1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 21 de gener del 2009

Dimecres, relats d'altri. Les històries naturals. Joan Perucho

Fa poc he rellegit la novel·la de Joan Perucho, Les històries naturals. Una història de vampirs ambientada a la Catalunya de mitjan segle XIX, en plena primera guerra carlina.

Com de costum, deixe ací un fragment, perquè vos en feu una lleugera idea. Es tracta de la carta que Onofre de Dip, el vampir, dirigeix al seu perseguidor. Ni Francis F. Coppola aconsegueix una humanització tan profunda del personatge.

LES HISTÒRIES NATURALS

JOAN PERUCHO

QUARTA PART – CAPÍTOL VI – LA CARTA

Una vegada a la seva cambra, Montpalau es tragué la levita, que col·locà curosament en un armari, omplí una palangana d’aigua i s’ensabonà les mans. Tot seguit, es mullà la cara amb delícia i, un cop eixugat, es friccionà enèrgicament el cabell amb aigua d’olor.

Feia el temps calorós. Damunt de la calaixera hi havia unes quantes ampolles. Se serví una copa de xerès reconfortant, mentre encenia un cigar. Després es tragué la carta de la butxaca i, seient a la vora d’un quinqué, rompé el sobre. Llegí:

“Senyor Antoni de Montpalau.
“Distingit senyor de la meva més gran consideració:
“Espero de la vostra perspicaç sensibilitat que endevinareu enseguida qui us adreça aquesta lletra. Malauradament, no us equivoqueu. Sóc Onofre de Dip, l’infortunat, el “declassé”; més comunament conegut per un nom terrible que em resisteixo a escriure. Ai las!
“Sé que ha arribat la meva hora. En certa manera, encara podria dilatar-ne el final: tinc mitjans suficients per a fer-ho. Sé que em creureu, perquè sou un cavaller. No puc alliberar-me de la meva sort, però en virtut dels màgics poders que m’assisteixen podria, si volgués, perllongar aquest llòbrec joc del gat i la rata. Però no vull.
“Escric aquesta lletra amb l’única intenció que, en aquesta hora suprema, hom no vegi en mi exclusivament l’ésser abominable i diabòlic que la imaginació popular ha fet de mi. Marxo com el cavall davant del carro, lligat al carro, però enyorant una llibertat secularment perduda, gairebé sense consciència d’aquesta llibertat. Marxo, doncs, pel món plorant a llàgrima viva.
“Vós coneixeu la meva història. És, però, la història oficial, la que diuen els documents, certament verídica, però no completa. És una història externa, que oblida la part d’home que encara resta en mi. Perquè sota la diabòlica contextura fantasmal que les circumstàncies m’obligaren a prendre, i en un racó amagat de la meva ànima, encara hi sóc jo, Onofre de Dip, el d’abans, el de sempre, el qui estima el seu poble i la seva gent, el qui respira l’aire meravellós i únic d’aquest país, el qui s’ennuega sentint una cançó de la infantesa.
“Què voleu! Les coses no són mai tan senzilles com hom les imagina. Al principi, quan l’astuta i bellíssima duquessa Meczyr em convertí, aprofitant la meva inqualificable i vergonyosa luxúria, en un ésser maleït, vaig sentir, passada la primera i tremenda impressió, un sentiment, si no de joia, almenys de tolerable conformitat. Me n’acuso públicament. El fet de poder volar, de tenir la facultat de transformar-me en qualsevol de les bèsties d’un repertori establert, però gairebé il·limitat, la intercanviable sensació de conjurar els elements atmosfèrics, els mil i un petits i esgarrifosos beneficis del nou estat, desllumenaren la inexperiència de la meva joventut. Cap dels mortals no sap el que significa el deliciós transport que esdevé a la sang, quan us transformeu, per exemple, en un elefant, o –en sentit contrari- en formiga.
“Vaig passar set-cents anys ostentant la condició de consort il·legítim d’un cadàver. Alegrement –com he dit- potser, al començ, oblidant que jo mateix era cadàver. Alternava la meva permanència als Càrpats amb petites i fugisseres escapades a la terra natal, a Pratdip, el lloc on vaig néixer i tinc –o tenia- el meu patrimoni. Crec que vaig deixar memòria dels meus sojorns intermitents. La gent és molt poruga.
