Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXII)

contadores de visitas


I amb aquest poema, Estellés acaba la sèrie oberta del bisbe boig. No sé per què, però m'ha recordat la bogeria del Quijote.

32

La dignitat episcopal, que diuen.
Ara el pensaves al seu tron, rebent
l’acatament, les audiències. No en
coneixem els designis. Li dirien

voluminoses frases en llatí.
Déu el feu boig inesperadament.
Deixaria, aleshores, la diòcesi
i tornaria al poble, a la infantesa,

a les humils paraules, a la tella
del mort i pam, les claus de Déu, Sant Pere
i Sant Joan, l’elementalitat.

Diuen: Fou excessiu el fer-lo bisbe.
A l’hora lenta del crepuscle, creixen
núvols de pols i cansament, misteris.

32

La dignidad episcopal, como dicen.
Ahora lo imaginabas en su trono, recibiendo
la pleitesía, las audiencias. No
conocemos los designios. Le dirían

voluminosas frases en latín.
Dios lo enloqueció inesperadamente.
Dejaría, entonces, la diócesis
y regresaría al pueblo, a la infancia,

A las humildes palabras, a la teja
del mort y pam, las llaves de Dios, San Pedro
y San Juan, la elementalidad.

Dicen: Fue excesivo consagrarlo obispo.
A la hora lenta del crepúsculo, crecen
nubes de polvo y cansancio, misterios.