1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 2 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Aniversari. Jesús Moncada

Què hi pot passar quan una riuada sobtada coincideix amb un enterrament? I si, a més, el mort és un patró llaüter?

Una nova narració de Jesús Moncada, inclosa a "Històries de la mà esquerra" on observem la seva maestria en la transcripció dels diàlegs.


ANIVERSARI

-Avui fa un any i, tanmateix, diries que tot allò va passar ahir! -exclamà Josep Terrer, després d'empassar-se la primera glopada d'aquell suc de mig dol que servien al Cafè de la Granota, el qual havia resistit l'anàlisi dels paladars més exquisits de tres generacions de parroquians sense, però, lliurar el seu secret; uns sostenien que estava fet a base de pixats de bruixa, uns altres es decantaven per la infusió d'escarabitxes torrades, hi havia qui parlava de complicades barreges d'estalzí, brea i quitrà, i només en un punt tothom coincidia: a constatar l'absència absoluta de cafè en la composició del beuratge.

-Un any! Renoi, com passa el temps -reflexionà en veu alta Gustau, el cafeter.

-Vam tenir una abrilada galdosa! El déu que la va sacsar!

-D'abrils i de senyors, n'hi ha pocs que no siguin traïdors -digué el gran de ca Soler, que tenia la tarda tibada i sentenciosa.

-Una feta com aquella no l'havíem vista mai en aquest poble. Almenys nosaltres.

-Quina malesa!

-I encara gràcies que al personal no li va passar res.

-Fora d'allò de l'oncle Dalmau ...

-No m'hi facis pensar!

-Pobre home! -digué el cafeter en to compungit-. Qui ho havia de dir! Ho recordo com si fos ara: ell estava fent la partida de botifarra, acabava d'aplegar una bona basa amb la manilla de copes quan es va desplomar contra el tapet i bona nit i tapa't! Sense un ai! Igual que si l'haguessin fulminat. I això que jugava de parella amb el metge!

-Jo em vaig quedar esfereïdet -assegurà el Josep.

-Tu i tots! - replicà el cafeter-. Qui ho havia de pensar? Ho hauries dit, tu, que a l'oncle Dalmau l'acaçava la mort? Si tenia salut per donar i per vendre! Era més sec que un filaberquí, però ferreny.

-Material d'abans de la guerra!

-No durarem tant, nosaltres!

-Ni de bon tros!

-Pobre vell! Si no arriba a ser per la riada, que feia tres dies que impedia navegar, s'hauria mort al timó del seu llaüt.

-Era un bon patró.

-Dels millors.

-Per aquest Ebre, el coneixien fins i tot les anguiles.

-Sobretot les anguiles amb faldetes i cuixes ufanoses -aclarí Pauet Segarra, que havia navegat de peó amb el difunt.

-Sí, es veu que havia estat fi per a la cosa.

-Una fura!

-Sort que la seva dona s'ho prenia bé.

-La tenia embadalideta -assegurà Pauet-. Ara, cal dir-ho tot: ell no tornava mai de fer un viatge llarg sense una finesa per a la seva Carme; ara un mocador, ara un fermall... Sempre va viure molt regalada.

-Es veu que la pobra encara no s'ha refet del cop.

-Tu diràs!

-Una desgràcia així!

-És que el de menys va ser la mort.

-I tant!

-Diuen que si la culpa del que va passar va ser del cunyat -deixà anar el cafeter.

-Això no és veritat -s'indignà Pauet-. La gent xerra massa; es veu que sempre cal buscar un culpable. Què havia de fer el cunyat, un home de setanta anys, en aquelles circumstàncies? Si prou feina vam tenir els més joves per salvar la pell! El que no entenc és com no va haver-hi una mortalera!

-En això et dono la raó -va concedir Josep Terrer-. Jo hi era.

