1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 14 de gener del 2009

Dimecres relats d'altri. Les senyoretes de Lourdes. Pep Coll

Fa uns dies vaig deixar al bloc Llibres llegits els meus comentaris sobre la novel·la de Pep Coll "Les Senyoretes de Lourdes"

En aquesta novel·la, Bernadeto Soubirous, la pastoreta de Lourdes, morta ja fa anys, li conta a una professora universitària de Barcelona la seua vida a Lourdes primer i al convent de Nevers més tard, les escases aparicions, i la ràpida transformació de la gent del poble, des de la incredulitat al fanatisme.

Com de costum us deixe un fragment, el capítol IV, on Bernadeto ens parla de la primera aparició un dijous de Carnaval de 1858

LES SENYORETES DE LOURDES

PEP COLL

CAPÍTOL IV

La segona vegada que vaig anar a la tuta de Massabielha feia tot just un mes que havia complert catorze anys i aquell dia d'hivern havia baixat vora el riu a recollir llenya per escalfar-nos. Feia cosa de tres setmanes que havia tornat de Bartrès i totes les il·lusions que m'havia fet des d'allà dalt, com eren viure amb la família i anar cada matí a doctrina amb les monges de l'hospici, es van esfumar la primera nit que em vaig quedar a dormir al Cachot. La situació de casa era desesperant. El pare, que últimament treballava de mosso a les cavallerisses de cal Ganço, s'havia quedat sense feina perquè a l'hivern els senyors de la ciutat no viatgen i els balnearis de més amunt de Lourdes estaven tancats. La ballàvem tan magra que hi havia dies que la mare només disposava d'aigua clara per fer el dinar, ni un grapat de farina, ni un mos de pa sec, ni un maleït os per fer bullir l'olla. l jo no hi podia fer re. El petit Justin quan no es menjava els mocs plorava de gana, i Jean-Marie pidolava almoina sense vergonya als comptats forasters que arribaven amb la diligència. Afiguri's, senyoreta, que una tarda es va presentar a casa amb un ocell mig mossegat que havia pres de les urpes d'un gat. Ma germana Toinette, dos anys més petita que jo, no em feia cas ni em volia creure, perquè durant els mesos que jo havia estat fora m'havia pres el lloc de germana gran. L'escola on anava als matins a aprendre el catecisme no era cap bàlsam per a les meues penes, al contrari. Les monges em tractaven d'ignorant perquè no sabia parlar francès i les companyes, totes més petites que jo, estaven fetes unes dones i no em volien a la seua colla. I encara que m'hi haguessin volgut, ni ganes, que només sabien parlar de coses lletges.

Oi senyoreta que un tros de carbó es torna encara més negre quan el treus de la cendra i el poses damunt la farina? De manera semblant les tristors que una arrossega es fan més negres quan la gent que t’envolta riu i està de festa. Lourdes es preparava per celebrar el Carnestoltes. Carnabal ey arribat! boutelho, boutelho, Carnabal ey arribat! boutelho, goyat!, baladrejava el jovent pels carrers. Mentrestant, el pare amenaçava: “Enguany la farem grossa, juro per Déu que la farem grossa, encara que no hi hagi ni una moneda de sou a casa.” I jo imaginava qui sap quina bestiesa volia fer. També les amigues com Baloum i les companyes de catecisme, totes anunciaven que la farien molt grossa. I després, ves per on, va resultar que l'única que de debò va fer-la grossa el primer dia d'aquell Carnaval del 1858, vaig ser jo.

