1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 20 de maig del 2009

Dimecres, relats d'altri. Traducció del llatí (I) Jesús Moncada

Hi ha alguna llei que mane que l'enterrament laïc no puga ser tan lluït com l'enterrament religiós?

Avui iniciem aquesta petita narració d'un enterrament on l'oncle Tapioles, l'anticlerical difunt, ha decidit fer us de la llibertat religiosa acabada de declarar per la república.

TRADUCCIÓ DEL LLATÍ (I)

Quinze dies després de la promulgació per la República del decret de llibertat religiosa, l'oncle Tapioles va plegar d'aquest món de misèries.

-D'aquesta no em salva ni el mateix dimoni -havia remugat, la tarda abans, el vell. l les seves paraules estremien la casa, poblada ja per secrets preparatius de traspàs i ferums de negres tintures.

La dona, arraulida vora el llit, havia començat a gemegar mentre la parentela, present en aquell tràngol, empudegava amb monòtones protestes de millora.

-A callar tot déu! -havia tallat el malalt-. No la vull sentir més, aquesta cançó! l tu, tararot -va afegir dirigint-se a la dona-, ja ploraràs després tot el que vulguis. Ara escolteu-me bé: en el meu enterrament, no hi vull veure ni una maleïda sotana! Entesos? Això, que se us fiqui bé a la closca; del contrari us recordareu de mi tants com sou! A mi, aquesta colla de corbs no em cantaran la tremenda; gràcies a la República, ara mano dels meus ossos, que, d'altra banda, és tot el que tinc. Enterreu-me pel civil. Adéu-siau!

En acabar de dir aquestes paraules, l'oncle Tapioles va entrar en l'agonia. Des de la cara, sèria, amb ulls que espurnejaven al pas de la femella, la mort se li va esmunyir a tota la corpenta -els braços avesats al rem de llaüter, l'esquena fatigada, el membre sense força- fins a les ungles dels peus, i va cruixir de dalt a baix sense un remei de Déu.


* * *


Es feia estrany el moment del sepeli sense safareig litúrgic, no acabaven de lligar dols i corones amb el silenci de les campanes. A desgrat de la profunda indiferència religiosa i de la filiació republicana de la vila, el trencament dels ritus seculars que suposava la decisió del vell Tapioles inquietava la gent d'una manera vaga. A l'entrada de la casa, la família, neguitosa, guaitava de reüll el taüt encara obert, dins el qual romania el difunt, embotit en la roba de casar -una mica encongida, un pèl arnada- que la vídua havia exhumat de la caixa de nuvis. I en totes les mirades hi havia belluguines intranquil·les.

-Ja vénen! -va dir algú, cap a les quatre. Voltada per la canalla, precedida per l'agutzil, que portava la bandera municipal, es va presentar la banda del poble. La gent es va sentir alleugerida per la improvisació, decidida a corre-cuita, aquell matí, a Ca la Vila i que venia a substituir en certa manera la creu i la llatinada fúnebre. Van treure la caixa fora, l'agutzil va iniciar la marxa, i el seguici -els homes al davant, després les dones- va començar a fer via camí del cementiri.

Fins aleshores, tots els enterraments anaven de la casa del difunt a la plaça de l'església, situada al centre del poble. Allí cantaven absoltes; després, la comitiva, amb el capellà davant, enfilava el carrer Major i passava per la plaça de Ca la Vila per anar a buscar la carretera arran del Segre. Ara, atès que no calia dur el difunt a l'església, els familiars van decidir eixir directament al camí que vorejava el poble per la part alta, que era el trajecte més curt des de la casa del vell Tapioles al fossar.

Ja li podeu dir de músiques a Manuel de Sapera, que aleshores era jove i avui va pels setanta. Us mirarà d'esquitllèvit amb una ganyota de menyspreu profund i pensarà que no teniu senderi, que només sou una colla de badocs finestrers més bastos que l'espart mascle. Perquè el qui no va ser a l'enterrament del vell Tapioles no sap, ni sabrà mai, el que és la bona música. Quin sentiment el del trombó! Quina malenconia la del saxo! I aquelles tamborinades tristíssimes, que compassaven el pas de les espardenyes de mudar pel carrer de Sant Antoni...! Per desgràcia, el prodigi no va durar gaire estona.

De sobte, el bombardí la va espifiar, un crit estremidor va esclafir entre el dol enmig d'una esclatada de blasfèmies, i una colla de nenes aterrides fugia arrossegant corones mortuòries que deixaven per terra flors d'estany i cintes negres.

...continuarà...

TRADUCCIÓN DEL LATÍN (I)


Quince días después de la promulgación por la República del decreto de libertad religiosa, el tío Tapioles abandonó este mundo de miserias.

-De esta no me salva ni el mismo diablo –había rezongado, la tarde anterior, el viejo. Y sus palabras estremecían la casa, poblada ya de secretos preparativos de entierro y de olores de negros tintes.

La mujer, acurrucada al lado de la cama, había empezado a gemir mientras la parentela, presente en aquel mal trago, llenaba el ambiente con monótonas protestas de mejora.

