1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 6 de maig del 2009

Dimecres, relats d'altri. Revenja per a un difunt (I). Jesús Moncada

Tornem de nou amb Jesús Moncada i un altre conte: "Revenja per a un difunt", del llibre "Històries de la mà esquerra" que anem portant en aquest espai.

Pot la rivalitat entre dos patrons de llaüt sobreviure a la mort?

Sembla que a la ribera de l'Ebre, no només és possible, sinó que la gent s'ho pren a festa. Llevat del capellà, clar, que ho troba una mica blasfem.

Però ja sabem com són els capellans...

REVENJA PER A UN DIFUNT (I)

Des que s'havia estès pel poble la notícia de la mort de l'oncle Sebastià Peris, els nervis ens tibaven. Ens vam contenir fins a l'hora de l'enterrament, però, quan vam tornar del fossar, després de ficar el vell al costadet de la seva dona, morta dos anys enrera, la tensió, que no ens deixava viure, va esclatar per la vila igual que una barrinada. Les discussions, agarrades i aldarulls s'encenien arreu amb la mateixa febre de feia deu anys.

-Amb segons quines coses passa igual que amb el vi -filosofava Alexandre mentre torrava cafè a la porta del seu establiment-. Com més velles es fan, més força tenen. Aquest és el cas de Peris i Roca.

A cal calafat, a la tertúlia del baster, a les botigues i cafès, els partidaris de l'un i de l'altre avalotaven al bo i millor, però, a la vora del riu, les enganxades entre les dones que rentaven roba agenollades damunt les lloses, esgarrifaven el mateix dimoni.

-Vols dir que no ho deixaran córrer? -va insistir Nicasi, aquella nit al cafè d'Alexandre.

-Ondéu, no diguis rucades! -em vaig emprenyar.

Calia tenir poca substància per dir una cosa com ara aquella. Encara que del Nicasi no en podies fer gaire cas: des que en una baralla amb llaüters de per avall li havien fet ascles un rem al mig del cap, de vegades no servava prou bé. Deixar-ho córrer el vell Peris! I qui diu ell, diu qualsevol navegant del riu que es faci respectar una mica: jo mateix, posem per cas. I no vull afirmar que l'oncle Sebastià tingués ganes de morir-se per reclamar el que li pertocava, però que el neguit no l'havia deixat viure durant aquells deu anys, ho sabien fins i tot els gatells de la ribera. La puta d'oros! Si quan agonitzava no tenia altra ceba! “Ara aclarirem allò amb Manel de Roca”, es veu que va exclamar a les acaballes. I per pensar una cosa així quan ja tens la descarnada als peus del llit, cal que la tinguis ben arrelada als ossos!

-Jo sóc del teu parer -va dir-me Cap de Sàssola, que sabia el que es feia.

-Doncs, a mi em sembla una gran bestiesa -va esquelletjar Silluè-. Quin profit en trauran, ara?

Profit! No en volia sentir d'altra! Pagès havia de ser, el Sílluè dels collons, per ficar la cullerada! Què cony saben els pagesos de les coses de navegar, si no veuen més que bancals, i no somien altra cosa que els diners que trauran de la collita per amagar-los sota la rajola? Duro que enganxen no torna a veure el sol! Ondéu, qui va pastar el món ja va fer bé de deixar-nos el riu als llaüters, que si l'arriba a posar a mans dels pagesos el fan malbé en quatre dies! Com podia entendre aquella bajoca freda, que es passava el dia llaura que llaura amb l'aladre i que s'espantava del calabruixó, l'oncle Peris, que sa mare va parir-lo en la sama d'un llaüt?

-Vés i fes-te penjar! -li vaig soltar, que el millor que pots fer amb els enzes és engegar-los a dida, i se'n va anar renegant.

-Vols dir que va per llarg? -em va preguntar el Negre.

-Em fa l'efecte que a hores d'ara ja ho hauran decidit.

-Renoi! -va dir el Feliu-. Jo tinc uns nervis que rebento. Segons quines coses, com més aviat millor!

El temps passava d'aquella manera exasperant que s'escola quan esperes alguna cosa. Vam posar-nos a jugar a la botifarra, però no hi havia manera de lligar basa. Cada cop que s'obria la porta del cafè, tots ens giràvem a veure si algú portava notícies. De vegades acudien dels altres cafès a preguntar:

-Sabeu alguna cosa, vosaltres?

-Res de res.

-Potser hi ha dificultats.

-Doncs, després de tants anys seria l'hòstia!

Cap a dos quarts d'onze, va aparèixer el Rasca, agitadíssim.

-Nois, veus volanderes diuen que el capellà va de bòlit! -va espetegar-. Escridassa pertot arreu que això és cosa del dimoni i que no ho mana la llei de Déu!

-Només ens faltaria aquesta, de llei! Com si no tinguéssim les costelles prou esmolades! -va dir el Gòdia-. Si el veus, digues-li de la meva part que se la pot confitar!

