perpetren a una gran part de València, i del sud de Catalunya.

I els defensors d'aquestes tradicions (també ho són de tradicionals en altres àmbits, o ho han estat l'ablació de clítoris, i l'uxoricidi per honor, i els castrati, i les lapidacions, i les baralles de galls o de gossos, i tantes i tantes barbaritats que ens inventem els homes per fer-nos mal els uns als altres, o als nostres veïns de planeta més o menys semblants, més o menys propers) han iniciat una contra-ofensiva bestial, explicant-nos coses tan pelegrines com que els animals no pateixen (mira que resultaria fàcil contradir-los escannejant el cervell dels pobres animals a la plaça) o que han pogut gaudir d'una vida en llibertat durant uns pocs anys a canvi d'uns escassos moments de patiment; llibertat que se'ls nega als seus companys no braus, o que aquesta prohibició afectaria també a les obres d'art de Picasso, Fortuny, Solana, Alberti, Lorca, Miguel Hernández i tutti quanti. Què tindrà que veure la gimnàstica amb la magnèsia, que dèiem a la meua joventut?.

I, per favor, que els defensors de "La Fiesta Nacional" (nacional d'Espanya, of course, oblidant la inveterada tradició mediterrània de culte al bou solar, les primeres representacions de la qual trobem a Creta) no desvien l'atenció inventant un enfrontament Catalunya - Espanya. Si aquest enfrontament existeix, és únicament entre un país que a poc a poc vol anar eixint de la barbàrie, i un altre que encara no ha sabut (o pogut) arribar en aquest llindar.

Sempre he pensat que l'abandonament d'aquesta salvatjada es produirà per inanició, per desinterès de la gent, per falta de rendibilitat de l'espectacle. Però és bo que, de quan en quan, els nostres representants s'hi vegen obligats i abocats a discutir-ho.




Recorde ara una quarteta popular llegida la novel·la de Joan Perucho, "Les històries naturals":

Van sortir sis toros
tots eren dolents
això fou la causa
de cremar els convents

Que conste que si jo fóra anglès hauria parlat de suprimir la cacera de raboses.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Jazz o Música Contemporània?

L'altre dia l'Iñaki Gabilondo ens contava una estrambòtica història de les que solem qualificar com "per a no dormir".

En un festival de Jazz, i mentre tocava un famós saxofonista, un espectador havia acudit a la Guàrdia Civil en busca d'empara perquè, segons l'eixerit espectador, allò que el músic estava tocant no era jazz sinó música contemporània. I el pobre home -l'espectador, no el músic- tenia prohibit, per prescripció facultativa, escoltar aquest tipus de música (la contemporània, no el jazz)

La Guàrdia Civil, la funció de la qual, segons Pi de la Serra (Quico) gran amant també del jazz (com sembla que l'espectador, res no en sabem de les aficions de la G.C.) no és altra que: "la policia està al servei dels ciutadans/la citadia està al servei dels politans..." i un llarg etcètera, atenent la denúncia rebuda, es presentà al concert, l'interrompé i li preguntà al saxofonista si allò que estava tocant era o no jazz.

Sembla que, segons li vaig escoltar a Gabilondo, el músic va respondre amb un cordial "efectivament, no, açò no és jazz", donant-li la raó a l'espectador. De manera que aquest va poder recuperar els diners de l'entrada i retirar-se dignament, (ell i la G.C.), del concert, deixant que la resta d'espectadors menys instruïts que no ell, poguessen seguir gaudint de la música contemporània o no, jazz o no.

Avui, llig a El País que un altre jazzman famós, aquest trompetista, Wynton Marsalis, va buscant l'espectador, a qui vol regalar-li la seva discografia sencera (al voltant de setanta discos) com a agraïment per la valentia d'haver desemmascarat el perillós frau de Larry Ochs, que així es diu el saxofonista denunciat.

I m'ha vingut al cap una entrevista radiofònica amb Tete Montoliu, on aquest comentava l'estrany sentit de l'humor dels músics, entrevista de la qual recorde un dels acudits que com a exemple hi va explicar:

"Una gran simfònica necessita contractar un nou trompeta i posa un anunci als diaris. Acudeixen un fum de músics tots amb la seua trompeta.

Passa un d'ells, perfectament pentinat, net, vestit amb un frac impecable. Treu del seu estoig, sense un bri de pols, una trompeta d'or. I toca. I toca mal. I és rebutjat.

El següent en entrar és un pobre vagabund, mal afaitat, amb una jaqueta descosida i uns pantalons bruts i esgarrats. Porta la trompeta embolicada en paper de diari, oliós de l`últim entrepà de tonyina. La trompeta, plena de bonys, ni se sap quin color havia tingut temps enrere. I toca. I toca Mal. I tampoc no és elegit
."

Ben segur que Tete hagués gaudit amb l'anècdota del Festival de Jazz de Sigüenza.

divendres, 18 de desembre de 2009

El club de la cançó. Jo vinc d'un silenci. Raimon. Silenci. LLuís Llach. Silenci. Whisky'ns Cullons. Tiempo y Silencio. Pedro Guerra y Cesària Èvora

Continuem amb els temes filosòfics, però aquesta setmana no em deixaré aclaparar, si toca parlar del silenci, ho farem sense contemplacions.

Comencem pel meu paisà Raimon. Els qui som de poble i hem viscut la postguerra entenem perfectament aquest silenci viscut, però no resignat i que a poc a poc vam anar trencant.




JO VINC D'UN SILENCI

RAIMON


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Yo vengo de un silencio
antiguo y muy prolongado,
de gente que se va levantando
desde el fondo de los siglos,
de gente a la que llamamos
clases subalternas,
yo vengo de un silencio
antiguo y muy prolongado.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Yo vengo de las plazas
y de las calles llenas
de niños jugando
y viejos esperando,
mientras hombres y mujeres
van trabajando
en los pequeños talleres,
en casa o en el campo.


Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Yo vengo de un silencio
que no es resignado,
de donde empieza la huerta
y acaba el secano,
de esfuerzo y de blasfemias
porque tod va mal:
quien pierde los orígenes
pierde su identidad!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Yo vengo de un silencio
antiguo y muy prolongado,
de gente sin místicos
ni grandes capitanes,
que viven y mueren
en el anonimato,
que en frases solemnes
nunca han creido.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Yo vengo de una lucha
que es sorda y constante,
yo vengo de un silencio
que romperá la gente
que quiere ser libre ahora
y que ama la vida,
que exige todo aquello
que le han negado.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Yo vengo de un silencio
antiguo y muy prolongado,
yo vengo de un silencio
que no es resignado,
yo vengo de un silencio
que romperá la gente,
yo vengo de una lucha
que es sorda y constante.


I continuem amb Lluís Llach. Una nova generació. El desafiament. Si m'he de fer callar que sigui ara. Perquè ja no podreu callar-me molt més temps.




SILENCI

LLUÍS LLACH


Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Si me tenéis que hacer callar
que sea ahora
ahora que puedo decir no,
y no tenéis nada con qué comprarme.

Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.

Que no quiero esperar.
Que sea ahora!
Ahora que puedo sentir
el peso de tanto pavor.


Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Que no me importa
que me cerréis la boca,
sois vosotros los que habéis hecho
del silencio palabras.


Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.

Que no quiero esperar
que el tiempo oxide el arma,
que no quiero que el miedo
tenga más tiempo para vencerme.

Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.

Si me tenéis que hacer callar
que sea ahora,
ahora que todavía me quedan las manos
para cambiar de guitarra.


Però el temps passa, i les noves generacions van adquirint la normalitat. Així que passem a Whisky'ns Cullons, o com acabaren dient-se Wiskyn's amb el seu Silenci. Ara ja només una cançó d'amor i odi a parts iguals.




SILENCI

WISKY'NS CULLONS


Sé que no tornaràs..
que he de viure sense tu.

Sé que no volverás...
que tengo que vivir sin tí.


El camí del fracàs..
t'he buscat per mil racons,
el temps al teu costat..,
un regal que t'has endut,
deixan-me plenes les mans
de misèries i de pors,
ets tan delicat..
que trenques just amb pronunciar el teu nom..

El camino del fracaso...
te he buscado por mil rincones,
el tiempo a tu lado...
un regalo que te has llevado,
dejándome llenas las manos
de miserias y miedos,
eras tan delicado...
que te rompes sólo con pronunciar tu nombre...


Sense haver maltractat,
t'em vas trencar,
i dels teus bocins no hauré de fer valor.
Encara no se com t'odio,
tot i amb els anys sento guardat rencor
però em miro i has tret de mi el pitjor.

Sin haberte maltratado
te me rompiste
y de tus trozos no podré sacar nada.
Todavía no sé como te odio,
a pesar de los años siento el rencor acumulado
pero me miro y has sacado lo peor de mí.

Nits vestides de blanc amb orquestra i sense sons
Però tu em deixes penjat..
en mig del ball de bastons..
el meu cap no és capaç,
no recorda ja el teu so.

Noches vestidas de blanco con orquesta y sin sonidos
pero tu me dejas colgado...
en mitad del baile de bastones...
mi cabeza ya no es capaz
no recuerda ya tu sonido.

Fa massa temps que vas marxar
jo et porto clavat al cor.
Qui sap si el meu cap ha fet dissabte
per llevar el teu dol..
i al teu lloc hi ha posat
sorolls, batecs, remors, xiulets
que ell mateix s'ha inventat.
Per no sentir-se.. tan sol.

Hace demasiado tiempo que te fuiste
yo te llevo clavado en el corazón.
Quén sabe si mi cabeza ha hecho limpieza
para sobrellevar tu luto...
y en tu lugar ha dispuesto
ruidos, latidos, rumores, silbidos
que ella misma ha inventado.
Para no sentirse... tan sóla.

T'odio tot i amb els anys,
sento guardar-te rencor,
em miro i em veig com caic..
em miro i veig com caic...

Te odio a pesar de los años
siento como conservo el rencor,
me miro y me veo cayendo...
me miro y me veo cayendo...


I ja per acabar, què em dieu d'aquests dos cantant junts? Pedro Guerra i Cesària Èvora. Un dels millors cantautors que mai hagen existit, i una de les veus més extraordinàries que mai no he sentit.




TIEMPO Y SILENCIO

PEDRO GUERRA Y CESÀRIA ÈVORA


Tiempo y silencio
Una casa en el cielo
Un jardín en el mar
Una alodra en tu pecho
Un volver a empezar

"Un deseo de estrellas
Un latir de gorrión
Una isla en tu cama
Una puesta de sol"

Tiempo y silencio
Gritos y cantos
Cielos y besos
Voz y quebranto

Nacer en tu risa
Crecer en tu llanto
Vivir en tu espalda
Morir en tus brazos

Tiempo y silencio
Gritos y cantos
Cielos y besos
Voz y quebranto

Una casa en el cielo
Un jardín en el mar
Una alodra en tu pecho
Un volver a empezar

"Un deseo de estrellas
Un latir de gorrión
Una isla en tu cama
Una puesta de sol"

Tiempo y silencio
Gritos y cantos
Cielos y besos
Voz y quebranto

Gritos y cantos
Cielos y besos

Voz y quebranto (x5)


Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

Un depósito de monstros no Gaiás. Un article de Manuel Rivas

De quan en quan m'agrada passejar-me (navegar) per l'edició galega de El País, -ja sabeu: El País.com, España, Galicia- i sentir una sana enveja de l'única, o gairebé única edició d'aquest diari amb articles escrits en el seu idioma.

I també, com no dir-ho? per no acabar oblidant el poc vocabulari que em resta de les temporades que he gaudit en aquell meravellós país.

D'altra banda, desaparegut fa tants anys Cunqueiro a qui continue revisitant: "Un hombre que se parecía a Orestes", "Merlin y familia" i tantes altres, un altre novel·lista ocupa el seu lloc: Manuel Rivas.

