Llegit al Levante d'avui, 18 de Novembre.
De València a Praga
Sal·lus Herrero
Fa poc, una amiga txeca que estudià Erasmus a València, m´invità a Praga, on ella viu i treballa en recerca contra el càncer. Quan arribe a l´Estació Central em dóna la grata sorpresa que està estudiant valencià a les aules de la Universitat de Praga i m´invita a assistir al curs que es dóna al carrer Zeletni (Verd), a tocar de la plaça antiga famosa pel rellotge amb el símbol de la mort i els apòstols.
Al dia següent, vaig al curs de valencià. Hi assisteixen vora vuitanta alumnes amb dos torns de prop de dues hores a la setmana. El professor és de prop de Manacor. Les parets de l´aula estan decorades amb cartells de verdures (julivert, cabeça d´alls, alls tendres, nap, tomaca/tomata). Hi ha un altre pòster d´ACPV sobre les comarques valencianoparlants al món, un altre de fruites, peixos, flors, instruments orquestrals, etc. El mestre explica els possessius (meu, teu,...), fa servir els vincles i les relacions familiars; després introdueix els adjectius de qualitat, de quantitat, de proximitat, llunyania? De sobte apunta a la pissarra allò de «setze jutges d´un jutjat mengen fetge d´un penjat», tradueix al txec tot o quasi tot el que diu en valencià,...
La classe és amena i divertida, sobretot quan fa un comentari sobre la brutalitat dels jutges que mengen fetge o que a l´àmbit lingüístic catalanoparlant hi ha una decantació pel matriarcat: les dones són, en realitat, les que tallen el bacallà o l´abaejo. Una classe de dues hores, que ha d´alternar el català i el txec, ha passat volant i això té molt de mèrit...
Feia molta joia veure la gent parlar en valencià amb accent txec. El professor Bauçà, quan cal, explica els diferents accents, varietats i denominacions: el català occidental i oriental, i especifica com es diu o s´escriu a València, a Barcelona i a Mallorca qualsevol mot.
Feia molt de goig veure tant de jovent aplicar-se amb interés i entusiasme per aprendre a Praga la nostra llengua, gratis, finançat pel Govern d´Andorra i comprovar com, des de la distància, els particularismes idiotes que pretenen negar la unitat i la interelació de la llengua catalana esdevenen absurdes i perniciosos.
He vist la casa natal de Frank Kafka, el Gymnasium on cursà el batxillerat, la seua tomba al cementeri jueu, la tomba de Tico de Brahe, il·lustre i generós astrònom que descobri la supernova, i fou col·lega de Jeroni Munyós, que estudià la supernova i publicà un llibre titulat «Libro del nuevo cometa» (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel; he entrat a bars on hi ha l´ambient dels llibres de Bohumil Hrabal, més conegut pels films «Trens rigorosament vigilats» o el de «Jo que vaig servir al rei d´Anglaterra». He assistit al debat sobre la culpabilitat o la inocència de Milan Kundera, acusat de delator comunista amb proves molt febles o falses al cap de seixanta anys d´un passat molt fosc i dificil d´esclarir de la infàmia. He pujat al castell i a la catedral, he passejat per la vora del riu i per la muntanyeta de Praga que es tenyeix amb una catifa de colors...
He aprés una mica de txec. No obstant, comprovar com la nostra llengua és més estimada a Praga que a molts llocs del nostre país m´ha omplit de goig (i d´una mica de tristesa). Perquè voldria que el jovent dels nostres pobles i, sobretot, de les nostres ciutats més grans, gaudiren del plaer d´aprendre el valencià per llegir, per escriure i per viure sense complexos d´inferioritat i autoodis estúpids.
Mentre al País Valencià els polítics i massa gent renega de la llengua històrica i pròpia del seu país, assenyalant les diferències malaltisses i les confrontacions amb Catalunya, un mallorquí a Praga ensenya valencià, mallorquí i català amb la riquesa de preservar la unitat, amb la saviesa de distingir les varietats, amb la intel·ligència d´ensamblar harmònicament unitat i diversitat que sintetitzen el rostre de la vida i de la supervivència.