-¡A callar todo dios! –había cortado el enfermo-. No quiero oír más esta canción. Y tú, tonta –añadió dirigiéndose a su mujer-, ya llorarás después todo lo que quieras. Ahora escuchadme bien: en mi entierro, no quiero ver ni una maldita sotana. ¿Entendidos? Esto, que se os meta bien en la perola; de lo contrario os acordaréis de mí de por vida. A mí, esa panda de cuervos no me cantarán la tremenda; gracias a la República, ahora soy dueño de mis huesos, que, por otra parte, es todo lo que tengo. Enterradme por lo civil. ¡Adiós!

Fue acabar de soltar estas palabras, y entrar en agonía el viejo Tapioles. Desde la cara, seria, con ojos que centelleaban al paso de la mujer, la muerte se le deslizó en toda su corpamenta –los brazos acostumbrados al remo del laúd, la espalda fatigada, el miembro sin fuerza- hasta las uñas de los pies, y crujió de arriba abajo sin ningún mal remedio.


* * *


Resultaba extraño el momento del sepelio sin jaleo litúrgico, no acababa de ligar luto y coronas con silencio de campanas. A pesar de la profunda indiferencia religiosa y la filiación republicana del pueblo, la ruptura con los ritos seculares que había supuesto la decisión del viejo Tapioles inquietaba a la gente de un modo vago. A la entrada de casa, la familia, nerviosa, vigilaba de reojo el ataud todavía abierto, en el que permanecía el difunto, embutido en el traje de boda – un poco encogido, algo apolillado- que la viuda había exhumado de la caja de novios. Y en todas las miradas había movimientos intranquilos.

-¡Ya llegan! –dijo alguien, hacia las cuatro. Rodeada por los chiquillos, precedida por el alguacil, que portaba la bandera municipal, se presentó la banda del pueblo. La gente se sintió más tranquila ante la improvisación, decidida a salto de mata, aquella misma mañana, en el ayuntamiento, y que venía a sustituir en cierto modo la cruz y los fúnebres latinajos. Sacaron afuera el ataud, el alguacil inició la marcha, y el cortejo –los hombres delante, detrás las mujeres- empezó a encaminarse hacia el cementerio.

Hasta entonces, todos los entierros iban de casa del difunto a la plaza de la iglesia, situada en el centro del pueblo. Allí se cantaban los responsos; luego, la comitiva, con el cura delante, tomaba la calle Mayor y pasaba por la plaza del ayuntamiento para ir a buscar la carretera junto al Segre. Ahora, como no había que llevar al difunto a la iglesia, los familiares decidieron salir directamente al camino que bordeaba el pueblo por la parte alta, que era el trayecto más corto desde casa del viejo Tapioles al cementerio.

Ya le podéis hablar de músicas a Manuel de Sapera, que entonces era joven y hoy va por los setenta. Os mirarà de arriba abajo con una mueca de profundo desprecio y pensarà que os falta un tornillo, que no sois más que una panda de mirones imbéciles más bastos que el esparto macho. Porque quien no estuviera en el entierro del viejo Tapioles no sabe, ni sabrá nunca, lo que es la buena música. ¡Qué sentimiento el del trombón! ¡Qué melancolía la del saxo! ¡Y aquellos repiques de tambor tristísimos, que acompasaban el paso de las alpargatas de fiesta por la calle de Sant Antoni...! Por desgracia, el prodigio no duró casi nada.

De repente, el bombardino la jodió, un grito estremecedor estalló entre la comitiva en mitad de una estallido de blasfemias, y un grupo de nenas aterrorizadas huyó arrastrando coronas mortuorias que soltaban por tierra flores de estaño y cintas negras.

...continuará...

3 comentaris:

colombine ha dit...

he disfrutado con la perfecta descripción de los hechos...Se puede decir que la historia está pintada con palabras...

además es increible como remonta nuesta mente al pasado...esas mismas escenas y frases hechas...Yo no me acuerdo , en verdad, de haber vivido ningún entierro republicano (de pequeña)...Después lógicamente si , algunos..aunque menos que de los que por coherencia deberían haber sido...

Con los funerales civiles ..pasó durante muchos años ...y aún hay aún queda cola...igual que pasa ahora con bautizos y comuniones de hijos de padres que se declaran republicanos...pero, no luego celebran el festorrio...

Yo lo tengo muy claro...será como el tío Tapioles ...

Voy a dejar pedida la música...pero no sé que harán...

El final es de un suspense tremendo...jejeje

julio navarro ha dit...

Creo que estás empezando a entender mi pasión por este escritor que murió demasiado pronto. Mucho más leído, por cierto, en el extranjero que en la España no catalana.

Besos

colombine ha dit...

Desde luego..yo lo he conocido a través de ti...y "cuánto me alegro!, pocas veces la descripción de la realidad la he leído de forma tan natural , tan viva, y esos detelles que a los que tenemos cierta edad..nos remueven vivencias , tristes o alegres...!y de que manera!

besos