El Dijous Gras al matí, quan em vaig llevar vaig notar que em rodava una mica el cap. Després em trobava millor i, com cada matí, vaig poder anar a les monges amb ma germana, però millor que no hi hagués anat perquè sor Anastasie em va renyar dient que a aquest pas no podria fer la primera comunió, que Jesús no volia visitar el cos de les xiquetes ruques com jo. Vaig tornar al Cachot amb aquest nou disgust, per a mi més feixuc que els altres, ja que m'havia fet la il·lusió que el dia que Jesús entrés dintre meu, tot se solucionaria. El pare ens va rebre malhumorat, tot rondinant que tantes dones per casa i ni una estaca de llenya per encendre el foc. A l'acte la mare va manar a Toinette que anés pels camps de fora vila a buscar un feix de llenya. Vaig dir: jo també hi vull anar. La mare va dir que jo de cap manera, que pels camps feia un fred que pelava i havia tossit tota la nit i tenia febre. Vaig replicar que ja em trobava millor i que a Bartrès bé que hi havia d'anar, pels camps darrere les ovelles i dies pitjors que aquell. “Que hi vagi”, va decidir el pare. “Una de sola quina llenya vols que porti.” I la mare, “d'acord vés-hi però tapa't bé i si es gira mal temps, pitant cap a casa”. Llavors va arribar una veïna amiga nostra i companya de catecisme amb el seu germanet al feix. Es deia Jeanne però totes li dèiem Baloum. Tenia tretze anys tot i que en feia dos com jo. Imagini-se-la grassa, xerraire, bona cosa barrim-barram. Quan va sentir que anàvem a buscar la llenya, va dir que ella també vindria, que coneixia un lloc on n’hi havia un munt, però no sabia on deixar la criatura. “Deixa'l aquí”, es va oferir la mare, “que jo no em mouré de casa.” Em vaig posar els socs als peus, el caputxó de llana al cap i una corda d'espart a la cintura per lligar la trossa.

Un cop al carrer, Baloum ens va dir que a casa seua de llenya ja en tenien, que ella lo que volia era arreplegar ossos per després vendre'ls a cal drapaire Barrau, i per això va passar per casa seua a recollir una panera. Vam sortir de Lourdes per la porta de Baous, que tancava la ciutat per la banda de ponent, i després vam continuar camí avall fins al Gave. Per la canal del riu bufava un airet glaçat, procedent de les muntanyes dels Pirineus, on l'hivern continuava més viu que mai. Agenollada vora l'aigua, la vella Pigouno, que rentava una tripa de porc, ens va preguntar: “On aneu, xiquetes? Quina en porteu de cap tan decidides?” Vaig respondre que anàvem a buscar llenya i ella em va dir que per això no ens calia anar gaire lluny, que a l'altra banda de riu pels prats del senyor Lafitte havien tallat bigues i hi havien deixat un bon escampall de branques i de trossos d'escorça. “Si no els agafeu allí es podriran”, va insistir. Bé que deuen tenir amo, vaig respondre jo, temorosa que em pogués passar com al pare, que feia poc l'havien acusat de lladre per haver recollit un tauló abandonat al mig del carrer. I vaig córrer cap a les meues companyes, que mentre jo m'havia entretingut enraonant amb la vella, havien travessat el pont vell i s'allunyaven amb passes de gegant pel camí del bosc. Baloum anava al davant com si tingués molt clar el lloc on anàvem; ma germana arrossegant els socs als seus talons com el gos darrere el pastor i jo unes passes enrere tossint i esbufegant com una ovella tacada de la freixura.

A un tret de pedra del riu, vam deixar el camí que continuava planant cap al bosc i ens vam esquitllar a la dreta per la palanca damunt del canal que alimentava la serradora i el molí de Savy. Passat el molí, vam seguir el canal de desguàs que anava baixant cap al Gave entre la muntanya i els prats. El canal desaiguava per fi al Gave, tot dibuixant amb el gran braç del riu la figura d'una forca, de manera que nosaltres tot d’una ens vam trobar sense sortida cap endavant. A l’altra banda del canal s’aixecava una penya grisa i obaga que es convertia en balma cap a la part de baix. Era la tuta de Massabielha, el corral de porcs que havia vist de petita i també, segons l’àvia Claire, el refugi misteriós de les blanquetes.

“Allà hi ha una branca seca”, va exclamar Baloum, assenyalant cap a la cova. I sense pensar-s'ho gaire, es va treure els esclops i els va llençar amb força cap a l'altra banda del canal. Ma germana va fer el mateix i en el temps de dir una Avemaria totes dues s'havien tret les mitges i xipollejaven descalces al mig del canal, arromangant-se el faldellí amb les mans per evitar que se'n mullessin els becs. L'aigua, que els arribava fins a mitja cama, era tan gelada que els feia saltar les llàgrimes. Torna enrere, Toinette, vaig ordenar amb la meua autoritat de germana gran. Hi ha serps amagades sota les pedres i et picaran. “No siguis ruca”, em va contradir Baloum, que amb quatre salts havia arribat a l'altra banda. “A l'hivern les serps dormen sota terra.” Aviat ma germana s'hagué reunit amb ella, i llavors totes dues es van posar a riure com un parell de beneites i ballaven descalces damunt el fem de la cova, tot arromangant-se el vestit i ensenyant les cuixes descaradament.

