Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XLIX)

Continua Estellés amb aquest prostíbul idealitzat.

Però no és ben bé el prostíbul l'idealitzat, sinó la l'admiració, l'amor lèsbic d'Encarna per la Cordovesa.

49

Àvida Encarna la vetlava, nua,
a l’hora amable de la sesta, el cos
humit, o fresc, encara, de la dutxa,
de cap a peus sobre el llençol blanquíssim,

i retrobava en la daurada pell
i en la fermesa de la carn uns cultes
ecos llatins, de rius, poltres, eneides,
i recitava estrofes de Virgili

en un intent de retenir la festa
–altres dirien d’immortalitzar-la–:
hi havia dies que arribava a Ovidi,

com altres dies destriava la
sintaxi noble de “Las soledades”,
distretament, com si la pentinàs.

49

Avida Encarna la velaba, desnuda,
en la hora amable de la siesta, el cuerpo
húmedo, o fresco, todavía de la ducha,
de pies a cabeza sobre la blanquísima sábana,

y reencontraba en la dorada piel
y en la firmeza de la carne unos cultos
ecos latinos, de ríos, potros, eneidas,
y recitaba estrofas de Virgilio

en un intento de retener la fiesta
¬–otros dirían de inmortalizarla–:
había días que llegaba a Ovidio,

y otros días elegía la
noble sintaxis de “Las Soledades”,
distraidamente, como si la peinase.