La mare ha deixat ja de patir. La llarga i inclement malaltia ens ha ben repelat els germans que hem acabat obligats a vendre camps i casa i ara regirem calaixos i armaris, buidant-los de fotos i roba i papers. Amagats en un doble fons uns papers ben doblats. Indult del soldat J.N.F. a petició de la Confraria del Pas de.........., Sevilla. Fent ús del privilegi tradicional, i en premi a la poesia presentada lloant la Mare de Déu de........, avui Divendres Sant, declarem indultat el presidiari i demanem el seu alliberament.
Desgraciadament la poesia no hi és. Llàstima. Encara que, anys enrere, quan jo era jove, li haguera dit que no m’agradava gens, que l’estil de Campoamor, poeta tan admirat per ell, és una merda. I haguérem discutit com solíem. I s’haguera enfadat amb mi, el seu fill major i preferit. Ara, amb més anys dels que ell tenia quan morí, enyore les discusions que teníem. Hem estat sempre tan pareguts…
Desgraciadament la poesia no hi és. Llàstima. Encara que, anys enrere, quan jo era jove, li haguera dit que no m’agradava gens, que l’estil de Campoamor, poeta tan admirat per ell, és una merda. I haguérem discutit com solíem. I s’haguera enfadat amb mi, el seu fill major i preferit. Ara, amb més anys dels que ell tenia quan morí, enyore les discusions que teníem. Hem estat sempre tan pareguts…
*****
Finals d’estiu. Un jove soldat de 18 anys puja amb la seua columna cap a Terol. Soroll estrident de l’aviació feixista, de metralletes, ra-ta-ta-ta-ta. Cal amagar el cap, on siga. Quan ja han passat observa un company esforçant-se per treure el cap d’entre el pal de la llum i la paret, on qui sap com, l’havia entaforat.
Una columna torna, bruta, suada, esparracada. El miracle, la cosa més inesperada ocorre i dos germans es fonen en una llarga abraçada. Entre llàgrimes, el major: “no vages, Juliet, no vages. Allò és l’infern. No vages, Juliet”.
Li farà cas a Pepe. Sap llegir i escriure i li agrada. Sap de números: va aprofitar l’escola. Va aprofitar les ensenyances del mestre Ibanyes, aquell a qui Nel·lo havia aconsellat: “no els ensenye tant als xiquets, que sabran massa”. Li farà cas al germà Pepe. Demanarà un curs de caporal a Paterna. Li’l concediran i podrà deixar el fred i la por del front de l’Ebre. Però el curs es quedarà a mitges. La guerra s’acabarà abans. Fuig cap al poble. Al cap i a la fi és de família catòlica, pobra, però catòlica, beata inclús. Sap que no li negaran els avals necessaris.
Una columna torna, bruta, suada, esparracada. El miracle, la cosa més inesperada ocorre i dos germans es fonen en una llarga abraçada. Entre llàgrimes, el major: “no vages, Juliet, no vages. Allò és l’infern. No vages, Juliet”.
Li farà cas a Pepe. Sap llegir i escriure i li agrada. Sap de números: va aprofitar l’escola. Va aprofitar les ensenyances del mestre Ibanyes, aquell a qui Nel·lo havia aconsellat: “no els ensenye tant als xiquets, que sabran massa”. Li farà cas al germà Pepe. Demanarà un curs de caporal a Paterna. Li’l concediran i podrà deixar el fred i la por del front de l’Ebre. Però el curs es quedarà a mitges. La guerra s’acabarà abans. Fuig cap al poble. Al cap i a la fi és de família catòlica, pobra, però catòlica, beata inclús. Sap que no li negaran els avals necessaris.
*****
He sol·licitat fer la Imec, el nom d’enguany per a les milícies universitàries. No voldria que la puta mili m’interrompera els estudis. Encara no acabe d’explicar-me com he pogut passar les proves físiques. El meu amic Quique, ni de conya. Quant a les proves psicodèliques..., bé, psicotècniques en diuen, amb nota, nano, amb nota. El senyor rector del poble, don José, m’ha fet el certificat de bona conducta, i he hagut de demanar els penals que no acaben d’arribar. El temps passa i no arriben. Em decidesc a parlar amb el comandant de la caserna de la guardia civil del poble. Ens coneixem. Pilar, la seua filla ix amb la nostra colla d’amics.
- Què li va passar a ton pare en Sevilla? Ho saps?
- No, ni idea. Mai no en parla.
Al remat acabarà signant-me ell els papers. Jugant-se-la per mi. Què collons havia passat amb mon pare a Sevilla?
- Què li va passar a ton pare en Sevilla? Ho saps?