**********************************************************************
De València a Praga
Hace poco, una amiga checa que estudió Erasmus en València, me invitó a Praga, donde vive y trabaja en investigaciones contra el cáncer. Cuando llego a la Estación Central me proporciona la grata sorpresa de que está estudiando valenciano en las aulas de la Universidad de Praga y me invita a asistir al curso que se da en la calle Zeltni (verde), junto a la plaza antigua famosa por el reloj con el símbolo de la muerte y los apóstoles.
Al día siguiente, voy al curso de valenciano. Asisten cerca de ochenta alumnos en dos turnos de cerca de dos horas a la semana. El profesor es de cerca de Manacor. Las paredes del aula están decoradas con pósters de verduras (perejil, ajo, ajetes, nabo, tomate). Hay otro póster de ACPV sobre las comarcas valenciano parlantes en el mundo, otro de frutas, peces, flores instrumentos orquesales, etc. El maestro explica los posesivos (mío, tuyo...) usa los vínculos y las relaciones familiares; luego introduce los adjetivos de calidad, de cantidad, de proximidad, de lejanía. De repente apunta sobre la pizarra lo de "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat" (dieciséis jueces de un juzgado comen hígado de un ahorcado), traduce al checo todo o casi todo lo que dice en valenciano,...
La clase es amena y divertida, sobre todo cuando hace un comentario sobre la brutalidad de los jueces que comen hígado o sobre que al ámbito lingüístico catalanoparlante hay un cierto decantamiento por el matriarcado: las mujeres son, en realidad, las que cortan el bacalao o el abadejo. Una clase de dos horas, que ha de alternar el catalan y el checo, ha pasado volando y eso tiene mucho mérito...
Daba mucha alegría ver a la gente hablar en valenciano con acento checo. El profesor Bauçà, cuando toca, explica los diferentes acentos, variedades y denominaciones: el catalán occidental y el oriental, y especifica como se dice o se escribe en València, en Barcelona y en Mallorca cualquier palabra.
Daba mucha alegría ver tanta juventud aplicarse con interés y entusiasmo para aprender en Praga nuestra lengua, gratis, financiada por el Gobierno de Andorra y comprobar cómo, desde la distancia, los particularismos idiotas que pretenden negar la unidad y la interrelación de la lengua catalana se convierten en absurdos y perniciosos.
He visto la casa natal de Franz Kafka, el Gymnasium donde cursó el bachilleragto, su tumba en el cementerio judío, la tumba de Tyco Brahe, ilustre y generoso astrónomo que descubrió la supernova, y fue colega de Jeroni Munyós, que estudió la supernova y publicó un libro titulado "Libro del nuevo cometa" (1573) donde ataca abiertamente la creencia tradicional en la incorruptibilidad del cielo; he entrado en bares donde se palpa el ambiente de los libros de Bohumil Hrabal, más conocido por los films "Trenes rigurosamete vigilados" o el de "Yo que serí al rey de Inglaterra". He asistido al debate sobre la culpabilidad o inocencia de Milan Kundera, acusado de delator comunista con pruebas muy débiles o falsas al cabo de sesenta años de un pasado muy oscuro y dificil de salvar de la infamia. He subido al castillo y a la catedral, he paseado por la oridlla del río y por la montañita de Praga que se tiñe con una alfombra de flores...
He aprendido un poquitín de checo. No obstante, comprobar como nuestra lengua es más amada en Praga que en muchos lugares de nuestro país me llenado de gozo (y de un poco de tristeza). Porque querría que la juventud de nuestros pueblos, y sobre todo de nuestras ciudades más grandes, disfrutaran del placer de aprender el valenciano para leer, para escribir y para vivir sin complejos de inferioridad y autoodios estúpidos.
Mientras en el País Valencià los políticos y demasiada gente reniega de la lengua histórica y propia de su país, señalando las diferencias enfermizas y las confrontaciónes con Cataluña, un mallorquín en Praga enseña valenciano, mallorquín y catalán con la riqueza de preservar la unidad, con la sabiduría de distinguir las variedades, con la inteligencia de ensamblar armónicamente unidad y diversidad que sintetizan el rostro de la vida y de la supervivencia.