“A mesura, però, que passaven els anys quelcom s’anava acomplint en el lloc més recòndit del meu ésser. Ja no era la fuga exaltada de la novetat ni la possessió concupiscent d’un cos eternament jove com era el de la duquessa: era l’enyorança de la meva anterior condició humana i un cansament total d’aquesta esgarrifosa existència. Vaig estar a dues passes de caure en la més negra follia.
“Llavors s’esdevingué el calvari que encara no ha cessat. Sota una aparença juvenil, sóc en realitat un vell de set-cents anys, desenganyat de tot, avorrit de tot, que únicament aspira a la pau. M’horroritza la meva indefugible vocació per la sang, i tinc present, en cada cas, els ulls indescriptibles de les meves víctimes. Patètica situació, la meva! Car, malgrat tot, no puc evitar-ho i m’haig de beure, en maledicció satànica, la fresca sang escolada.
“La duquessa morí. De mort autèntica, s’entén. Fou horrorosament escapçada i mutilada en un folklòric –diguem-ne- acte de fe. La profecia començava a complir-se, car essent saquejat, incendiat i conjurat el castell de Meczyr, no em restava altre recurs que Pratdip. Vaig tornar, doncs –aquesta vegada, definitivament-, al país natal, però sabent ara el que m’esperava. Per aquesta raó –per una mena d’instint de conservació- vaig procurar retardar, en allò que fos possible, l’anihilament de la meva singular naturalesa malèfica, tot i el fàstic que aquesta em causava. Així s’expliquen les constants aparicions que heu tingut de bèsties diabòliques, els atemptats de què he estat objecte com també d’altres variats refinaments. S’explica també, d’aquesta manera, l’adopció, per part meva, d’una nova personalitat, destinada a despistar-vos. Em refereixo, naturalment, a la meva conversió en el guerriller reialista el Mussol, mascarada tràgica i terrible. Posat a disfressar-me, vaig escollir allò que tenia un caire heroic pronunciat i que estava en concordança amb els meus sentiments autoritaris i monàrquics.
“Tot era inútil, és clar. El que està escrit està escrit. Ara, però, que ha arribat l’hora definitiva, només desitjo una cosa: descansar. Em pertoca, em sembla, després de set-cents anys de viure sense viure, és a dir: sense dormir de manera normal, sense refredar-me, sense poder menjar una delicada becada, sense poder acariciar un infant. Almenys vull aconseguir la pau eterna, i que Déu em perdoni.
“Per tal de fer-ho factible, i d’evitar-vos la continuació d’una innecessària recerca, us notifico solemnement que, demà, durant tot el temps que va de la naixença a la posta del sol, seré en posició latent de No-Mort a la cripta desafectada del castell de Mataplana, amb un dels antics propietaris del qual m’unia un estret companyonatge. No defalliu. Sigueu conseqüent amb tota aquesta vertiginosa activitat científica vostra. Doneu-me la pau que tant necessito. És inútil intentar defugir el que ha de venir. El que està escrit està escrit.
“Només us imploro una cosa: estalvieu-me l’espantosa carnisseria prescrita per la llegenda. Sóc feble davant de segons quines coses. Addueixo, en justificació pròpia, la meva edat senil. En substitució de la carnisseria en projecte, i amb els mateixos efectes eliminatoris, existeix, no tan divulgada potser, una altra fórmula més civilitzada: la de l’exorcisme. Aquesta, acompanyada de la cantarella


Hi dorm amb la lluna i el sol,
El vampir és al llençol
Un cadafal és son bressol.


destruirà la meva abominable existència. Gràcies.
“I ara sols em resta, abans d’acomiadar-me, dir-vos que, contra tota previsió, m’heu estat i em sou altament simpàtic. Us comprenc i us justifico a bastament. El vostre gran amor a la Ciència us honora i m’admira. Que sigueu, tal com mereixeu, molt feliç.
“El vostre atent servidor,
Onofre de Dip”.