Quan van haver xalat de valent, Toinette va cridar que em descalcés d'una vegada, que l'aigua cremava de tan freda però que encabat era molt divertit. Li vaig dir que jo no em podia mullar els peus per l'asma, que la mare m'ho tenia prohibit, i li vaig demanar per favor que em posés pedres a l'aigua per poder saltar per damunt. “Espavil, nena!”, va dir. “Posa-te-les-hi tu, que ja ets grandeta.” Vaig retrocedir unes passes canal amunt buscant un indret menys fondo on l'aigua baixés més estesa. No n'hi havia cap. Totes les pedres que tirava al canal, ni que fossin grosses com el cap, desapareixien sota l'aigua. Llavors vaig suplicar a Baloum que tornés ella i em passés a coll. Si volgués, em podia passar de sobres perquè, com li he dit abans, encara que tingués un any menys que jo era més alta i robusta, feta un cavallot. “Cagon lo roc de Déu!”, va cridar imitant el renec de son pare, que treballava de picapedrer. “No siguis carallot, fes com nosaltres.” I a l'acte es va allunyar cap a les roques que hi havia davant la cova. La vaig perdre de vista, igual que ma germana, tot i que sentia els seus escarafalls cada cop que descobrien una branca o un os mig enterrats de brutícia.

La veritat és que, a part de la por de mullar-me els peus, no em feia gens de gràcia arromangar-me el vestit i travessar cap aquell cau de porqueria. Amb tot, havia de seguir-les. No em volia quedar sola allà com una inútil, encaixonada entre el riu i el canal, mentre ma germana petita recollia llenya per escalfar-nos. De manera que vaig tornar més avallet on les meues companyes havien travessat i per poder descalçar-me millor, em vaig asseure damunt d'un pedrot en forma de carbassa que el riu havia arrossegat de les muntanyes. Em descalçava, com he dit, de cara a la cova, i mentre em treia una mitja, vaig reparar en una mena de forat negre de forma ovalada, que s'obria a la penya cap a la dreta, una mica separat del sostre de la gruta. Envoltat de bardisses com era, em va fer pensar en la part més lletja i peluda del cos. Un pensament com un llampec perquè a l'acte em va venir al cap la història de l'àvia Claire i vaig pensar que no, que aquell forat fosc no era cap cosa lletja sinó una finestra, o millor dit, la porta per on les blanquetes sortien de dins de la tuta la nit de Sant Joan per anar a rentar la bugada al riu.

I mentre em fixava en el forat negre, m'estrenyia el pit una gran angoixa, tan forta que em tapava la respiració. Aleshores vaig sentir una remor desconeguda, com una forta ventada, o potser era el corrent del riu que de cop s'havia esverat. Cap de les dues coses perquè les branques de les bardisses de la penya no es movien i l'aigua del Gave, que veia de reüll a la meua dreta, continuava lliscant plana i silenciosa com de costum. El forat negre es va il·luminar amb una llum blanquíssima que venia de l'interior de la penya. I enmig de la lluminària va anar dibuixant la figura d'una xiqueta vestida de blanc de cap a peus, si fa no fa de la mateixa alçada que jo. Em vaig fregar els ulls pensant que es tractava d'un somni i que m'havia adormit, però els tenia ben oberts. Volia cridar les meues companyes però la veu no em sortia. Les cames també m’havien quedat paralitzades i els peus igual, a mig descalçar. Intentava un cop i un altre de fer el senyal de la creu, però el braç dret no m’obeïa, la mà es negava a deixar caure a terra la mitja bruta que no feia pudor de peus. A pesar de no poder-me moure, no tenia por. Al contrari, em trobava la mar de bé, una sensació de felicitat i benestar tan gran, senyoreta, que no es pot explicar amb paraules. M'hi hauria quedat tota la vida contemplant la visió meravellosa, que jo no sabia qui era i per aquest motiu els primers dies la coneixia amb el nom d'Allò.