De València a Praga
Sal·lus Herrero
Fa poc, una amiga txeca que estudià Erasmus a València, m´invità a Praga, on ella viu i treballa en recerca contra el càncer. Quan arribe a l´Estació Central em dóna la grata sorpresa que està estudiant valencià a les aules de la Universitat de Praga i m´invita a assistir al curs que es dóna al carrer Zeletni (Verd), a tocar de la plaça antiga famosa pel rellotge amb el símbol de la mort i els apòstols.
Al dia següent, vaig al curs de valencià. Hi assisteixen vora vuitanta alumnes amb dos torns de prop de dues hores a la setmana. El professor és de prop de Manacor. Les parets de l´aula estan decorades amb cartells de verdures (julivert, cabeça d´alls, alls tendres, nap, tomaca/tomata). Hi ha un altre pòster d´ACPV sobre les comarques valencianoparlants al món, un altre de fruites, peixos, flors, instruments orquestrals, etc. El mestre explica els possessius (meu, teu,...), fa servir els vincles i les relacions familiars; després introdueix els adjectius de qualitat, de quantitat, de proximitat, llunyania? De sobte apunta a la pissarra allò de «setze jutges d´un jutjat mengen fetge d´un penjat», tradueix al txec tot o quasi tot el que diu en valencià,...
La classe és amena i divertida, sobretot quan fa un comentari sobre la brutalitat dels jutges que mengen fetge o que a l´àmbit lingüístic catalanoparlant hi ha una decantació pel matriarcat: les dones són, en realitat, les que tallen el bacallà o l´abaejo. Una classe de dues hores, que ha d´alternar el català i el txec, ha passat volant i això té molt de mèrit...
Feia molta joia veure la gent parlar en valencià amb accent txec. El professor Bauçà, quan cal, explica els diferents accents, varietats i denominacions: el català occidental i oriental, i especifica com es diu o s´escriu a València, a Barcelona i a Mallorca qualsevol mot.
Feia molt de goig veure tant de jovent aplicar-se amb interés i entusiasme per aprendre a Praga la nostra llengua, gratis, finançat pel Govern d´Andorra i comprovar com, des de la distància, els particularismes idiotes que pretenen negar la unitat i la interelació de la llengua catalana esdevenen absurdes i perniciosos.
He vist la casa natal de Frank Kafka, el Gymnasium on cursà el batxillerat, la seua tomba al cementeri jueu, la tomba de Tico de Brahe, il·lustre i generós astrònom que descobri la supernova, i fou col·lega de Jeroni Munyós, que estudià la supernova i publicà un llibre titulat «Libro del nuevo cometa» (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel; he entrat a bars on hi ha l´ambient dels llibres de Bohumil Hrabal, més conegut pels films «Trens rigorosament vigilats» o el de «Jo que vaig servir al rei d´Anglaterra». He assistit al debat sobre la culpabilitat o la inocència de Milan Kundera, acusat de delator comunista amb proves molt febles o falses al cap de seixanta anys d´un passat molt fosc i dificil d´esclarir de la infàmia. He pujat al castell i a la catedral, he passejat per la vora del riu i per la muntanyeta de Praga que es tenyeix amb una catifa de colors...
He aprés una mica de txec. No obstant, comprovar com la nostra llengua és més estimada a Praga que a molts llocs del nostre país m´ha omplit de goig (i d´una mica de tristesa). Perquè voldria que el jovent dels nostres pobles i, sobretot, de les nostres ciutats més grans, gaudiren del plaer d´aprendre el valencià per llegir, per escriure i per viure sense complexos d´inferioritat i autoodis estúpids.
Mentre al País Valencià els polítics i massa gent renega de la llengua històrica i pròpia del seu país, assenyalant les diferències malaltisses i les confrontacions amb Catalunya, un mallorquí a Praga ensenya valencià, mallorquí i català amb la riquesa de preservar la unitat, amb la saviesa de distingir les varietats, amb la intel·ligència d´ensamblar harmònicament unitat i diversitat que sintetitzen el rostre de la vida i de la supervivència.
