Avui, 25 d'abril de 2009, fa 302 anys d'una derrota que va obrir als borbons les portes de València, després vingueren les caigudes de Xàtiva, i de València, i de Barcelona, i els decrets de Nova Planta, i l'assimilació mai no conseguida del tot, i la colonització, i l'autoodi.
La Corona d'Aragó, aquella estructura política vagament confederal avant la lettre, amb uns reis obligats amb els seus súbdits a través d'uns furs, usos i costums, que no eren altra cosa que pactes entre ciutadans lliures i la monarquia, va ser substituïda per la força de les armes per un sistema totalitari, absolutista, amb els dies comptats -la revolució francesa trigaria només setanta anys en esclatar-.
Però la història no torna mai enrere: els quasi tres-cents anys passats sota règims centralistes, amb l'idioma prohibit, i subjectes a lleis i costums foranes, ens han fet acceptar-nos com a ciutadans de segona categoria, a trobar normal la doble imposició d'haver de pagar un Institut Cervantes i, si ens estimem l'idioma propi, tornar a pagar un Institut Ramon Llull.
I tot això amb la mala consciència, a sobre, de que els insolidaris i els maleducats som nosaltres.
Malgrat tot, vull celebrar-ho. De manera que aquí van tres cançons d'un dels grups més antics del meu país, Al Tall.
Darrer diumenge d'octubre, del que traduiré únicament la primera estrofa ja que les tres següents són respectivament noms de comarques, de pobles i de muntanyes.
La Corona d'Aragó, aquella estructura política vagament confederal avant la lettre, amb uns reis obligats amb els seus súbdits a través d'uns furs, usos i costums, que no eren altra cosa que pactes entre ciutadans lliures i la monarquia, va ser substituïda per la força de les armes per un sistema totalitari, absolutista, amb els dies comptats -la revolució francesa trigaria només setanta anys en esclatar-.
Però la història no torna mai enrere: els quasi tres-cents anys passats sota règims centralistes, amb l'idioma prohibit, i subjectes a lleis i costums foranes, ens han fet acceptar-nos com a ciutadans de segona categoria, a trobar normal la doble imposició d'haver de pagar un Institut Cervantes i, si ens estimem l'idioma propi, tornar a pagar un Institut Ramon Llull.
I tot això amb la mala consciència, a sobre, de que els insolidaris i els maleducats som nosaltres.
Malgrat tot, vull celebrar-ho. De manera que aquí van tres cançons d'un dels grups més antics del meu país, Al Tall.
Darrer diumenge d'octubre, del que traduiré únicament la primera estrofa ja que les tres següents són respectivament noms de comarques, de pobles i de muntanyes.
DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Último domingo de octubre
el camino ya es muy sabido,
salid a la carretera
que hay que reunirse en el Puig.
La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
Último domingo de octubre
el camino ya es muy sabido,
salid a la carretera
que hay que reunirse en el Puig.
La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
I una altra cançó, aquesta molt apropiada als temps de crisi que vivim: "Les penes són"
LES PENES SÓN
Les penes són
no tindre un sou,
morir-se el bou
i la llocada.
No collir vi,
cànem ni blat
i pel remat
fallar l'anyà.
Las penas son
no tener un jornal
morirse el buey
y los polluelos.
No recoger vino,
cáñamo ni trigo
y para postre
fallar la añada.
Pensa i cavil·la a qui demanes,
trencat les cames,
i busca qui et deixe diners.
Paga el semestre al propietari
o pel contrari
perdràs molt més.
Piensa y medita a quién pides,
rómpete las piernas,
y busca quién te puede dejar dinero.
Paga el semestre al propietario
o de lo contrario
perderás mucho más.
Sí, sí, sí, en lo segle que estem
fa falta treballar
per a poder menjar.
Molts, molts, molts, es creuen ser senyors
perquè del llaurador
ningú en fa cas. (Da capo)
Sí, sí, sí, en el siglo que vivimos
hay que trabajar
para poder comer.
Muchos, muchos, muchos, creen ser señores
porque del labrador
nadie se preocupa.
Les penes són
no tindre un sou,
morir-se el bou
i la llocada.
No collir vi,
cànem ni blat
i pel remat
fallar l'anyà.
Las penas son
no tener un jornal
morirse el buey
y los polluelos.
No recoger vino,
cáñamo ni trigo
y para postre
fallar la añada.
Pensa i cavil·la a qui demanes,
trencat les cames,
i busca qui et deixe diners.
Paga el semestre al propietari
o pel contrari
perdràs molt més.
Piensa y medita a quién pides,
rómpete las piernas,
y busca quién te puede dejar dinero.
Paga el semestre al propietario
o de lo contrario
perderás mucho más.
Sí, sí, sí, en lo segle que estem
fa falta treballar
per a poder menjar.
Molts, molts, molts, es creuen ser senyors
perquè del llaurador
ningú en fa cas. (Da capo)
Sí, sí, sí, en el siglo que vivimos
hay que trabajar
para poder comer.
Muchos, muchos, muchos, creen ser señores
porque del labrador
nadie se preocupa.
I, ja per acabar, la reivindicativa i trista "Tio Canya". Va per tots.
Tio Canya
En La Pobla hi ha un vell (bis)
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra, (bis)
i una faixa morellana.
En La Pobla hay un viejo
que se llama tío Caña
lleva gorra y blusa negra,
y una faja morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Sólo tres veces fue
el tío Canya a València:
primero cuando entró en quintas
y al casarse con su mujer.
La tercera juró
de no volver a pisarla;
que a un hombre que viene del pueblo,
nadie le hace bajar la vista.
Set vegades va fer cua, (bis)
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se, (bis)
en llengua de forasters.
Siete veces hizo cola,
para presentar unos papeles,
por no saber expresarse,
en lengua de forasteros.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Aguantó todas las burlas,
las palabras agraviadas,
y a la Pobla volvió.
Tío Canya, tío Canya,
no tienes las llaves de tu casa:
ponle un cerrojo nuevo
o te volará hasta el tejado.
Tio Canya tingué un fill (bis)
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra, (bis)
i una faixa morellana.
Tío Canya tuvo un hijo
que se llama tío Canya:
lleva gorra y blusa negra
y una faja morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Bien recuerda el tío Canya
cuando lo llevaron a la escuela
siete años, la cara muy limpia,
ojos abiertos, camisa nueva.
Pero mucho más abrió los ojos
el niño del tío Canya
cuando oyó a aquel maestro
hablando de una forma extraña.
Cada dia que passava, (bis)
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre (bis)
li fera alguna pregunta.
Cada día que pasaba,
iba encogiéndose de hombros
por miedo a que el señor maestro
le hiciera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Soportò castigos y regañinas
sin atreverse a abrir la boca
y acabó odiando la escuela.
Tío Canya, tío Canya,
no tienes las llaves de tu casa:
ponle un cerrojo nuevo
o te volará hasta el tejado.
Cròniques del carrer diuen (bis)
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València (bis)
professors i gent lletrada.
Crónicas callejeras cuentan
de unos nietos que tiene el tío Caña
que son médicos en València
profesores y gente instruída.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Cuando en verano vienen al pueblo,
visitan al tío Canya
y el pobre viejo los escucha
hablando en lengua castellana.
Pero crónicas más recientes
explican que el tío Canya
ya cuenta con biznietos muy jóvenes
que alegran su cara.
Mai parlen en castellà (bis)
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble (bis)
la llengua del tio Canya.
Nunca hablan en castellano
como han aprendido de sus padres,
sino como la gente del pueblo
la lengua del tío Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara
Revive, tío Canya,
con cayado si hace falta
que a València tienes que volver.
Tío Canya, Tío Canya
no tienes las llaves de tu casa:
ponle un cerrojo nuevo,
porque hoy tienes tiempo todavía.
En La Pobla hi ha un vell (bis)
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra, (bis)
i una faixa morellana.
En La Pobla hay un viejo
que se llama tío Caña
lleva gorra y blusa negra,
y una faja morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Sólo tres veces fue
el tío Canya a València:
primero cuando entró en quintas
y al casarse con su mujer.
La tercera juró
de no volver a pisarla;
que a un hombre que viene del pueblo,
nadie le hace bajar la vista.
Set vegades va fer cua, (bis)
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se, (bis)
en llengua de forasters.
Siete veces hizo cola,
para presentar unos papeles,
por no saber expresarse,
en lengua de forasteros.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Aguantó todas las burlas,
las palabras agraviadas,
y a la Pobla volvió.
Tío Canya, tío Canya,
no tienes las llaves de tu casa:
ponle un cerrojo nuevo
o te volará hasta el tejado.
Tio Canya tingué un fill (bis)
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra, (bis)
i una faixa morellana.
Tío Canya tuvo un hijo
que se llama tío Canya:
lleva gorra y blusa negra
y una faja morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Bien recuerda el tío Canya
cuando lo llevaron a la escuela
siete años, la cara muy limpia,
ojos abiertos, camisa nueva.
Pero mucho más abrió los ojos
el niño del tío Canya
cuando oyó a aquel maestro
hablando de una forma extraña.
Cada dia que passava, (bis)
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre (bis)
li fera alguna pregunta.
Cada día que pasaba,
iba encogiéndose de hombros
por miedo a que el señor maestro
le hiciera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Soportò castigos y regañinas
sin atreverse a abrir la boca
y acabó odiando la escuela.
Tío Canya, tío Canya,
no tienes las llaves de tu casa:
ponle un cerrojo nuevo
o te volará hasta el tejado.
Cròniques del carrer diuen (bis)
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València (bis)
professors i gent lletrada.
Crónicas callejeras cuentan
de unos nietos que tiene el tío Caña
que son médicos en València
profesores y gente instruída.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Cuando en verano vienen al pueblo,
visitan al tío Canya
y el pobre viejo los escucha
hablando en lengua castellana.
Pero crónicas más recientes
explican que el tío Canya
ya cuenta con biznietos muy jóvenes
que alegran su cara.
Mai parlen en castellà (bis)
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble (bis)
la llengua del tio Canya.
Nunca hablan en castellano
como han aprendido de sus padres,
sino como la gente del pueblo
la lengua del tío Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara
Revive, tío Canya,
con cayado si hace falta
que a València tienes que volver.
Tío Canya, Tío Canya
no tienes las llaves de tu casa:
ponle un cerrojo nuevo,
porque hoy tienes tiempo todavía.
1 comentari:
Ni idea tenía tenía ni de autores Al Tall. ni de canciones...Muy acordes las letras con los tiempos, y que podrían extrapolarse a cualquier lugar...
me han gustado mucho...
un beso..y gracias
Publica un comentari a l'entrada