1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 13 de maig del 2009

Dimecres, relats s'altri. Revenja per a un difunt (y II). Jesús Moncada

Acabem avui el conte iniciat la setmana passada.

Havíem deixat tot el poble pendent d'allò que passaria a les quatre de la tarda de l'endemà entre els dos patrons difunts, Roca i Peris.

Avui sabrem, de què es tracta.

REVENJA PER A UN DIFUNT (y II)

L'endemà, una hora abans de la cosa, la gent es va abocar pels carrerons que baixaven al riu, i el mur que donava a l'Ebre, els molls i els llaüts amarrats a la vora van quedar atapeïts de personal. Jo vaig anar-hi sense la dona. Li havia agafat por i va quedar-se a casa. A més, estava de quatre mesos i ja se sap. Em vaig ajuntar amb els meus peons i vam seure a la sama del nostre llaüt. No bufaven ni el cerç ni la garbinada i el riu estava planet, igual que una bassa. Tothom discutia amb passió i jo no feia més que treure'm el rellotge de la butxaca de l'armilla i mirar l'hora.
A les quatre en punt, el xiular del coet va tallar en sec l'avalot de la gent i l'explosió ens va sotragar. Durant tres o quatre minuts vam quedar immòbils, el mateix que estàtues, però quan vam veure els dos llaüts, després que van passar el colze que fa el riu a l'altura del pont, un udol immens va retrunyir per la vall i va sacsejar fins i tot els codissos de les gleres.

-Ara veurem què passa! -vaig exclamar amb tota la meva ànima.

La puta d'oros! Feia deu anys que l'oncle Sebastià havia perdut un correguda de llaüts de manera miserable! Anava el primer, però a mitja correguda li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Els peons van perdre el ritme, els rems van començar a topar i allò semblaven les matraques de la Quaresma! I com se'n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l'oncle Sebastià! El va passar amb quatre estropades! Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo. No en tenia prou de guanyar! A més, va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar als seus tripulants: “Nois, fora rems; per guanyar segons qui no em fan cap falta!” I el seu llaüt, només amb l'impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n'hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però al vell Sebastià no li roncava qui volia; la jugada dels rems li havia arribat a l'os, i va desafiar Roca per a la carrera de l'any vinent. “Quan vulguis”, va contestar aquell poca-solta. Però la correguda no va arribar a celebrar-se. Al cap de dos mesos, mal comptats, unes febres estranyes van consumir el Roca i se'l van endur al fossar en quatre dies. L'oncle Sebastià va anar a les misses i a l'enterrament, que una cosa no treu l'altra, però al cementiri va dir ben clar que el repte seguia en peu, perquè la mort no tenia res a veure amb una correguda de llaüts, i que quan es trobés Roca a l'altre barri li exigiria la revenja. Deu anys havia tardat a cruixir el vell Sebastià, i ara, l'endemà del seu enterrament, ell i el Roca se les tenien!

Ondéu, quines estropades, quina força, i quin servar! Cosa com aquella no s'havia vist mai des que el riu és riu! Roca, amb el mocador nuat al cap, aucava igual que un boig; ni deu anys de mort li havien pogut esmolar el posat de pinxo! Sebastià, en canvi, patronejava amb la mateixa força, però sense bullanga. I els vint-i-vuit remadors de cada nau -els llaüters més fins de tots els temps, que havien eixit de les tombes per participar en la carrera- es tibaven a cada estropada com si volguessin arrencar els llaüts de la pell del riu i aixecar-los enlaire.

-Au! Au! Au! -avalotava el Roca per marcar el ritme. El devien sentir des de mar, al badoc.

Mentrestant nosaltres ens desfèiem. El que hauria donat jo per córrer aquella correguda. Les proes dels llaüts anaven emparellades; després va semblar que Roca s'avançava, però Sebastià va forçar i quan faltaven un centenar de metres per a la meta, ja portava a l'altre un llaüt d'avantatge. Roca ja no tenia res a fer. Aleshores Sebastià es va treure la boina i, sense girar-se; la va llençar a l'aigua per damunt de l'espatlla alhora que cridava:

-Ja me la portaràs, cullerot de bassa!

I, entre l'avalotar de la gent, va guanyar. Tanmateix, ningú no va tenir ocasió de felicitar l'un ni de plànyer l'altre, perquè, de forma sobtada, tripulants i patrons van desaparèixer, talment com si els hagués arrabassat un cop de vent.

