1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dissabte, 14 de juny del 2008

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XIII)

XIII

Hagués vist a Déu o no, el cert és que Galeone era un gos estrany. Amb un posat quasi humà, voltava de casa en casa, entrava als patis, als cellers, a les cuines, s’estava minuts sencers immòbil, observant la gent.

Què hi havia amagat darrere d’aquells ulls bons i melangiosos? Amb tota la probabilitat la imatge del Creador se li havia ficat a dins. Deixant-li què? Mans tremoloses oferien a l’animal trossos de pastís i cuixes de pollastre. Galeone, un cop satisfet, mirava la persona als ulls, gairebé com si li endevinés el pensament. Aleshores, la persona sortia de l’habitació, incapaç de resistir aquella mirada. A Tis, als gossos desvergonyits i rodamóns no se’ls procurava sinó bastonades i puntades de peu. Amb aquest no s’hi atrevien.

De mica en mica se sentiren atrapats dins d’una mena de conxorxa, però no tenien el coratge de parlar-ne. Amics de tota la vida es miraven als ulls, cercant, debades, una tàcita confessió, cadascú amb l’esperança de poder reconèixer un còmplice. Però, qui gosaria parlar el primer? Només en Lucioni, impertèrrit, tocava el tema sense manies:

–Oh, oh! Aquí tenim el nostre gos valent que ha vist Déu! –anunciava, descaradament, a la vista de Galeone, i reia en veu alta mentre guaitava alternativament les persones del voltant amb mirades al·lusives. La resta, la majoria de cops, es comportaven com si no l’haguessin entès. Demanaven explicacions amb distracció, sacsejaven el cap, amb aire compassiu, deien:

–Quins romanços! És ridícul! Supersticions de vella.

Callar, o pitjor, unir-se a les riallades del contramestre hauria estat comprometedor; i liquidaven l’assumpte amb una broma estúpida. Si es tractava, però, del cavaller Bernardis, la seva resposta sempre era la mateixa:

–Però, què gos de l’ermità ni què romanços! Us dic que és un animal del poble. Fa anys que volta per Tis, el veia tot el sant dia voltar per la banda del forn!


XIII

Hubiera visto a Dios o no, lo cierto es que Galeone era un perro extraño. Con un ademán casi humano, deambulaba de casa en casa, entraba a los patios, a las bodegas, a las cocinas, permanecía minutos enteros inmóvil, observando a la gente.

¿Qué había escondido detrás de de aquellos ojos buenos y melancólicos? Con toda probabilidad la imagen del Creador se le había metido a dentro. ¿Dejándole qué? Temblorosas manos ofrecían al animal trozos de pastel y muslos de pollo. Galeone, una vez satisfecho, miraba a la persona a los ojos, casi como si le adivinara el pensamiento. Entonces, la persona salía de la habitación, incapaz de resistir aquella mirada. En Tis, a los perros desvergonzados y trotamundos no se les daba sino bastonazos y patadas. Con éste no se atrevían.

Poco a poco se sintieron atrapados dentro de una especie de conspiración, pero no tenían el coraje de hablar. Amigos de toda la vida se miraban a los ojos, buscando, en vano, una tácita confesión, cada uno con la esperanza de poder reconocer a un cómplice. ¿Sin embargo, quién osaría hablar primero? Sólo Lucioni, impertérrito, tocaba el tema sin manías:

–¡Oh, oh! ¡Aquí tenemos a nuestro valiente perro que ha visto a Dios! –anunciaba, descaradamente, a la vista de Galeone, y reía en voz alta mientras vigilaba alternativamente a las personas de los alrededores con miradas alusivas. El resto, la mayoría de veces, se comportaban como si no lo hubiesen escuchado. Pedían explicaciones con descuido, sacudían a la cabeza, con aire compasivo, decían:

–¡Cuánto cuento! ¡Es ridículo! Supersticiones de vieja.

Callar, o peor, unirse a las risotadas del contramaestre habría sido comprometedor; y liquidaban el asunto con una broma estúpida. Si se trataba, sin embargo, del caballero Bernardis, su respuesta siempre era la misma:

¡Però, qué perro del ermitaño ni qué puñetas! Os digo que es un chucho del pueblo. ¡Hace años que deambula por Tis, lo veía todo el santo día merodear por los alrededores del horno!

3 comentaris:

colombine ha dit...

pues seguimos sin saber quien le pone enrealidad el cascabel al perro ...

Me ha encantodo ...ya estoy al día ...

seguimos...

colombine ha dit...

se me olvidaba , que ya me he dado cuenta que el de la foto eres tú ...

Nekane ha dit...

Tres voy hacía atrás en la historía me temo.....
BESITOS