1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 7 de gener del 2009

Dimecres relats d'altri. Spiritus. Ismaïl Kadaré.

L'altre dia, al bloc llibres llegits, vaig pujar el meus comentaris a Spiritus, novel·la amb caos, revelació, vestigis, tornada a llegir després d'uns quants anys. Com acostume, deixaré aquí un capítol de la novel·la per que us en feu una pobra idea de l'humor subjacent que impregna tota la narració.

SPIRITUS. Novel·la amb caos, revelación, vestigis.

Ismail Kadaré

Capítol XI

El que temíem es va produir aviat: l’endemà al matí. Semblava que la nit s’hagués empassat el raig de llum que amb prou feines s’havia filtrat. Potser no hauríem hagut de dormir, va dir el cap en to de broma. El fil que ens pensàvem que havíem descobert s’havia barrejat amb els somnis i s’havia dissipat amb ells, com si fos un dels seus congèneres.

Si el dia abans havíem considerat que la “captura d’un esperit” o “la vigilància més enllà de la mort” tenien relació amb pràctiques d’espiritisme; això, en arribar el matí, ens semblava tan improbable, és a dir, tan estirat pels pèls, com un fulletó dolent. Les preguntes que provocava aquesta interpretación eren tan nombroses com implacables. Podia ser que els investigadors comunistes, acostumats a les investigacions més demoníaques, haguessin cregut de debò que podien treure informació dels senyals donats per un esperit durant una sessió d’espiritisme? Això no ho excloïa només la lògica policial, sinó que tota la mentalitat comunista s’oposava a hipótesis d’aquest tipus. Si la Segurimi hagués volgut instal·lar un complex de culpabilitat en el cervell de les seves víctimes, pràctica a que es dedicava el Guia malalt d’Albània, hauria recorregut a tot tipus de recursos, però en cap cas a pràctiques menyspreades, que es podien tornar en la riota de la opinió, que fins i tot eren tingudes per reprensibles: les pràctiques místiques.

D’altra banda, què era aquella “resposta de França” demanada amb tanta insistència? En aquell afer hi havia alguna cosa que no lligava. Un decalatge, una gran incomprensió entre els uns i els altres. La policia sabia alguna cosa que les víctimes ignoraven. I a la inversa, la primera suposava que les segones estaven al corrent d’una dada que a ells, els policies, se’ls havia escapat. En aquells moments sentírem multiplicada per deu la pèrdua dels tres últims fulls de l’expedient. Teníem una feble esperança que no continguessin la clau de l’enigma.

Ens dedicarem a buscar expedients de les altres víctimes. Feina inútil. Molts havien estat recuperats des de feia temps pels advocats de les famílies per buscar-hi elements per als processos interminables que havien començat després de la caiguda del comunisme, quan es va començar a jutjar-ho tot una altra vegada. Els altres, entre ells el de Shpend Guraziu, havien desaparegut sense deixar rastre.

En aquells moments, no només el nostre cap, sinó tots nosaltres pronunciàvem el nom de Shpend Guraziu amb un to particular, impregnat alhora de respecte i de por. Així que algú hi fei al•lusió, els nostres cervells es representaven de seguida aquella “nit terrible, inoblidable en què el seu esperit s’havia envescat...” Era una nit que feia un temps espantós, potser això li havia impedit de portar la resposta de França...?

Fos el que fos, al nostre cap se li acudí que tot el nostre grupet fes una visita al cementiri de la ciutat. L’actriu havia revelat que Shpend havia estat exhumat no feia gaire, però ni hi havíem donat importància; a Albània els casos d’exhumació eren més freqüents que enlloc. El nostre error, en aquell cas, havia estat que no havíem fet distincions entre l’abans i el després. El frenesí d’exhumacions s’havia produït sobretot a l’endemà de l’enderrocament de la dictadura, quan tot havia estat reconsiderat. Llavors era corrent veure persones travessant el país de nord a sud, o viceversa, transportant amb tren, taxi, o a l’esquena taüts, caixes, a vegades sacs plens d’ossos que, després d’haver desenterrat, anaven a enterrar al lloc volgut. De les “tombes dels màrtirs” s’acostumaven a treure les restes dels que en el passat havien estat proclamats herois, per tal de posar al seu lloc els adversaris polítics, que sovint s’havien matat entre ells. Semblava que tothom tingués pressa per instaurar el nou ordre sota la terra, abans i tot de fer-lo regnar a la superfície. Les campanyes electorals, la difusió de nous programes dels partits polítics, estaven sempre acompanyats per demandes d’exhumacions o d’inhumacions.

