Le Monde
30 Novembre 2008
L'écriture maya livre ses secrets
Le peuple du Yucatan n'a pas eu son Champollion. Les rares glyphes épargnés par les conquistadors n'ont été décryptés que tout récemment. Il s'agit d'histoires de conquête, de prophéties, d'almanachs...
Le codex de Dresde est l'un des trois livres mayas ayant échappé à la fureur incendiaire de Diego de Landa, évêque du Yucatan, en 1562. Il faudra quatre siècles pour en percer l'écriture. Ces pages sont extraites de " L'Art maya et sa calligraphie " (éd. La Martinière).
Le 12 juillet 1562, Diego de Landa, évêque du Yucatan, fait allumer un grand bûcher sacrificiel. Il n'entend pas brûler des hommes, il veut brûler des livres. " Tous les livres de l'Amérique ", résume Charlotte Arnauld, du laboratoire Archéologie des Amériques (CNRS et université Paris-I). Seuls trois codex en réchappent : ils sont aujourd'hui conservés à Paris, à Madrid et à Dresde.
Mais outre la perte documentaire, l'autodafé de 1562 fait entrer l'écriture maya, utilisée depuis le Ve siècle avant notre ère, en clandestinité. Et il faudra attendre plus de quatre siècles pour qu'elle sorte de l'oubli et que les quelques milliers de textes mayas parvenus jusqu'au XXe siècle (inscriptions monumentales, textes sur céramiques, stèles, etc.) se remettent à parler.
Les dernières avancées sur le déchiffrement et l'apport des textes dans la compréhension du monde maya seront au centre de la XIIIe Conférence maya européenne, qui se tient à Paris, du 1er au 6 décembre au Musée du quai Branly. Outre le colloque scientifique, des ateliers d'épigraphie seront proposés au public afin de sensibiliser à cette discipline nouvelle, méconnue en France. Où les glyphes mayas passionnent beaucoup moins que les hiéroglyphes égyptiens ou les cunéiformes de Mésopotamie.
La raison tient peut-être à ce que le déchiffrement de la principale écriture méso-américaine n'a véritablement abouti que " tout récemment, dans la fin des années 1990 ", selon Mme Arnauld. Surtout, il ne s'est pas fondé sur l'éclair de génie d'un individu mais, au contraire, sur un long travail pluridisciplinaire, animé de débats et de controverses aussi âpres qu'hermétiques.
Les glyphes mayas n'ont pas leur Champollion. A moins que ce ne soit Diego de Landa lui-même... Car le franciscain ne fut pas seulement un allumeur de bûcher. Il fut aussi un explorateur curieux. En témoigne un ouvrage écrit en 1566 à son retour en Espagne, Relation des choses du Yucatan, dans lequel il se livre à un minutieux travail d'ethnographe. Hélas, le livre se perd et il faut attendre 1862 pour qu'un abbé français, Charles-Etienne Brasseur de Bourbourg, en retrouve une copie intègre à l'Académie royale d'art de Madrid. Avec, dessinée et établie par Landa lui-même, la correspondance entre l'alphabet latin et un " syllabaire maya ".
Bien sûr, c'eût été trop simple. " Diego de Landa a cru que le système d'écriture maya était alphabétique, ce qui s'est avéré faux, raconte le mayaniste Philippe Nondédéo.Mais, malgré cette erreur, cette ‘‘Pierre de Rosette'' qu'il a dessinée s'est ensuite avérée essentielle pour le déchiffrement. " Au XIXe siècle, alors que les hiéroglyphes égyptiens et les cunéiformes de Mésopotamie abandonnent leurs secrets, on redécouvre les textes des chroniqueurs et missionnaires espagnols. " C'est aussi à cette période qu'on comprend le système de numération et de décompte du temps. LesMayas comptent le temps à partir d'une date mythique, origine qu'ils placent en 3114 avant J.-C., dit Mme Arnauld. Cela compris, on peut commencer à dater les monuments, mais on ne comprend toujours rien aux textes... " Il faut attendre les années 1950 et 1960, pour que trois personnalités apportent des contributions décisives.
