1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dijous, 19 de juny del 2008

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XVIII)




contadores de visitas

XVIII

Al matí, quan encara era fosc, dos vailets s’endugueren el gos mort i el portaren a enterrar al camp. Defendente no gosà ordernar-los que no diguessin res: els hauria fet sospitar. Però cercà una manera perquè la cosa passés desapercebuda, sense massa xerrameca.

Qui revelà el fet? A la tarda, el forner s’adonà de seguida que, al cafè, tots el miraven, però ràpidament apartaven les mirades com per no alarmar-lo.

–Aquesta nit passada, hem disparat, eh? –féu el cavaller Bernardis d’improvís, després de les habituals salutacions–. Una bona batalla, eh, aquesta nit al forn?

–Vés a saber qui eren? –contestà Defendente sense donar-hi importància–. Volien entrar al magatzem, aquells malparits. Lladres de pega. He disparat dos trets a cegues i han tocat retirada.

–A cegues? ­–preguntà en Lucioni amb el seu to insinuant–. I per què no els has disparat al damunt, ja que hi eres?

–Amb aquella foscor! Què volies que veiés! He sentit que grataven la porta de baix i he disparat a la babalà.

–I d’aquesta manera has enviat a l’altre món una pobra bèstia que no havia fet cap mal.

–Ah, ja –féu el forner, quasi distretament–. He abatut un gos. Qui sap com havia entrat. A casa meva no tinc gossos.

Es féu un cert silenci. Tots el miraven. En Trevaglia, el de la papereria, es dirigí cap a la porta per sortir.

–Bé, doncs, bona tarda, senyors –i a continuació, recalcà intencionadament les síl·labes–. Bona tarda també a vostè, senyor Sapori!

–Mil gràcies –fou la resposta del forner i li girà l’esquena. Què pretenia dir, aquell imbècil? El culpaven, doncs, d’haver matat el gos de l’ermità, en lloc de donar-li’n les gràcies? Els havia alliberat d’un malson i ara arrufaven el nas? Què els agafava? Per una vegada, que fossin sincers!

En Bernardis, singularment inoportú, provà d’explicar-li-ho:

–Veus què passa, Defendente? Alguns diuen que hauries fet millor no matant aquella bèstia...

–I per què? Que potser ho vaig fer expressament?

–Expressament o no, t’adones, era el gos de l’ermità, diuen, i ara diuen també que era millor deixar-lo estar, que ens portarà mala sort... ja saps com són aquestes xerrameques!

–I què en sé jo, de gossos d’eremites? Déu del cel, voldrien processar-me i tot, aquests idiotes, més que idiotes? –i provà de fer una riallada.

Aleshores, parlà en Lucioni:

­–Calma, nois, calma... Qui ha dit que era el gos de l’ermita? Qui ha difós aquesta bola?

–Bah, si no ho saben ells! –féu Defendente, alçant les espatlles.

El cavaller Bernardis intervingué:

–Ho diuen els que l’han vist, aquest matí, mentre l’enterraven... Diuen que és ell, segur, amb una taqueta de pèl blanc sobre l’orella esquerra?

–I la resta, negra?

–Sí, negra –respongué un dels presents.

–Més aviat tirant a gran? Amb una cua en forma de raspall?

–Exacte.

–Us referiu al gos de l’ermità?

–Sí, al seu.

–Aleshores, guaiteu-lo allà, el vostre gos! ­–exclamà en Lucioni, assenyalant cap al carrer–. Si sembla més viu i sa que abans!

Defendente es tornà pàl·lid com una estàtua de guix. Amb el seu pas despenjat, Galeone avançava pel carrer. S’aturà un instant a mirar els home a través del finestral del cafè i, tot seguit, continuà tranquil·lament.

XVIII

Por la mañana, cuando todavía no había amanecido, dos mozos cargaron con el perro muerto y lo llevaron a enterrar al campo. Defendente no osó ordenarles que no hablaran: les habría hecho sospechar. Pero buscó el modo de que la cosa pasara desapercibida, sin demasiada palabrería.

¿Quién reveló el hecho? Por la tarde, el panadero se dio cuenta de que, en el café, todos lo miraban, aunque rápidamente apartaban las miradas como para no alarmarlo.