Allò em somreia tot estenent els braços com fan les marededéus i d'un dels braços en penjaven uns rosaris. Tenia els peus damunt les branques d'un roser salvatge, amb una flor de color blanc rosat damunt de cada peu. Llavors em vaig ficar la mà a la butxaca on duia sempre els meus rosaris del santuari de Betharram i vinga resar salves i santes. Allò també resava el rosari, veia com en passava les denes, però sense moure poc ni molt els llavis. Quan vaig haver passat tot el rosari, em va somriure per última vegada i va desaparèixer cap a l'interior de la cova. Justament així com dic, senyoreta, es va colar cap a dins. Li remarco aquest detall perquè després, quan em feien explicar l'aparició, els sacerdots em deien que no ho recordava bé, que la Mare de Déu o bé s'havia esfumat o bé havia desaparegut cap als núvols. Mossèn Bertrand fins i tot s'enfadava: “Ens vols fer creure que la Verge viu en un cau com les guineus?”

Les veus de les companyes van retornar-me al sorral del Gave. “Encara ets aquí? Què coi fas resant, què et penses que estàs a l'església? Vinga, Bernadeto, afanya't, vine a donar-nos un cop de mà, que amb tant de pes no podem.” Havien recollit tot de branques i de buscalls que miraven de lligar amb cordes, i els ossos es veien blanquejar dins el paneró de Baloum, caramull fins a les nanses. Em sentia la mar de bé, com renovada per una força interior que em donés coratge. De manera que sense fer-me pregar, em vaig treure l'altra mitja, vaig llençar els esclops a l'altra banda i vaig posar els peus a la sèquia. L'aigua era tèbia, ideal per prendre un bany.

Un cop sota la frescor de la balma, vaig preguntar-los si havien vist alguna cosa especial allà dins. “Què vols que haguem vist? I tu? Tal vegada tu has vist alguna cosa?” Jo no, vaig mentir. Si vosaltres no heu vist re, doncs jo tampoc. Quan em vaig haver calçat, les vaig ajudar a afeixinar la llenya i a lligar les trosses, ben estretes perquè no perdéssim cap branqueta pel camí. Vaig triar la més grossa i vaig seguir Baloum, que s'havia carregat el panerot dels ossos damunt del cap i, en comptes de travessar la sèquia, prenia un camí de cabres que s'enfilava costa amunt a la part dreta de la gruta. Al capdamunt de la pujada vam retrobar el camí del bosc. Em sentia amb tantes forces que cada deu o vint passes deixava la càrrega vora el camí i retrocedia per ajudar ma germana, que no podia seguir-nos. “Et trobo rara, Bernadeto”, esbufegava cada cop que li prenia la trossa dels braços. "Què coi feies mentre nosaltres recollíem la llenya?” Va insistir-hi tantes vegades que a l'últim, després de fer-li prometre que no ho xerraria a la mare ni a ningú, li vaig confessar la visió: mentre vosaltres recollíeu llenya, he vist una xiqueta vestida de blanc a la tuta de Massabielha.

També recordo, senyoreta, que de tornada al poble ens vam trobar un ceguet d'aquestos que van pels pobles pidolant almoina mentre reciten històries que fan posar la pell de gallina. Baixava per Baous tustant amb la mangala l'empedrat del camí i el cap alt com si mirés els núvols. Quan sentia que algú s'atansava li demanava a crits: “On és el gran mercat de Lourdes, on és el gran mercat de Lourdes?” “No està bé del tupí”, va dir Baloum, i tant ella com ma germana van passar de llarg com si sentissin lladrar un gos. Jo em vaig aturar un moment per aclarir al foraster que s'havia confós, que a Lourdes el mercat tenia lloc cada quinze dies i aquell dijous no tocava, i que el mercat no es feia vora el riu sinó al mig del poble, a la plaça Marcadal. El cec no em va creure. “A partir d'ara, el mercat serà allà baix”, va dir, clavant-me una mirada de nines mortes. “Sembla mentida que tu no ho sàpigues”, i va continuar fent tentines camí avall en direcció al pont vell. Vaig pensar que l'home estava tocat del bolet. No hi vaig caure llavors que l'àvia Claire m'havia dit alguna vegada que els cecs són de les poques persones que han après a mirar darrere els ulls i per això tenen la virtut d’endevinar el futur.