- No, ni idea. Mai no en parla.
Al remat acabarà signant-me ell els papers. Jugant-se-la per mi. Què collons havia passat amb mon pare a Sevilla?
*****
Què collons li havia passat a mon pare en Sevilla? L’única aigua clara que en trac, de fa molts anys, el silenci.
Encara em ve a la memòria aquell Raymond Burr de la cadira de rodes, protagonitzant la mítica Ironside, i les reaccións desaforades de mon pare, ja malalt del cor, cada cop que parlava el fiscal, reaccions que ens obligaven a desviar l’atenció, o més inclús, a apagar la tele.
Vuit anys de mili a Sevilla: malgrat els avals, represaliat, roig. Una núvia andalusa ràpidament oblidada només tornar al poble. Algunes, no gaire, cert, anècdotes. Com quan la companyia veïna (represaliats també, rojos també) se n’anà, tota ella, a Rússia. -¡Quien no tenga cojones de venir a Rusia a combatir por la religión y contra el comunismo que dé un paso al frente!- Tots els pobres soldats agafaren el blau tren d’anada. Quants d’ells, represaliats, rojos, en tornaren?
Què et va passar, pare? Què li va passar al pare, mare ? Silenci.
Encara em ve a la memòria aquell Raymond Burr de la cadira de rodes, protagonitzant la mítica Ironside, i les reaccións desaforades de mon pare, ja malalt del cor, cada cop que parlava el fiscal, reaccions que ens obligaven a desviar l’atenció, o més inclús, a apagar la tele.
Vuit anys de mili a Sevilla: malgrat els avals, represaliat, roig. Una núvia andalusa ràpidament oblidada només tornar al poble. Algunes, no gaire, cert, anècdotes. Com quan la companyia veïna (represaliats també, rojos també) se n’anà, tota ella, a Rússia. -¡Quien no tenga cojones de venir a Rusia a combatir por la religión y contra el comunismo que dé un paso al frente!- Tots els pobres soldats agafaren el blau tren d’anada. Quants d’ells, represaliats, rojos, en tornaren?
Què et va passar, pare? Què li va passar al pare, mare ? Silenci.
*****
Fa uns mesos que ma mare és morta. La meua germana ha aconseguit acorralar sa tia, l’única germana de mon pare viva encara. Es resisteix, però en veure els papers acabarà cantant, bé sap que és l’última i que ja el temps se li acaba: mon pare, efectivament, estigué tancat, a principis dels quaranta, durant uns mesos, acusat falsament, cap de turc, d’un inconcebible estraperlo. Aquesta « taca » desconeguda, aquest secret reexidament amagat per la família, quasi m’hauria impedit, trenta anys més tard de l’afer, aconseguir uns penals familiars, necessaris per a les milícies universitàries.
I és que, a principis dels setenta, quan el cor de mon pare digué prou, quan jo intentava una mili més lleugera, encara no s’havia acabat la postguerra. Encara ens en quedaven uns quants anys més de puta postguerra. Uns quants anys més de puto Franco.
I és que, a principis dels setenta, quan el cor de mon pare digué prou, quan jo intentava una mili més lleugera, encara no s’havia acabat la postguerra. Encara ens en quedaven uns quants anys més de puta postguerra. Uns quants anys més de puto Franco.
2 comentaris:
Dejo aquí mi traducción para que Lola pueda leerla sin distorsiones.
Madre ha dejado ya de sufrir. La larga e inclemente enfermedad nos ha dejado pelados a los hermanos que hemos acabado obligados a vender campos y casa y ahora registramos cajones y armarios, vaciándolos de fotos y ropa y papeles. Escondidos en un doble fondo unos papeles bien doblados. Indulto del soldado J.N.F. a petición de la Cofradía del Paso de .........., Sevilla. Haciendo uso del privilegio tradicional, y en premio a la poesía presentada en loor de la Virgen de ........, hoy Viernes Santo, declaramos indultado el presidiario e instamos a su liberación.
Desgraciadamente la poesía no aparece. Lástima. Aunque años atrás, cuando yo era joven, le hubiera dicho que no me gustaba nada, que el estilo de Campoamor, tan admirado por él, es una mierda. Y hubiéramos discutido como solíamos. Y se hubiera enfadado conmigo, su hijo mayor y preferido. Ahora, con más años de los que él tenía cuando murió, echo de menos las discusiones que teníamos. Hemos sido siempre tan parecidos ...
*****
Finales de verano. Un joven soldado de 18 años sube con su columna hacia Teruel. Ruido estridente de la aviación fascista, de metralletas, ra-ta-ta-ta-ta. Hay que esconder la cabeza, donde sea. Cuando ya han pasado observa a un compañero esforzándose por sacar la cabeza de entre el poste de la luz y la pared, donde quién sabe cómo, la había metido.
