1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 26 de novembre del 2008

Dimecres, relats d'altri. Jocs de caps (i II). Jesús Moncada

Y avui la segona part d'aquest relat a l'interior d'un vell cafè boirós de fum i de nostàlgia.


JOCS DE CAPS (i II)


Hermes, horroritzat, no gosava ni moure's de darrera el taulell. Ni el cap de Joanet ni els d'aquells desconeguts que ocupaven els cossos dels altres jugadors no semblaven adonar-se de la seva presència. Van barrejar, escapçar i repartir enmig d'un gran silenci que només de tant en tant -quan feia una bona basa- estellava la veu del seu amic:


“Ai, la Xima,
ai, la Xima!”


Veient que ni se'l miraven, el cafeter es tranquil·litzà una mica i procurà pensar, trobar la clau del misteri. Al cap d'un moment, però, va donar-se per vençut; no ho entenia. Ell mateix havia tancat els ulls a Joanet el dia que va morir; havia estat un dels sis que el portaren a dintre del taüt cobert de cap a peus de romaní i de flors, camí del cementiri!

Després d'una llarga estona li semblà que la partida s'acabava.

-Potser ara em diran alguna cosa -i un calfred li pujà per l'espinada.

Els caps, però, abandonant els cossos, van desaparèixer.

De molt lluny, descolorida, arribava la cançó:


“Jo no sé per què la Xima...”


No va tenir ni temps de saber què passava quan ja quatre caps més ocupaven els colls buits...

A partir de llavors tot va ser el mateix. Quan uns caps se n'anaven després de fer la partida, en venien de nous per començar-ne una altra. Tot aquell misteriós tràfec feia pensar Hermes en la gent que treu el cap darrera els ninots de fusta -la color cridanera i malfatxats- del retratista de festes, per fer-se fotografies vestida de mariner, d'aviador, de torero amb un toro de cartró, en les quals es miren després com al mirall entelat de les il·lusions mortes mentre del record arriba un ressò trist -molt llunyà- de musiqueta de fira.

La processó de caps passava amb lentitud escatant les crostes dels silicats del temps amb un cruixir enervant que accelerava el cor del cafeter.

Quan els tocava jugar, n'hi havia que es resistien a posar-se al cos fent ganyotes de fàstic o de por i se'ls veia atabalats durant tota la partida com si no sabessin què fer-ne, d'aquells membres; altres, en canvi -molt pocs-, s'hi adaptaven de seguida com si fossin fets a mida l'un per a l'altre, i quan, acabat el joc, se separaven, sonava un petar d'arrels i els cossos s'estremien. Hi havia qui plorava abans de començar, qui llançava les cartes amb desesperació, qui s'amagava l'as dins la màniga...; el qui jugava tranquil, el qui es pensava la basa, el qui ajudava el company. Es veia l'afanyós, l'avar tancant dins el puny les pintes que guanyava, el qui guaitava amb enveja el cos de l'altre.

De sobte el cafeter ho veié clar. Obligats per una força superior, lligats a uns cossos estranys que no podien escollir abans, els caps jugaven una terrible partida perduda fatalment ja abans de seure al voltant d'aquella taula. La jugada es repetia -sempre amb les mateixes cartes brutes i desgastades- a desgrat del barrejar il·lús dels jugadors, titelles desesperats en mans d'un invisible i poderós tafur que, amb un somriure cruel, els deixava guanyar petites bases i a la definitiva es treia la manilla del barret i feia trampa.

Quatre caps se'n van anar ...

A Hermes va semblar-li que es mirava en un espill.

El seu mateix cap era allí, damunt el cos de la dreta, amb l'elegant canotier que comprà a Barcelona en el viatge de nuvis, encara que una mica decantat cap a l'esquerra. Instintivament, Hermes aixecà el braç buscant l'ala del barret per adreçar-lo i el cap que se'l mirava va esclafir una rialla. Damunt el segon cos, calcat, el mateix cap duia una fulla d'olivera als llavis i gorra de milicià.

-“Això devia ésser durant la batalla de l'Ebre” -va pensar el cafeter.

En aquell mateix moment flairà el perill...

-No! -cridà.

Però el cap ja era allí per tercera vegada. Ara fossilitzat, amb una aranya negra que li pujava per la galta esquerra.

Hermes, horroritzat, es portà la mà a la cara. Una cosa que es movia, molt tova i llefiscosa, va fugir-li entre els dits.

-Joan! Toni! On sou? -cridà, desesperat buscant els jugadors de cada nit-. Veniu a fer la partida! Per què heu marxat? No em deixeu sol!

-Hermes, ets un covard.

La veu va clavar-lo en sec a tocar d'una columna.

-Mira'm. No em giris l'esquena.

-També tu? -contestà Hermes amb un fil de veu-. Vés-te'n, no t'he cridat!

-Per què tens por?

“No pot ser veritat. Ell és mort; el mateix que en Joanet, que els altres caps -va pensar el cafeter fent un esforç per tranquil·litzar-se-. Això és un rodament de cap. Així, si t'estàs així amb els ulls ben tancats durant una bona estona, el miratge, perquè ha de ser-ho per força, es desfarà, i quan obris els ulls cada cosa serà al seu lloc habitual: els quatre de cada nit a la tauleta del fons; el rellotge aturat, la vella cafetera... I quan te'n vagis al llit...”