Avui, he llegit un article que, si bé una mica llarg, m'ha arribat ben endins amb la semblança que endevine entre la Cidade da Cultura que estan construint al Mont Gaiás, prop de Santiago, i la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València.

Bé, aquest és l'article. No té desperdici.

UN DEPÓSITO DE MONSTROS

MANUEL RIVAS

Disque en Copenhague non hai sitio para tanta xente que acudiu ao cumio do cambio climático. E a min o primeiro que me veu á cabeza foi a baleira Cidade da Cultura en Santiago. Miguel de Unamuno pasmou co que chamaba "verdadeiro panteísmo de absorción" en Galicia. Polo que temos visto, na Feira de Silleda, sen ir máis lonxe, cabería Dinamarca enteira, cos antidisturbios e todo, a facer oposicións. Será por poder de "absorción"! Xa dixo Goethe que Europa se fixo peregrinando a Compostela. E se na catedral hai días que metes Europa, en Gaiás ben podía entrar Gaia, a Nai Terra. Ser o lugar onde pousa a esfera. O círculo do "verdadeiro panteísmo de absorción". Mais o que van meter, polo que contan, son os restos, e non se tome como fúnebre indirecta. Moito monumento, señores, pero, u-las mentes monumentais?

O poder de absorción de Galicia semella incluír tamén algúns pozos sen fondo. Este xornal publicou en exclusiva dúas reportaxes sobre o arrepiante declive da Fundación Cela en Padrón que semellan capítulos dunha historia tremenda da cultura. Camilo J. Cela deprimiríase moito con esta obra magna do desleixo. Alí onde el soñou coa máis grandiosa fundación dedicada a un escritor en España, o señorial espazo dos mellores predios de Iria Flavia, semella agora o escenario do rilar do tempo, non ao xeito dunha elegante decadencia lampedusiá senón dun corrosivo tremendismo. Tal era o estilo de Cela, o tremendismo, e agora semella reviritar no lugar que el soñou para habitar a gloria. Un pintura de Joan Miró naufraga nun baño, exemplares de El Extramundi que arden, o enferruxamento da lendaria locomotora, o mofo omnipresente... A desafección dos visitantes, cunha media de dez persoas por día no último ano, para unha fundación cun altísimo orzamento. Segundo denuncia dos traballadores que perderon o emprego neste naufraxio, mesmo se destinaba diñeiro para o pago dun chofer particular ou para levar os cans á perruquería. Isto último é o que menos me escandaliza, pois aínda hai unha vontade de estilo niso de levar os cans ou cadelas a desenrizar ou encrechar os croques do cabelo coa permanente.

Canto diñeiro público foi parar á Fundación Cela en todos estes anos? Non só a Xunta, senón tamén deputacións e concellos contribuíron a ampliar e manter ese espazo privilexiado onde custodiar o legado do gran novelista autor de La colmena ou Mazurca para dos muertos. Sen dúbida, o máis valioso dese legado son os propios manuscritos do Nobel galego. Coido que urxe un inventario rigoroso de todo o que contén a arca de Iria Flavia. Á vista da tristísima realidade, semella claro que houbo unha moi mala xestión da Casa de Cela, mais as responsabilidades non rematan nos directos xestores. É pouco comprensíbel o silencio destes anos por parte das institucións que partillan o padroado. Ese calar, ese laissez-faire, laissez-passer non semella precisamente unha mostra de respecto, senón todo o contrario. O patrimonio que agora esmorece foi concibido por Cela como un ben que el deixaba a Galicia, non como couto privado.

Fálase agora da "traslación" do herdo literario e artístico de Iria Flavia á Cidade da Cultura. Esta é a solución que ao parecer baralla o presidente do Goberno galego. Non se pode permitir que continúe o deterioro do legado de Cela e moito menos que se perda, mais a solución de marchar cos santos, resmas e trastes para Gaiás non só semella improvisada senón que é facer rabos ás culleres. Non hai mellor lugar para o legado de Cela que o de Iria Flavia. Era o que el quería. Hai moito diñeiro alí enterrado para que fique agora como o escenario neogótico do conto de Ninguén. E sobre todo, é un bo sitio. Pode ser moi bo sitio para achegarse a ser o que sempre debeu ser. A casa do escritor Cela. Unha colmea. Unha casa aberta. Un obradoiro onde se sinta o bulir estudantil, o murmurio do pobo.

Para iso, hai que recomezar con humildade. Partillar esforzos, información, imaxinación. Alí, moi perto, está a Casa de Rosalía. E non moi lonxe, o Rianxo de Rafael Dieste, Manuel Antonio e Castelao. E o Salnés de Valle-Inclán e Ramón Cabanillas... A casa de Cela non debeu ser nunca unha illa presuntuosa, senón unha porta máis no que Díaz Castro chamaba "o camiño dos vagalumes".

A sospeita que eu teño é que se espalle a síndrome Cidade da Cultura como un Gran Abracadabra que, por unha banda, deprede, apañe e gadañe todo o valioso que hai nos locais universais de Galicia e, por outra, sexa un depósito de monstros, unha especie de Gran Faiado Galego, onde meter os trastes e cacharros.

Non me gusta ningunha, mais entre unha alternativa e outra, prefiro a segunda. A de depósito de monstros ou Gran Faiado Galego (GFG). Sería máis orixinal e máis na onda, agora que en lugar dos Contedores Artísticos están de moda os chamados Vertedoiros.

Temos xa fondos moi engaiolantes para afrontar esa saída da Cidade da Cultura como xigantesco alpendre onde pasmen as multitudes. En primeiro lugar, a espectacular sala G-Audi. Alí expoñeríanse con cores inspiradas nas viñetas automobilísticas de Roy Lichtenstein os célebres Dezaoito Audis que acumulou o sultanato bipartito (en realidade, 17 eran do Antigo Réxime). Con eles ía saldarse a débeda pública galega, mais que saibamos só se vendeu un. O resto está inutilizado, xa que os novos conselleiros van todos en bicicleta. Hai que sacar proveito a este desbarate. En lugar central debería colocarse o modelo Audi NASA de Cabo Touriñán. E na mesma sala, o iate Nautilus de Jacinto Rey, coa inquietante silueta do Capitán Nemo de Allariz a babor.