FIN

REVANCHA PARA UN DIFUNTO (y II)


Al día siguiente, una hora antes de la cosa, la gente se agolpó por los callejones que bajaban al río, y el muro que daba al Ebro, los muelles y los laúdes amarrados a la orilla quedaron atiborrados de personal. Yo fuí sin mi mujer. Le había entrado miedo y se quedó en casa. Además estaba de cuatro meses y ya se sabe. Me uní a mis peones y fuimos a sentarnos en la popa de nuestro laúd. No soplaba ni el cierzo ni la garbinada y el río estaba calmado como un charco de aceite. Todo el mundo discutía con pasión y yo no hacía otra cosa que sacarme el reloj del bolsillo del chaleco y mirar la hora.

A las cuatro en punto, silbó un cohete que cortó en seco el alboroto de la gente y la explosión nos sacudió. Durante tres o cuatro minutos quedamos inmóviles, como estátuas, pero cuando vimos los dos laúdes, después de haber pasado el recodo que hace el río a la altura del puente, un alarido inmenso retronó por el valle y sacudió hasta los pedruscos de las gleras.

-Ahora veremos qué pasa –exclamé con toda mi alma.

¡La puta de oros! Diez años hacía que el tío Sebastià había perdido una carrera de laúdes de un modo miserable. Iba el primero, pero a media carrera se le rompieron tres remos, que eso le pasa al patrón más fino, y se le desconcertó la tripulación. Los peones perdieron el ritmo, los remos empezaron a tropezar y aquello parecían las matracas de Cuaresma. Y cómo se aprovechó Roca, que iba segundo y siempre estaba a matar con el tío Sebastià. Lo pasó con cuatro estrepadas. Pero todo habría quedado en un caso de mala suerte si Roca no hubiera sido un jodido chulo. No tenía bastante con ganar. Además quiso escarnecer a su rival y, unos metros antes de la meta, gritó a sus tripulantes: “Chicos, fuera remos; para ganar a según quién no nos hacen falta” Y su laúd, sólo con el impulso que traía, llegó el primero. Después, el y sus partidarios, que también tenía, porque, de burros hay más que peces, todo era gallear. Pero al viejo Sebastià no le roncaba quien quería; la jugada de los remos le había llegado al alma, y desafió a Roca para la carrera del año siguiente. “Cuando quieras”, contestó aquel botarate. Pero la carrera no llegó a celebrarse. A los dos meses mal contados, unas fiebres extrañas consumieron al Roca y se lo llevaron al hoyo en cuatro días. El tío Sebastià fue a las misas y al entierro, que una cosa no quita a la otra, pero en el cementerio dijo muy claro que el reto seguía en pie, porque la muerte no tenía nada que ver con una carrera de laúdes, y que cuando se encontrara a Roca en el otro barrio le exigiría la revancha. Diez años había tardado en diñarla el viejo Sebastià, y ahora, al día siguiente a su entierro, él y Roca se veían las caras.

Rediós, qué estrepadas, qué fuerza y qué forma de sostener. Algo como aquello no se había visto nunca desde que el río es río. Roca, con el pañuelo atado a la cabeza, ahucaba igual que un loco; ni diez años de muerto le había podido amortiguar la pinta de chulo. Sebastià, en cambio, patroneaba con la misma fuerza, pero sin bullanga. Y los veintiocho remeros de cada nave –los lauteros más finos de todos los tiempos, que habían salido de las tumbas para participar en la carrera- se estiraban en cada estrepada como si quisieran arrancar los laúdes de la piel del río y levantarlos al aire.

-Vamos, vamos, vamos –alborotaba Roca para marcar el ritmo. Lo debían oir desde el mar al imbécil.

Mientras tanto nosotros nos recomíamos. Lo que habría dado yo por correr en aquella carrera. Las proas de los laúdes iban aparejadas; después pareció que Roca se adelantaba, pero Sebastià forzó y cuando faltaban un centenar de metros para la meta, ya le llevaba al otro un laúd de ventaja. Roca ya no tenía nada que hacer. Entonces sebastián se sacó la boina y, sin volverse, la lanzó al agua por detrás del hombro mientras gritaba:

-Ya me la traerás, cucharón de charco.

Y entre el alboroto de la gente, ganó. Sin embargo nadie tuvo ocasión de felicitar a uno ni de compadecer al otro, porque, de forma repentina, tripulantes y patronos desaparecieron, igual que si los hubiera arrebatado un golpe de viento.

FIN.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Bonita historia.

¿La del cojo Silveri también es de Moncada?

Salut

Angel

julio navarro ha dit...

Por supuesto. Y la que he programado para los dos próximos miércoles, el primer entierro laico en el pueblo, recién iniciada la república.

colombine ha dit...

Muy bueno...!!que cosas!!

La verdad es que la historia es genial...

un beso