-També crida que som una colla de pagans. Vés a saber què vol dir! Ha anat a trobar l'alcalde al Bar Esport per dir-li que posi remei a l'assumpte, però l'altre li ha contestat que el municipi, si mana d'algú, és dels vius, que els morts no són cosa de l'ajuntament.

Amb aquestes murgues es va esmunyir el temps fins a tres quarts d'una i nosaltres semblava que teníem formigó. Ja anàvem a deixar-ho córrer i esperar l'endemà, quan va entrar l'enterramorts. Ja podia ser l'hora! Vam llançar les cartes i el vam voltar:

-Què hi ha?

-Quan serà la cosa?

I vet aquí que el penques es va recolzar en el taulell i ens va mirar com aquell que té tots els trumfos, sense soltar paraula. A la fi, quan ens va veure ben ensalivats, va exclamar:

-Renoi, quina caminada! Ja podria ser més a prop del poble, el fossar; no acabes mai d'arribar! I amb aquesta calor t'agafa una set...!

-Et convidem al que vulguis! -vaig cridar en veure'l venir-. Però parla!

-Primer el rom. Tinc la llengua com un bancal de secà i no podria dir dues parauletes seguides.

Alexandre li'n va servir un got ple i l'enterramorts se'l va empassar d'una glopada, sense respirar; després d'espetegar tres vegades la llengua, va amollar la informació:

-La cosa serà demà a les quatre.

Quan ens vam gitar, no sé si algú va poder aclucar l'ull, però jo vaig passar la nit de la xuta. No feia altra cosa que pensar en l'endemà, en la revenja de l'oncle Sebastià, i vinga donar voltes pel llit. Devien ser les quatre que vaig sentir Vicent, l'enterramorts. Es veu que havia anat de cafè en cafè a dur la notícia, ·i aleshores, borratxo perdut, ple de rom fins al nas, cridava pel carrer que ell era el Papa de Roma i que cada nit es tirava dues monges de clausura.

...continuarà...

REVANCHA PARA UN DIFUNTO (I)


Desde que se había corrido por el pueblo la noticia de la muerte del tío Sebastià Peris, los nervios nos recomían. Nos contuvimos hasta la hora del entierro, pero, cuando volvimos del cementerio, tras meter al viejo al ladito de su mujer, muerta dos años atrás, la tensión, que no nos dejaba vivir, estalló por el pueblo igual que un barreno. Las discusiones, peleas y follones se encendían por todas partes con la misma fiebre que hacía diez años.

-Con según qué cosas pasa igual que con el vino –filosofaba Alexandre mientras tostaba café a la puerta de su bar-. Cuanto más viejas se hacen, más fuerza toman. Este es el caso de Peris y Roca.

A casa del calafate, en la tertulia del albardero, en las tiendas y en los cafés, los partidarios de uno y otro alborotaban lo indecible, pero, a orillas del río, las peleas entre las mujeres que lavaban la ropa de rodillas sobre las losas estremecían al mismo demonio.

-¿Quieres decir que no lo dejarán correr? Insistió Nicasi, aquella noche en el café de Alexandre.

-¡Rediez, no digas estupideces! –me cabreé. Se necesitaba tener poco caletre para decir algo como aquello. Aunque a Nicasi no podías hacerle demasiado caso: desde que en una pelea con lauteros de río abajo le habían astillado un remo en toda la cabeza, a veces no regía muy bien. ¡Dejarlo correr el viejo Peris! Y quien dice él, dice cualquier navegante del río que se haga respetar un poco: yo mismo, pongamos por caso. Y no quiero afirmar que el viejo Sebastià tuviese ganas de morirse para reclamar lo que le correspondía, pero que la desazón no lo ha dejado vivir durante aquellos diez años, lo sabían hasta los sauces de la ribera. ¡La puta de oros! Si cuando agonizaba no tenía otra manía. “Ahora aclararemos lo de Manel de Roca”, se cuenta que dijo en el último suspiro. Y para pensar algo así, cuando la descarnada ya está a los pies de la cama, hay que tenerlo bien arraigado, hasta los huesos.

-Soy de tu opinión –me dijo Cap de Sàssola, que sabía lo que decía.

-Pues, a mí me parece una gran animalada –repiqueteó Sillué-. ¿Qué provecho sacarán, ahora?

¡Provecho! No me quedaba otra por oir! Campesino había de ser, el Sillué de los cojones, para meter baza. ¿Qué coño sabrán los labradores de las cosas de navegar, si no ven más allá de los bancales, y no sueñan con nada más que con el dinero que sacarán de la cosecha para esconderlo bajo una baldosa? ¡Duro que atrapan no vuelve a ver el sol! ¡Hostia, quien hizo el mundo ya hizo bien en dejarnos el río a los lauteros, que si lo llega a poner en manos de los payeses lo estropean en cuatro días! ¿Cómo iba a entender aquella alubia fría, que se pasaba el día labra que te labra con el arado y que se asustaba del pedrisco, al tío Peris, al que su madre parió en la popa de un laúd?

-¡Anda y que te den! –le solté, que lo mejor que puedes hacer con los estúpidos es enviarlos a la mierda, y se fue renegando.