Tot i que ja havien passat molts anys, al cementiri de la ciutat encara hi havia els rastres d’aquell tràfec subterrani. Però precisamente perquè abans s’havia produït aquell desori, l’exhumació de Shpend Guraziu va ser considerada sense interès. O sigui que no era ni partidari del rei, ni frare franciscà, ni adversari del regim? I va ser desenterrat a l’època del comunisme? Bé, llavors hi devia haver hagut algun motiu banal, com el trasllat de les seves despulles fet pels parents; operacions d’aquest tipus es produïen a vegades, fins i tot en aquell temps.

Vam aconseguir de trobar un dels enterramorts que pretenia haver pres part en l’exhumació de Shpend Guraziu:

“Així que ens van convocar amb presses enmig d’una nit, vam comprendre que es tractava d’una cosa inhabitual. Era una nit de tempesta, pluvial. La tomba que havíem d’obrir estava il·luminada pels llums de dos cotxes de la Segurimi. Havíem rebut l’ordre de carregar a la caixa del camió no només els ossos sinó també tota la terra remoguda. Semblava una feina de bojos, però el cap de la Segurimi era allà; ell donava les ordres i vigilava l’operació: ‘No hauran de dir mai el que han fet aquesta nit; si no, ja saben què els espera!’ Van ser les úniques paraules que ens va adreçar abans d’entaforar-se al seu cotxe per escortar el camió. No ens hauria passat pel cap dir res sobre el que acabàvem de fer. Però no podiem impedir-nos de fer conjectures de tots tipus. Semblava que busquessin alguna cosa, però no puc dir si la van trobar o no. Més tard, per casualitat, vaig saber que havien esmicolat grapat per grapat la terra arreplegada. Alguns deien que el difunt havia mort d’un mal desconegut que els savis volien identificar a tot preu. Jo no em crec aquestes boles. De tres hores lluny ja fan pudor de muntatge de la Segurimi. Perquè aquesta explicación fos plausible ens havien donatu uns guants de cautxú. Jo crec que si van exhumar aquell cadáver va ser perquè dubtaven de la seva identitat. Devien suposar que un altre havia estat enterrat en el seu lloc.”

Les paraules de l’enterramorts van donar nova llum sobre els fets. L’actriu també havia declarat que havia tingut el pressentiment que Shpend Guraziu encara era viu. En cas que hagués estat així, l’enregistrament de la seua veu, que deien que venia de l’ultratomba, no hauria sorgit de la faula.

El mateix dia el cap ens va dir que, com que havíem posat els peus en el món del més enllà, estaria bé que féssim una petita visita al cementiri de l’antiga presó. Havia sentit explicar tot d’històries estranyes sobre el lloc.

Tal com era d’esperar, aquell cementiri encara havia estat més escodrinyat que els altres. En termes de la llei d’aleshores, la despulla d’un detingut mort durant l’acompliment de la seva pena havia de quedar-se a la presó fins que s’hagués acabagt la condemna. Només llavors es tornaven les restes a la família.

En un racó de l’esquerra es trobaven els condemnats a cadena perpètua, els que no tenien cap esperança de surtir, excepte en cas d’una amnistia general, això és el que ens explicà un dels guardians amb qui vam acabar parlant. A la dreta, els que només tenien un bocinet de pena per purgar, generalment entre dos i cinc anys. Els presos polítics, tant aquí com a l’interior de la presó, formaven un grup a part, aquí els enterraven al mig.

-Tenien llistes, com amb els vius, amb el nom i la data d’alliberament de cadascun?

-I tant! Teníem unes llistes diàries, amb totes les informacions. Durant les seves rondes el meu adjunt, que descansi en pau, me’n recordo ben bé, els adreçava alguna paraula: “Ei, Martini ja t’han sortit les primeres herbes.” O bé: “Paciència, Rrok, només et queda aquest hivern, al mes de març ja tornaràs a casa teva...”

-I al final de la condemna, els familiars venien sempre a buscar-los?