C'est d'abord un chercheur russe, Youri Knorosov qui, le premier, entrevoit le caractère dual des quelque 800 glyphes mayas - certains pouvant revêtir une valeur syllabique autant qu'une valeur logographique. C'est ensuite un amateur allemand, Heinrich Berlin, qui remarque l'existence de glyphes de nature " politique " - qu'il nommera glyphes-emblèmes - et dont chacun est associé au nom d'une cité.
C'est enfin une archéologue américaine d'origine russe, Tatiana Proskouriakoff, qui publie en 1960 une étude montrant que les textes ont un caractère historiographique. Sans pouvoir lire les textes, elle identifie des noms de rois, par exemple associés à un glyphe d'accession au trône ou de mise en captivité. Banale en apparence, l'avancée est capitale. Car le milieu du XXe siècle est traversé par un puissant courant de pensée, soutenu par des mayanistes de renom, selon lequel ces textes sur pierre n'ont aucune valeur historique. Qu'ils ne sont au mieux que des séries astronomiques absconses.
" On est aujourd'hui certains que cette vision était fausse ", dit Mme Arnauld. Que racontent donc ces textes, dont la plupart sont écrits dans trois de la vingtaine de langues mayas ? " Ce sont souvent des livres de divination, des prophéties, des règles de bonne gouvernance, des cycles lunaires qui peuvent faire penser à nos vieux almanachs ", dit M. Nondédéo.
Depuis les années 1990, lire le maya a permis de mieux comprendre l'organisation politique des Basses-Terres pendant la période classique (300 à 900 de notre ère). Celle-ci s'articule autour de deux grandes cités rivales, Tikal et Calakmul, chacune pouvant activer, en cas de nécessité, un réseau de cités alliées. Mais si le déchiffrement est aujourd'hui considéré comme acquis, les difficultés d'interprétation de certains textes demeurent considérables. " En 695, à l'issue d'une guerre entre les deux cités, le roi de Tikal dit avoir fait prisonnier son rival de Calakmul, illustre M. Nondédéo.Problème : on a retrouvé la tombe du roi de Calakmul, au milieu de sa cité... Il fallait en réalité comprendre que le roi de Tikal avait fait prisonnier le bouclier de son ennemi ! "
Site de la Conférence maya européenne : http://wayeb.org
© Le Monde
* * * * * * * * * *
L’escriptura maia lliura els seus secrets
El poble de Yucatan no ha tingut el seu Champollion. Els estranys glifs salvats pels conquistadors no han estat desencriptats fins fa molt poc. Es tracta d’històries de conquesta, de profecies, d’almanacs...
El codex de Dresde és un dels tres llibres miaes que van escapar del furor incendiari de Diego de Landa, bisbe de Yucatan, al 1562. Caldran quatre segles per penetrar la seua escriptura. Aquestes pàgines són extretes de “L’Art maia i la seua cal•ligrafia” (edicions La Martinière)
El 12 de juliol de 1562, Diego de Landa, bisbe de Yucatan, va encendre una gran foguera sacrificial. No es tractava de cremar homes, ell volia cremar llibres. “Tots els llibres d’Amèrica”, resumeix Charlotte Arnauld, del laboratori d’Arqueologia de les Amèriques (CNRS i universitat Paris.I). Només tres còdex escaparen: estan conservats avui dia a París, a Madrid i a Dresde. A més de la pèrdua documentària, l’auto de fe de 1562 va fer entrar l’escriptura maia, utilitzada des del cinquè segle abans de la nostra era, a la clandestinitat. I caldrà esperar més de quatre segles a que surti de l’oblit i que els milers de texts maies arribats al segle XX (inscripcions monumentals, texts sobre ceràmiques, esteles, etc.) tornen una altra vegada a parlar.