-¿Piensas que va para largo? –me preguntó el Negre.

-Me da la impresión que a estas horas ya lo habrán decidido.

-¡Rediós! –dijo Feliu-. Yo tengo unos nervios que reviento. Según qué cosas, cuanto antes mejor.

El tiempo pasaba de aquel modo exasperante en que transcurre cuando esperas algo. Nos pusimos a jugar a la botifarra, pero no había forma de ligar. Cada vez que se abría la puerta del café, todos nos volvíamos a ver si alguien traía noticias. A veces acudían de los otros cafés a preguntar:

-¿Sabéis algo, vosotros?

-Nada de nada.

-A lo mejor hay dificultades.

-Pues, después de tantos años, sería la hostia.

Hacia las diez y media, apareció el Rasca, agitadísimo.

-Muchachos, por ahí se cuenta que el cura va de cráneo- estalló-. Va gritando por todas partes que eso es cosa del demonio y que esto no lo manda la ley de Dios.

–No nos faltaría otra que esta ley. Como si no tuviéramos las costillas bien afiladas –dijo Gòdia-. Si lo ves, dile de mi parte que se la puede meter en conserva.

-También grita que somos una panda de paganos. ¿Vete a saber qué quiere decir! Ha ido a encontrar al alcalde al Bar Esport para decirle que ponga remedio al asunto, pero el otro le ha respondido que en el municipio, si manda sobre alguién, es de los vivos, que los muertos no son cosa del ayuntamiento.

Con estas murga se deslizaron las horas hasta la una menos cuarto y nosotros parecía que teníamos cemento. Ya íbamos a dejarlo correr y esperar a mañana, cuando entró el enterrador. ¡Ya era hora! Dejamos las cartas y lo rodeamos:

-¿Qué hay?

-¿Cuando será la cosa?

Y el muy cachondo se apoyó en la barra y nos miró como quien tiene todos los triunfos, sin decir ni mú. Por fin, cuando nos vió bien ensalivados, exclamó:

-¡Cojones, qué caminata! Ya podría estar más cerca del pueblo el cementerio; no terminas de llegar nunca. Y con esta calor te entra una sed...

-Toma lo que quieras, te invito –grité al ver por dónde iba, pero habla.

-Primero el ron. Tengo la lengua como un bancal de secano y no podría soltar ni dos palabras seguidas.

Alexandre le sirvió un vaso lleno y el enterrador se lo zampó de un trago, sin respirar; después de chasquear tres veces la lengua, soltó la información:

-La cosa será mañana a las cuatro.

Cuando nos acostamos, no sé si nadie pudo pegar ojo, pero yo pasé la noche en vela. No hacía otra cosa que pensar en la mañana siguiente, en la venganza del tío Sebastià, y venga a dar vueltas en la cama. Debían ser las cuatro cuando oí a Vicent, el enterrador. Se ve que había ido de café en café a dar la noticia, y entonces, borracho perdido, lleno de ron hasta los ojos, gritaba por la calle que él era el Papa de Roma y que cada noche se tiraba a dos monjas de clausura.

...continuará...

3 comentaris:

argonauta ha dit...

tot i que sembla que tracta de mariners d´aigua dolça, és una porció de relat interesant. 'cal calafat'. jo tinc abanpassats que tenien el bonic ofici de calafateijar les barques. El nom de Calafat, on ara hi ha el circuit de motos, ve donat per això, al terme municipal del meu poble, La Cala.

una abraçada i gràcies per aportar-nos aquests tocs culturals.

Anònim ha dit...

Hola,bueno desde hace tiempo queria escribirle para resolver su duda si soy o no Rosa, su pongo que era alguna amiga, pues lamentablemente no soy aquella persona, pero bueno por mi no hay ningun incoveniente que nos leamos mutuamente yo mas a usted que le tengo que aprender mucho, me han dado unas regañadas por mis faltas de ortografia que para que le cuento, pues yo solo escribo lo que pienso y siento y lo hago como puedo,le brindo mi amistad.
Un beso y una brazo.
Frida

colombine ha dit...

Es increible Julio como se disfruta leyendo estas historias,...sobre todo los que más o menos he vivido esos escenarios o parecidos...hemos utilizado el mismo vocabulario...

Me acuedo cuando mi madre me decía de pequeña...que para saber todo lo que pasaba en el pueblo al detalle ...había que irse al lavadero...

También recuerdo la "cuesta"...era de piedras , y era el camino obligado por el que subian a hombres al muerto hasta el cementario...pero bien se curaraban después los que habían llevado la caja...que había que ir a sacarlos de taberna...

Las mujeres , me cntaba mi abuela..hacían lo imposible ..para que "hombres no les tocara la caja"...

Me encanta..estos relatos tan realistas ...que pintan de forma tan fien la tealidad de otros tiempos vividos...que consiguen hacer pasar por nuestras mentes el cliché de nuestra vida...para mi son son una joya...

Las descripciones (que no siempre ocurre), están, para mi opinión), muy bien hechas...

un beso