La cultura. Francesc Pi de la Serra

Parlen avui els diaris de la dimissió de Román de la Calle, director del Muvim, i de les manifestacions en el seu favor i en contra del president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, senyor Rus.

Vilaweb
Levante
El País

Trist, tenebrós i bròfec personatge aquest, com tants i tants que ens acompanyen (i, per desgràcia, votem majoritàriament i amb tot el dret ens manen i ens manegen) en aquestes províncies que podrien haver estat país. Em ve ara a la memòria la profètica consigna dels anys de la transició: "País Valencià, serà o no serà".

Com sol passar només dimiteix aquell que no voldríem i no s'ho mereix, obligat pel seu honor, mentre que aquells que millor estarien picant pedra, continuen donant-nos increïbles (i indecents) lliçons de no sé quantes coses.

I en veient les pancartes que lligaven cultura i censura he recordat la cançó de Quico Pi de la Serra, La cultura, iconoclasta com totes les seues, ens relativitza açò que està passant. Perquè, no ens enganyem, aquestes fotos censurades, no són més que una de tantes barrabassades de les que acostumen els nostres benvolguts dirigents a fer-nos. Com em deia un conegut, "lo que jode no es que te den pol culo, es el aliento en el cogote"

LA CULTURA

Francesc Pi de la Serra

Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura caradura i amb censura,
amb futura obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura
amb pintura, arquitectura i escultura,
amb clausura, tonsura i vestidura,
amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,
candidatura i caricatura,
amb cintura i amb magistratura,
amb criatura, usura i confitura,
amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita,
generalment en manca més que en sobra,
generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto
cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,
d'altres han opinat que sovintejo
amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,
té més a veure amb gana que amb Beethoven,
si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,
sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,
els que la van desfent sense manies
perquè fa raonar i no és rentable,
els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,
que abans s'ha de menjar, jeure i pair;
després, ja en parlarem si en teniu ganes,
que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,
què és el que vull dir amb això, vosté mateix,
jo em faig la meva cuina i si li agrada,
si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana
i m'ho demanes bé, te'n donaré;
en fi, per un preu que crec raonable,
podràs mastegar un sol, la, si, do, re.