-... i quan te'n vagis al llit -continuà la veu per ell-, entre els llençols blancs i nets la Joaquima esperant-te igual que cada nit. I l'endemà altra vegada el dolç ensopiment de cada dia.

-Sí. I què? Ja em vaig cansar de lluitar, no va servir de res.

-... i l'aranya pujant-te per la galta...

-Aquell cap no era el meu! Vés-te'n, no et vull escoltar més.

-... cada dia més amunt.

-Calla, calla!

-Tanmateix, tens una oportunitat; encara falta un cap per jugar la partida.

-Per a què la vull, l'oportunitat? -tallà Hermes-. Ja ho has vist. Sempre ens fan trampa a la darrera basa.

-Tot i saber que és així, cal jugar i bé. Sense la mort no viuríem, vet aquí la paradoxa! Però tu, com un covard, t'has embenat els ulls per no jugar.

-Jo, covard? Es veu que ja no et recordes d'aquells temps. Si hi poguéssim tornar...

-Que em vols encolomar un verset de senyoreta romàntica, Hermes? A mi me'n parlaràs, de tot allò! Tanmateix, aquells temps, a desgrat de tot el que vam fer, no eren per quedar-s'hi, i aquests tampoc no ho seran. Cal sempre caminar. Bé, ara ja t'ho he dit tot. Aquesta partida, la jugaràs tu sol, vulgues o no, amb tu mateix. Tan sols hi falta un cap. Ara, me'n vaig. Adéu, Hermes.

-Espera't!

Quan va girar-se, però, ja el cap de Sebastià Peris -entre les dents, la pipa, partida per la bala que va matar-lo a Terol- se n'anava per l'espill.


* * *


-No teniu res a fer jugant amb nosaltres.

-El que passa és que heu anat carregats de manilles. Heu tingut molt bona carta.

-Ja t'ho deia, Bartomeu, no has d'eixir mai de cavall...

-Hermes, baixa d'aquesta cadira i vine a cobrar els cafès. Hermes, que no m'escoltes? Mira-te'l, quines manies! Ara, després de trenta anys, dóna corda al rellotge!

Fi del relat


JUEGOS DE CABEZAS (y II)


Hermes, horrorizado, no se atrevía ni a moverse de detrás de la barra. Ni la cabeza de Joanet ni las de aquellos desconocidos que ocupaban los cuerpos de los otros jugadores no parecían darse cuenta de su presencia. Barajaron, cortaron y repartieron en medio de un gran silencio que sólo de tanto en cuanto –cuando ganaba una buena baza- rompía la voz de su amigo:


“¡Ai, la Xima,
Ai, la Xima!”


Viendo que ni lo miraban, el cafetero se tranquilizó un poco y procuró pensar, encontrar la llave del misterio. Al poco, sin embargo, se dió por vencido; no lo comprendía. Él mismo había cerrado los ojos de Joanet el día que murió; ¡había sido uno de los seis que lo llevaron en su ataud cubierto completamente de romero y de flores, camino del cementerio!

Tras un largo rato li pareció que la partida se terminaba.

-A lo mejor ahora me diran algo –y un escalofrío le subió por el espinazo.

Las cabezas, sin embargo, abandonando los cuerpos, desaparecieron.

De muy lejos, descolorida, llegaba la canción:


“Jo no sé per què la Xima...”


No le dio ni tiempo de saber qué pasaba cuando ya otras cuatro cabezas ocupaban los cuellos vacíos...

A partir de entonces todo se repitió. Cuando unas cabezas se iban tras acabar la partida, nuevas cabezas llegaban para comenzar otra. Todo este tráfico misterioso le recordaba a Hermes la gente que saca su cabeza detrás de los muñecos de madera –de colores chillones y chapuceros- de los fotográfos de fiestas, para hacerse una foto vestidos de marino, de aviador, de torero con un toro de cartón, que luego contemplarán como en un espejo velado de muertas ilusiones mientras desde el recuerdo llega un eco triste de música de feria.

La procesión de cabezas pasaba con lentitud desescamando las cortezas de los silicatos del tiempo con un crujido enervante que aceleraba el corazón del cafetero.

Cuando les llegaba el turno de jugar, había las que se resistían a posarse sobre el cuerpo haciendo muecas de asco o de miedo y se las veía mareadas durante toda la partida como si no supiesen qué hacer, de aquellos miembros; otras, en cambio –muy pocas-, se adaptaban inmediatamente como si estuviesen hechas a medida una para otro, y cuando, una vez terminado el juego, se separaban, sonaba un crujir de raices y los cuerpos se estremecían. Había quien lloraba antes de empezar, quien echaba las cartas con desesperación, quien escondía un as en la manga...; quien jugaba tranquila, quien meditaba la baza, quien ayudaba al compañero. Se veía al afanoso, al avaro encerrando en el puño las pintas que ganaba, la que observaba envidiosa el cuerpo del vecino.