-Ja me la pots donar, ja! Tots sabem com és l'entrada de ca l'oncle Dalmau i podeu imaginar, els qui no hi éreu, com estava d'enfarfegada: gent asseguda, gent dreta, tres o quatre corones, la taula damunt la qual havien posat el taüt, encara destapat, amb l'oncle dintre, amb aquella mitja rialla que li havia quedat després del traspàs i que a mi em feia un no sé què a l'estómac. I és que pareix que una cosa no s'adiu amb l'altra, oi? Era, per explicar-ho d'alguna manera, com si l'oncle s'hagués pres la mort de conya o la mort s'hagués pres de conya l'oncle.

-Potser li va tocar una mort entremaliada -va insinuar Gustau, cautelosament-. Una mort joveneta, que encara no tenia el seny complit.

-Potser.

-No diria jo que no.

-Aneu a saber! El cas és que em feia mal efecte. Ja tenia ganes que tanquessin la caixa, que vingués el capellà i enllestir com més aviat millor. A més, patia pels llaüts; la nit passada se m'havia escolat entre vetllar el difunt i baixar als molls amb altres llaüters, a vigilar que la riada no fes petar les amarres de les embarcacions i se les emportés riu avall. I l'Ebre s'inflava més i més; de ca l'oncle sentíem la remor de les aigües. A mig matí van començar a tocar les campanes, i jo, que havia eixit a seure al pedrís, vora la porta, estava més neguitós que mai. M'esgarrifa sentir el toc de difunts. Vaig encendre un cigarret i va ser aleshores quan vaig començar a sentir allò, ho recordo molt bé. A la primeria, el soroll semblava una tamborinada llunyana, però, en un tres i no res, es va tornar un bram ensordidor que em gelà la sang. Em vaig llançar cap a la porta i vaig cridar a la gent de dins, que ja anava esverada: "Tireu escales amunt! De pressa! Tireu escales amunt!” Quin desgavell, nois! De primer moment, tothom va aviar-se cap dalt, però algú, em sembla que va ser un xiquet, va caure al replà i l'escala es va embussar. Sort de l'oncle Quintana, que és un home de molta serenitat i va posar una mica d'ordre; si no, no sé què hauria passat. Al primer pis cridaven les dones. A vint passes de la porta, on jo esperava, esveradet a més no poder, que l'amuntegament de personal s'esbargís una mica per tirar escales amunt, la tapa de ferro d'una claveguera va començar a ballar com la cobertora d'un tupí que bull i va saltar al cap d'un instant, impulsada per un rebuf d'aire a pressió, al qual van seguir un broll negre i pestilent i una allau de rates fastigoses. En aquell precís moment, un doll d'aigua fangosa va remuntar el baixador del moll de la mina Soledat i es va encanonar pel carreró com una mala cosa. Ja no em donava temps de pujar les escales, encara plenes de gent, així que vaig creuar el carreró amb dues camallades i em vaig enfilar a la reixa d'una finestra de la casa del davant. La bursada de l'aigua m'agafà de ple i encara no m'explico d'on vaig treure la força per resistir-la, però, a la fi, amb penes i treballs, vaig poder grimpar més amunt i sortir del corrent. Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l'oncle Dalmau, que guaitaven la riada des del balcó del segon pis: "El iaio se'n va! El iaio se'n va! Adéu-siau!” Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n'anava. L'aigua, en regolfar a l'entrada, havia tret el taüt al carrer i se l'enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de l'alcovat i començà a exclamar, desesperada: "On vas, Dalmau? Mira que pots prendre mal! Torna! Dalmau, no te'n vagis! On estaràs millor que aquí?”


* * *


-Tot allò va ser de cosco! -digué, al cap d'una estona, el cafeter.

-I tant!

-A Riba-roja, el van veure passar al migdia.

-I a Tortosa, al tardet.

-Diuen que allí va ser la rehòstia.

-Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d'allò més fina i el va esquivar.

-Vell dels collons! -exclamà Josep Terrer-. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça del navegar.