Neste Depósito de Monstros que abanearía o mundo artístico, outra sala acollería os 92 bustos de Baltar, un por concello da provincia de Ourense. Hai unha semellanza extraordinaria entre a iconografía do presidente da Deputación ourensá e a representación pop-art que de Mao Zedong fixo Andy Warhol, como analizan na web Galpón de Breogán (Diario irreverente do país dun millón de vacas). Hai tamén quen lle ve a Baltar un certo parecido, en serigrafía!, con Marilyn Monroe e mesmo coa lata de tomates Campbell's.

Outra das salas principais neste Depósito de Monstros que demostraría que o espírito underground e a arte alternativa aniñou de xeito sorprendente aínda máis nalgunhas institucións que nos círculos artísticos propiamente ditos, sería a sala de lousados e mobiliario urbano. Por exemplo, causaría verdadeira conmoción a macroinstalación Marquesinas, dende as feitas en formigón até as de lata enferruxada con técnica de ácido úrico, e nunha atmosfera grandes efectos de treboada. O espectador desprazarías entre as marquesinas polo célebre lousado paseo marítimo, en branco e vermello, inspirado en Degas.

Aínda que son infindas as posibilidades, coido que un lugar de honor debería estar ocupado polo inmenso guerreiro de Botero que o alcalde Francisco Vázquez incrustou na fachada de pacifismo zen de Arata Isozaki. Ese sería o motivo central. As inmensas paredes da Gran Sala de Gaiás estarían forradas coas 4.735 placas de metal de bronce co seu nome que colocou Manuel Fraga durante os seus mandatos en Galicia. Para pechar o círculo no Depósito de Monstros, o terríbel guerreiro de Botero levaría o tutú de bailarina de ballet clásico que todos os anos lle poñen os choqueiros de Monte Alto, nun acto de xustiza que moito faría rir a Cela.

Aminetu Haidar torna a casa

Durant aquest últim mes, m'he mossegat la llengua més d'una i de dues vegades, i he evitat conscientment parlar de la lluita d'aquesta dona aparentment tan fràgil i feble.

Què podia dir? Que calia fer qualsevol cosa per salvar-la. Qualsevol cosa excepte deixar de respectar la seua voluntat. I per tant, calia deixar-la morir, si és que aquest acabava sent el resultat d'unes negociacions que moltes vegades semblaven absolutament infructuoses.

Avui, quan sembla que tot ha acabat per ara (amb un ara que desgraciadament serà sempre curt, excessivament curt per ella, pels seus fills, pel seu poble) vull dedicar-li dos poemes de Salvador Espriu, del seu llibre "La pell de brau" que, encara que parlen de la relació Catalunya-Espanya, trobe que poden ser aplicats sense gens d'esforç a la relació Sahara-Marroc.


[XXXVIII]

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

[XXXVIII]

No conviene que digamos el nombre
de aquel que nos imagina más allá de nuestro miedo.
Si tropezamos a tientas
con éste extraño ciego,
en qué, si no es en el vacío y en la nada,
basaremos nuestra vida?
Intentaremos levantar en la arena
el peligroso palacio de nuestros sueños
y aprenderemos esta humilde lección
a lo largo de todo el tiempo del cansancio,
porque sólo así somos libres de combatir
por la última victoria sobre el espanto.
Escucha Sepharad: los hombres no pueden ser
si no son libres.
Que sepa Sepharad que no podremos ser jamás
si no somos libres.
Y grite la voz de todo el pueblo: "Amén".


[XLVI]

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

[XLVI]

A veces es necesario y forzoso
que un hombre muera por un pueblo,
pero nunca ha de morir todo un pueblo
por un sólo hombre:
recuerda siempre esto, Sepharad.
Haz que sean seguros los puentes del diálogo
e intenta comprender y amar
las razones y las diversas lenguas de tus hijos.
Que la lluvia caiga poco a poco sobre los sembrados
y los acaricie el aire cual una mano extendida
suave y muy benigna sobre el ancho campo.
Que Sepharad viva eternamente
en el orden y en la paz, en el trabajo,
en la difícil y merecida
libertad.


Que et recuperes prompte, Aminetu, per poder tornar immediatament a la teua sempre necessària lluita.

Et necessitem.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (II). Jesús Moncada

I continuem avui amb el relat iniciat la setmana passada. Avui Moncada ens desvetlla quin era l'important escàndol.

Però, aconseguirà la guàrdia civil descobrir el culpable del cas?

No resulta gens fàcil, molt més quan tanta gent sent admiració per aquest salvador, in extremis, de l'equip del poble.

I és que el futbol és tan important...!

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (II)

-Jo diria que l’han acollonit – es veu que es planyia l’Eusebi Rius a la tertúlia del calafat, el dissabte d’aquella setmana sinistra.

-No se’n cantarà més ni gall ni gallina – l’acomboiava Robert Noguera, peó del Cleopatra.

-Patirem – assegurà Joanot de Monegre amb el seu optimisme habitual.

-Doncs, jo dic que no! – discrepà el vell Antoniet, el calafat, mentre reparava el timó del Sant Mateu, que s’havia malmès en amallar-se el llaüt davant per davant d’Ascó.

-Vas errat!

-Què t’hi jugues?

-El que vulguis.

-Una ampolla de conyac?

-Com si vols una dotzena...

-Quina fanfàrria!