Una columna vuelve, sucia, sudada, harapienta. El milagro, lo más inesperado ocurre y dos hermanos se funden en un largo abrazo. Entre lágrimas, el mayor: "no vayas, Juliet, no vayas. Aquello es el infierno. No vayas, Juliet ".
Le hará caso a Pepe. Sabe leer y escribir y le gusta. Sabe de números: aprovechó la escuela. Aprovechó las enseñanzas del maestro Ibanyes, aquel a quien Nel·lo había aconsejado: "no les enseñe tanto a los niños, que sabrán demasiado". Le hará caso a su hermano Pepe. Pedirá un curso de cabo en Paterna. Se lo concederán y podrá dejar el frío y el miedo del frente del Ebro. Pero el curso se quedará a medias. La guerra se acabará antes. Huye hacia el pueblo. Al fin y al cabo es de familia católica, pobre, pero católica, beata incluso. Sabe que no le negarán los avales necesarios.
*****
He solicitado hacer la IMEC, el nombre de este año para las milicias universitarias. No quisiera que la puta mili me interrumpiera los estudios. Todavía no acabo de explicarme como he podido pasar las pruebas físicas. Mi amigo Quique, ni de coña. En cuanto a las pruebas psicodélicas ..., bueno, psicotécnicas dicen, con nota, nano, con nota. El señor rector del pueblo, don José, me ha hecho el certificado de buena conducta, y he tenido que pedir los penales que no acaban de llegar. El tiempo pasa y no llegan. Me decido a hablar con el comandante del cuartel de la guardia civil del pueblo. Nos conocemos. Pilar, su hija sale con nuestra pandilla de amigos.
-¿Qué pasó con tu padre en Sevilla? Lo sabes?
-No, ni idea. Nunca habla de ello.
Al final terminará firmándome él los papeles. Jugándosela por mí. ¿Qué cojones había pasado con mi padre en Sevilla?
*****
¿Qué cojones le había pasado a mi padre en Sevilla? Lo único en claro que saco, desde hace muchos años, el silencio.
Aún me viene a la memoria aquel Raymond Burr de la silla de ruedas, protagonizando la mítica Ironside, y las reacciones desaforadas de mi padre, ya enfermo del corazón, cada vez que hablaba el fiscal, reacciones que nos obligaban a desviar la atención, o incluso más, a apagar la tele.
Ocho años de mili en Sevilla: a pesar de los avales, represaliado, rojo. Una novia andaluza rápidamente olvidada nada más volver al pueblo. Algunas, no muchas, cierto, anécdotas. Como cuando la compañía vecina (represaliados también, rojos también) se fue, toda ella, a Rusia. - ¡Quien no tenga cojones de venir a Rusia a combatir por la religión y contra el comunismo que dé un paso al frente! - Todos los pobres soldados tomaron el azul tren de ida. ¿Cuántos de ellos, represaliados, rojos, regresaron?
¿Qué te pasó, padre? ¿Qué le pasó a padre, madre? Silencio.
*****
Hace unos meses que mi madre murió. Mi hermana ha conseguido acorralar a su tía, la única hermana de mi padre viva todavía. Se resiste, pero al ver los papeles acabará cantando, bien sabe que es la última y que ya el tiempo se le acaba: mi padre, efectivamente, estuvo encerrado, a principios de los cuarenta, durante unos meses, acusado falsamente, cabeza de turco, de un inconcebible estraperlo. Esta «mancha» desconocida, este secreto exitosamente escondido por la familia, casi me habría impedido, treinta años más tarde del caso, conseguir unos penales familiares, necesarios para las milicias universitarias.
Y es que, a principios de los setenta, cuando el corazón de mi padre dijo basta, cuando yo intentaba una mili más ligera, aún no se había acabado la posguerra. Aún nos quedaban unos cuantos años más de puta posguerra. Unos cuantos años más de puto Franco.
Ostres Julio...
És molt fort el que expliques, cada paraula teva desprèn tristesa, enyor, ràbia amb raó e impotència. Tinc la pell de gallina. És terrible pel que va haver de passar ton pare i amb ell, la teva família i tu.
Visc uns anys que seràn terribles, els meus majors són massa majors i... no sé com puc afrontar tot el que perdré. No és justa la vida per gairebé ningú.
Gràcies per avisar-me del teu escrit. És impagable la teva crònica. No deixis mai de dir-m'ho que sempre arribaré.
Petonassos
Marta
Publica un comentari a l'entrada