-En general sí, menys quan ja no quedava ningú de la família. A vegades s’enduien el taüt carregat en un taxi o un carretó. Els més pobres venien amb un simple sac de paper kraft, dels que es fan servir per al ciment.

-I en cas d’amnistia, ells també en sorteen beneficiats?

-Sí, sí. Com els vius. S’ha de ser just: en aquesta presó, es respectava el reglament. Avui dia poden dir el que vulguin, però, pel que respecta a mi, no tinc cap interès, ara que tinc la mort a prop, de carregar-me la conciencia de mentides. Li puc assegurar que si hi havia un lloc on les amnisties s’aplicaven estrictament, era al cementiri de la presó. Allí no hi havia circumstàncies agreujants ni atenuants. Perquè els cadàvers, voste ja ho sap...

-Hi havia noves condemnes que afectessin els reincidents?

-Reincidents als cementiris? Ui, això ja són figues d’un altre paner... Sí, és clar que sí. Com vostè pot comprendre els detinguts, sobretot els polítics, tenien lligams entre ells. Quan en una presó corrien rumors sobre la constitución d’un grup d’opositors o sobre una temptativa d’evasió col•lectiva, la nova condemna afectava tant els vius com els morts si és que havien estat implicats en els fets. Per exemple, recordo un tal Sheme Alarupi; va ser condemnat tres cops després de la seva mort. Al meu ajudant, que descansi en pau, li agradava ser el primer a dir-li-ho sobre la tomba: “Ai, Sheme, o sigui que encara no sortiràs aquesta tardor. Saps la notícia? T’han caigut deu anys més. O sigui que ni allí on ets no et pots estar tranquil?”

-En aquests casos, hi havia una notificación oficial, com per exemple una lectura de la nova condemna al peu de la tomba?

-No, no, no es feien comèdies d’aquestes. Avui dia la gent pot anar explicant el que vulgui, però aquesta presó era un establiment seriós.

-Una última pregunta. Si es descobria tard l’acció culpable d’un enemic del règim ja mort i que, com tothom, s’estava podrint al cementiri municipal, el reglament preveia que el seu cos fos exhumat per fer-li purgar aquí la pena?

-No, mai no vaig sentir parlar d’un cas semblant. Ja els ho he dit, senyors, era un establiment seriós.


SPIRITUS. Novela con caos, revelación y vestigios.

Ismail Kadaré

Capítulo XI

Lo que temíamos pronto sucedió: a la mañana siguiente. Parecía que la noche se hubiera tragado el rayo de luz que a duras penas se había filtrado. Quizá no deberíamos haber dormido, dijo el jefe en tono de chanza. El hilo que creíamos haber descubierto se había mezclado con los sueños y se había disipado con ellos, como si fueran congéneres.

Si el día anterior habíamos considerado que la “captura de un espíritu” o “la vigilancia más allá de la muerte” tenían relación con prácticas de espiritismo; al llegar la mañana nos parecía tan improbable, es decir tan traído por los pelos, como un mal folletín. Las preguntas que provocaba esta interpretación eran tan numerosas como implacables. ¿Era posible que los investigadores comunistas, avezados en las investigaciones más diabólicas, hubieran creído de veras que podían sacar información de los mensajes enviados por un espíritu durante una sesión de espiritismo? Esto no sólo quedaba excluido por la misma lógica policial, sino que toda la mentalidad comunista se oponía a hipótesis de este tipo. Si la Segurimi hubiera querido implantar un complejo de culpabilidad en el cerebro de sus víctimas, práctica a la que se dedicaba el Guía enfermo de Albania, habría recurrido a todo tipo de recursos, pero en ningún caso a prácticas menospreciadas, que podían acabar en las carcajadas de la opinión pública, y que incluso eran tachadas de reprensibles: las prácticas místicas.

Por otra parte, ¿qué era aquella “respuesta de Francia” reclamada con tanta insistencia? En aquel asunto había alguna cosa que no encajaba. Un abismo, una gran incomprensión entre unos y otros. La policía sabía algo que las víctimas ignoraban. Y a la inversa, la primera presumía que las segundas estaban al corriente de un dato que a ellos, los policías, se les había escapado. En aquellos momentos sentimos multiplicada por diez la pérdida de las tres últimas hojas del expediente. Nos quedaba una ténue esperanza de que contuviesen la clave del enigma.

