Aquell dia, com de costum, baixava cap a Madrid, mig endormiscat, a l'autobús 631. De sobte, una notícia a la ràdio ens desvetlla a tots: un atemptat a Atocha ha deixat una fotracada de morts i ferits. Atocha, Alcalá, les increïbles informacions se succeeixen sense aturador.
Primera pensada: "Ja han tornat a votar els fills-d'una-puta-d'Eta".
Donant de fa molts i molts anys, intente posar-me en contacte amb la Creu Roja. les línies estan col·lapsades.
Arribe a l'intercanviador, les cares llargues són legió, s'encomana la tristor.
Al metro, s'ha instal·lat el silenci, la gent escolta les ràdios, els ulls s'humitegen.
Arribat al treball, comentaris, silencis. Primers dubtes sobre l'autoria. Al cafè, tinc la gosadia de dir-li a un company, evidentment molt millor informat que no jo, que no era possible, que no era creïble que el govern no ens estigués dient la veritat, quan deia que havia estat Eta.
Contacte per fi amb Creu Roja, prenen nota i agraeixen. Si em necessiten ja em cridaran. Parle amb la dona. El meu fill Enric, voluntari de Creu Roja, ha estat cridat al Centre de Majadahonda, per ajudar en l'atenció telefònica.
Eta nega tindre res a veure. El govern continua insistint. Les notícies van emergint, a poc a poc. Aquella nit, el meu fill, esgotat, plorós, desfet, em contaria que ha escoltat una conversa de la policia la qual ja seguia la pista dels islamistes.
Entre a Internet. Le Monde, Il Corriere de la Sera, la pista islamista està consolidada. El govern ens continua mentint. L'endemà em disculparé amb el meu company. Me'n vaig a gitar-me. Demà serà un altre dia.
O no.
Hem inaugurat l'era de la mentida institucionalitzada.
Sis anys ja amb aquesta pudor a merda, amb aquesta divisió entre aquells que creuen als uns i aquells que creuen als altres, sense mai deturar-se a pensar per ells mateixos. Sis anys d'insults, i de menyspreus, i d'oblits, desqualificacions que acaben desqualificant els propis desqualificadors.
Víctimes, familiars, tots nosaltres. No ens ho mereixíem. No, no ens ho mereixem.
Primera pensada: "Ja han tornat a votar els fills-d'una-puta-d'Eta".
Donant de fa molts i molts anys, intente posar-me en contacte amb la Creu Roja. les línies estan col·lapsades.
Arribe a l'intercanviador, les cares llargues són legió, s'encomana la tristor.
Al metro, s'ha instal·lat el silenci, la gent escolta les ràdios, els ulls s'humitegen.
Arribat al treball, comentaris, silencis. Primers dubtes sobre l'autoria. Al cafè, tinc la gosadia de dir-li a un company, evidentment molt millor informat que no jo, que no era possible, que no era creïble que el govern no ens estigués dient la veritat, quan deia que havia estat Eta.
Contacte per fi amb Creu Roja, prenen nota i agraeixen. Si em necessiten ja em cridaran. Parle amb la dona. El meu fill Enric, voluntari de Creu Roja, ha estat cridat al Centre de Majadahonda, per ajudar en l'atenció telefònica.
Eta nega tindre res a veure. El govern continua insistint. Les notícies van emergint, a poc a poc. Aquella nit, el meu fill, esgotat, plorós, desfet, em contaria que ha escoltat una conversa de la policia la qual ja seguia la pista dels islamistes.
Entre a Internet. Le Monde, Il Corriere de la Sera, la pista islamista està consolidada. El govern ens continua mentint. L'endemà em disculparé amb el meu company. Me'n vaig a gitar-me. Demà serà un altre dia.
O no.
Hem inaugurat l'era de la mentida institucionalitzada.
Sis anys ja amb aquesta pudor a merda, amb aquesta divisió entre aquells que creuen als uns i aquells que creuen als altres, sense mai deturar-se a pensar per ells mateixos. Sis anys d'insults, i de menyspreus, i d'oblits, desqualificacions que acaben desqualificant els propis desqualificadors.
Víctimes, familiars, tots nosaltres. No ens ho mereixíem. No, no ens ho mereixem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada