Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (CI)

Mor el cec, l'altíssim orb, a qui tants poemes ha dedicat, tantes històries, i com no podia ser d'altra manera, ningú és capaç de tancar-li els ulls...

101

No es sap ben bé què va passar-hi. L’orb
el varen dur al cementeri, mort
i ben mort, amb les llargues mans creuades,
encara que ningú no va poder

tancar-li els ulls, per més que li posaren,
com és ben usual, duros de plom.
En retornar al poble, comentava
tot l’acompanyament les incidències

d’aquell hivern, prunyons, pèls de mamella,
coses banals o transcendents, si es vol.
I algú, en girar-se per pixar, va veure

l’orb que tornava lentament a casa,
irritat, sense dir-los bona nit,
cosa que va sentar molt mal a tots.

101

Nadie sabe de cierto qué le pasó. Al ciego
lo llevaron al cementerio, muerto
y bien muerto, con sus largas manos cruzadas,
aunque nadie jamás pudo

cerrarle los ojos, por más que le pusieran
como es tan usual, duros de plomo.
Al regresar al pueblo, comentaba
todo el acompañamiento las incidencias

de aquel invierno, sabañones, pelos de teta,
cosas banales o transcedentes, si se quiere.
Y alguien, al volverse para mear, vio

al ciego que lentamente regresaba a casa,
irritado, sin darles las buenas noches,
lo que sentó fatal a todo el mundo.