1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 27 de maig del 2009

Dimecres, relats d'altri. Traducció del llatí (i II) Jesús Moncada

La setmana passada deixàrem aquest relat em ple trasllat del taüt, amb la banda de música, cap al cementeri.

Millor dit, en plena espantada, la música interrompuda, les nenes corrent, tots xiclant...

Què havia pogut passar? Ara ho sabrem. I és que geni i figura...

TRADUCCIÓ DEL LLATÍ (i II)

A cada enterrament, el poble semblava contenir l'alè. Els botiguers tancaven portes al pas de la comitiva, s'esmorteïen, en els cafès, les converses dels parroquians i la partida de botifarra quedava en suspens al so de les llatinades. Des de l'amagatall de la finestra, la xafarderia mesurava dolors, indiferències, mesquineses i luxes per a futures murmuracions. Però, tan aviat com la comitiva eixia del poble, la gent es distendia, alleugerida, i la jugaldrina dels nois en els carrers esbandia les deixalles de la mort.

Per això l'aparició inesperada al carrer del Castell de l'enterrament que tothom feia ja al fossar va trasbalsar-ho tot. La gent no sabia què fer davant d'aquell difunt que ja havia començat a oblidar per sempre. Al carrer Nou, els vells de la tertúlia del baster van refugiar-se dins l'obrador, deixant davant la porta les cadires en cercle, i Josep Sansa, que ferrava una mula a la costera del Forn, va quedar-se bocabadat amb el martell enlaire. Espantada pel dol, bramava la somera d'Àngel Rius carregada de verdures. Però ningú no donava raó del que succeïa.

D'aquella música d'una estona abans no quedava res més que una murga estranya, que la banda arrossegava darrere la caixa. El bombardí Silvestre no aconseguia agafar el to; li semblava que les notes del paper de música corrien pels pentagrames el mateix que un eixam de formigues negres. Encara li tremolaven les cames i no se li anava del cap l'escena esgarrifosa: les noies corrien, la gent maleïa, cridaven les dones. I a la terra del camí hi havia el bagul del mort, amb la tapa mig oberta, el mateix que si el difunt l'hagués rebatuda amb un cop de puny...


* * *


-Rafel! -havia cridat l'oncle Tapioles. La gent va retrocedir encara més a banda i banda del camí mentre mirava la caixa amb terror. Fins que el vell no el va cridar per segona vegada, el fill, tot tremolós, no va acostar-s'hi.

-Ets viu, pare?

-Viu? -havia replicat el vell amb veu emprenyada-. Sóc ben mort, fill malaguanyat, que si no ho fos i encara tingués força, sortiria d'aquí dins i us ablaniria el costellam! Es pot saber per què em traieu del poble igual que un empestat? Es que teniu por? O potser us fa vergonya? “Guaita -dirà la gent-, al vell Tapioles el porten al clot igual que un gos!” I jo passaré una mort més puta que ma vida! Es perquè no he volgut capellans, que no tinc dret que el meu enterrament passi pel carrer Major i la plaça de la Vila, igual que el de tothom? ¿Quina cara fotré davant del meu pare, que ja m'estarà esperant al fossar? Fes-me dur pel carrer Major, fill, que tot el poble pugui veure el meu enterrament, si no, els meus ossos no descansaran mai!

El vell Atanasi va eixir d'entre la gent i es va plantar al mig del camí, vora de la caixa.

-Que em pengin si no té tota la raó! -havia cridat, alhora que brandia amb fúria la gaiata-. L'enterrarem com cal!

Un murmuri aprovatori es va estendre per la comitiva. Calia que el difunt fos aplacat -ofici de capellans fins aleshores-, que les seves despulles trobessin la pau abans de donar-li terra. Perquè l'alè d'un mort posseït per l'odi podia fer malbé les collites, podrir les aigües i estendre arreu del poble, el mateix que un mal aire, les llavors empestades de totes les maleses.


* * *


El bombardí Silvestre seguia sense encertar la tonada i procurava no acostar-se gaire a la caixa mig oberta que portaven sis homes, no fos cas que el difunt l'anés a maleir per la seva mala traça. Però, aleshores, l'enterrament ja enfilava el carrer Major i el mort descansava en pau per sempre. D'altra banda, el vell Tapioles mai no havia sabut música...

FIN.