Nos dedicamos a buscar expedientes de otras víctimas. Trabajo inútil. Muchos habían sido recuperados desde hacía mucho tiempo por los abogados de las familias para buscar elementos que sirvieran en los interminables procesos que se habían iniciado después de la caída del comunismo, cuando empezaron a juzgarlo todo una vez más. Los otros, entre los que estaba el de Shpend Guraziu, habían desparecido sin dejar rastro.

En aquellos momentos, no sólo nuestro jefe, sino todos nosotros pronunciábamos el nombre de Shpend Guraziu con un tono particular, impregnado a un tiempo de respeto y miedo. En cuanto alguien hacía alusión, nuestros cerebros se representaban inmediatamente aquella “noche terrible, inolvidable en que su espíritu había quedado atrapado...” Era una noche en la que hacía un tiempo espantoso, ¿quizá era esto lo que le había impedido traer la respuesta de Francia...?

De cualquier modo, a nuestro jefe se le ocurrió que todo nuestro grupo hiciese una visita al cementerio de la ciudad. La actriz había revelado que Shpend había sido exhumado no hacía mucho, pero no le habíamos dado importancia; en Albania los casos de exhumación eran más frecuentes que en cualquier otro lugar. Nuestro error, en aquel caso, había consistido en no hacer distinguir entre antes y después. El frenesí de exhumaciones se había producido sobre todo al día siguiente del derrocamiento de la dictadura, cuanto todo se había reconsiderado. En aquel tiempo era común ver gente atravesando el país de norte a sur, o viceversa, transportando en tren, taxi, o a la espalda ataúdes, cajas, a veces sacos llenos de huesos que, tras haberlos desenterrado, llevaban a enterrar al lugar deseado. De las “tumbas de los mártires” se acostumbraba a sacar los restos de los que en el pasado habían sido proclamados héroes, para poner en su lugar a los adversarios políticos, que a menudo se habían matado entre ellos. Parecía que todos tuvieran prisa para instaurar el nuevo orden bajo tierra, incluso antes de que reinase en la superficie. Las campañas electorales, la difusión de nuevos programas de los partidos políticos, iban siempre acompañadas de demandas de exhumaciones o de inhumaciones.

Aunque ya habían pasado muchos años, en el cementerio de la ciudad todavía quedaban rastros de aquél tráfico subterráneo. Pero dado que antes se había producido aquella confusión, la exhumación de Shpend Guraziu fue considerada sin ningún interés. ¿O sea que no era partidario del rey, ni fraile franciscano, ni adversario del régimen? ¿O sea que fue desenterrado en la época del comunismo? Bueno, pues entonces seguro que hubo algún motivo banal, quizá el traslado de sus restos por parte de sus parientes; operaciones de este tipo se producían, incluso en aquellos tiempos.

Conseguimos localizar a uno de los enterradores que aseguraba haber tomado parte en la exhumación de Shpend Guraziu:

“Cuando nos convocaron urgentemente en mitad de una noche, comprendimos que se trataba de una cosa inhabitual. Era una noche de tormenta, lluviosa. La tumba que teníamos que abrir estaba iluminada por los faros de dos coches de la Segurimi. Habíamos recibido la orden de cargar en la caja del camión no sólo los huesos sino también toda la tierra removida. Parecía un trabajo de locos, pero el jefe de la Segurimi estaba allí; él daba las órdenes y vigilaba la operación: ‘No podrán decir nunca lo que han hecho esta noche; si no, ¡ya saben lo que les espera!’ Fueron las únicas palabras que nos dirigió antes de meterse en su coche para escoltar al camión. Nunca se nos hubiera ocurrido decir nada sobre lo que acabábamos de realizar. Pero no podíamos evitar hacer conjeturas de todo tipo. Parecía que buscaran alguna cosa, pero no puedo asegurar si la encontraron o no. Más tarde, por casualidad, supe que habían triturado puñado por puñado la tierra recogida. Algunos comentaban que el difunto había muerto de un mal desconocido que los sabios querían identificar a cualquier precio. Yo no me creo estas trolas. De tres horas lejos ya huelen a montaje de la Segurimi. Para que esta explicación resultase plausible nos habían dado unos guantes de látex. Yo creo que si exhumaron aquel cadáver fue por que dudaban de su identidad. Debían suponer que era otro el que estaba enterrado en su lugar.

