Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LX)

Novament el cec, "l'altíssim orb" torna a asomar per aquesta història. Pel meu gust és un dels personatges més ben construïts, amb més facetes.

L'hem vist tiranitzant el poble, sanant, fent conxorxa amb quinquis, acompanyant la mare solitària, al bordell, i avui el trobem a casa, demanant, com un infant, l'atenció de sa mare.

L'altíssim orb, tan humà com contradictori...

60

Mare... Tenia l’orb la desvalguda
necessitat de dir “Mare...” estenent,
a palpons, la mà trèmula, la nit
de Nadal, i la mare l’agafava

tendrament de la mà, i a poc a poc
la mare duia, escala amunt, el fill
a l’andana: el deixava, entre els canyissos,
oint, llunyanes, les simbombes, les

cançons, dones que feien l’all-i-oli,
i s’inventava un món, o bé el refeia,
i era l’única nit de l’any que l’orb

no demanava companyia i se
sentia, a gust, abandonat; i treia
retalls remots d’oracions a mitges.

60

Madre... Tenía el ciego la desvalida
necesidad de decir “Madre... “ extendiendo,
a manotazos, la mano temblorosa, la
Nochebuena, y su madre lo tomaba

tiernamente de la mano, y poco a poco
la madre acompañaba, escaleras arriba, al hijo
al granero: lo dejaba entre los cañizos,
escuchando, lejanas, las zambombas, los

villancicos, las mujeres que hacían el all-i-oli,
y se inventaba un mundo, o lo rehacía,
y era la única noche del año en que el ciego

no necesitaba compañía y se
sentía, a gusto, abandonado; y recuperaba
retazos remotos de oraciones a medias.