De vegades veig morts

Que el cinema i, no cal dir-ho, la tele reflecteixen amb una passable fidelitat la realitat diària no crec que ningú ho pose en dubte. Darrerament he tingut l’ocasió de veure diversos capítols d’una sèrie, sembla que d’èxit allà als USA i inclús aquí a les Espanyes, on la protagonista, Melinda Gordon, ajuda a veure la llum a tot un fotimer de personatges estranys que, sota l’aparença de fantasmes, van fotent la marrana i tocant els collons als pacífics habitants del poble on les històries transcorren.

No hi he vist, però, cap capítol on (supose que per correcció política i una lícita i explicable precaució a no acabar engarjolat i entre reixes), el fantasma hi tinga la professió de jutge. I dic açò perquè es tracta d'un col·lectiu on cert percentatge de llurs components acompleix totes les condicions per ser retractat en aquestes històries possiblement no tan fictícies: són intocables (a la sèrie intangibles, cosa similar com tothom sap), es dediquen a fer la mà i tocar els collons de la pacífica ciutadania, demostren una lògica que no és d’aquest món i tenen poder per acollonir i fer la vida impossible.

Parlant de la lògica utilitzada, un exemple acabadet d’eixir del forn. Dissabte, 17 de gener, els tres diaris que acostume visitar (VilaWeb, Levante, El País), portaven la notícia de que el TSJ valencià havia suspès l’obligació de que el titular de l’assignatura EpC s’haja de coordinar amb un altre professor perquè aquest la tradueixi a l’anglès.

Però que jo sàpiga, les coses eren just a l’inrevés. I dic “eren” perquè afortunadament gràcies a la pressió popular s’ha establert una moratòria en aquest tema.

Realment l’assignatura, d’acord amb la normativa sorgida d’aquests esclarits dirigents que suportem (i que dubte molt que ens mereixem malgrat haver-los votat amb una indiscutible majoria) hi havia que donar-la en anglès. Però com que els alumnes previsiblement no acabarien d’entendre les explicacions, els escassos i pluriempleats professors d’aquesta polèmica assignatura necessitaven anar acompanyats d’un altre professor (aquest sí que teòricament capacitat per donar l’assignatura) que (des)traduís les lliçons magistrals originals, a l’idioma de l’alumne (castellà o català de valència, segons els casos).

Mentre que la primera sentència que conec sobre aquest tema semblava lògica: els xiquets no podien ser qualificats en base als seus coneixements o desconeixements d’anglès (recordem l’acudit basc: “si vamos a setas, vamos a setas, otro día, si quieres, vamos a rolex”), sinó exclusivament pels seus coneixements d’EpC, aquesta segona sentència em sembla fantasmagòrica per la seua inversió de la realitat normativa: el professor titular de l’assignatura no podrà ser ajudat per un professor d’anglès.

Però no havíem quedat que el professor titular era justament el que l’explicava en anglès?

Clar que algú em dirà, amb tota la raó del món, que això no té la més mínima importància, si, com sembla, un dels seus (dels jutges) representants més carismàtics és un senyor jutge de cognom Tirado, que se sent injustament castigat perquè li han posat una petita multa.

Melinda, per què no un capítol a Espanya? Igual aconsegueixes alguna cosa. Per poc que siga, t’ho agrairíem.