–¿Anoche, hubo disparos, eh? –saltó el caballero Bernardis de repente, tras los habituales saludos–. ¿Una buena batalla, eh, anoche en el horno?

–¡Vete a saber quiénes eran! –respondió Defendente sin darle más importancia–. Querían entrar al almacén, aquéllos malnacidos. Ladrones de pega. He disparado dos tiros a ciegas y han emprendido la retirada.

–¿A ciegas? ­–preguntó Lucioni con su tono insinuante–. ¿Y por qué no les has disparado al bulto, una vez a tiro?

–¡Con aquella oscuridad! ¡Qué querías que viera! He oído que forzaban la puerta de abajo y he disparado al tuntún.

–I de este modo has enviado al otro mundo a una pobre bestia que no había hecho ningún daño.

–Ah, ya –dijo el panadero, con aire distraido–. He abatido un perro. Quién sabe cómo había entrado. En mi casa no hay perros.

Se hizo un cierto silencio. Todos lo miraban. Trevaglia, el de la papelería, se dirigió a la puerta para salir.

–Bien, pues, buenas tardes, señores –y acto seguido, recalcó intencionadamente las sílabas–. ¡Buenas tardes también a usted, señor Sapori!

–Mil gracias –fue la respuesta del panadero y le volvió la espalda. ¿Qué pretendía decir, aquel imbécil? ¿Lo culpaban, pues, de haber matado al perro del ermitaño, en lugar de darle las gracias? ¿Les había liberado de una pesadilla y ahora arrugaban la nariz? ¿Qué les pasaba? ¡Por una vez, que fueran sinceros!

Bernardis, singularmente inoportuno, intentó explicárselo:

–¿Ves lo que pasa, Defendente? Algunos dicen que habrías hecho mejor no matando aquella bestia...

–¿Y por qué? ¿Piensas que lo hice expresamente?

–Expresamente o no, te das cuenta, era el perro del ermitaño, dicen, y ahora dicen también que era mejor dejarlo estar, que nos traerá mala suerte... ¡ya sabes cómo son estas supersticiones!

–¿Y qué sé yo, de perros de ermitaños? ¿Dios del cielo, hasta querrían procesarme, estos idiotas, más que idiotas? –e intentó lanzar una risotada.

Entonces, habló Lucioni:

­–Calma, chicos, calma... ¿Quién ha dicho que era el perro del ermitaño? ¿Quién ha difundido esta mentira?

–¡Bah, si no lo saben ni ellos! –dijo Defendente, alzando los hombros.

El caballero Bernardis intervino:

–Lo dicen los que lo han visto, esta mañana, mientras lo enterraban... ¿Dicen que es él, seguro, con una manchita de pelo blanco sobre la oreja izquierda?

–¿I el resto, negro?

–Sí, negro –respondió uno de los presentes.

–¿Más bien tirando a grande? ¿Con un rabo en forma de cepillo?

–Exacto.

–¿Os referís al perro del ermitaño?

–Sí, al suyo.

–¡Entonces, miradlo allí, a vuestro perro! ­–exclamó Lucioni, señalando hacia la calle–. ¡Si parece más vivo y sano que antes!

Defendente se volvió pálido como una estatua de yeso. Con su paso bamboleante, Galeone avanzaba por la calle. Se detuvo un instante a mirar los hombres a través del ventanal del café y, acto seguido, continuó tranquilamente.

4 comentaris:

colombine ha dit...

buenoooooo ...ya me pierdo ...veamos de qué va ésto ...¿están tan obsesioandos y tienen tan mala conciencia que lo ven??

Anònim ha dit...

joer julio, no me digas que los milagros existen??? verás que al final va a ser verdad lo que dice la iglesia y to eso!!!!!!

o puede que sea lo que dice lola, jeje, la mala conciencia??? o que tuviera un perro gemelo???
Por dios que alguien vaya a ver si sgue enterrao el otro!!

Nekane ha dit...

AHORA ENCONTRÉ LA PREGUNTA, TENDRÉ QUE IR DE ABJO ARRIBA.
QUIEN SERÁ EL QUE LE CUIDA???????'.
BESITOS

colombine ha dit...

yo después pensé que es otro perro ...estoy impaciente ...veamos?...