Les escenes d’aquest caire sovintejaren i, en arribar el diumenge, a l’hora de començar el partit de futbol, els afeccionats es trobaven dividits en dos grups, els esperançats i els deprimits, encara que aquests últims, si deixem de banda els masoquistes de mena, tenien la il·lusió secreta de perdre les apostes. Tanmateix, durant la primera part d ela competició, va semblar que els cafès, cremats, berenars, ressopons i alifares de les juguesques anirien a càrrec dels esperançats, ja que tot semblava donar la raó als escèptics. No fou fins començada la segona part que les coses es capgiraren. D’acord amb el testimoni més fiable – és a dir, el del vell Cristòfol-, l’esdeveniment es produí en esmunyir-se un dels extrems forasters entre els defenses locals, que estaven destarotadets; sense ningú per mortificar-lo, el galifardeu inicià una correguda que hauria acabat segurament en gol si en aquell moment no s’hagués sentit un xiulet que aturà en sec l’avançada. El jugador, furibund, s’acarà a l’arbitre, preguntant-li de mala manera quina havia estat la falta; el col·legiat respongué que ell no havia xiulat, i s’organitzà una sarataga a la qual el públic contribuïa, energumènic i vociferant:

-Faci’l penjar, senyor àrbitre!

-Acotoli’l!

-No es deixi acoquinar!

-Aquestes són tàctiques que podríem qualificar de dilatòries, parlant amb propietat – comentava Sebastià Soleres, un penques saberut i maquiavèl·lic, amb molta prosopopeia, a fi d’embolicar la troca -. Aquesta forasteralla incivilitzada ha parat el joc perquè es temien que els anàvem a infligir una contraofensiva letal.

-Parles com un ministre, Sebastià!

-Aleshores, fotuda!

En desfer-se l’embolic, després del sarau, el joc va continuar, però els nostres ja havien tancat files davant la porteria local i neutralitzaren l’amenaça, encara que amb penes i treballs. Tanmateix, els espectadors van sospirar alleugerits: l’àrbitre pirata, el desconegut capaç d’imitar el xiulet dels col·legiats amb una traça diabòlica, havia reaparegut sense deixar-se acovardir per les forces de l’ordre, que li seguien el rastre.

Les intervencions del misteriós personatge havien començat, miraculosament, feia un parell de mesos, en iniciar l’equip de la vila una davallada inexplicable, que l’havia fet retrocedir gairebé a la cua de la classificació, davallada que no havien pogut aturar ni afalacs, ni amenaces als jugadors, per no parlar dels exorcismes que mossèn Silvestre, el rector, un dels fanàtics incondicionals de l’equip, practicava d’amagatotis en el camp de futbol, la nit abans de cada partit i que havien resultat també un fracàs. Per això, aquelles actuacions de l’àrbitre pirata, rares però precises i eficaces a l’hora de desbaratar les jugades més perilloses dels contraris, foren molt agraïdes. Ara bé, aquesta gratitud no era compartida per tothom i la col·laboració misteriosa a la tasca arbitral provocà reaccions que els vilatans trobaren òbviament desmesurades. Quin sant s’havia penjat? Què volia dir aquella allau de denúncies dels equips visitants a la federació, aqull munt de cartes comminatòries del col·legi d’àrbitres i tantes amenaces de sancions? Al capdavall, per quatre xiulets de no-res... Potser en feien un gra massa, els de la capital! Només havia faltat el desplegament de la força pública, la qual, irritada per la resurrecció inesperada d’aquell personatge impertinent i agosarat, es disposà a enxampar-lo.

L’afer, tanmateix, no es presentava fàcil. Segons es desprenia del fet que les xiulades no eixien mai del mateix lloc – ara venien d’una banda del camp, ara de l’altra – el fals àrbitre era o volia fer-ho creure, de la mena d’espectadors que el senyor Honorat, l’apotecari, anomenava peripatètics, és a dir els qui seguien les incidències del joc tot passejant entorn del camp i només s’aturaven un moment a fi de guaitar les jugades crucials, per reemprendre de seguida el caminar calmós, si el cas no requeria la seva presència vociferant a la tanca una estona més llarga. Oposada a aquesta espècie nòmada, hi havia la sedentària: al cantó de ponent, els comunistes ocupaven sempre un tros d’espona que quedava de l’antic hort on havia estat construït el camp, encara que un grup de dissidents se n’anà més tard a la banda de llevant; els socialistes feien pinya davall un àlber a tocar dels vestidors, mentre a la seva dreta se situava la junta de la germandat de pagesos, separada dels republicans d’esquerra per una claveguera que passava per sota de les taquilles. Entre aquests grups i d’altres – com els vellets de la tertúlia del bar de Benjamí, els quals es duien les cadires del cafè, o la colla de l’estanquer, identificable per les fogueres que els seus components encenien els dies de fred a la vora de l’Ebre – es desplaçaven els peripatètics entre els quals hauria estat una xamba localitzar l’àrbitre pirata, malgrat el geni estratègic de don Hermógenes.

CONTINUARÀ...


* * * * * * * * * *


UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (II)

-Yo diría que lo han acojonado – se lamentaba el Eusebi Rius en la tertulia del calafate, el sábado de aquella semana siniestra.

-No se cantará más ni gallo ni gallina – lo acompañaba Robert Noguera, peón del Cleopatra.

-Sufriremos – aseguró Joanot de Monegre con su habitual optimismo.

-Pues yo digo que no! – discrepó el viejo Antoniet, el calafate, mientras reparaba el timón del Sant Mateu, que se había roto al embarrancar el láud frente a Ascó.

-Estás equivocado!

-¿Qué te juegas?

-Lo que quieras.

-Una botella de coñac?

-Como si quieres una docena...

-Qué fanfarria!

