1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 28 de juliol del 2008

1977 Una missa d'acció de gràcies molt especial

Any i mig ja, que havia mort el dictador, i les lluites entre partidaris de la reforma i partidaris de la ruptura, entre juntes i plataformes, no amainaven. Els feixistes de sempre, no havien deixat mai de campar per on volien, de considerar que això de la democràcia que demanàvem no era més que una broma pesada, el Cara al sol, el seu himne, i Tarancón al paredón, un dels seus crits de guerra.

Any i mig ja, aprofitat pels diversos grupuscles socialistes i socialdemòcrates que anaven emergint i agrupant-se des de la llarga etapa de foscor, etapa on només el Pce, tot hi ha que dir-ho, havia aguantat el tipus i les bescollades.

El rei s’havia desfet per fi d’un orellut Arias Navarro i l’havia substituït, encara no feia un any, per un políticament jove Adolfo Suárez qui, ràpidament havia abandonat la seva camisa blava, i havia posat mans a la feina.

I aquell 9 d’Abril, dissabte sant de 1977, dissabte roig, com immediatament el coneixeríem, el periodista Alejo García Ortega, locutor de RNE, ens donava la notícia, el Pce, havia estat legalitzat.

Jo, aleshores, vivia i treballava a Eivissa, però, festes són festes, em trobava al poble fins dilluns de Pasqua, onze, en què, a la tarda, prendria l’avió per reincorporar-me al treball.

Vull dir amb açò que bona part d’aquesta història, la principal, no la vaig viure directament, però tant s’hi val, les meues fonts són absolutament fidedignes.

Passat el primer moment d’estupor, Vicentico, l’escolà, antic membre d’Acció Catòlica, i que a París, on havia passat un temps treballant, s’havia fet de Comissions Obreres, amb els seus companys de partit, anaren a parlar amb Don José, el senyor rector.

- “Volem fer una missa d’acció de gràcies per la notícia”, – li soltaren al capellà, la idelogia del qual considerava sants de tota santedat, tant el senyor Francisco Franco, com el senyor José A. Primo de Rivera.

- “Quina notícia”? – digué el capellà, tot i saber sens dubte la resposta

- “La de la legalització del Partit” – que fan ells, sense cap necessitat d’especificar de quin partit es tractava.

- “És que jo... no sé... ho hauria de consultar amb Medina”

Medina, l’alcalde, camisa blava destenyida, escolta amb tota la paciència de la gent de camp, la consulta de don José.

- “I a mi què collons em conta, don José. Vostè sabrà. No sóc jo l’especialista en misses, i... ells la paguen, no?”

Possiblement aquesta última frase fos la realment decisiva en tota aquesta història. Efectivament, ells la pagaven. Així que, sense massa propaganda, cal que ho diguem com fou, divendres de Pasqua, quinze d’abril, a les set de la vesprada, l’església s’hi trobava quasi tan plena com a la missa major de Sant Esteve o de morts i ferits, batejada així popularment, pel costum de fer balanç de l’any acabat la vespra, amb la relació dels naixements i defuncions del poble.

Enfront de la porta principal de la parròquia, al balcó de casa Tormo, Ricardo “cuatro ojos” i Paniego, dos insignes seguidors del “caudillo” Blas Piñar, anotaven en un quadern, els qui havien anat acudint a la missa celebració i que acabada la missa anaven eixint de l'església.

La gent, -havien estat molts anys d'acotar el cap-, desviava la mirada però no se n'anava.Trompa, el meu amic no se'n pogué estar, es girà amb els seus més de cent quilos, i els quasi dos metres d’envergadura, alçà el puny tancat, com sinó?, cara d’ells i els hi soltà a crits:

- "Apunteu, apunteu. Nosatros no ho necessitem, sou molt poquets, i vos coneixem a tots"!

Una forta riallada esclatà al carrer.

Tres dies més tard, quedaven convocades les primeres eleccions d’aquesta democràcia.

I que dure, Cristo, i que dure.

Per qui vulgui sentir la notícia en la veu original

11 comentaris:

XARBET ha dit...

Estic dubtant en si es una historia kafkiana o Felliniana, de fet te tots els ingredients necessaris, l'escolà, el capellà, el batle, i sobre tot que un partit ateu celebri una missa d'acció de gracies. M'ha encantat el relat, sobre tot el fet de uns que encara s'atrevien a apuntar noms, i altres que ja s'atrevien a enviar-los a parir panteres.

Unknown ha dit...

Que esto sucediese hace apenas 30 años podría parecer surrealista, si no fuese, en cierto sentido, terrorífico... Un gran relato, fresco perfecto de un momento (que esperemos superado per saecula saeculorum) y un lugar.

julio navarro ha dit...

Gràcies, Frederic i Danny, algun dia contaré com l'autonomia d'un barri acabà en independència, i allò que li va passar a Paniego.

Tot arribarà.

Anònim ha dit...

Hola, te cuento que abrí un blog es: http://lacomunidad.elpais.com/cnbb25/2008/7/29/ella-y-el-segunda-parte-, si llegas a pasar te daras cuenta de que no se escribir, pero hice caso a Mari quien me dijo que escriba lo que me sale del corazón y empecé una historia. Si algún día tienes ganas, mis puertas estan abiertas para vos, siempre que te visité me hiciste sentir muy bien.
Besos

Rafael Arenas García ha dit...

¡Genial! Me has alegrado el comienzo de la mañana. Si es que es una historia tan extraordinaria que no puede ser más que verdad. Conozco una parecida. En Asturias, creo que con motivo de la aprobación de la Constitución o el día de la manifestación de repulsa por el golpe del 23F los representantes de algunos partidos de izquierda se dirigieron a los curas que llevaban una parroquia en un barrio obrero para pedirles que las campanas de la Iglesia sonaran para acompañar a la manifestación. ¿Qué respondieron los curas -que son los que me han contado la historia? Pues que la iglesia no tenía campanas, que si no se habían dado cuenta hasta entonces.
Un abrazo.
Saludos.

Anònim ha dit...

Doncs a mi em recorda el pragmatisme de "Don Camilo" que malgrat les grans diferències que tenia amb l'alcalde comunista, crec que es deia Pepino, varen arribar a ser amics.
L'església d'aquest paí sempre a funcionat així, el que paga mana, i sempre devora el poderós.
Aquests anècdotes ens fan veure quant tendre és encara la nostra democràcia i quant camí queda per fer.

julio navarro ha dit...

Rafa, historia real como la vida misma, te lo juro. Como de costumbre me pierdo siempre lo mejor, pero me lo acaban contando en las cenas de sobaquillo mis amigos.

Cristina, Don José era un dels capellans més pesseteros que he trobat mai, a banda de ser billy el ràpido (recorde haver-li cronometrat misses, als meus temps de seminariste, d'escassos onze minuts)

Anònim ha dit...

Permiso para copiar en mi blog, que es buenísimo por favor, y lo de las campanas de Rafael también.

No hay mejor forma de quitarme la depresión encima porque no se va a celebrar la fiesta este año.

Yo que hace tres años estaba delante de la caseta de la Rioja y Euskadi con un gato de coche esperando a que llegasen los fascistas (como todos los años) que subían cuesta arriba a las 6 de la mañana.

Todas las tiendas de campaña, rajadas.

Lo que habré currado en la caseta de La Rioja en esa fiesta.

Anònim ha dit...

Además lo que más gracia me hace que en la fecha que pasó eso, yo aun no había nacido, y aunque pueda parecer exagerado, pienso que a día de hoy, a veces parece que seguimos un poco igual

http://www.elplural.com/macrovida/detail.php?id=23533

A la primera fiesta del PCE que fui tenía 17 años. Menuda tajada que me pillé de mojitos

Rafael Arenas García ha dit...

Para Oscar (y para el que quiera)permiso concedido para difundir la historia de las campanas. Si es que el anecdotario de este país es riquísimo...
Rafael

Anònim ha dit...

Ohhhh s'ha borrat el comentari que t'havia fet!!!!
Et deia que
Moltes gràcies per aquesta història tan real com la vida mateixa. Sort que em vas avisar. No he rebut la resposta al meu e-mail, però es que no rebo res de la Comunidad. No sé que passa.
M'has fet viure l'esclat de rauxa al poble, m'he abraçat al teu gran amic per dar-li les gràcies, he pogut mirar de dalt a baix als de la llibreteta. He estat allà també, aquest matí.
M'has alegrat el dia
Una forta abraçada per a tu i un petonàs
Gràcies