1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 17 de juny del 2009

Dimecres, relat d'altri. La lluna, la pruna (I) Jesús Moncada

Fa uns anys vaig tenir la sort de passar quinze dies a la ria de Pontevedra, i entre d'altres excursions, hi vam visitar la Ribeira Sacra, magnífic paratge que aconselle sense restriccions. Una de les coses que ens van explicar és que hi havia una terrassa-mirador sobre l'imponent barranc que encaixona el Minho, la qual és anomenada Mirador das bagoas (llàgrimes) o de Madrid. Conten que d'aquesta zona, cada any, surten tots els esmoladors de ganivets que roden per la península. I que aquí venien a despedir-los, i a recordar-los, fins la tornada.

El protagonista d'aquest nou conte de Jesús Moncada, tret del recull "Històries de la mà esquerra" potser no ho siga, gallec, però ho mereix.


LA LLUNA, LA PRUNA (I)

La lluna, la pruna,
vestida de dol;
sa mare li pega,
son pare no ho vol
.


Una nit de juliol, a mig camí de Vallperdiu a Llosa, l'esmolet Aristides va decidir cantar per veure si s'espolsava la malenconia. Desgraciadament, l'home tan sols sabia Per què no m'estimes, Marta?, un tango tristíssim que li havia ensenyat el sagristà de Cantalaigua, i el resultat de l'experiment va ser descoratjador. Amb penes i treballs, Aristides encara va enllestir les dues primeres estrofes; en encetar la tercera, però, la tristor de la cançó s'afegí a la del cantant i aquest va perdre el to amb una espifiada patètica.

-Aristides -es va dir l'esmolet, malmirrós-, això no pot anar ni amb rodes. Ja no saps ni cantar. Tan bé que t'eixia abans aquest tango! Si el brodaves! I ara, res de res. És clar que, abans, era una altra cosa: tenies feina. ¿Com vols cantar bé si fa mesos que no esmoles ni un mal punxó? Món de Déu! No pots estar mai tranquil. Sempre t'han d'empipar amb una cosa o altra. A veure: quina falta feien en aquest món els ganivets de fulla de serra? Cap, penso jo. I les màquines d'esmolar que fan anar amb l'electricitat? Ni una, ni mitja! O és que no hi era ja Aristides amb el seu carretó? Doncs, no senyor! Au, màquines i ganivets, dels que mai no s'escantellen, a munts! Guaita que té ronyons la càrrega del sucre! I Aristides que es pengi. Quin remei li queda? Ara mateix, dis-me, a què hi vas, a Llosa? Si no t'han de donar feina... El baster ja té la maleïda maquineta; el fuster, igual. I la gent que et portava estisores, ganivets i altres eines, ara les duen al taller que han ficat al poble. Només t'acudirà el vellet Gregori, perquè li esmolis la navalla, i encara li ho faràs de franc. Ets una bleda, Aristides! És clar que el pobre Gregori és un cas especial... A veure: què li has de cobrar? Les sis o set pessetes que li dóna el seu fill, de Pasqua a Sant Joan? I et traurà de penes, això? En canvi, al vellet el fumeries de mig a mig; amb aquests diners en té per comprar tabac i anar a fer un gotet de vi a la taverna -d'amagat de la nora, no cal dir-ho, perquè aquella bruixa el té espantat-. I, per quatre perrots, tindràs la barra de treure-li aquesta il·lusió? T'estàs tornant dolent, Aristides. Pobret Gregori... A més a més, potser serà la darrera vegada que el trobaràs viu. Si ja té un peu al fossar!

En aquestes, la roda del carretó ensopegà amb una pedra al mig del camí i va faltar un pèl perquè Aristides, desprevingut, no s'esclafés el nas contra les moles.

-La mar salada! Si em descuido... Ho veus? Déu t'ha castigat per les teves males entranyes. Ell està en tot, no se n'hi escapa una. És clar que també és veritat que, si és en totes, hauria pogut trobar-me feina -que bé deu saber que no en tinc, penso jo- i s'hauria estalviat ara haver de posar la pedra davant la roda. Ai, mare! Què dius, desgraciat? No en feu cas, Nostre Senyor. Com si no ho hagués dit. Ja sabeu que no sé de lletra i que sempre he estat un cap de soca. No us en recordeu de quan anava a la doctrina? No vaig passar del Pare Nostre. Quan arribava a allò que diu “dels nostres enemics...” m'amallava sempre. I mireu que mossèn Bartomeu m'ablaïa a cops de canya... Res. Res. És el que us deia abans: no tinc senderi, no se'm pot fer cas. Oi, que no? I per la feina, no us preocupeu. Ja m'espavilaré. No m'estranyaria gens que a l'estranger fessin falta esmolets. Es veu que allí són una mica endarrerits perquè, quan vénen aquí, guaiteu què compren: sellons, espardenyes i barrets de palla dels d'anar a segar. I no us dic res quan veuen una somera amb la sàrria o els argadells al llom. Es queden bocabadats. Mireu: el primer que faré, quan torni a passar per Cantalaigua, és preguntar-ho al sagristà. Ell sap llegir els diaris i deu estar al corrent d'això de l'estranger. El mateix me'n vaig a Roma! Renoi, Aristides! Roma. Com aquell qui no diu res. Ja et veig xano-xano, amb el carretó, per aquells carrers que no s'acaben mai. Fins i tot podràs anar a la torre Eiffel, a veure el Papa ... !