Antoni de Montpalau restà emocionat amb aquesta lectura i, per primera vegada, sentí la humana presència del vampir. L’envaí una gran compassió per aquell ésser miserable, Onofre de Dip, i la seva tragèdia. Restà un instant meditabund.

Hores més tard tenia lloc una secreta entrevista amb Cabrera. Romangueren molt de temps tancats en el despatx del quarter general. Els ordenances somicaven. A vegades eren desvetllats per timbres sorollosos. Quan sortiren, Cabrera feia una cara rutilant i optimista. Tenia encara, però, la lividesa vampírica. S’ajustà el mocador al coll i aspirà la fragància d’una flor d’all silvestre.

Se sentí un soroll de fullaraca. “L’àurea picuda” –La negligida, la manyaga, la tímida – eixí d’algun lloc amagat, inaccessible a la mirada traïdora i baixa dels homes. S’allissà unes plomes que esdevingueren noves, lluents. Llavors, entonà el cant. El cant d’harmonia i de pau, d’amor i de llibertat, de justícia i d’honor. El cant inaudible.

Montpalau escriví una llarga carta al canonge Pasqual Matons; una carta en la qual posà, a més de tot l’entusiasme científic, una gran i profunda meditació sobre la caritat i l’amor al proïsme. És a dir, hi posà el cor i el cervell. Li demanava un gran servei, no exempt de risc, un servei, però, necessari i sublim. L’afer era urgent. No calia dir res més.

Amadeu partí aquella mateixa nit, disfressat de pagesa camperola – per estalviar molestes explicacions - , cap a Barcelona amb la carta d’Antoni de Montpalau. Viatjà a la gropa del cavall d’un marxant de vetes-i-fils, pagat especialment per aquesta finalitat. La nit era fosca i paorosa com la gola d’un llop.

Montpalau se n’anà a dormir profundament entristit. S’acostava el despuntar del dia.


LAS HISTORIAS NATURALES

JOAN PERUCHO

CUARTA PARTE – CAPÍTULO VI – LA CARTA

Una vez en su habitación, Montpalau se quitó la levita, que colgó cuidadosamente en un armario, llenó una palangana de agua y se enjabonó las manos. Inmediatamente se remojó la cara con agrado y, una vez seco, se friccionó el cabello con agua de colonia.

Hacía un tiempo caluroso. Sobre la cajonera había unas cuantas botellas. Se sirvió una copa de jerez reconstituyente, mientras encendía un puro. Luego se sacó la carta del bolsillo y, sentándose bajo un quinqué, rompió el sobre. Leyó:

“Señor Antoni de Montpalau.
“Distinguido señor de mi más grande consideración:
“Espero de vuestra perspicaz sensibilidad que adivinaréis de inmediato quién os dirige esta carta. Desgraciadamente, no os equivocáis. Soy Onofre de Dip, el infortunado, el “declassé”; más comunmente llamado por un terrible nombre que me resisto a escribir. ¡Ay las!
“Sé que ha llegado mi hora. En cierto modo, todavía podría dilatar su final: tengo medios suficientes para conseguirlo. Sé que me creeréis, porque sois un caballero. No puedo librarme de mi destino, pero en virtud de los mágicos poderes que me asisten podría, si así lo quisiera, alargar este lóbrego juego del gato y el ratón. Pero no quiero.
“Escribo esta carta con la única intención que, en esta hora postrera, la gente no vea en mí exclusivamente el ser abominable y diabólico en que la imaginación popular me ha convertido. Marcho como el caballo delante del carro, atado al carro, pero añorando una libertad secularmente perdida, casi sin conciencia de esta libertad. Marcho, pues, por el mundo llorando a lágrima viva.
“Vos conocéis mi historia. Es, no obstante, la historia oficial, la que cuentan los documentos, ciertamente verídica, pero incompleta. Es una historia externa, que olvida la parte humana que todavía subsiste en mí. Porque bajo la diabólica contextura fantasmal que las circunstancias me obligaron a tomar, y en un rincón escondido de mi alma, todavía estoy yo, Onofre de Dip, el de antes, el de siempre, el que ama a su pueblo y a su gente, el que respira el aire maravilloso y único de este país, el que se le hace un nudo en la garganta cuando escucha una canción de la infancia.
“¡Qué queréis! Las cosas no son nunca tan sencillas como uno las imagina. Al principio, cuando la astuta y bellísima duquesa Meczyr me convirtió, aprovechando mi incalificable y vergonzosa lujuria, en un ser maldito, experimenté, una vez pasada la primera y tremenda impresión, un sentimiento, si no de alegría, al menos de tolerable conformidad. Me acuso públicamente de ello. El hecho de poder volar, de tner la facultad de transformarme en cualesquiera de las bestias de un repertorio establecido, pero casi ilimitado, la intercambiable sensación de conjurar los elementos atmosféricos, los mil y un pequeños y horrorosos beneficios del nuevo estado, deslumbraron la inexperiencia de mi juventud. Ningún mortal sabe lo que significa el delicioso arrebato que experimenta la sangre, cuando uno se transforma, por ejemplo, en un elefante, o –en sentido contrario- en hormiga.
“Pasé setecientos años ostentando la condición de consorte ilegítimo de un cadáver. Alegremente –como he dicho- quizás, al principio, olvidando que yo mismo era cadáver. Alternaba mi permanencia en los Cárpatos con pequeñas y breves escapadas a la tierra natal, a Pratdip, el lugar que me vio nacer y donde tengo –o tenía- mi patrimonio. Creo que dejé memoria de mis estancias intermitentes. La gente es muy miedica.
“Pero a medida que pasaban los años algo se iba transformando en el lugar más oculto de mi ser. Ya no era la fuga exaltada de la novedad ni la posesión concupiscente de un cuerpo eternamente joven como el de la duquesa: era la añoranza de mi anterior condición humana y un cansancio total de esta espantosa existencia. Estuve a un tris de caer en la más negra locura.
“Entonces se inició el calvario que todavía no ha cesado. Bajo una apariencia juvenil, soy, realmente, un viejo de setecientos años, desengañado de todo, aburrido de todo, que sólo aspira a la paz. Me horroriza mi inevitable vocación por la sangre, y tengo presente, en cada caso, los indescriptibles ojos de mis víctimas. ¡Patética situación, la mía! Porque, a pesar de todo, no puedo evitarlo y tengo que beber, en satànica maldición, la fresca sangre vertida.
“La duquesa murió. De muerte auténtica, se entiende. Fue horrorosamente degollada y mutilada en un folclórico –digamos- acto de fe. La profecía empezaba a cumplirse, porque habiendo sido saqueado, incendiado y conjurado el castillo de Meczyr, no me quedaba otro refugio que Pratdip. Regresé, pues –esta vez definitivamente-, al país natal, pero ahora sabiendo lo que me esperaba. Por este motivo –por un tipo de instinto de conservación- procuré retrasar, en lo que fue posible, el aniquilamiento de mi singular naturaleza maléfica, a pesar del asco que esta me causaba. Así se explican las constantes apariciones que habéis tenido de bestias diabólicas, los atentados de que habéis sido objeto, así como de otros variados refinamientos. Se explica también, de este modo, la adopción, por mi parte, de una nueva personalidad, destinada a despistaros. Me refiero, naturalmente, a mi conversión en el guerrillero realista el Mussol, mascarada tràgica y terrible. Puestos a disfrazarme, escogí lo que tenía un aspecto heroico pronunciado y que estaba en concordancia con mis sentimientos autoritarios y monárquicos.
“Todo fue inútil, claro. Lo que está escrito está escrito. Pero ahora que ha llegado la hora definitiva, sólo deseo una cosa: descansar. Ya me toca, me parece, tras setecientos años de vivir sin vivir, es decir: sin dormir de modo normal, sin resfriarme, sin poder comer una delicada becada, sin poder acariciar a un niño. Al menos quiero conseguir la paz eterna, y que Dios me perdone.
“A fin de facilitároslo, y de evitaros la continuación de una innecesaria búsqueda, os notifico solemnemente que, mañana, durante todo el tiempo que va del nacimiento a la puesta del sol, estaré en posición latente de No-Muerto en la cripta desafecta del castillo de Mataplana, con uno de cuyos antiguos propietarios me unía una estrecha camaradería. No desfallezcáis. Sed consecuente con toda esa vertiginosa actividad ciéntifica que desplegáis. Dadme la paz que tanto anhelo. Es inútil intentar evitar lo que ha de suceder. Lo que está escrito está escrito.
“Únicamente os imploro una cosa: evitadme la espantosa carnicería prescrita por la leyenda. Soy débil ante según qué cosas. Alego, en mi propia justificación, mi vetusta edad. En sustitución de la carnicería proyectada, y con los mismos efectos eliminatorios, existe, no tan divulgada quizás, otra fórmula más civilizada: la del exorcismo. Éste, acompañado por la cantinela