De repente el cafetero lo vio claro. Obligadas por una fuerza superior, atadas a unos cuerpos extraños que no podían escoger con antelación, las cabezas jugaban una terrible partida perdida fatalmente ya antes de sentarse alrededor de aquella mesa. La jugada se repetía –siempre con las mismas cartas sucias y desgastadas- a pesar del iluso barajar de los jugadores, marionetas desesperadas en manos de un invisible y poderoso tahur que, con una sonrisa cruel, les dejaba ganar pequeñas bazas y en la definitiva se sacaba una manilla del sombrero y hacía trampa.

Cuatro cabezas se fueron...

A Hermes se le antojó que se miraba en el espejo.

Su propia cabeza estaba allí, sobre el cuerpo de la derecha, con el elegante canotier que se compró en Barcelona en el viaje de novios, aunque un poco ladeado hacia la izquierda. Institivamente, Hermes alzó el brazo buscando el ala del sombrero para enderezarlo y la cabeza que lo miraba estalló en una carcajada. Sobre el segundo cuerpo, calcada, la misma cabeza tenía una hoja de olivo en los labios y gorra de miliciano.

-“Eso debía ser durante la batalla del Ebro” –pensó el cafetero.

En aquel mismo momento se olió el peligro...

-¡No! –gritó.

Pero la cabeza ya estaba allí por tercera vez. Ahora fosilizado, con una araña negra que le subía por la mejilla izquierda.

Hermes, horrorizado, se llevó la mano a la cara. Una cosa que se movía, muy blanda y grasienta, se le escapó entre los dedos.

-¡Joan! ¡Toni! ¿Dónde estáis? –gritó, desesperado buscando a los jugadores de cada noche-. ¡Venid a jugar la partida! ¿Por qué os habéis ido? ¡No me dejéis solo!
-Hermes, eres un cobarde.

La voz lo clavó en seco junto a la columna.

-Mírame. No me des la espalda.

-¿También tú? –contestó Hermes con un hilo de voz-. ¡Vete, no te he llamado!

-¿De qué tienes miedo?

“No puede ser cierto. Él está muerto; lo mismo que Joanet, que las otras cabezas –pensó el cafetero haciendo un esfuerzo para tranquilizarse-. Esto no es más que un mareo. Sí, si te estás así con los ojos bien cerrados durante un buen rato, la alucinación, porque forzosamente ha de serlo, se deshará, y cuando abras los ojos cada cosa estará en su lugar habitual: los cuatro de cada noche en la mesita del fondo; el reloj parado, la vieja cafetera... Y cuando te acuestes...”

-...Y cuando te acuestes –continuó la voz por él-, entre las sábanas blancas y limpias la Joaquima esperándote igual que cada noche. Y mañana de nuevo el dulce aburrimiento de cada día.

-Sí, ¿Y qué? Ya me cansé de luchar, no sirvió de nada.

-... Y la araña subiéndote por la mejilla...

-¡Aquella cabeza no era la mía! Vete, no te quiero escuchar más.

-...Cada día más arriba.

-¡Calla, calla!

-Sin embargo, te queda una oportunidad; todavía falta una cabeza para jugar la partida.

-¿Para qué la quiero, la oportunidad? –cortó Hermes-. Ya lo has visto. Siempre nos hacen trampa en la última jugada.

-Aunque sabemos que es así, hay que jugar y bien. Sin la muerte no viviríamos, eta es la paradoja. Pero tú, como un cobarde, te has vendado los ojos para no jugar.

-¿Yo, cobarde? Se ve que ya no te acuerdas de aquellos tiempos. Si pudiésemos regresar...

-¿Que me quieres endilgar un poemilla de señorita romàntica, Hermes? ¡A mí me dirás de todo aquello! Sin embargo, en aquella época, a pesar de todo lo que hicimos, no era para quedarse, y esta tampoco lo será. Hay que caminar siempre. Bien, ahora ya te lo he dicho todo. Esta partida la jugarás solo, lo quieras o no, contigo mismo. Sólo falta una cabeza. Ahora me voy. Adiós, Hermes.

-¡Espera!

Cuando se volvió, sin embargo, ya la cabeza de Sebastià Peris –entre sus dientes, la pipa, partida por la bala que lo mató en Teruel- se iba a través del espejo.


* * *


-No tenéis nada que hacer jugando contra nosotros.

-Lo que pasa es que habéis ido cargados de manillas. Muy buenas cartas os han tocado.

-Ya te lo decía, Bartomeu, no hay que salir nunca de caballo...

-Hermes, bájate de esa silla y ven a cobrar los cafés. Hermes, ¿que no me oyes? Míralo, ¡qué manías! Ahora, después de treinta años, ¡dando cuerda al reloj!

Fin del relato

1 comentari:

Anònim ha dit...

Que fuerte, empieza pareciendo una película de terror,..para concluir como una metáfoa sobre la vida,..la vida y la lucha que supone ganar la partida a sus cntratiempos, sin rendirse nunca,..

rendirse equivale a querer la muerte..por la muerte forma parte de la vida , es su punto final...

besos julio

muy bueno..