1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 19 de novembre de 2008

Dimecres, relats d'altri. Joc de caps (I). Jesús Moncada

Iniciaré aquí una sèrie amb contes de Jesús Moncada, del seu llibre "Històries de la mà esquerra".

Jesús Moncada és un escriptor que vaig descobrir, per casualitat i afortunadament, fa ja una pila d'anys. Pertany a un club "Grup del llibre" on trimestralment recomanen alguns llibres que pots, o no, comprar i vaig fer cas als comentaris sobre una novel·la d'aquest autor, Camí de Sirga, que ha estat traduïda a molts idiomes, entre ells l'espanyol, i que recomane absolutament.

Aquest escriptor, nascut a Mequinensa, un poble miner a la vora de l'Ebre, ofegat sota les aigües d'un pantà, situat a la comarca del Baix Cinca, i pertanyent a la franja d'Aragó que parla català, ha conservat un llenguatge amb tot de modismes de la zona, cosa que certament dificulta la traducció, així que ja em disculpareu si us sembla plana, però no ha estat gaire fàcil el fer-la.

Fet aquest incís, diré que més tard, aproximadament cada dos anys, treia una nova novel·la, que assegure que jo esperava en candeletes, fins que un d'aquells anys va fallar a la cita: s'havia mort.

A banda de les novel·les, va traure uns quants llibres amb contes, un dels quals aquest d'Històries de la mà esquerra, del qual aquest Joc de Caps n'és el primer.

Degut a la seua llargada, em permetreu que el dividesca en uns quants capítols, per no fer aquest post excessivament voluminós. Ja em disculpareu.


JOCS DE CAPS (I)


Hermes de Tamariu -dues dents sí, quatre no i les poques endolades- rentava culleretes de cafè darrera el taulell d'El Peix que fuma.

Era un divendres, al vespre.

L'establiment, dels de columnes i espills on es podien sorprendre velles imatges blavoses com vagues taques de fum, era gairebé buit. Només al fons, a la dreta de la taula del billar, davall del gran rellotge de paret que marcava les dues d'un migdia de trenta-dos anys enrera, els jugadors de manilla feien la partideta quotidiana.

Hermes pensava, rentava culleretes i pensava.

El seu cervell absorbia tot el dia amb avidesa els sucs espessos que regalimaven de l'atrafegat viure dels seus conciutadans i, a la nit, amb gargarismes de misteriós alambí, els destil·lava. Cada cop l'esperança -i molt sovint les celles- li fugien amb una flamarada i Hermes tan sols trobava, després de la bullida, aquella escorça dura de la desconfiança, la teranyina viscosa de les hipocresies, els sediments i fangs negres, apegalosos, de les paraules buides, els licors aigualits de la beneiteria, la pobra mosca distreta que ja no espeternegava ...

Tanmateix, malgrat el pessimisme de les seves conclusions, el cafeter no gosava condemnar els seus semblants.

Una quera somnàmbula li corcava l'ànima i en les nits com aquella -a fora el vent de març esgaiava l'antiga i estremida pell del poble i cargolava per les cantonades udols de llunyania i paperasses- tenia la sensació d'haver-se convertit en una horrible mòmia regallada d'arrugues, encartonada i seca.

Per fugir d'ell mateix s'embriagava buscant la clau del misteri de les petites coses. Del rellotge de pèndol que marcava una hora morta; d'aquell oval més clar que quedà a la paret el dia que va treure el retrat de boda dels pares -dempeus ell, tibat i molt seriós, creuant-li el pit la gruixuda cadena del rellotge de plata; asseguda la mare, el posat llangorós, dolç el mirar, amb un pom a les mans de flors pansides i cintetes blanques.

-Cavall de copes.

-Jo poso el rei.

-A passeig l'as! Mira que n'arribes a ser, de cap de soca, Bartomeu. Quantes vegades t'haig de dir que eixida de cavall és eixida d'animal!

-No pintareu.


* * *


Les veus el distragueren de les seves cabòries. Aixecà el cap i es mirà embadocat els jugadors que, concentrats i afanyosos -mato de set, hi torno de manilla, la basa va de copes-, seguien la partida sota la llum mortoïna de la bombeta polsosa. I va semblar-li que allò feia segles que durava, que era una còpia -dolenta i desenfocada- d'una partida eterna.

Ja deu fer ben bé trenta anys de tot allò, i tot i això li havia fet l'efecte que, al lloc dels jugadors, hi eren Francesc Ibars, Joanet del Sastre i Sebastià Peris amb la seva pipa. Sebastià, durant la guerra, va caure al front de Terol; Francesc Ibars era a França, i Joanet -Joanet sempre cantava- havia mort a la mina desfet per un cartutx de dinamita que va explotar més aviat del compte.

Tanmateix, si no fos pels caps, diries que són ells -el de l'esquerra agafava les cartes igual que Francesc Ibars; el posat d'aquell del mig era, clavat, el de Peris... El record d'aquest darrer va amargar-li la saliva.

Mentre glopejava aquelles aigües mortes li semblà que alguna cosa estranya ocorria amb els caps dels jugadors. Feia la impressió que anaven engrunant-se a poc a poc; que alguna cosa com serradures els relliscava del front, de les parpelles, igual que si una llima invisible els anés erosionant.

-Porto son endarrerida -digué el cafeter fregant-se els ulls.

De sobte un cop de vent obrí de bat a bat les portes del cafè i fullejà el calendari. Els caps dels jugadors es van desfer; un revoltim de cendra emboirà El Peix que Fuma com un confit macabre de festa d'ultratomba.

“Jo no sé per què la Xima no m'estima!
Ai, la Xima,
ai, la Xima!”


-No pot ser! -cridà Hermes.

Damunt les espatlles de l'escapçat de la dreta, el cap de Joanet cantava la seva cançó de sempre.


* * *


(continuarà)


JUEGOS DE CABEZAS (I)


Hermes de Tamariu –dos dientes sí, cuatro no y los escasos de luto- limpiaba cucharillas de café tras la barra del Pez que fuma.

Era un viernes, por la tarde.

El bar, de los de columnas y espejos donde se podían entrever viejas imágenes azulencas como vagas manchas de humo, estaba casi vacío. Sólo al fondo, a la derecha de la mesa de billar, bajo el gran reloj de pared que marcaba las dos de un mediodía de hace treinta y dos años, los jugadores de manilla jugaban la cotidiana partida.

Hermes pensaba, limpiaba cucharillas y pensaba.

Su cerebro absorbía todo el día con avidez los espesos jugos que rezumaban del atareado vivir de sus conciudadanos y, de noche, con gargarismos de un misterioso alambique, los destilaba. Cada vez la esperanza –y a menudo las cejas- se le escapaban con una llamarada y Hermes tan sólo encontraba, después del hervor, aquella costra dura de la desconfianza, la telaraña viscosa de las hipocresías, los sedimentos y lodos negros, pegajosos, de palabras vacías, los aguados licores de la estupidez, la pobre mosca distraída que ya no pataleaba...

Sin embargo, a pesar del pesimismo de sus conclusiones, el cafetero no se atrevía a condenar a sus semejantes.

Una carcoma sonàmbula le carcomía el alma y en las noches como aquella –en la calle el viento de marzo cortaba la antigua y estremecida piel del pueblo y caracoleaba por las esquinas aullidos de lejanía y papeles- tenía la sensación de haberse convertido en una horrible momia surcada de arrugas, acartonada y seca.

Para huir de sí mismo se embriagaba buscando la llave del misterio de las pequeñas cosas. Del reloj de péndulo que marcaba una hora muerta; de aquel óvalo más claro que quedó en la pared el día que sacó el retrato de boda de sus padres –de pie él, estirado y muy serio, cruzándole el pecho la gruesa cadena del reloj de plata; sentada su madre, con aire lánguido, mirar dulce, con un ramo de flores mustias y cintas blancas.

-Caballo de copas.

-Yo pongo el rey.

-¡A la mierda el as! Mira que llegas a ser burro, Bartomeu. ¡Cuantes veces te tengo que decir que salida de caballo es salida de animal!

-No pintaréis.


* * *


Las voces le distrajeron de sus cábalas. Levantó la cabeza y miró embobado a los jugadores que, concentrados y afanosos –mato de siete, vuelvo de manilla, la mano va de copas-, seguían la partida baja la luz mortecina de la bombilla polvorienta. Y se le antojó que aquello hacía siglos que duraba, que era una copia –mala y desenfocada- de una partida eterna.

Ya debe hacer sus buenos treinta años de aquello, y a pesar de ello le había parecido que, en el lugar de los jugadores, estaban Francesc Ibars, Joanet del Sastre y Sebastià Peris con su pipa. Sebastià, durante la guerra, cayó en el frente de Teruel; Francesc Ibars estaba en Francia, y Joanet –Joanet siempre cantaba- había muerto en la mina destrozado por un cartucho de dinamita que explotó antes de tiempo.

Sin embargo, si no fuera por las cabezas, dirías que son ellos –el de la izquierda cogía las cartas igual que Francesc Ibars; el aire del de enmedio era, clavado, el de Peris... El recuerdo de este último le amargó la saliva.

Mientras enjuagaba aquellas aguas muertas le pareció que alguna cosa extraña ocurría con las cabezas de los jugadores. Daba la impresión de que iban desmigajándose poco a poco; que algo como serrín les resbalaba de la frente, de los párpados, igual que si una lima invisible los fuese erosionando.

-Llevo sueño atrasado –se dijo el cafetero frotándose los ojos.

De repente un golpe de viento abrió de par en par las puertas del café y deshojó el calendario. Las cabezas de los jugadores se deshicieron; un remolino de ceniza oscureció el Pez que Fuma como confetti macabro de fiesta de ultratumba.

"Jo no sé per què la Xima no m'estima!
Ay, la Xima,
Ay, la Xima!”


-¡No es posible! –gritó Hermes.

Sobre los hombros del descabezado de la derecha, la cabeza de Joanet cantaba su canción de siempre.


* * *


(continuará)

2 comentaris:

67daniel ha dit...

Julio, amigo, me he emocionado leyendo el cuento de este escritor deconocido para mí. ¡Ese cafetero existencialista, sacándole vida a las bagatelas de su aburrida exitencia! Genial.
Muchas gracias, hermano, de veras que te agradezco el esfuerzo. ¡Qué pena que no lo publiques en la Comuna!
Pau i salut.
Daniel.

jpolinya ha dit...

Sus cuentos, como verás, son muy buenos, y los voy a ir subiendo, poco a poco, pero tienes que leer Camí de Sirga, a mí me dejó boquiabierto.

Salut