Las escenas de este tipo menudearon y, al llegar el domingo, a la hora de empezar el partido de fútbol, los aficionados se encontraban dividios en dos grupos, los esperanzados y los deprimidos, aunque estos últimos, si quitamos a los masoquistas inveterados, conservaban la secreta ilusión de perder su apuesta. Sin embargo, durante la primera parte del partido, pareció que los cafés, carajillos, meriendas, cenas de madrugada y alifaras serían pagados por los esperanzados, ya que todo parecía dar la razón a los escépticos. No fue hasta iniciada ya la segunda parte que las cosas cambiaron. Según el testigo más fiable – es decir, el del viejo Cristòfol -, el acontecimiento se produjo al escaparse uno de los extremos forasteros entre los defensas locales que estaban desconcertados; sin nadie que lo parara, el tunante inició una carrera que habría acabado seguramente en gol si en aquel momento no se hubiera escuchado un silbato que paró en seco la jugada. El jugador, furibundo, se encaró con el árbitro, preguntándole de mala manera cual había sido la falta; el colegiado respondió que él no había pitado, y se organizó una zaragata a la que el público contribuía, energuménico y vociferante:

-Mándelo colgar, señor árbitro!

-Acogótelo!

-No se deje acoquinar!

-Estas son tácticas que podríamos calificar de dilatorias, hablando con propiedad –comentaba Sebastià Soleres, un piernas sabihondo y maquiavélico, con mucha prosopopeya, a fin de liarla todavía más -. Esta forasteralia incivilizada ha detenido el juego porque se olían que les íbamos a infligir una contraofensiva letal.

-Hablas como un ministro, Sebastià!

-Entonces, jodida la hemos!

Cuando se calmó el follón, después del sarao, el juego continuó, pero los nuestros ya habían cerrado filas delante de la portería local y neutralizaron la amenaza, aunque con penas y trabajos. No obstante los espectadores suspiraron aliviados: el árbitro pirata, el desconocido capaz de imitar el silbido de los colegiados con su arte diabólico, había reaparecido sin dejarse acobardar por las fuerzas del orden que le seguían el rastro.

Las intervenciones del misterioso personaje habían comenzado, milagrosamente, hacía un par de meses, al iniciar el equipo del pueblo una bajada inexplicable, que lo había hecho retroceder casi a la cola de la clasificación, descenso que no habían podido detener ni halagos ni amenazas a los jugadores, por no hablar de los exorcismos que mosén Silvestre, el capellán, uno de los fanáticos incondicionales del equipo, practicaba a escondidas en el campo de fútbol, la noche antes de cada partido y que habían resultado, también, un fracaso. Por eso, aquellas actuaciones del árbitro pirata, raras pero precisas y eficaces a la hora de desbaratar las jugadas más peligrosas de los contrarios, eran muy celebradas. Ahora bien, aquella gratitud no era compartida por todo el mundo y la misteriosa colaboración a la tarea arbitral provocó reacciones que los vecinos encontraron obviamente desmesuradas. ¿Qué santo se había colgado? ¿Qué quería decir aquel alud de denuncias de los equipos visitantes a la federación, aquella montaña de cartas conminatorias del colegio de árbitros y tantas amenazas de sanción? Al fin y al cabo, por cuatro pitaditas de nada... Estaban pasándose un rato los de la capital! Sólo faltaba el despliegue de la fuerza pública, la cual, irritada por la inesperada resurrección de aquel personaje impertinente y atrevido, se dispuso a atraparlo.

El asunto, sin embargo, no se presentaba fácil. Según se desprendía del hecho de que las pitadas no salieran nunca del mismo lugar – a veces venían de una parte del campo, otras de la contraria – el falso árbitro era, o quería que así se creyera – del tipo de espectadores que el señor Honorat, el boticario, llamaba peripatéticos, es decir lo que seguían las incidencias del juego mientras paseaban alrededor del campo y sólo se detenían un momento para observar las jugadas cruciales, para reemprender enseguida el caminar calmado, si el caso no requería su presencia vociferante desde la cerca un rato más largo. Opuesta a esta especia nómada, estaba la sedentaria: en la parte de poniente, los comunistas ocupaban siempre un trozo de orilla que quedaba del antiguo huerto donde se había construído el campo, aunque un grupo de disidentes se fue más tarde a la parte de levante; los socialistas se apiñaban bajo un álamo blanco junto a los vestidores, mientras que a su derecha se situaba la junta de la hermandad de payeses, separada de los republicanos de izquierda por un alcantarillado que pasaba por debajo de las taquillas. Entre estos grupos y otros – como los viejecitos de la tertulia del bar de Benjamí, que se traían las sillas del café, o el grupo del estanquero, identificable por las hogueras que sus integrantes encendían los días de frío a orillas del Ebro – se desplazaban los peripatéticos entre los que habría sido pura chamba localizar al árbitro pirata, a pesar del genio estratégico de don Hermógenes.

CONTINUARÁ...

La Kale Barraka, o el terrorisme impune al País Valencià

Arriba a les meues mans un informe descoratjador sobre la indeturable per indeturada violència feixista al País Valencià.

Violència terrorista-racista-anticatalanista que patim des de fa molts anys, des d'aquells primers temps de la transició quan un, diguem-ne valencià adscrit a l'UCD, Fernando Abril Martorell, amb la inestimable col·laboració d'un Alfonso Guerra tan jacobí com ell, idearen la demagògica batalla dels símbols a una València desprevinguda que caigué en el parany.

Violència, els culpables de la qual, cap govern, ni autonòmic ni central, ha cuidat mai d'esbrinar, neutralitzar i tancar a la presó.

El resultat és el que, si teniu la paciència necessària, podreu llegir: un munt d'amenaces, bombes, agressions, atacs, pedrades, que resten en la més total impunitat.

I la policia, mirant cap una altra part, i xiulant, quan no prenent-se un cafetó o un "carajillo" amb els interfectes.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Egunkaria, tancat des de fa quasi set anys

Euskaldunon Egunkaria, un diari escrit totalment en basc, va ésser tancat el 20 de Febrer de 2003, a instàncies de l'acusació popular de l'AVT i de l'associació Dignidad y Justicia.

Avui, quasi set anys després, comença el judici sobre una denúncia de la qual tant la fiscalia com els advocats dels acusats, han demanat el lliure sobreseïment.