Els darrers avanços sobre el desxiframent i l’aportació de texts per a la comprensió del món maia seran el centre de la XIII Conferència maia europea, que tindrà lloc a París, del primer al 6 de desembre al Museu del moll Branly. A més del col•loqui científic, es posaran en marxa tallers d’epigrafia amb el fi de sensibilitzar el públic sobre aquesta nova disciplina, desconeguda a França. On els glifs maies apassionen bastant menys que els jeroglífics egipcis o els cuneïformes de Mesopotàmia.
La raó obeeix possiblement a que els desxiframent de la principal escriptura meso-americana no ha arribat a bon terme veritablement més que “molt recentment, a la fi dels anys 90”, segons Mme. Arnauld. I sobretot a que no ha estat basada en l’esclat genial d’un individu sinó al contrari, sobre un llarg treball pluridisciplinar, animat de debats i de controvèrsies tan aspres com hermètiques.
Els glifs maies no han tingut pas el seu Champolion. A no ser que aquest siga el mateix Diego de Landa... Perquè el franciscà no fou només un encenedor de fogueres. També fou un explorador encuriosit. N’és testimoniatge una obra escrita en 1566 quan va tornar a Espanya, “Relació de les coses del Iucatan”, en la que es lliura a un minuciós treball d’etnògraf. Però heus aquí que el llibre es perd i cal esperar fins a 1862 que un abat francès, Charles-Etienne Brasseur de Bourbourg, trobe una còpia íntegra a l’Acadèmia reial d’art de Madrid. Amb, dibuixat i establit pel propi Landa, la correspondència entre l’alfabet llatí i un “sil•labari maia”.
Ben cert, açò hagués estat molt senzill. “Diego de Landa cregué que el sistema d’escriptura maia era alfabètic, cosa que s’ha comprovat falsa, ens diu el maianòleg Philippe Nondédéo. Però malgrat aquest error, aquesta “Pedra de Roseta” que ell va dibuixar s’ha comprovat ràpidament essencial per al desxiframent”. Al segle XIX, al temps que els jeroglífics egipcis i els cuneïformes de Mesopotàmia lliuren els seus secrets, hom redescobreix els texts dels cronistes i missioners espanyols”. És també en aquest període que hom compren el sistema de numeració i de medició del temps. Els Maies conten el temps a partir d’una data mítica, l’origen de la qual ells situen al 3114 a.c., diu Mme. Arnauld. Un cop sabut açò, hom pot començar a datar els monuments, però sense comprendre absolutament res dels texts...” Caldrà esperar als anys 1950 i 1960, per a que tres personalitats aporten contribucions decisives.
En primer lloc un cercador rus, Youri Knorosov que, el primer, va entreveure el caràcter dual dels prop de 800 glifs maies –alguns dels quals podien revestir un valor sil•làbic al mateix temps que un valor logogràfic. Poc després un aficionat alemany, Heinrich Berlin, remarcà l’existència de glifs de naturalesa “política” –que ells nomenarà glifs-emblemes- cada un dels quals és associat al nom d’una ciutat.
Per últim una arqueòloga americana d’origen rus, Tatiana Proskouriakoff, publica al 1960 un estudi que demostra que els texts tenen un caràcter historiogràfic. Sense poder llegir els texts, ella identifica noms de reis, per exemple associats a un glif d’accès al tron o de entrada en captivitat. Banal en aparença, l’avanç és capital. Perquè els anys centrals del segle XX són travessats per un poderós corrent d’opinió, sostingut pels maianòlegs de renom, segons el qual aquests texts sobre pedra no tenen ningun valor històric. Que no són, possiblement, sinó sèries astronòmiques abstruses.
“Avui estem convençuts que aquesta visió era falsa”, diu Mme Arnauld. Què conten doncs aquests texts, la major part dels quals estan escrits en tres de la vintena de llengües maies? “A sovint són llibres d’adivinació, profecies, regles de bon govern, cicles lunars que poden recordar-nos els nostres vells almanacs•, diu M. Nondédéo.