Vaig haver de fer una correguda per atrapar ma germana, que ja enfilava el carrer de Petits Fossés i quatre passes més enllà, entràvem a casa, contentes i satisfetes. A l'hora de sopar, Toinette va xivar a la mare que jo havia vist una nena fantàstica en una cova de vora el riu i la mare em va prohibir que tornés a posar els peus a la cova dels dimonis. Vet aquí, senyoreta, lo que va passar el dia de la primera aparició.

LAS SEÑORITAS DE LOURDES

PEP COLL

CAPÍTULO IV

La segunda vez que fui a la tuta de Massabielha hacía justo un mes que había cumplido catorce años y aquel día de invierno había bajado a la orilla del río a recoger madera para calentarnos. Hacía como tres semanas que había vuelto de Bartrès y todas las ilusiones que me había hecho allá arriba, como la de vivir con la familia e ir cada mañana a la doctrina con las monjas del hospicio, se esfumaron la primera noche que me quedé a dormir en el Cachot. La situación de casa era desesperada. Padre, que últimamente trabajaba de mozo en las caballerizas de Ganço, se había quedado sin trabajo porque en invierno los señores de ciudad no viajan y los balnearios de más arriba de Lourdes están cerrados. La pasábamos tan negra que había día que madre no tenía más que agua clara para la comida, ni un puñado de harina, ni un trozo de pan duro, ni un maldito hueso que poner a hervir en la olla. Y yo no podía hacer nada. El pequeño Justin cuando no se comía los mocos lloraba de hambre y Jean-Marie mendigaba limosna sin ninguna vergüenza a los escasos forasteros que llegaban en la diligencia. Figúrese, señorita, que una tarde se presentó con un pajarito medio mordido que había arrebatado de las uñas de un gato. Mi hermana Toinette, dos años más pequeña que yo, no me hacía caso ni me obedecía, porque durante los meses que yo había estado fuera había usurpado el lugar de hermana mayor. La escuela donde iba cada mañana a aprender el catecismo no era ningún bálsamo para mis penas, al contrario. Las monjas me trataban de ignorante porque no sabía hablar francés y las compañeras, todas más pequeñas que yo, estaban hechas unas mujercitas y no me querían en su grupo. Y aunque me hubiesen querido, ni ganas, que sólo sabían hablar de cosas feas.

¿Verdad señorita que un trozo de carbón parece todavía más negro cuando lo retiras de la ceniza y lo pones sobre la harina? Del mismo modo las tristezas que una arrastra se hacen más negras cuando la gente que te rodea ríe y está de fiesta. Lourdes se preparaba para celebrar el Carnaval.
Carnabal ey arribat! Boutelho, boutelho, Carnabal ey arribat! Boutelho, goyat!, canturreaba la juventud por las calles. Mientras, padre amenazaba: “Este año la montaremos gorda, juro por Dios que la montaremos gorda, aunque no quede ni una moneda de dinero en casa” Y yo imaginaba quién sabe qué barbaridad querría hacer. También las amigas como Baloum y las compañeras de catecismo, todas pregonaban que la harían muy gorda. Y luego, mira por dónde, resultó que la única que de verdad la montó bien gorda el primer día de aquél Carnaval del 1858, fui yo.

Jueves Lardero, por la mañana, cuando me levanté noté que me rodaba un poco la cabeza. Luego me encontré mejor, y como cada día, pude ir a las monjas con mi hermana, pero mejor no haber ido porque Sor Anastasie me riñó diciendo que a este paso no podría hacer la primera comunión, que Jesús no quería visitar el cuerpo de las niñas burras como yo. Volví al Cachot con este nuevo disgusto, para mí más pesado que los otros, ya que me había hecho la ilusión de que el día que Jesús entrara en mí, todo se solucionaría. Padre nos recibió malhumorado, murmurando que tantas mujeres en casa, y ni una estaca de leña para encender fuego. Inmediatamente madre envió a Toinette a las afueras a buscar un haz de leña. Dije: Yo también quiero ir. Madre dijo que yo, de ningún modo, que en el campo hacía un frío que pelaba y que yo había estado tosiendo toda la noche, y que tenía fiebre. Le respondí que ya me encontraba mejor y que en Bartrès bien que me tocaba ir por el campo, tras las ovejas, y en días peores que éste. “Que vaya”, decidió padre. “Una sola cuánta leña quieres que traiga.” Y madre, “de acuerdo vete pero tápate bien y si se gira mal tiempo, pitando hacia casa”. Entonces llegó una vecina amiga nuestra y compañera de catecismo con su hermanito a cuestas. Se llamaba Jeanne pero todas la llamábamos Baloum. Tenía trece años aunque era el doble de grande que yo. Imagínesela gorda, charlatana, simpàtica, desastre. Cuando oyó que íbamos a buscar leña, dijo que ella también venía, que sabía de un lugar donde había mucha, pero que no sabía dónde dejar la criatura. “Déjalo aquí”, se ofreció madre, “que yo no me moveré de casa”. Me calcé los zuecos, la caperuza de lana en la cabeza y una cuerda de esparto en la cintura, para atar las gavillas.