Aquesta postura de la fiscalia em fa sospitar que les proves contra els acusats són, per dir-ho d'una forma suau, molt febles. I mira que han tingut temps de recollir-ne. (Em venia al cap un altre verb, no exactament sinònim, però preferesc no escriure-ho, no fóra cas que...)

I si, com sembla previsible, acaben absolts els periodistes?

Recorde com es van carregar Triunfo, Gorg, Hermano Lobo, tots ells mitjans de comunicació perfectament democràtics, si bé incòmodes per al poder.

I és que un diari, una revista, no pot mai sobreviure a un tancament, sobretot si aquest s'allarga en el temps.

Bé, supose que els periodistes eixiran lliures i exculpats.

Però els lectors, qui absoldrà els lectors? qui els rescabalarà dels danys soferts?

dilluns, 14 de desembre de 2009

I avui, 14-D, la ressaca

Contemple els resultats dels referèndums d'ahir, i arribe a dues conclusions fonamentals:

Primera.- Els qui han anat a votar ho han fet molt majoritàriament pel sí.

Segona.- Hi ha hagut moltíssima gent, globalment passa del 70% de la població invitada a fer-ho, que ha considerat que la consulta no s'ho mereixia. Ni a favor ni en contra. Com diran alguns, ha guanyat clarament l'abstenció, per golejada.

També, però açò és només una suposició meua, s'hi pot veure que, allà on hi ha hagut un grup fort i organitzat, pense ara en Osona decideix, els percentatges de participació s'han incrementat, sense que això haja suposat una disminució del percentatge dels sis.

I això em dóna peu per pensar que no tota l'abstenció és clarament anti-independentista. Ni tan sols clarament partidària del manteniment del statu quo.

Allò que veig molt clar és que, en aquests moments, un referèndum legal amb la mateixa pregunta -i subratllo legal, en el sentit de decisori, amb tots els vist-i-plaus dels governs de la Generalitat, d'Espanya i àdhuc d'Europa- molt em tem que no donaria un resultat positiu. O, en cas de donar-lo, el percentatge d'abstenció, i la diferència entre els sis i els nos, aconsellaria continuar com fins ara.

Cosa que no vol dir en cap cas que, si continua la postura espanyola de menyspreu i entrebancs vers els símbols, la llengua, la cultura, si es manté la postura espanyola d'espoliació fiscal, si es continua provincialitzant (de Pro Vintia -per als vençuts) la política, el percentatge de disposats a intentar una altra alternativa no vaja creixent fins arribar al punt de no retorn.

En fi, que en aquests resultats, l'única cosa que he vist és un lleuger toc d'atenció, sense gaire perill encara.

I subratlle la paraula encara.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Le mal catalan. Una editorial de Le Monde

Sí, però no. Què volen aquesta gent? Per què precisament els rics? Que no en tenen prou encara?

Bé, aquest podria ser un resum.

Però també s'hi pot llegir que, si els països bàltics, si els països ex-iugoslaus, si Kösove inclús, per què no Flandes, Escòcia, Euskadi, Catalunya?

I també diu que això és possible sense violència. Que les fronteres ja ningú no és tan innocent com per pensar que hagen d'ésser immodificables.

Intente buscar a la premsa espanyola algun comentari, alguna informació.

Quin fracàs!

Llegirem Le Monde, doncs.

Le Monde

13 décembre 2009

Editorial

Le mal catalan

Les Catalans de plus de 16 ans résidant dans 168 communes, soit potentiellement 700 000 personnes, sont invités par un collectif d'associations à se prononcer dimanche 13 décembre en faveur de l'indépendance de leur province.

Organisée en dehors des partis et sans l'aval des pouvoirs publics, la consultation n'a aucune valeur légale. Elle témoigne malgré tout que, en quelques années, sous l'effet d'une rhétorique nationaliste attisée par les institutions régionales, l'indépendantisme a gagné du terrain en Catalogne. La configuration politique instable de la Généralité - le gouvernement régional - conforte cette revendication. Il suffirait de peu de chose pour qu'une crise éclate avec Madrid.

La Catalogne n'est pas la seule région d'Europe de l'Ouest à être travaillée par ce désir d'émancipation. Outre le Pays basque, où la violence de l'ETA nuit à l'idée d'indépendance, les Flandres - qui ont beaucoup de points communs avec la Catalogne - et l'Ecosse sont elles aussi tentées de rompre avec l'Etat central. Ces régions ont en commun de disposer de très larges compétences pour gérer leurs propres affaires. Elles sont pour la plupart prospères. Alors, pourquoi aspirent-elles à briser le cadre étatique ?

A l'évidence, l'appartenance de la Belgique, de l'Espagne et de la Grande-Bretagne à l'Union européenne (UE) n'a pas refroidi les nationalismes régionaux, au contraire. En fournissant à ces régions soumises à des forces centrifuges un cadre commun pacifié, l'Europe politique leur permet d'envisager une rupture sans violence. Modifier l'antique tracé des frontières n'est plus synonyme de conflit armé aujourd'hui. Enfin, l'UE, qui dispense depuis longtemps des fonds aux régions, n'a jamais formulé de jugement de valeur sur leurs tentations nationalistes.

L'élargissement de l'Union à des Etats issus du morcellement de l'URSS et de la Yougoslavie a donné des ailes aux nationalistes catalans et flamands. Et pour cause, ces nouveaux Etats sont parfois nettement plus petits et économiquement moins avantagés que les riches régions occidentales qui regardent le large.

" Pourquoi les Slovènes et les Lettons auraient-ils droit à un Etat, et pas nous ? ", demandent les indépendantistes de Barcelone et d'ailleurs. La reconnaissance de l'indépendance du Kosovo leur a fourni un argument supplémentaire. Ce n'est pas un hasard si l'Espagne dénie à cette région de l'ex-Yougoslavie son nouveau statut. Madrid n'est pas loin de penser qu'à jouer avec le feu...

© Le Monde

dissabte, 12 de desembre de 2009

Le Monde. Les nationalistes catalans organisent un "referendum".

