Sentir campanes o la passió de Llorenç Barber

A principis de la transició vaig passar uns anys treballant a Madrid.

Jo venia de passar quatre anys a Eivissa i puc assegurar que l'entrada en aquest món apressurat, de grans aglomeracions i de tràfic endimoniat, em va resultar un xoc del què vaig tardar en recuperar-me.

Un company del treball m'aconsellà passar-me per la casa regional de València, i així vaig conèixer un grup de gent amb qui ràpidament vaig congeniar, entre els quals la que en pocs anys acabaria sent la meua dona.

Un altre dels integrants del grup d'amics, grup que, per cert, va organitzar dues setmanes culturals del País Valencià a Madrid, fora de l'àmbit de la casa regional que ens ho va vetar, als locals de la llibreria Ambito, de Fernanda Romeu, historiadora, i component també del grup, un dels components del grup, com deia, era un jove musicòleg, Llorenç Barber, que havia publicat una tesi (o tesina, ara no recorde exactament) sobre el llenguatge de les campanes, i el refrany "Sentir campanes i no saber d'on".

Llorens Barber ens explicava que aquest refrany responia a les diferències de tocs entre un campanar i un altre, diferències locals, que feien que certs tocs puguessin ser malinterpretats, si no se sabia exactament quin campanar estava produïnt-los.

A poc a poc el grup va anar disgregant-se. La meua dona i jo tornàrem a València, d'on erem tots dos, i més tard a Lleida, i més tard a Madrid, i anàrem perdent contacte. No hi havia internet ni correus electrònics en aquella època.

Llorenç continuà amb la seua passió, les campanes i la música, i ha acabat muntant espectacles ciutadans amb concerts minimalistes de campanes de ciutats de tot el món. I quan no hi és en aquests muntatges internacionals, torna al seu poble Aielo de Malferit, on recupera forces i continua amb la seua animació cultural.

I avui, després de quasi trenta anys, tornem a coincidir en una ciutat, Saragossa, on aquesta nit, a les 21:30, donarà un concert de campanes i tambors, que la dona i jo escoltarem, tot recordant els vells temps, mentre celebrem el meu 57 aniversari.

I com que avui faig 57 anys, m'autodedique una cançó del meu estimat Ovidi Montllor, El desesperat, tercera de l'àlbum Un entre tants, la lletra de la qual és la que segueix (la cançó podeu escoltar-la punxant al vincle anterior)

EL DESESPERAT

Un xic pobre sóc.

Un xec mancaria,

solució de tot.

Un hom sense res

un ham necessita

abans que res més.

Em manca un pis.

No puc donar un pas.

Tinc que moure un plet

si vull menjar un plat.

A la "tasca" un vas

fa que em diguen: Ves!

i si vull ser gras

he de menjar gat.

Per a mi és un goig

menjar un poc de guix.

Fins i tot un pet

ja se'm torna mut.

I em troben tan groc

que em diuen el grec.

Mon pare em diu foll

en comptes de fill.

I tinc tanta fam

que em menjaré el fem.

Tot això, jo crec,

que ho apanya un crac!

No m'espere més,

agafe un trabuc

i em foto a fer el ruc

per allà on puc.

Trec, trac, truc

Traducció (com a simple curiositat, ja que és un continu joc de paraules):

EL DESESPERADO

Un chico pobre soy/un cheque faltaría/solución de todo./Un hombre sin nada/un anzuelo necesita/antes que nada más./Me falta un piso/no puedo dar un paso./Tengo que iniciar un pleito/si quiero comer un plato./En la tasca, un vaso/hace que me digan: ¡vete!/y si quiero estar gordo/tengo que comer gato./Para mí es un placer/comer un poco de yeso./Incluso un pedo/se me vuelve mudo/y me ven tan amarillo/que me llaman el greco./Mi padre me dice loco/en vez de hijo/y tengo tanta hambre/ que me comeré el estiércol./Todo esto yo creo/que lo arregla un crack/No me espero más/cojo un trabuco/y me lío a hacer el burro/por donde puedo/Trec, trac, truc.

Per cert, he trobat una poesia de Pere Quart, Tirallonga de monosíl·labs, clar orígen d'aquesta cançoneta.

Salut.