Des dels anys 90, llegir el maia ens ha permès comprendre millor l’organització política de les Terres Baixes durant el període clàssic (300 a 900 de la nostra era). Aquesta s’articula al voltant de dos grans ciutats rivals, Tikal i Calakmul, on cadascuna podia activar, en cas de necessitat, una xarxa de ciutats aliades. Però si el desxiframent es considera completat avui, les dificultats d’interpretació d¡alguns texts continuen sent considerables. “Al 695, com a resultat d’una guerra entre les dues ciutats, el rei de Tikal diu haver fet presoner el seu rival de Calakmul, ens explica M. Nondédéo. Problema: hom ha trobat la tomba del rei de Calkmul, al mig de la seua ciutat... Calia comprendre en realitat que el rei de Tikal havia fet presoner l’escut del seu enemic!”
Site de la Conférence maya européenne : http://wayeb.org
© Le Monde
5 comentaris:
¡Excelente!
La Proskouriakoff, mi héroe, de la que se rieron todos esos arqueólogos de pajarita y champagne británicos y americanos. ¡Qué biografía tiene esta genial mujer y persona!
Pau, amigo.
Daniel
Para mí una desconocida total, pero, se necesitan ovarios para enfrentarse a toda la comunidad internacional y dar una interpretación novedosa y contraria a la opinión de los santones (les patums como decimos por aquí)
Necesitaríamos una persona así para dar el golpe de gracia al ibero que incomprensiblemente se resiste.
pues para mi también también es algo muy novedoso...Sólo he entendido y no sé si bien que es un trilogía Maya del siglo XVI novedosa..
¿qué has hecho con el diccionario que había Julio? ..!qué era fácil!..
Estos a mi no me sirven , me lo vuelven a sacar en catalán..
Buenos días amigo..Con Montaner ya no puedo seguir,..porque he perdido totalmente el hilo...
Espero que pronto pongas otra historia..y me expliques el truqui del diccionario..
besos
Lola, en mis enlaces, el traductor de pàgines funciona en ambos sentidos: catalán - castellano y castellano - catalán, y además, lo puedes utilizar para traducir todo el post, si en vez de utilizar la opción traducir texto, utilizas la de traducir página.
Lo que pasa es que este está en francés y en catalán.
En cuanto a lo de Muntaner ya lo siento que te hayas perdido. En este momento la situación es la siguiente:
Los catalanes se han hecho con el poder en Sicilia y están subiendo por Calabria en dirección a Nápoles.
Carlos de Anjou que es tío del rey de Francia, Felipe III, ha retado a Pere III a un combate cien contra cien en Burdeos que aunque todavía pertenece nominalmente al rey de Inglaterra, Eduardo, ya no es un sitio seguro, para un enemigo de los franceses.
El papa Martin IV, ha dispensado al rey de Francia del pacto de no agresión con Aragón, ha excomulgado a Pere III y está promoviendo cruzada contra Aragón, lo que provocará una invasión francesa contra Aragón que acabará en fracaso y donde morirá el rey francés.
Pere III tiene la intención a pesar de todo de acudir al torneo en Burdeos, por lo que ha dejado como almirante de su flota a Roger de Lauria quien se enfrentará con la flota marsellesa armada por Carlos de Anjou en Malta, donde la destrozará y capturará.
L'esglèsia ha mamès per sempre més tantes i tantes cultures...
Només cal anar al Vaticà per veure l'expoli sense escrúpols de més mig món per no dir sencer...
El mateix va passar amb la llengüa de l'illa de Pasqüa. Malauradament ho van cremar tot i és encara intraduïble.
Grrrrrrr
Si per l'esglèsia fos encara seríem tot analfabets
M'ha agradat molt aquest post teu i saber una mica de la cultura maia.
Moltes gràcies
Molts petons
Publica un comentari a l'entrada