FI


* * * * * * * * * *


ANIVERSARIO

-Hoy hará un año y, sin embargo, dirías que todo pasó ayer! –dijo Josep Terrer, después de trasegar el primer trago de aquel líquido de medio luto que servían en el Cafè de la Granota, que había resistido los anàlisis de los paladares más exquisitos durante tres generaciones de parroquianos, sin, jamás, desvelar su secreto; unos sostenían que estaba hecho a base de meados de bruja, otros se inclinaban por la infusión de escarabajos asados, había quien hablaba de complicadas mezclas de hollín, brea y alquitrán, pero en un algo coincidían todos: en la absoluta ausencia de café en la composición del bebedizo.

-Un año, cojones, como pasa el tiempo! –reflexionó en alto Gustau, el cafetero.

-Bonito abril tuvimos! El Cristo que lo parió!

-De abriles y señores, pocos hay que no sean traídores –dijo el mayor de ca Soler, que tenía la tarde estirada y sentenciosa.

-Un caso como aquel no lo habíamos visto nunca en este pueblo. Al menos nosotros.

-Qué estropicio!

-Y todavía, gracias a que a la gente no le pasó nada.

-Salvo lo del tío Dalmau...

-No me lo recuerdes!

-Pobre hombre! –dijo el cafetero en tono compungido-. Quién lo iba a decir! Lo recuerdo como si lo tuviera delante: estaba jugando la partida de botifarra, acababa de ganar una buena mano con la manilla de copas cuando se desplomó contra el tapete y buenas noches y tápate! Sin un ay! Igual que si lo hubieran fulminado. Y eso que jugaba de pareja con el médico!

-Yo me quedé espantado –aseguró el Josep.

-Tú y todos! – replicó el cafetero-. ¿Quién se lo iba a imaginar? ¿Lo habrías dicho tú, que al tío Dalmau, lo perseguía la muerte? Si tenía salud para dar y vender! Estaba más flaco que un berbiquí, pero de hierro.

-Material de antes de la guerra!

-No duraremos tanto, nosotros!

-Ni de lejos!

-Pobre viejo! Si no llega a ser por la riada, que hacía tres días que impedía navegar, hubiera muerto al timón de su laúd.

-Era un buen patrono.

-De los mejores.

-Por este tramo del Ebro lo conocían hasta las anguilas.

-Sobre todo las anguilas con faldas y muslos pujantes –puntualizó Pauet Segarra que había navegado de peón con el difunto.

-Sí, parece que era fino para eso.

-Un hurón!

-Suerte que su esposa no se lo tomaba a mal.

-La tenía embobadita –aseguró Pauet-. Ahora, hay que decirlo todo: él no volvía nunca a casa de hacer un viaje largo sin un regalo para su Carme; un pañuelo, un broche... Siempre vivió muy regalada.

-Parece que la pobre todavía no se ha rehecho del golpe.

-Tú dirás!

-Una desgracia así!

-Es que lo de menos fue la muerte.

-Y tanto!

-Dicen que si la culpa de lo que le pasó fue del cuñado –dejó ir el cafetero.

-Eso no es verdad! –se indignó Pauet-. La gente larga demasiado; parece que siempre haya que buscar un culpable. ¿Qué tenía que hacer su cuñado, un hombre de setenta años, en aquellas circunstancias? Si bastante trabajo tuvimos los más jóvenes para salvar la piel! Lo que no comprendo es cómo no hubo una mortandad.

-En eso te doy toda la razón –concedió Josep Terrer-. Yo estaba allí.

-Ya me la puedes dar, ya! Todos sabemos como es la entrada de casa el tío Dalmau y podéis imaginar, los que no estabais, lo abarrotada que se encontraba: gente sentada, gente de pie, tres o cuatro coronas, la mesa sobre la que había puesto el ataud, todavía destapado, con el tío dentro, con aquella media sonrisa que le había quedado después de la muerte y que a mí me hacía un no sé qué en el estómago. Y es que parece que una cosa no pega con la otra, ¿no? Era, para explicarlo de algún modo, como si el tío se hubiese tomado la muerte de coña o la muerte se hubiese tomado de coña al tío.
-A lo mejor le tocó una muerte traviesa –insinuó Gustau cautelosamente-. Una muerte jovencita que todavía no tenía el entendimiento cumplido.