Una vez fuera de casa, Baloum nos dijo que en su casa ya tenían leña, que ella lo que quería era recoger huesos para poder vendérselos al trapero Barrau, así que pasamos por su casa para recoger una cesta. Salimos de Lourdes por la puerta de Baous, que cerraba la ciudad por la parte de poniente, y luego continuamos camino bajo hasta el Gave. Por el canal del río soplaba un vientecillo gélido, procedente de los Pirineos, donde el invierno continuaba más vivo que nunca. Arrodillada junto al agua, la vieja Pigouno que limpiaba unas tripas de cerdo, nos preguntó: “¿Dónde vais, niñas? ¿Qué os traéis entre manos, tan decididas?” Respondí que íbamos a buscar leña y ella me dijo que para eso no hacía falta ir muy lejos, que a la otra parte del río en los prados del señor Lafitte habían estado cortando vigas y habían dejado una buena cantidad de ramas y de cortezas. “ Si no las recogéis allí se pudrirán”, insistió. Seguro que tienen dueño, le respondí, temiendo que me pudiera ocurrir como a padre, al que no hacía mucho habían acusado de ladrón por haber recogido un tablón abandonado enmedio de la calle. Y corrí hacia mis compañeras quienes, mientras yo me había entretenido charlando con la vieja, habían atravesado el puente viejo y se alejaban a paso de gigante por el camino del bosque. Baloum iba delante como si tuviese claro el lugar a donde íbamos; mi hermana arrastrando los zuecos tras ella como el perro tras el pastor y yo unos pasos atrás tosiendo y resoplando como una oveja atacada de los pulmones.

A un tiro de piedra del río, dejamos el camino que continuaba llaneando hacia el bosque y nos desviamos a la derecha por la pasarela sobre el canal que alimentaba la serrería y el molino de Savy. Pasado el molino, seguimos el canal de desguace que iba bajando hacia el Gave entre la montaña y los prados. El canal desaguaba por fin en el Gave, dibujando con el gran brazo del río la figura de una horca, de modo que nosotros de repete nos encontramos sin salida hacia adelante. A la otra parte del canal se levantaba una peña grisa y umbría que se convertía en una cueva hacia la parte de abajo. Era la tuta de Massabielha, el corral de cerdos que había visto de pequeña y también, según la abuela Claire, el refugio misterioso de las blanquitas.

“Allí hay una rama seca”, gritó Baloum, señalando hacia la cueva. Y sin pensárselo ni un momento, se descalzó los zuecos y los lanzó con fuerza a la otra orilla del canal. Mi hermana hizo lo mismo y en el tiempo de decir una Avemaría las dos se habían quitado las medias y chapoteaban descalzas en mitad del canal, arremangándose la falda con las manos para evitar que se mojaran los bordes. El agua, que les llegaba hasta la rodilla, estaba tan helada que se les saltaban las lágrimas. Vuelve atrás, Toinette, le ordené con mi autoridad de hermana mayor. Hay serpientes escondidas bajo las piedras y te picarán. “No seas tonta”, me contradijo Baloum, que en cuatro saltos había llegado a la otra orilla. “En el invierno las serpientes duermen bajo tierra.” Pronto mi hermana se había reunido con ella, y entonces las dos se pusieron a reír como un par de bobas y bailaban descalzas sobre el estiércol de la cueva, arremangándose el vestido y enseñando los muslos con descaro.