TRADUCCIÓN DEL LATÍN (y II)


En cada entierro, el pueblo parecía contener el aliento. Los tenderos cerraban puertas al paso de la comitiva, se apagaban, en los cafés, las conversaciones de los parroquianos y la partida de botifarra quedaba suspendida al sonido de los latinajos. Escondida tras las ventanas, la chafardería medía dolores, indiferencias, mezquindades y lujos para futuras murmuraciones. Pero, tan pronto como la comitiva salía del pueblo, la gente se distendía, aliviada, y los juegos de los niños en las calles esparcían los restos de la muerte.

Por eso la aparición inesperada en la calle del Castell del entierro que todo quisque hacía ya en el cementerio lo trastornó todo. La gente no sabía qué hacer ante aquel difunto que ya habían comenzado a olvidar para siempre. En la calle Nueva, los viejos de la tertulia del alpargatero se refugiaron dentro del obrador, dejando ante la puerta las sillas en círculo, y Josep Sansa, que herraba a una mula en la costera del Forn, se quedó boquiabierto con el martillo levantado. Espantada por el duelo, bramaba la burra de Àngel Rius cargada de verduras. Pero nadie se explicaba lo que sucedía.

De la música de un rato antes no quedaba nada más que una murga extraña, que la banda arrastraba tras el ataúd. El bombardino Silvestre no conseguía coger el tono; le parecía que las notas de la partitura corrían por los pentagramas lo mismo que un enjambre de hormigas negras. Todavía le temblaban las piernas y no se le iba de la cabeza la horrorosa escena: las muchachas corrían, la gente maldecía, gritaban las mujeres. Y en tierra, en el camino, estaba el baúl del muerto, con la tapa medio abierta, como si el difunto lo hubiese reventado de un puñetazo...


* * *


-¡Rafel! –había gritado el tío Tapioles. La gente retrocedió todavía más a los lados del camino, mientras miraba la caja con terror. Hasta que el viejo no lo llamó por segunda vez, el hijo, tembloroso como un flan, no se acercó.

-¿Estás vivo, padre?

-¿Vivo? –había replicado el viejo con voz irritada-. ¡Estoy bien muerto, desgraciado, que si no lo estuviera y todavía me quedaran fuerzas, saldría de aquí y te rompería las costillas! ¿Se puede saber por qué me sacáis del pueblo igual que a un apestado? ¿Es que tenéis miedo? ¿O es que os da vergüenza? “Mira –dirá la gente- al viejo Tapioles lo llevan al hoyo igual que a un perro!” ¡Y yo pasaré una muerte más puta todavía que mi vida! ¿Es por no haber querido curas, que no tengo derecho a que mi entierro pase por la calle Mayor y la plaza del ayuntamiento, igual que el de todo el mundo? ¿Que cara pondré ante mi padre, que ya me estará esperando en el cementerio? Llevadme por la calle Mayor, hijo, que todo el pueblo pueda ver mi entierro, si no, mis huesos no descansarán nunca.

El viejo Atanasi salió de entre la gente y se plantó en medio del camino, cerca del ataúd.

-¡Qué me ahorquen si no tiene toda la razón! –había gritado al tiempo que blandía con furia el bastón- Lo enterraremos como toca.

Un murmullo aprobatorio se extendió por la comitiva. Era necesario que el difunto fuera aplacado –oficio de curas hasta entonces-, que sus despojos encontraran la paz antes de darle tierra. Porque el aliento de un muerto poseido por el odio podía malbaratar las cosechas, pudrir las aguas y esparcir por todo el pueblo, lo mismo que un mal viento, las semillas empestadas de todas las enfermedades.


* * *

El bombardino Silvestre seguía sin acertar la tonada y procuraba no acercarse mucho a la caja medio abierta que llevaban seis hombres, no fuera caso que el difunto lo fuera a maldecir por su mala traza. Pero, entonces, el entierro ya entraba en la calle Mayor y el muerto descasaba en paz para siempre. Por otra parte, el viejo Tapioles nunca había tenido oído para la música...

FIN


2 comentaris:

colombine ha dit...

!!!genial!!!...simplemente genial...Pocas veces pueden leerse descriciones en un texto...tan precisas...ingeniosas..contextualizadas a la perfección...tan buenas...

Bravo!!!!

un beso

Unknown ha dit...

Qué grande el tío Tapioles, genio y figura hasta el final.

Conozco casos de muertos que siguen dando miedo mucho tiempo después de su desaparición. No es el caso, de todas formas, del entrañable tío Tapioles.

Me ha gustado encontrar de nuevo a otro ilustre cascarrabias, el mítico Atanasi.

Un abrazo

Angel