Duerme con la luna y el sol,
El vampiro está entre las sábanas
Un monumento funerario es su cuna.


destruirá mi abominable existencia. Gracias.
“Y ahora únicamente me queda, antes de despedirme, comunicaros que, contra toda lógica, me habéis resultado y me resultáis altamente simpático. Os comprendo y os justifico absolutamente. Vuestro gran amor a la Ciencia os honra y me admira. Que seaís, tal como merecéis, muy feliz.
“Vuestro atento servidor.
Onofre de Dip”.

Antoni de Montpalau quedó emocionado con esta lectura y, por primera vez, sintió la presencia humana del vampiro. Lo embargó una gran compasión por aquel miserable ser, Onofre de Dip, y su tragedia. Quedó meditabundo por un instante.

Horas más tarde tenía lugar una entrevista secreta con Cabrera. Permanecieron mucho tiempo encerrados en el despacho del cuartel general. Los ordenanzas dormiscaban. A veces eran despertados por ruidosos timbres. Cuando salieron Cabrera traía una cara rutilante y optimista. No obstante todavía presentaba la lividez vampírica. Se ajustó el pañuelo al cuello y aspiró la fragancia de una flor de ajo silvestre.

Se escuchó un ruído de hojarasca. “El áurea picuda” – la negligida, la dócil, la tímida –salió de algún escondico lugar, inaccesible a la mirada traidora y baja de los hombres. Se alisó unas plumas que quedaron nuevas, relucientes. Entonces, entonó el canto. El canto de armonía y de paz, de amor y de libertad, de justicia y de honor. El canto inaudible.

Montpalau escribió una larga carta al canónigo Pasqual Matons; una carta en la que puso, además de todo el entusiasmo científico, una gran y profunda meditación sobre la caridad y el amor al prójimo. Es decir, puso en ella el corazón y la cabezal. Le pedía un gran servicio, no exento de riesgo, un servicio, no obstante, necesario y sublime. El asunto era urgente. Nada más podía añadir.

Amadeu partió aquella misma noche, disfrazado de payesa campesina –para evitar explicaciones indiscretas-, hacia Barcelona con la carta de Antoni de Montpalau. Viajó a grupas del caballo de un marchante de textiles, pagado especialmente para este fin. La noche era oscura y pavorosa como la boca de un lobo.

Montpalau se fue a dormir profundamente entristecido. Quedaba poco para el amanecer.

2 comentaris:

Uru ha dit...

El tinc, el tinc!!!!
Me l'ha regalat un bon amic!!!!
L'he posat a la pila de lectures pendents així que caurà ben aviat!!!!
Moltes gràcies!!!!
I petonassos

Uru ha dit...

Ja he acabat una "historia de buenos"
però en Frederic s'ha emprenyat tant que haig d'escriure un altre tòrrid final per a ell!!!
Cria amics que...
ajjajajajajaj
Més petons