Las palabras del enterrador echaron nueva luz sobre los hechos. La actriz también había declarado que había tenido el presentimiento que Shpend Guraziu, todavía estaba vivo. En caso de que hubiera sido así, el registro de su voz, que decían que venía de ultratumba, no hubiera salido de la fábula.

Aquel mismo día el jefe nos dijo que, como ya habíamos puesto los pies en el mundo del más allá, no estaría de más que hiciéramos una pequeña visita al cementerio de la antigua cárcel. Había escuchado explicar un montón de historias extrañas sobre el lugar.

Tal como era de esperar, aquel cementerio todavía había sido más registrado que los otros. En términos de la ley de entonces, los restos de un detenido muerto durante el cumplimiento de su condena se tenían que quedar en la prisión hasta que hubiese cumplido la misma. Sólo después de esto se devolvían los restos a la familia.

En un rincón de la izquierda se encontraban los
condenados a cadena perpetua, los que no tenían ninguna esperanza de salir, salvo en caso de una amnistía general, así nos lo explicó uno de los guardias con quien acabamos hablando. A la derecha, los que sólo les quedaba un pedacito de pena por purgar, generalmente entre dos y cinco años. Los presos políticos, tanto aquí como en el interior de la cárcel, formaban grupo aparte, aquí los enterraban en medio.

-¿Había listas, como con los vivos, con el nombre y la fecha de libertad de cada uno?

-¡Por supuesto! Teníamos unas listas diarias, con todas las informaciones. Durante sus rondas mi adjunto, que en paz descanse, lo recuerdo muy bien, les dirigía alguna palabra: “Hey, Martini, ya te han salido las primeras hierbas”. O bien: “Paciencia, Rrok, sólo te queda este invierno, al mes de marzo ya volverás a tu casa…”

Y al final de su condena, ¿los familiares venían siempre a buscarlos?

-Generalmente sí, a no ser que ya no quedara nadie de la familia. A veces se llevaban el ataúd cargado en un taxi o en un carrito. Los más pobres venían con un sencillo saco de papel
kraft de los que se usan para el cemento.

-Y en caso de amnistía, ¿también ellos salían beneficiados?

-Sí, sí. Como los vivos. Hay que ser justos: en esta prisión, se respetaba el reglamento. Hoy día dirán lo que quieran, pero, por lo que a mí respeta, no tengo ningún interés, ahora que tengo la muerte cerca, de cargar mi conciencia con mentiras. Le puedo asegurar que si existía un lugar donde las amnistías se aplicaban estrictamente, era en el cementerio de la prisión. Allí no había circunstancias agravantes ni atenuantes. Porque los cadáveres, usted sabe…

-¿Había nuevas condenas que afectaran a los reincidentes?

-¿Reincidentes en los cementerios? Huy, eso ya es hilar fino… Sí, claro que sí. Como puede usted comprender los detenidos, sobre todo los políticos, se relacionaban entre ellos. Cuando en una cárcel corrían rumores sobre la formación de un grupo de opositores o sobre una tentativa de evasión colectiva, la nueva condena afectaba tanto a los vivos como a los muertos si es que habían estado implicados en los hechos. Por ejemplo, recuerdo a un tal Sheme Alarupi; fue condenado tres veces tras su muerte. A mi ayudante, que en paz descanse, le gustaba ser el primero en contárselo sobre su tumba: “Ay, Sheme, o sea que todavía no saldrás este otoño. ¿Te has enterado? Te han caído diez años más. ¿Qué pasa que ni ahí donde estás puedes quedarte tranquilo?

-En estos casos, ¿había una notificación oficial, como por ejemplo una lectura de la nueva condena a pie de tumba?

-No, no, no se hacían comedias de este tipo. Hoy día la gente puede ir explicando lo que le venga en gana, pero esta cárcel era una institución seria.

Una última pregunta. Si más tarde se descubría la acción culpable de un enemigo del régimen ya muerto y que, como el resto de la gente, se estaba pudriendo en el cementerio municipal, ¿el reglamento preveía que su cuerpo fuera exhumado para hacerle purgar la pena aquí?

-No, nunca oí hablar de un caso así. Ya se lo he dicho, señores, esto era una institución seria.