De llibres, memes i altres collonades

L'amiga Uru m'ha volgut enganxar a una d'aquestes cadenes dites (no sé si adequadament) memes. Aquesta vegada parlant de llibres.

El cas és que el que es demana és parlar de deu llibres (és curiosa la fixació que tenim amb el sistema mètric decimal) que t'hagen agradat, i cinc que t'hagen desagradat. I fer seguir la pilota a sis persones més.

El significat de la parauleta meme vé a ser l'equivalent no físic del gen (gene en anglès), o siga, la unitat d'informació autoreplicativa que es capaç de sobreviure passant d'un element a un altre, i creant un corpus que es mantinga diguem que viu.

Dubte que aquest siga el cas, però, encara que no el passaré a ninguna altra persona, vull fer honor a la confiança que Uru ha depositat en mi.

Així que comence amb els llibres que més m'estime, i vull fer una aclaració, el títol correspon a l'idioma en què el vaig llegir per primera vegada (en el cas, bastant comú en que l'haja llegit més d'un cop)

El llibre de les terres verges. Rudyard Kipling. Me'l van regalar a dotze anys, com a premi del concurs de lectura i escriptura en català que feia Lo Rat Penat a València, quan encara ningú gosava negar la identitat entre català i valencià. Inclou el llibre de la Selva, i tota una sèrie de narracions, realment delicioses

El petit príncep. Saint Exupery. Aquest també va ser un regal-premi de Lo Rat Penat. L'he llegit també en francès, en espanyol i en anglès. Possiblement siga el llibre que més cops he llegit.

La interpretación de los sueños. Sigmund Freud. Aquest me'l va regalar un amic i company de preuniversitari en pagament d'unes classes particulars de matemàtiques, física i química, que li vaig donar l'estiu del 68. Jo pujava des del meu poble al seu en la meua mobilette.

El perro que ha visto a Dios. Dino Buzzati. Me'l vaig comprar a un quiosc a Granada quan baixava en tren a Almeria, el setembre del 68 pel meu primer treball com a educador a un col·legi menor. Llibre que he deixat i "perdut" vàries vegades. Ara el tinc dins d'una edició en català de 80 contes escollits.

Rayuela. Julio Cortázar. L'any 74 vaig entrar a treballar a un banc. M'enviaren a Galícia dos mesos per fer un curs pilot. És la primera novel·la llarga que vaig llegir. Abans havia llegit novel·les més o menys curtes com Crim i Càstig, 1984, Fahrenheit, etc. Em va descobrir Cortázar. Després vaig llegir Contrapunt de Huxley, una altra teoria de la novel·la igualment impressionant.

Dune. Frank Herbert. Una saga de ciència ficció, que encara no ha acabat, ja que està sent continuada pel seu fill. Realment els tres primers llibres són una meravella. Un món complet amb múltiples lectures, ecològiques, històriques, religioses. Malgrat que les continuacions no fan el pes, sóc incapaç de no llegir-les en quan són publicades.

Camí de sirga. Jesús Moncada. Una novel·la que em va arribar per casualitat, d'un autor per mi absolutament desconegut, i que em va deixar bocabadat. Amb un protagonista principal, el poble de Mequinensa, ofegat sota un pantà, que no només va desfer el poble (encara que n'hagen fet un de nou, no és el poble de sempre) sinó la vida tradicional del poble, la mineria i la baixada pel riu Ebre del carbó en els llauts. Cada dos anys, poc més o menys l'autor treia un nou llibre, fins que un dia em vaig enterar que havia mort. Mai no li ho perdonaré.

Gràcies per la propina. Ferran Torrent. Ferran, de prop del meu poble, el tigre de Sedaví, com li agradava dir-se, de quan els seus intents, a la mili, de fer boxa, ha escrit una sèrie de novel·letes, sense gaire importància, encara que de bon llegir. Però un dia es va despenjar amb aquesta, contada en to falsament autobiogràfic, però que per mi és la seua obra principal.

Fills de la mitja nit. Salman Rushdie. La seua gran obra. Deixeu-vos estar de versicles satànics, o fúria. Fills de la mitja nit és una obra total, màgica, imprescindible, sobre la independència de l'India.

El que recorda el cos. Shauna Singh Baldwin. També sobre la independència de l'Índia, però vista des de l'òptica d'una dona sikh. Hem de recordar que els sikh van ser els grans perdedors a l'independència, quan ho havien estat tot, eren els reis (els raja). Pot una dona trencar els prejudicis, (els principals els propis) i passar a ser qui salve l'home i la família? Per mí un altre llibre imprescindible.

I dits aquests, voldria fer menció d'uns altres tan importants com aquests, com, per exemple:

Pedro Páramo y El llano en llamas, de Juan Rulfo

L'evolució de la física d'Albert Einstein i Leopold Infeld

Orígens d'Amin Maalouf, de qui també aconselle Lleó l'africà

El nom de la rosa d'Umberto Eco

Diccionario Jázaro (ejemplar masculino) de Milorad Pavic

i tants, i tants, i tants...

Llibres que no m'han agradat:

El jardí dels set crepuscles. Miquel de Palol. Amb una prosa absolutamen alambicada i increïble, és un dels llibres que més m'ha costat de llegir. Pretenciós i bufat, em fa la impressió que Miquel de Palol és una patum i res més. De totes formes, he llegit crítiques boníssimes tant en català com en espanyol. Així que no em fe gaire cas.

Caballo de Troya. J.J. Benítez. És un dels escasíssims llibres que confese no haver pogut acabar de llegir. El primer, clar. Ja no m'he atrevit mai amb els següents, i crec que ja en van vuit.

El pèndul de Foucault. Umberto Eco. Igual que El nom de la rosa em va semblar genial, vaig patir d'allò més per acabar de llegir aquest tractat d'alquímia que em semblava a Fulcanelli i les seues catedrals, o a Goethe i la seua nit de Walpurgis, però amb bastant menys gràcia.

Exhortació als cocodrils. António Lobo Antunes. L'altre gran novel·lista portugués, segons ell mateix, clar. Perpètuament envejós de Saramago, les seues experimentacions amb el llenguatge i les novel·les em deixen molt fred. Ha estat proposat també al premi Nobel, per tant, segurament sóc jo l'equivocat, o he llegit el llibre que no devia. (Però els seus articles a El País, també em semblaven avorrits i plens d'enveja)

La vida, manual d'us. Georges Perec. Si els capítols de Rayuela eren fotos que hom podia ordenar a voluntat, i per tant, obtenir diferents històries, els capítols d'aquest llibre són les peces d'un trencaclosques gegantí, que hom pot ordenar només d'una forma, però que, com en tot trencaclosques, si no hi veus prèviament el model, fins que no hi haja una suficient acumulació de peces muntades, hom no comença a entreveure la imatge (la història) que està contant-se. La vaig llegir sencera. Però quan vaig començar a saber de què anava, ja estava molt cansat, i no la vaig gaudir.