1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 23 de juliol del 2008

La meva concepció del món. Bertrand Russell III

Tercera entrevista. Avui, l'entrevistador, un paio ben competent, per cert, a l'altura de l'entrevistat, li pregunta a en Russell per la guerra i pel pacifisme.

Recordem que Bertrand Russell va ser un activista contra la guerra durant la primera guerra mundial, i que fou empresonat per aquesta causa, mentre que a la segona guerra mundial va ser totalment favorable a l'entrada en guerra del Regne Unit.

III - Guerra i pacifisme


Woodrow Wyatt. – Creieu raonable, Lord Russell, que hom digui que hi ha hagut guerres justes?

Lord Russell. – Sí, crec que és del tot raonable, per bé que hauríeu d’aclarir què voleu significar exactament amb el qualificatiu “just”. Podríeu voler expressar, d’una banda, que hi ha hagut guerres que han tingut una bona justificació legal, i, certament, n’hi ha hagut moltes en les quals un d’ambdós bàndols tenia tota la raó del món. O la vostra interpretació podria ésser que algunes guerres podrien fer més bé que mal, amb la qual cosa la classificació ja no seria la mateixa. En absolut.

W. – Podríeu posar-me algun exemple d’una i altra classificació?

R. – Ben cert que sí; és molt fàcil. Sóc del parer que qualsevol resistència a l’agressió o a la invasió és justa. Els anglesos tenien tot el dret d’oposar resistència a l’Armada espanyola, i la temptativa dels hongaresos d’aconseguir la llibertat és del tot digna d’alabança. Els primers tingueren sort, i els altres, no. Però si ho enfoqueu des del punt de vista de les conseqüències, llavors teniu una classificació completament diferent. Abans de tot heu de reflexionar si d’aquesta guerra derivarà cap bé. Preneu com a exemple una guerra que no hagi tingut justificació legal, com l’ocupació del continent nord-americà per part de l’home blanc. Jo diria que, en conjunt, el resultat ha estat bo, tot i que no tenia cap justificació legal.

W. – I la guerra de la Independència nord-americana?

R. – Crec que era completament justificada. No vull dir, però, legalment justificada, ni molt menys. De fet, si alguna vegada desitgeu visitar aquell país, us obligaran a fer una declaració que implica que condemneu el que va fer George Washington, puix que haureu de dir que enteneu que ningú no s’ha d’oposar, per la força o la violència, a un govern legalment establert. És clar qeu el fet qeu examinem s’esdevingué ja fa molts anys.

W. – És el vostre parer que hi ha hagut guerres que, a la llarga, hagin estat un èxit?

R. – Oh, sí, sí. Tornant a la història de l’Antiguitat, fixeu-vos en Alexandre i Cèsar. Ambdós foren grans conqueridors, i un i altre feren esclatar guerres que no tenien la menor justificació legal, però crec que llurs conquestes foren beneficioses. Les d’Alexandre implantaren l’hel·lenisme en tot el Pròxim Orient, estengueren la coneixença de la llengua grega i preservaren, per a les generacions que havien de venir, l’heretatge cultural de Grècia. És molt probable que cap de nosaltres no hauria conegut l’aportació dels grecs a la civilització si no hagués estat per Alexandre.

W. – I Cèsar?

R. – Bé, Cèsar conquerí la Gàl·lia, aquesta formà part del món civilitzat i, incidentalment, donà vida a un nou llenguatge que tots admirem i que, si no hagués estat per Cèsar, no hauria existit: el francès.

W. – Quines diríeu que són les causes principals de la guerra? És l’economia, la culpable? El caprici de prínceps i governants rampelluts? O és deguda, potser, a un esclat d’entusiasme popular?

R. – De vegades és una d’aquestes causes que heu anomenat, de vegades una altra; hi ha exemples de tot. Preneu l’atac de Frederic el Gran a Maria Teresa: fou, diria jo, la prerrogativa d’un monarca i no crec que existís cap altra causa. Al segle divuitè, gairebé era una cosa habitual que els monarques anessin a la guerra sense altra justificació que la del propi honor i glòria. Però, un cop deixàrem enrere aqueix segle, això no succeí ja tan sovint.

W. – Aparentment aquella gent constituïa la categoria dels rampelluts.

R. – Sí. Bé, després hom arriba a les causes econòmiques. Naturalment aquestes tingueren un paper molt important en la llarguíssima guerra que enfrontà Anglaterra i Espanya. Les causes que ens movien a nosaltres eren principalment econòmiques, les dels espanyols, religioses. Els anglesos lluitaren per una cosa que era desitjable i els espanyols per una altra que era indesitjable. Però aquest fou un assumpte que no s’acabava mai i que, per part nostra, era netament, o gairebé, un negoci. I pel que fa referència a la histèria col·lectiva, a la xusma enfurismada, el paper d’aquesta també fou capital en el desenvolupament del conflicte. Walpole, que feia moltíssim temps que era Primer Ministre, fou destituït, finalment, per causa d’aquella gentalla histèrica i la determinació d’anar a la guerra contra Espanya. Havíem adquirit el costum de guerrejar contra aquell país, i ens agradava. A ell, no.

W. – Vós fóreu pacifista durant la Primera Guerra Mundial. ¿No us sembla que fóreu igualment un xic inconseqüent no essent-ho també en la Segona?

R. – En absolut. Jo mai no he adoptat el punt de vista que totes les guerres fossin injustes, mai. Jo sentia que algunes eren justificades i d’altres, no, i continuo pensant que la Segona Guerra Mundial tenia plena justificació i la Primera, gens ni mica.

W. – Per què creieu que la Segona Guerra Mundial era justificada?

R. – Perquè considerava que Hitler era un home completament intolerable. El punt de vista dels nazis era aterridor, i estava seguir que, si conquerien el món, que era el que es proposaven fer, si els ho permetien, la vida, al nostre planeta, esdevindria un infern. I havíem d’evitar-ho; era el nostre deure.

W. – Encara creieu que la Primera Guerra Mundial fou un error?

R. – Sí. Crec que Anglaterra havia de romandre neutral. Ho vaig dir quan esclatà la guerra i encara ho mantinc. Estic segur que si nosaltres haguéssim romàs neutrals, la guerra hauria estat força curta i, en signar la pau, Alemanya hauria estat bastant més poderosa que al començament de les hostilitats, però de cap manera totpoderosa. I l’Alemanya del Kàiser, a desgrat de la propaganda que es feia a Anglaterra en aquella època, no era tan dolenta com pretenien. De fet, hi ha molt pocs governs, en l’actualitat, que siguin tan bons com era el del Kàiser, molt pocs. Perquè, quan hom fa la guerra a un govern dolent, sempre carrega les tintes. El que dic, però, no pot aplicar-se a la guerra contra els nazis, puix que no se m’acut res que pogués ésser pitjor. Però és una veritat d’aplicació general, i si haguéssim romàs neutrals el 1914 no haurien nascut els nazis, ni tampoc els comunistes. És obvi que els comunistes foren el resultat de la desintegració de l’exèrcit rus i del caos que regnava a Rússia en aquell temps, dos fets que no s’haurien produït si la guerra hagués estat curta.

W. – Què hauria passat a Rússia?

R. – A Rússia haurien tingut una revolta per l’estil del que intentava ser la del 1905. És gairebé segur que el poder hauria caigut en mans dels revolucionaris socials, i aquests no eren tan dolents com els comunistes i haurien pogut aconseguir un estat de coses perfectament tolerable.

W. – Us sembla, potser, que a Alemanya no hi hauria hagut nazis ni res que s’hi assemblés, i que el país hauria progressat gradualment devers algun tipus de democràcia raonable?

R. – Sí. Aquest procés ja havia començat i prosseguia a un pas raonable, si fa no fa tal com es produí a Anglaterra en una època anterior. Crec que Alemanya s’hauria convertit a temps en una democràcia parlamentària raonable i, certament, no hauria desenvolupat la filosofia nazi, que no era sinó una reacció contra la ruïna.

W. – Però, suposant que nosaltres no haguéssim lluitat en la Primera Guerra Mundial, segurament els alemanys haurien envaït França i, un cop haguesin estat els amos del país, haurien mirat Anglaterra de dalt a baix, dient: “Bé, acabem d’arrodonir la tasca.”

R. – Jo no crec que hi hagi cap raó per a penar que succeís com dieu. El que els alemanys volien no era res de l’altre món. Volien que se’ls permetés disposar d’una bona flota, una expansió colonial més gran del que a nosaltres ens agradava, i una posició de domini als Balcans o, més aviat, que d’aquesta posició de domini en disposessin els austríacs. Però, pel que puc veure, les fites del Kàiser eren bastant limitades i no perseguia el domini del món.

W. – Però, per altra banda, des del punt de vista britànic, la Primera Guerra Mundial era una guerra justa, no és així?

R. – Oh, sí, era justificada, legalment, si ho enfoqueu del punt de vista que nosaltres anàrem a la guerra en defensa de Bèlgica, el qual és un motiu molt discutible. Però, si esteu d’acord amb el motiu, llavors no ens queda altre remei que considerar-la justa. Tot amb tot, no crec pas que hom hagi d’enredar-se en totes aquelles guerres legalment justificades.

W. – Creieu que la gent gaudeix amb la guerra?

R. – La veritat és que, a molts, els agrada. Fou una de les coses que més m’impressionà, el 1914, en començar la Primera Guerra Mundial. Tots els amics pacifistes amb els quals treballava en aquell temps, mantenien el punt de vista que eren els governs els qui imposaven les guerres a les poblacions amb llurs perverses maquinacions, però jo em passejava pels carrers de Londres i llegia en els rostres dels londinencs que eren veritablement més feliços que abans d’esclatar la guerra. Ho vaig exposar en lletra impresa, i això fou la causa que tots els meus amics, als quals no agradaven gens ni mica aquelles manifestacions meves, fessin examen de consciència. Continuo pensant que, a molta gent, els agrada la guerra, a condició que aquesta no es declari en el seu veïnatge i que no sigui massa aferrissada; quan la guerra arriba al propi territori ja no resulta tan agradable.

W. – Puix que hi ha tantes persones a les quals agrada la guerra, què és el que aquestes persones faran amb llurs instints d’agressivitat, si no se’ls permet declarar-ne una?

R. – Sóc del parer que llurs sentiments no són essencialment agressius, sinó aventurers, i és molt important que, a tots aquells qui estimen l’aventura, se’ls ofereixen oportunitats de trobar-la. Hom hauria de poder escalar muntanyes sense haver de realitzar grans despeses, o visitar el Pol Nord o el Pol Sud si en tingués ganes. Qualsevol oportunitat de córrer una aventura hauria de romandre sempre oberta a la gent aventura.

W. – Us sembla que els escandinaus, o, diguem, els suecs, són més feliços que els súbdits d’altres països per no haver estat en guerra durant tant de temps?

R. – Ben cert que sí. Els suecs no han estat en guerra amb ningú des de l’any 1814 i, segons he vist, són un dels països que conec on la gent és més feliç. Sembla ésser que frueixen de la vida d’una manera absoluta i mai no he notat cap signe que donés a entendre que sentien la més lleugera frustració per causa de no haver estat en guerra durant tants anys.

W. – Molts se suïciden.

R. – És veritat, però ho fan perquè no els frena cap creença religiosa. Els suecs no són pas un poble gaire religiós; els que eren religiosos emigraren al Mitjà Oest nord-americà, i la població que restà a Suècia és molt poc religiosa.

W. – Però la guerra, per ventura no forma part de la naturalesa humana?

R. – Bé, ignoro quina se suposa que és la naturalesa humana, però sé que és extraordinàriament mal·leable i, d’això, la gent no se n’adona. Si compareu un gos amb un llop ferotge aviat veureu quin és l’entrenament que millor anirà a l’un i a l’altre. El gos és una criatura pacífica, que lladra ocasionalment i que potser mossegarà el carter. Però, en conjunt, és un excel·lent animal domèstic, mentre que el llop és tota una altra cosa. El mateix s’esdevé amb els éssers humans: segons com se’ls tracti es tornaran d’una manera o d’una altra, i crec que la idea que la naturalesa humana és inalterable és la més estúpida del món.

W. – Però, jo diria que els pacifistes assagen, des de fa molt temps, de persuadir la gent que no es baralli, sense que, fins ara, hagin aconseguit gran cosa.

R. – No és veritat que hàgim tractat de persuadir-los. Uns quants, molt pocs, han provat de fer-ho, però la gran majoria no ha fet res de semblant.

W. – Us sembla que els suecs serien un xic més feliços si haguessin tingut una guerra per a estimular-los?

R. – No crec que hi hagi cap raó que permeti suposar-ho així. No, actualment són majoria els pobles que han tingut una guerra i no n’hi ha cap que demostri ésser més feliç, que no ho són els suecs. Al menys, aquesta és la impressió que he tret dels meus viatges.

W. – Voleu dir que, a la gent, la Segona Guerra Mundial no els féu massa feliços?

R. – Veureu, la Segona Guerra Mundial es desenvolupà de manera completament diferent de la Primera. En la Primera, naturalment, els qui havien d’anar al front no eren gens feliços puix que sabien que era molt probable que hi deixessin la pell. Foren els qui es quedaren a casa els qui fruïren de l’espectacle. Però la Segona Guerra Mundial seguí tot un altre curs, i jo diria que la gent n’estava ben tipa, molt abans que acabés. Al cap i a la fi, d’emocions, ja n’havien tingut prou amb les de la Primera Guerra Mundial.

W. – Al començament d’aquesta conversa heu parlat d’una guerra amb Espanya que esclatà per culpa de la histèria col·lectiva i en contra dels desigs del primer ministre, Walpole. Jutgeu que avui dia som menys vulnerables a l’excitabilitat emocional del poble, com a motiu desencadenador?

R. – No, no pas menys que en aquella època. Crec que l’educació que ha permès que la gent fos capaç de llegir les notícies de la premsa ha augmentat considerablement aquesta histèria col·lectiva. Però ha començat a produir-se una tendència de signe contrari per raó, crec jo, del descobriment de la televisió, puix que la gent s’assabenta del que passa al món còmodament asseguda a la saleta o al menjador en lloc de fer-ho en amples salons atapeïts d’una multitud excitada que no parava de cridar. I sóc de l’opinió que són les grans concentracions, com les que es produeixen a les assemblees i mítings, les principals responsables d’aquesta hiperexcitació emocional col·lectiva. A mida que disminueixi la importància dels mítings, disminuirà també aquesta histèria col·lectiva.

W. – Us sembla, potser, que la mena de situació en la qual les multituds s’apleguen a Trafalgar Square quan està a punt d’esclatar una guerra no sorgirà en l’esdevenidor amb tanta facilitat?

R. – Jo supose que sí. Al capdavall, Trafalgar Square és un lloc extraordinàriament cèntric on és molt fàcil de traslladar-se. Suposo que aquests aplegaments de gent continuaran produint-se, encara que no en el mateix grau. No cal dir que considero completament absurda la forma en què es reuneix la gent en la imminència d’una guerra. Immenses multituds s’apleguen a Trafalgar Square, per aplaudir. Es fan tornaveu de la decisió del Govern de fer que els matin. És d’allò més estrany. No és el que hom espera d’aquesta cosa que anomenem natura humana. Així és com treballa, però jo crec que aquesta tendència minvarà.


* * * * * * * * * *


III - Guerra y pacifismo


Woodrow Wyatt. - ¿Creéis razonable, Lord Russell, que uno diga que ha habido guerras justas?

Lord Russell. - Sí, creo que es absolutamente razonable, aunque tendríais que aclarar qué queréis significar exactamente con el calificativo "justo". Podríais querer expresar, por una parte, que ha habido guerras que han tenido una buena justificación legal, y, ciertamente, ha habido muchas en las cuales uno de ambos bandos tenía toda la razón del mundo. O vuestra interpretación podría ir en el sentido de que algunas guerras podrían hacer más bien que mal, con lo cual la clasificación ya no sería la misma. En absoluto.

W. - podríais ponerme algún ejemplo de una y otra clasificación?

R. - Seguro que sí; es muy fácil. Soy de la opinión que cualquier resistencia a la agresión o a la invasión es justa. Los ingleses tenían todo el derecho de oponer resistencia a la Armada española, y la tentativa de los húngaros de conseguir la libertad es totalmente digna de alabanza. Los primeros tuvieron suerte, y los segundos, no. Pero si lo enfocáis desde el punto de vista de las consecuencias, entonces tenéis una clasificación completamente diferente. Antes de todo hay que reflexionar sobre si de esta guerra derivará algún bien. Tomad como ejemplo una guerra que no haya tenido justificación legal, como la ocupación del continente norteamericano por parte del hombre blanco. Yo diría que, en conjunto, el resultado ha sido bueno, aunque no tuviera ninguna justificación legal.

W. - ¿Y la guerra de Independencia norteamericana?

R. - Creo que era completamente justificada. No quiero decir, sin embargo, legalmente justificada, ni mucho menos. De hecho, si alguna vez deseáis visitar aquel país, os obligarán a hacer una declaración que implica que condenáis lo que hizo George Washington, ya que tendréis que decir que asumís que nadie tiene el derecho de oponerse, por la fuerza o la violencia, a un gobierno legalmente establecido. Claro está que el hecho que examinamos ocurrió hace ya muchos años.

W. - Es vuestra opinión que ha habido guerras que, a la larga, han sido un éxito?

R. - Oh, sí, sí. Volviendo a la historia de la Antigüedad, fijaos en Alejandro y César. Ambos fueron grandes conquistadores, y uno y otro hicieron estallar guerras para las que no tenían la menor justificación legal, pero creo que sus conquistas fueron beneficiosas. Las de Alejandro implantaron el helenismo en todo el Oriente Próximo, extendieron el conocimiento de la lengua griega y preservaron, para las generaciones futuras, la herencia cultural de Grecia. Es muy improbable que ninguno de nosotros hubiera conocido la aportación de los griegos a la civilización si no hubiera sido por Alejandro.

W. - ¿Y César?

R. - Bien, César conquistó la Galia, y ésta pasó a formar parte del mundo civilizado y, de forma incidental, dio vida a un nuevo lenguaje que todos admiramos y que, si no hubiera sido por César, no habría existido: el francés.

W. - ¿Cuáles diríais que son las causas principales de la guerra? ¿Es la economía la culpable? ¿El capricho de príncipes y gobernantes antojadizos? ¿O es debida, quizás, a un estallido de entusiasmo popular?

R. - A veces es una de estas causas que habéis enumerado, a veces otra; hay ejemplos de todo. Tomad el ataque de Federico el Grande a María Teresa: fue, diría yo, la prerrogativa de un monarca y no creo que existiera ninguna otra causa. En el siglo decimoctavo, casi era una cosa habitual que los monarcas fueran a la guerra sin más justificación que la del propio honor y gloria. Sin embargo, una vez dejamos atrás dicho siglo, eso ya no sucede tan a menudo.

W. - Aparentemente aquella gente constituía la categoría de los antojadizos.

R. - Sí. Bien, después se llega a las causas económicas. Naturalmente éstas tuvieron un papel muy importante en la larguísima guerra que enfrentó Inglaterra y España. Las causas que nos movían a nosotros eran principalmente económicas, las de los españoles, religiosas. Los ingleses lucharon por una cosa que era deseable y los españoles por otra que era indeseable. Pero éste fue un asunto que no se acababa nunca y que, por parte nuestra, era netamente, o casi, un negocio. Y con respecto a la histeria colectiva, a la chusma que se enfurece, el papel de ésta también fue capital en el desarrollo del conflicto. Walpole, que hacía muchísimo tiempo que era Primer Ministro, fue destituido, finalmente, por causa de aquella gentuza histérica y la determinación de ir a la guerra contra España. Habíamos adquirido la costumbre de guerrear contra aquel país, y nos gustaba. A él, no.

W. - Usted fue pacifista durante la Primera Guerra Mundial. ¿No os parece que fuisteis igualmente un poco inconsecuente no siéndolo también en la Segunda?

R. - En absoluto. Yo nunca he adoptado el punto de vista de que todas las guerras fueran injustas, nunca. Yo sentía que algunas eran justificadas y otros, no, y continúo convencido de que la Segunda Guerra Mundial tenía plena justificación y la Primera, ni un ápice.

W. - ¿Por qué creéis que la Segunda Guerra Mundial era justificada?

R. - Porque entiendo que Hitler era un hombre completamente intolerable. El punto de vista de los nazis era aterrador, y estaba seguro de que, si conquistaban el mundo, que era lo que se proponían hacer, si se lo permitían, la vida, en nuestro planeta, se convertiría en un infierno. Y teníamos que evitarlo; era nuestro deber.

W. - ¿Todavía creéis que la Primera Guerra Mundial fue un error?

R. - Sí. Creo que Inglaterra debió permanecer neutral. Lo dije cuando estalló la guerra y todavía lo mantengo. Estoy seguro de que si nosotros hubiéramos permanecido neutrales, la guerra habría sido mucho más corta y, al firmar la paz, Alemania habría sido bastante más poderosa que al principio de las hostilidades, pero de ninguna manera todopoderosa. Y la Alemania del Káiser, pese a la propaganda que se hacía en Inglaterra en aquella época, no era tan mala como pretendían. De hecho, hay muy pocos gobiernos en la actualidad, que sean tan buenos como era el del Káiser, muy pocos. Porque, cuando hacemos la guerra a un gobierno malo, siempre cargamos las tintas. Lo que digo, sin embargo, no puede aplicarse a la guerra contra los nazis, ya que no se me ocurre nada que pudiera ser peor. Pero es una verdad de aplicación general, y si hubiéramos permanecido neutrales en 1914 no habrían surgido los nazis, ni tampoco los comunistas. Es obvio que los comunistas fueron el resultado de la desintegración del ejército ruso y del caos que reinaba en Rusia en aquella época, dos hechos que no se hubieran producido si la guerra hubiera sido corta.

W. - ¿Qué habría pasado en Rusia?

R. - En Rusia habrían tenido una revuelta por el estilo de lo que intentaba ser la de 1905. Seguramente el poder habría caído en manos de los revolucionarios sociales, y éstos no eran tan malos como los comunistas y habrían podido alcanzar un estado de cosas perfectamente tolerable.

W. - ¿Os parece, quizás, que en Alemania no habría habido nazis ni nada que se pareciera, y que el país habría progresado gradualmente hacia algún tipo de democracia razonable?

R. - Sí. Este proceso ya había empezado y proseguía a un paso razonable, más o menos tal como ocurrió en Inglaterra en una época anterior. Creo que Alemania se habría convertido con el tiempo en una democracia parlamentaria razonable y, ciertamente, no habría desarrollado la filosofía nazi, que no era sino una reacción contra la ruina.

W. - Sin embargo, suponiendo que nosotros no hubiéramos luchado en la Primera Guerra Mundial, seguramente los alemanes habrían invadido Francia y, una vez hubiesen sido los dueños del país, habrían mirado a Inglaterra de arriba abajo, diciendo: "Bien, acabemos de redondear la tarea."

R. - Yo no creo que haya ninguna razón para pensar que hubiera sucedido tal como decís. Lo que los alemanes querían no era nada del otro mundo. Querían que se les permitiera disponer de una buena flota, una expansión colonial mayor de lo que a nosotros nos apetecía, y una posición de dominio en los Balcanes o, más bien, que de esta posición de dominio dispusieran los austríacos. Sin embargo, por lo que puedo ver, los hitos del Káiser eran bastante limitados y no perseguía el dominio del mundo.

W. - Sin embargo, por otra parte, desde el punto de vista británico, la Primera Guerra Mundial era una guerra justa, ¿no es así?

R. - Oh, sí, estaba justificada, legalmente, si lo enfocáis desde el punto de vista de que nosotros fuimos a la guerra en defensa de Bélgica, lo cual es un motivo muy discutible. Sin embargo, si estáis de acuerdo con el motivo, entonces no nos queda otro remedio que considerarla justa. Con todo, no creo en absoluto que uno tenga que enredarse en todas aquellas guerras legalmente justificadas.

W. - Creéis que la gente disfruta con la guerra?

R. - La verdad es que, a muchos, sí les gusta. Fue una de las cosas que más me impresionó, en 1914, al empezar la Primera Guerra Mundial. Todos los amigos pacifistas con los que trabajaba en aquellos tiempos, mantenían el punto de vista de que eran los gobiernos los que imponían las guerras a las poblaciones con sus perversas maquinaciones, pero yo me paseaba por las calles de Londres y leía en los rostros de los londinenses que eran verdaderamente más felices que antes de estallar la guerra. Lo expuse por escrito, y eso fue la causa de que todos mis amigos, a los que no gustaban ni pizca mis manifestaciones, hicieran examen de conciencia. Continúo pensando que, a mucha gente, le gusta la guerra, a condición de que ésta no se declare en su vecindad y que no sea demasiado encarnizada; cuando la guerra llega al propio territorio ya no resulta tan agradable.

W. - Ya que hay tantas personas a las que les gusta la guerra, ¿qué es lo que estas personas harán con sus instintos de agresividad, si no se les permite declarar una?

R. - Soy de la opinión de que sus sentimientos no son esencialmente agresivos, sino aventureros, y es muy importante que, a todos aquéllos que aman la aventura, se les ofrezcan oportunidades de encontrarla. Se tendrían que poder escalar montañas sin tener que realizar grandes gastos, o visitar el Polo Norte o el Polo Sur si a uno le apetece. Cualquier oportunidad de correr una aventura tendría que permanecer siempre abierta a la gente aventurera.

W. - ¿Os parece que los escandinavos, o, digamos, los suecos, son más felices que los súbditos de otros países por no haber entrado en guerra durante tantos años?

R. - Seguro que sí. Los suecos no han entrado en guerra con nadie desde el año 1814 y, según he visto, son uno de los países que conozco donde la gente es más feliz. Parece ser que disfrutan de la vida de una manera absoluta y nunca he notado ningún signo que diera a entender que sentían la más mínima frustración por no haber entrado en guerra durante tantos años.

W. - Muchos se suicidan.

R. - Es verdad, pero lo hacen porque no les frena ninguna creencia religiosa. Los suecos no son en absoluto un pueblo muy religioso; los que eran religiosos emigraron al Medio Oeste norteamericano, y la población que permaneció en Suecia es muy poco religiosa.

W. - ¿Pero la guerra, por ventura no forma parte de la naturaleza humana?

R. - Bien, ignoro cuál se supone que es la naturaleza humana, pero sé que es extraordinariamente maleable y, de eso, la gente no se da cuenta. Si comparáis un perro con un lobo feroz pronto veréis cuál es el entrenamiento qué mejor irá al uno y al otro. El perro es una criatura pacífica, que ladra ocasionalmente y que quizás morderá al cartero. Pero, en conjunto, es un excelente animal doméstico, mientras que el lobo es toda otra cosa. Lo mismo ocurre con los seres humanos: según cómo se los trate se volverán de una manera o de otra, y creo que la idea de que la naturaleza humana es inalterable es la más estúpida del mundo.

W. - Sin embargo, yo diría que los pacifistas intentan, desde hace mucho tiempo, persuadir a la gente de que no se pelee, sin que, hasta ahora, hayan conseguido gran cosa.

R. - No es verdad que hayamos tratado de persuadirles. Unos cuantos, muy pocos, han intentado hacerlo, pero la gran mayoría no ha hecho nada parecido.

W. - ¿Os parece que los suecos serían un poco más felices si hubieran tenido una guerra para estimularlos?

R. - No creo que haya ninguna razón que permita suponerlo así. No, actualmente son mayoría los pueblos que han tenido una guerra y no hay ninguno que demuestre ser más feliz, de lo que lo son los suecos. Al menos, ésta es la impresión que he sacado de mis viajes.

W. - ¿Queréis decir que, a la gente, la Segunda Guerra Mundial no los hizo muy felices?

R. - Veréis, la Segunda Guerra Mundial se desarrolló de manera completamente diferente de la Primera. En la Primera, naturalmente, los que tenían que ir al frente no eran nada felices ya que sabían que era muy probable que dejaran la piel. Fueron los que se quedaron en casa los que disfrutaron del espectáculo. Pero la Segunda Guerra Mundial siguió otro curso completamente distinto, y yo diría que la gente estaba muy harta, bastante antes de que acabara. Al fin y al cabo, de emociones, ya habían tenido bastante con las de la Primera Guerra Mundial.

W. - Al principio de esta conversación habéis hablado de una guerra con España que estalló por culpa de la histeria colectiva y en contra de los deseos del primer ministro, Walpole. ¿Juzgáis que hoy día somos menos vulnerables a la excitabilidad emocional del pueblo, como motivo desencadenador?

R. - No, no menos que en aquella época. Creo que la educación que ha permitido que la gente fuera capaz de leer las noticias de la prensa ha aumentado considerablemente esta histeria colectiva. Pero ha empezado a producirse una tendencia de signo contrario por razón, creo yo, del descubrimiento de la televisión, ya que la gente se entera de lo que pasa en el mundo cómodamente sentada en la salita o en el comedor en lugar de hacerlo en anchos salones atestados por una multitud a la que se excitaba y que no paraba de gritar. Y soy de la opinión que son las grandes concentraciones, como las que se producen en las asambleas y mítines, las principales responsables de esta hiperexcitación emocional colectiva. A medida que disminuya la importancia de los mítines, disminuirá también esta histeria colectiva.

W. - ¿Os parece, quizás, que el tipo de situación en el cual las multitudes se reúnen en Trafalgar Square cuando está a punto de estallar una guerra no surgirá en el futuro con tanta facilidad?

R. - Supongo que sí. Al fin y al cabo, Trafalgar Square es un lugar extraordinariamente céntrico a donde es muy fácil llegar. Supongo que estas aglomeraciones de gente continuarán produciéndose, aunque no en el mismo grado. Ni decir tiene que considero completamente absurda la forma en que se reúne la gente ante la inminencia de una guerra. Inmensas multitudes se reúnen en Trafalgar Square, para aplaudir. Se hacen eco de la decisión del Gobierno de hacer que los maten. Es de lo más extraño. No es lo que se espera de esta cosa que llamemos naturaleza humana. Así es como trabaja, pero yo creo que esta tendencia disminuirá.

1 comentari:

Nekane ha dit...

Como me gusta leerte, releerte, me haces perderme en las reflexiones que plasmas en tus escritos...
BESITOS