**********************************************************************
De València a Praga
Hace poco, una amiga checa que estudió Erasmus en València, me invitó a Praga, donde vive y trabaja en investigaciones contra el cáncer. Cuando llego a la Estación Central me proporciona la grata sorpresa de que está estudiando valenciano en las aulas de la Universidad de Praga y me invita a asistir al curso que se da en la calle Zeltni (verde), junto a la plaza antigua famosa por el reloj con el símbolo de la muerte y los apóstoles.
Al día siguiente, voy al curso de valenciano. Asisten cerca de ochenta alumnos en dos turnos de cerca de dos horas a la semana. El profesor es de cerca de Manacor. Las paredes del aula están decoradas con pósters de verduras (perejil, ajo, ajetes, nabo, tomate). Hay otro póster de ACPV sobre las comarcas valenciano parlantes en el mundo, otro de frutas, peces, flores instrumentos orquesales, etc. El maestro explica los posesivos (mío, tuyo...) usa los vínculos y las relaciones familiares; luego introduce los adjetivos de calidad, de cantidad, de proximidad, de lejanía. De repente apunta sobre la pizarra lo de "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat" (dieciséis jueces de un juzgado comen hígado de un ahorcado), traduce al checo todo o casi todo lo que dice en valenciano,...
La clase es amena y divertida, sobre todo cuando hace un comentario sobre la brutalidad de los jueces que comen hígado o sobre que al ámbito lingüístico catalanoparlante hay un cierto decantamiento por el matriarcado: las mujeres son, en realidad, las que cortan el bacalao o el abadejo. Una clase de dos horas, que ha de alternar el catalan y el checo, ha pasado volando y eso tiene mucho mérito...
Daba mucha alegría ver a la gente hablar en valenciano con acento checo. El profesor Bauçà, cuando toca, explica los diferentes acentos, variedades y denominaciones: el catalán occidental y el oriental, y especifica como se dice o se escribe en València, en Barcelona y en Mallorca cualquier palabra.
Daba mucha alegría ver tanta juventud aplicarse con interés y entusiasmo para aprender en Praga nuestra lengua, gratis, financiada por el Gobierno de Andorra y comprobar cómo, desde la distancia, los particularismos idiotas que pretenden negar la unidad y la interrelación de la lengua catalana se convierten en absurdos y perniciosos.
He visto la casa natal de Franz Kafka, el Gymnasium donde cursó el bachilleragto, su tumba en el cementerio judío, la tumba de Tyco Brahe, ilustre y generoso astrónomo que descubrió la supernova, y fue colega de Jeroni Munyós, que estudió la supernova y publicó un libro titulado "Libro del nuevo cometa" (1573) donde ataca abiertamente la creencia tradicional en la incorruptibilidad del cielo; he entrado en bares donde se palpa el ambiente de los libros de Bohumil Hrabal, más conocido por los films "Trenes rigurosamete vigilados" o el de "Yo que serí al rey de Inglaterra". He asistido al debate sobre la culpabilidad o inocencia de Milan Kundera, acusado de delator comunista con pruebas muy débiles o falsas al cabo de sesenta años de un pasado muy oscuro y dificil de salvar de la infamia. He subido al castillo y a la catedral, he paseado por la oridlla del río y por la montañita de Praga que se tiñe con una alfombra de flores...
He aprendido un poquitín de checo. No obstante, comprobar como nuestra lengua es más amada en Praga que en muchos lugares de nuestro país me llenado de gozo (y de un poco de tristeza). Porque querría que la juventud de nuestros pueblos, y sobre todo de nuestras ciudades más grandes, disfrutaran del placer de aprender el valenciano para leer, para escribir y para vivir sin complejos de inferioridad y autoodios estúpidos.
Mientras en el País Valencià los políticos y demasiada gente reniega de la lengua histórica y propia de su país, señalando las diferencias enfermizas y las confrontaciónes con Cataluña, un mallorquín en Praga enseña valenciano, mallorquín y catalán con la riqueza de preservar la unidad, con la sabiduría de distinguir las variedades, con la inteligencia de ensamblar armónicamente unidad y diversidad que sintetizan el rostro de la vida y de la supervivencia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada