Periòdicament he anat fent dolguts comentaris sobre la sentència del Tribunal Suprem de Espanya que ordenava demolir la intervenció al teatre romà de Sagunt dels arquitectes Grassi i Portacelli.
Amb els meus nuls coneixements jurídics, em preguntava si no fóra possible un indult, o cosa semblant, ja que qualsevol sentència del TS és, per definició, inapel·lable.
Sembla, però, que el TSJ de València ha estat capaç de trobar l'equivalència a aquesta figura que maldestrament jo demanava i desitjava: la impossibilitat legal.
En poques paraules: com que les lleis actuals permeten la intervenció (la exemplar. segons totes les meues notícies, rehabilitació) que van fer els arquitectes Grassi i Portacelli, hom podria complir la sentència del TS, molt acuradament i, acte seguit, sense cap interrupció temporal, tornar a reconstruir, peça a peça, la situació actual.
I clar, com deien uns humoristes, ara no recorde quins: "Si no es por no ir..."
Ara que, sincerament, no acabe d'entendre això d'impossibilitat legal, jo, des del meu desconeixement dels termes jurídics ho anomenaria, més bé, inutilitat legal.
Però no vull fer cap drama per una simple qüestió de noms, sobretot quan ja han passat setze anys de la primera sentència.
Sincerament me n'alegre moltíssim, i al Marco Molines dels collons, que li donen per on més li agrade.
Amb els meus nuls coneixements jurídics, em preguntava si no fóra possible un indult, o cosa semblant, ja que qualsevol sentència del TS és, per definició, inapel·lable.
Sembla, però, que el TSJ de València ha estat capaç de trobar l'equivalència a aquesta figura que maldestrament jo demanava i desitjava: la impossibilitat legal.
En poques paraules: com que les lleis actuals permeten la intervenció (la exemplar. segons totes les meues notícies, rehabilitació) que van fer els arquitectes Grassi i Portacelli, hom podria complir la sentència del TS, molt acuradament i, acte seguit, sense cap interrupció temporal, tornar a reconstruir, peça a peça, la situació actual.
I clar, com deien uns humoristes, ara no recorde quins: "Si no es por no ir..."
Ara que, sincerament, no acabe d'entendre això d'impossibilitat legal, jo, des del meu desconeixement dels termes jurídics ho anomenaria, més bé, inutilitat legal.
Però no vull fer cap drama per una simple qüestió de noms, sobretot quan ja han passat setze anys de la primera sentència.
Sincerament me n'alegre moltíssim, i al Marco Molines dels collons, que li donen per on més li agrade.
1 comentari:
me alegro mucho, no sólo por los valencianos sino por todos...porque la cultura y conservación del patrimonio...sea donde sea , es algo de todos...
un beso
Publica un comentari a l'entrada