-Quizá.

-No diría yo que no.

-Vete a saber! El caso es que me daba mala espina. Ya tenía ganas de que cerrasen la caja, que viniera el cura y acabar cuanto antes mejor. Además temía por los laúdes; la noche anterior se me había pasado, enre velar al difunto y bajar a los muelles con otros lauteros, vigilar que la riada no rompiese las amarras de las embarcaciones y se las llevase río abajo. Y el Ebro se hinchaba más y más; desde casa del tío escuchábamos el rumor de las aguas. A media mañana empezaron a tocar las campanas, y yo, que había salido a sentarme en el muro, cerca de la puerta, estaba más nervioso que nunca. Me pone los pelos de punta oir el toque de difuntos. Encendí un cigarrillo y fue entonces cuando empecé a escuchar aquello, lo recuerdo muy bien. Al principio, el ruido parecía una tamborinada lejana, pero en un santiamén, se convirtió en un bramido ensordecedor que me heló la sangre. Me lancé hacia la puerta y grité a la gente de dentro, que ya iba asustada: “Echad escaleras arriba! Aprisa! Echad escaleras arriba!” Qué desbarajuste, tíos. Al principio, todos se apresuraron hacia arriba, pero alguno, creo que fue un niño, cayó al rellano y la escalera se atoró. Suerte del tío Quintana que es un hombre con mucha serenidad y puso un poco de orden; si no, no sé lo que habría pasado. En el primer piso gritaban las mujeres. A veinte pasos d ela puerte, donde yo esperaba, asustado a más no poder, que el amontonamiento del personal se disolviese un poco para poder echar escaleras arriba, la tapa de hierro de un alcantarillado empezó a bailar como la tapa de una olla que hierve y saltó, al instante, impulsada por rebufo de aire a presión, al que siguió un chorro negro y pestilente y un aluvión de asquerosas ratas. En aquel preciso momento, un chorro de agua fangosa remontó por la bajante del muelle de la mina Soledat y se encañonó por el callejón como una mala cosa. Ya no me daba tiempo de subir por las escaleras, todavía llenas de gente, así que crucé el callejón de dos zancadas y me encaramé a la reja de una ventana de la casa de enfrente. La sacudida del agua me cogió de lleno y todavía no me explico de dónde saqué fuerzas para resistirla, pero, por fin, a duras penas, pude trepar más arriba y escaparme de la corriente. Entonces oí los gritos de los nietos del tío Dalmau, que observaban la riada desde el balcón del segundo piso: “El yayo se va! El yayo se va! Adiós1” Me volví un poco y, efectivamente, el yayo se iba. El agua, al regolfar en la entrada, había sacado el ataud a la calle y se lo llevaga flotando, junto con las coronas, que seguían a la caja en aquella navegación mortuoria. La viuda, avisada por los gritos, sacó medio cuerpo por el ventanuco de la alcoba y comenzó a gritar, desesperada: “¿A dónde vas, Dalmau? Mira que te puedes lastimar! Vuelve! Dalmau, no te vayas!, ¿Dónde estarás mejor que aquí?”


* * *


-Aquello fue la hostia! –dijo al cabo de un rato, el cafetero.

-Y que lo digas!

-En Riba-roja, lo vieron pasar a mediodía.

-Y en Tortosa a la tarde.

-Dicen que allí fue la rehostia.

-Sí. Cuando todo el mundo pensaba que iba a estrellarse contra un pilar del puente, el ataud hizo una virada de lo más fina y consiguió esquivarlo.

-Viejo de los cojones!- exclamó Josep Terrer-. Se ve que ni la muerte le había podido arrebatar la traza de navegante.

FIN

1 comentari:

colombine ha dit...

ya veo que llegué al final...lo que me hace presuponer que comenzará otro relato...
Este tipo de prosa me encanta...y encima me he reido con ganas...

geacias julio