Una vez hubieron disfrutado de lo lindo, Toinette me gritó que me descalzara de una vez, que el agua quemaba de fría pero que después era de lo más divertido. Le dije que yo no me podía mojar los pies por el asma, que madre me lo tenía prohibido, y le pedí por favor que me pusiera piedras en el agua para poder saltar sobre ellas. “!Espabila, nena!” me dijo. “Póntelas tú las piedras, que ya eres mayorcita”. Retrocedí unos pasos canal arriba buscando un lugar menos profundo donde el agua bajase más superficial. No había ninguno. Todas las piedras que lanzaba al canal, ni que fueran gordas como una cabeza, desaparecían bajo el agua. Entonces supliqué a Baloum que volviese ella y me pasara a hombros. Si quería ella me podía pasar de sobras porque, como ya le he contado, aunque tenía un año menos que yo era más alta y robusta, y estaba hecha un mulo. “¡Me cago en la roca divina!”, gritó imitando las blasfemias de su padre, que trabajaba de cantero. “No seas gilipoyas y haz como nosotras”. E inmediatamente se alejó hacia las rocas que había frente a la cueva. La perdí de vista, y a mi hermana, aunque escuchaba sus aspavientos cada vez que descubrían una rama o un hueso semienterrados en la suciedad.

Lo cierto es que, aparte del miedo de mojarme los pies, no me hacía ninguna gracia arremangarme el vestido y atravesar hacia aquel nido de porquería. Con todo, era obligado seguirlas. No me quería quedar sola allí como una inútil, encajonada entre el río y el canal, mientras mi hermana pequeña recogía leña para calentarnos. De modo que regresé más abajo por donde mis compañeras habían pasado y para poder descalzarme mejor, me senté sobre un pedrusco en forma de calabaza que el río había arrastrado desde las montañas. Estaba descalzándome, como digo, frente a la cueva, y mientras me quitaba una media, reparé en una especie de agujero negro de forma ovalada, que se abría en la peña hacia la drecha, algo separado del techo de la gruta. Rodeado de zarzas como estaba, me hizo pensar en la parte más fea y peluda del cuerpo. Un pensamiento fugaz porque de inmediato me vino en mente la historia de la abuela Claire y pensé que no, que aquel agujero oscuro no era ninguna cosa fea sino una ventana, o más bien, la puerta por donde las blanquitas salían de dentro de la tuta la noche de San Juan para ir a lavar la colada en el río.

Y mientras me fijaba en el agujero negro, me oprimía el pecho una angustia, tan fuerte que me impedía la respiración. Entonces escuché un ruido desconocido, como una fuerte ventolera, o quizá fuera la corriente del río que de repente se había encrespado. Nada de eso, porque las ramas de la zarza de la peña no se movían, y el agua del Gave, que contemplaba de reojo a mi derecha, continuaba deslizándose plana y silenciosa como de costumbre. El agujero negro se iluminó con una luz blanquísima que venía del interior de la peña. Y en el interior de dicha luz se fue dibujando la figura de una chiquilla vestida de blanco de pies a cabeza, más o menos de mi misma altura. Me froté los ojos pensando que se trataba de un sueño y que me había dormido, pero los tenía bien abiertos. Quería llamar a mis compañeras pero la voz no me salía. Las piernas también se me habían paralizado, como los pies, a medio descalzarme. Intentaba una y otra vez hacer la señal de la cruz, pero el brazo derecho no me obedecía, la mano se negaba a dejar caer en tierra la media sucia que no olía a pies. Aunque no podía moverme no sentía miedo. Al contrario, me encontraba la mar de bien, con una sensación de felicidad y bienestar tan grandes, señorita, que no se puede explicar con palabras. Me habría quedado toda la vida contemplando la visión maravillosa, que yo no sabía quien era y por este motivo los primeros días la conocía bajo el nombre de Aquello.