Article aparegut a primera pàgina a Le Monde, en la seua edició electrònica de 13 de desembre

Les nationalistes catalans organisent un " référendum "

Un isoloir dans un temple romain, cela change des salles de classe ou des annexes de mairie. Le magnifique vestige antique, dans le centre médiéval de la cité, est l'un des neuf bureaux de vote mis à la disposition des 25 000 électeurs de Vic, conviés dimanche 13 décembre, comme les habitants de 168 autres localités de Catalogne, à un référendum pas comme les autres.

Dans le canton d'Osona, le seul où l'on vote dans toutes les communes (34), 126 bureaux sont à la disposition des 118 000 électeurs inscrits. On vote dans des locaux syndicaux et associatifs, dans des salles paroissiales et des théâtres. A Manlleu, la deuxième ville du canton, l'imam avait même proposé sa mosquée, avant de se rétracter. " Sur pression de Madrid ", assure-t-on, sans la moindre preuve, dans les cafés alentour.

Il est vrai que ces référendums locaux, organisés par des plates-formes citoyennes, ont tout pour déplaire au pouvoir central. " Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne ? " : telle est la question que pose cette consultation sans valeur juridique, mais dont tous les partis redoutent les retombées politiques.

Le oui l'emportera, nul n'en doute.

C'est le chiffre de la participation que scruteront les états-majors des partis. Pour l'intellectuel Julià de Jodar, venu à Vic pour participer à une réunion publique en faveur du " oui ", " le résultat donnera une bonne radiographie de l'état de conscience des Catalans les plus déterminés ".

Depuis jeudi, plus de 4 000 électeurs de Vic ont déjà voté par anticipation. Si cette forte participation se confirmait, dimanche soir, dans l'ensemble des villes et villages concernés, cela consacrerait la montée significative du sentiment indépendantiste observé depuis quelques années.

Pour Alfons Lopez Tena, responsable de la plate-forme Osona Decideix, qui a organisé le scrutin dans les 34 communes du canton de Vic, le succès sera au rendez-vous si la participation se situe dans une fourchette de 35 % à 50 %, la valeur de référence étant le référendum pour la Constitution européenne qui n'avait pas attiré plus de 45 % d'électeurs. Cette fois, les urnes sont ouvertes aux mineurs de 16 ans et aux étrangers extracommunautaires. Danjoma, un Ghanéen de 37 ans, installé à Vic depuis 2001, explique dans un catalan impeccable qu'il ira voter ; son " oui " sera franc et massif comme son rire quand il dit se sentir " afro-catalan ". Pour sa communauté, il parie sur l'avenir : " Si on nous permet de voter aujourd'hui, cela signifie que nous aurons le droit de vote dans une Catalogne indépendante. "

La frénésie de référendums sur l'indépendance, tous organisés et financés par des structures issues de la société civile, est née après le succès populaire d'une initiative de ce type à Arenys de Munt, un bourg de 8 000 habitants près de Barcelone, le 13 septembre.

D'autres vagues de consultations sont prévues début 2010, dont une à Gérone, et une autre peut-être à Barcelone. Une génération spontanée qui a " surpris et débordé les partis ", reconnaît Joan Ridao, de Esquerra republicana catalana (ERC), la formation catalane pourtant ouvertement séparatiste.

" Il y a eu une explosion à la base. La raison de fond est la frustration d'un peuple ", estime Alfons Lopez Tena. Chacun a ses raisons d'aller aux urnes, mais tous parlent du " manque de respect ", voire des " humiliations " dont souffrirait la Catalogne. Bien sûr, il y a le nouveau statut qui, remplaçant celui de 1979, devait élargir l'autonomie de la Generalitat, notamment sur le plan de la politique fiscale. Les Catalans l'attendent depuis 2003. Proposé par le Parlement régional, voté moyennant quelques restrictions par le Parlement de Madrid, puis ratifié par référendum par les Catalans en 2006, le texte est depuis près de quatre ans en cale sèche au Conseil constitutionnel.

S'il venait à être retoqué, ou seulement raboté dans les prochains jours, comme le laissent entendre des fuites dans la presse, il faudrait s'attendre à une radicalisation politique en Catalogne, analysent la plupart des observateurs. Dans un éditorial commun titré " La dignité de la Catalogne ", douze journaux catalans ont dénoncé, le 26 novembre, " le croissant ras-le-bol de devoir supporter le regard courroucé de ceux qui continuent à percevoir l'identité catalane comme un défaut de fabrication empêchant l'Espagne d'atteindre une impossible et rêvée uniformité ".

Pour les indépendantistes affirmés, comme Julià de Jodar, " le statut, c'est déjà du passé, il est politiquement mort ". Mais pour la majorité, son rejet ajouterait à la désaffection de la société catalane pour sa classe politique, accusée de mal défendre les intérêts d'une Catalogne spoliée par le reste de l'Espagne : de récentes coupures géantes d'électricité ou le chaos du réseau des trains régionaux ont réamorcé la thèse d'une région attardée en matière d'infrastructures alors qu'elle paie pour les autres communautés autonomes.

Le sentiment d'injustice commence à gagner les milieux catalans les plus modérés : " Peut-être que l'histoire va nous amener à demander énergiquement l'indépendance alors que ce n'était pas du tout dans notre intention de départ ", s'interroge l'écrivain Alex Susanna, gestionnaire de la fameuse Pedrera - l'immeuble la plus connu d'Antoni Gaudi - à Barcelone.

Ce que Xavier Cortacans Pujol, le jeune libraire de Vic, résume d'une formule plus abrupte : " Plus le gouvernement de Madrid nous maltraite, plus nous nous sentons indépendantistes. "

Jean-Jacques Bozonnet

© Le Monde

I és que, com ja cantava l'Ovidi Montllor: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.



I això ho acaba reconeixent fins i tot un diari francès bastant jacobinista, per cert.

Esperarem els resultats, i alguna cosa més sabrem quan tot acabe. Que saber sempre és bo, encara que no tothom ho reconega.