Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXI)

En aquest poema, torna Estellés als seus temes preferits, l'amor i la mort, amb la seua habitual ironia.

61

Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara a l’espill,

com els actors i com els oradors,
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,

amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,

com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà a recobrar-se tres quarts d’hora.

61

Se murió a la primera, y todos
comentaban si no habría muerto otras veces,
de tan rebién como murió, como si
lo tuviese bien ensayado, cara al espejo,

como los actores y como los oradores,
que verifican o constatan ciertas
poses. Murió a la primera,
y lo hizo sin olvidar ningún detalle,

con toda la dignidad iconogràfica.
Interrogada sobre antecedentes,
su esposa no pudo presentar muchos,

de no ser aquel día, ya lejano,
en que al culminar un coito tuvo un desmayo
y tardó en recobrarse tres cuartos de hora.