Aquello me sonreía extendiendo los brazos como hacen las vírgenes y de uno de los brazos colgaban unos rosarios. Tenía los pies sobre las ramas de un rosal salvaje, con una flor de color blanco rosado sobre cada pie. Entonces me metí la mano en el bolsillo donde siempre llevaba mis rosarios del santuario de Betharram i venga a rezar salves y avemarías. Aquello también rezaba el rosario, veía como pasaba las cuentas, pero sin mover en ningún momento los labios. En cuanto hube pasado todo el rosario, me sonrió por última vez y desapareció hacia el interior de la cueva. Exactamente tal como le digo, señorita, se metió hacia dentro. Le insisto en este detalle porque luego, cuando me hacían explicar la aparición, los sacerdotes me decían que no lo recorcaba bien, que la Virgen o bien se había esfumado, o había desaparecido hacia las nubes. Mosén Bertrand incluso se enfadaba: “¿Quieres hacernos creer que la Virgen vive en una madriguera como las zorras?”

Las voces de mis compañeras me devolvieron al arenal del Gave. “¿Todavía estás aquí? ¿Qué coño haces rezando, te piensas estás en la iglesia? Venga, Bernadeto, date prisa, acércate a echarnos una mano, que no podemos con tanto peso.” Habían recogida gran cantidad de ramas y ramitas que trataban de atar con cuerdas, y se veía blanquear los huesos dentro de la cesta de Baloum, a tope hasta los bordes. De modo que sin hacerme de rogar, me saqué la otra media, lancé los zuecos a la otra orilla y puse los pies en la acequia. El agua estaba tibia, ideal para tomar un baño.

Una vez bajo el fresco de la gruta, les pregunté si habían visto alguna cosa especial allá dentro. “¿Qué quieres que hayamos visto? ¿Y tú? ¿Acaso has visto algo?” Yo no, mentí. Si vosotras no habéis visto nada, pues yo tampoco. Cuando me hube vuelto a calzar, las ayudé a agavillar la leña y a atar las gavillas, bien prietas para que no perdiéramos ninguna ramita por el camino. Elegí la más gorda y seguí a Baloum, que había cargado con la cesta sobre la cabeza y, en vez de atravesar la acequia, tomó un camino de cabras que enfilaba cuesta arriba a mano derecha de la gruta. Al final de la subida reencontramos el camino del bosque. Me sentía con tantas fuerzas que cada diez o veinte pasos dejaba la carga junto al camino y retrocedía para ayudar a mi hermana, que no podía seguirnos. “Te encuentro rara, Bernadeto”, resoplaba cada vez que le cogía el haz de los brazos. “¿Qué coño hacías mientras nosotras recogíamos leña?” Insistió tantas veces que al final, tras hacerle prometer que no se lo contaría a madre ni a nadie, le confesé la visión: mientras vosotras recogíais leña, he visto a una niña vestida de blanco en la tuta de Massabielha.

También me acuerdo, señorita, que de vuelta al pueblo nos encontramos a un cidgo de los que van por los pueblos mendigando lismona mientras recitan historias de las que te ponen la carne de gallina. Bajaba por Baous golpeando con el bastón las piedras del camino y con la cabeza alta como si mirara las nubes. Cuando escuchaba que alguien se acercaba li preguntaba a gritos: “¿Dónde está el gran mercado de Lourdes, dónde está el gran mercado de Lourdes? “No está bien de tarro”, dijo Baloum, y tanto ella como mi hermana pasaron de largo como si oyeran ladrar un perro. Yo me paré un momento para aclararle al forastero que se había confundido, que en Lourdes el mercado era cada quince días y que aquel jueves no tocaba, y que el mercado no se celebraba a la orilla del río sino en medio del pueblo, en la plaza Marcadal. El ciego no me creyó. “A partir de ahora, el mercado será allá abajo”, dijo, clavándome una mirada de pupilas muertas. “Parece mentira que tú no lo sepas”, y continuó dando traspiés camino abajo en dirección al puente viejo. Creí que el hombre estaba tocado del ala. No caí entonces en que la abuela Claire alguna vez me había dicho que los ciegos son de las pocas personas que han aprendido a mirar ojos adentro y por eso tienen la virtud de adivinar el futuro.

Tuve que echar una carrera para atrapar a mi hermana que ya enfilaba la calle de Petits Fossés y cuatro pasos más allá, entramos en casa, contentas y satisfechas. A la hora de la cena, Toinette se chivó a madre que yo había visto una nena fantàstica en una cueva junto al río y madre me prohibió volver a poner los pies en la cueva de los demonios. Esto fue, señorita, lo que pasó el día de la primera aparición.