* * *


Devien ser les dues de la matinada quan l'esmolet va arribar a Llosa. Normalment, en aquelles hores, tot el poble era gitat i pels carrers no es veia una ànima. Per això, Aristides es va sorprendre de trobar obertes de bat a bat les portes del Cafè Central.

“És ben estrany -es va dir, aturat al mig de la plaça-. Què deu passar?”

Una mica esverat, s'acostà a la porta de l'establiment ¡ va guaitar dins. El Central estava atapeït de gent que parlava amb animació. El cafeter, atrafegat, anava i venia sense aturar-se entre les taules, amb una safata plena de tasses de cafè, granissats i ampolles de cervesa. Al fons, l'esmolet va descobrir el clatell roig i llustrós de mossèn Joan, el capellà del poble, arrenglerat amb el de l'alcalde i els d'altres capitostos, davant el televisor engegat.

“Si el capellà encara és viu, no és la revolució -va pensar, alleugerit, Aristides. Per un moment havia imaginat que la desacostumada gresca no fos el gran trasbals del qual sempre parlava el sagristà de Cantalaigua-. El sagristà sempre diu que, el dia que allò comenci, els ha de trinxar a tots, encara que després es quedi sense feina. Pel que es veu, però, ho hauran deixat per a més endavant. Hauria estat· galdós que en passés una de grossa, ara que estic a punt d'anar a Roma!”

Tanmateix, tot allò l'intrigava i decidí esbrinar-ho.

Arrambà el carretó a la paret, s'esbregà les mans a la granota i va entrar al cafè. Totes les taules eren ocupades. I l'esmolet, indecís, es va quedar xombat com una bitlla al mig de l'establiment. Va sentir que el cridaven:

-Aristides! Ei, Aristides!

L'esmolet va mirar cap al racó d'on havia eixit la veu i va veure Gòdia, el vigilant de Llosa, que li feia senya que hi anés.

-Quant temps sense veure-us el pèl! -va dir-li aquest-. Ja em pensava que éreu qui sap on! Au, seieu aquí amb nosaltres. Apa, nois, estrenyeu-vos, que Aristides és un amic.

La colla que ocupava el banc de fusta es plegà com un acordió cap a una punta i deixà lloc a la contrària per a Aristides.

-Tinc la fulla de la llança feta un fàstic. És tota rovellada. Li haureu de fer una passada amb la mola -li digué el vigilant-. Ja em direu quin respecte pot fer un vigilant amb la llança feta malbé... ! Fins i tot els gossos es riuen de mi. Bé, deixem això per a després. També heu vingut a veure l'espectacle?

-Que fan comèdies?

-No em direu que no ho sabeu?

-El què?

-Doncs esteu ben bé a tres quarts de quinze -cridà Sàssola, burleta, des de l'altre cantó del banc-. Si ho saben els gossos!

-Per això ho saps tu, enze -tallà Gòdia-. I a veure si parles amb més respecte als meus amics, si no et fotré un cop de llança a la closca que no te'l traurà ni el governador. Aristides: avui els americans han arribat a la lluna.

-A la lluna? -exclamà l'esmolet amb estupor.

-Sí, senyor. Han fet el viatge dins un coet. El portava un que li diuen Amstrong.

-Es diu Armstrong! -replicà altre cop Sàssola-. No en saps un borrall d'americà, tu!

-Sàssola, que te la guanyes! Bé, el que us deia. Ja són allí. Encara no han eixit del coet. Han dit que, quan ho facin, es veurà per la televisió, i aquí ens teniu a tots, esperant.

Feia una calor de Déu. Al Central, ple de fum, gairebé no es podia respirar. Blanques papallones nocturnes donaven voltes a l'entorn de les bombetes. Alguns parroquians s'havien adormit, amb el cap recolzat al marbre de les taules. Un gos xafarder havia ficat el cap entre els penjolls de la cortina de la porta i fitava amb malfiança el senyor que explicava alguna cosa sobre mòduls lunars, òrbites... a la pantalla del televisor. Mòduls lunars, òrbites, astronautes, Aristides no entenia res.

-Si tarden gaire, ja no ens caldrà gitar!

-També, quines hores d'anar a la lluna!

-Ganes d'empipar...

-Ho trobaran tot tancat!

-Guaita com badalla el secretari...

-Es veu que va curt de son.

-Li haurem de dir a la Flora que no sigui tan llaminera o ens deixarà sense funcionaris en quatre dies!

-Hi ha capellans, a la lluna?

-A cabassos.

-I a vós, què us passa que no dieu ni piu? -preguntà Ibars.

-A mi? -respongué Aristides-. Res, res. És que he d'anar de viatge i estava pensant el que me n'he d'endur.

-De viatge? -s'estranyà Gòdia-. I on aneu, si es pot saber?

-A Roma!

-A Roma? Què hi heu de fer allí?

-Doncs, esmolar! M'han dit que a l'estranger van escassos d'esmolets.

-No en volia sentir d'altra -rigué Sàssola-. Qui us ha enganyat?
-Esmolar a Roma!

-Aquesta sí que és bona!

-M'han dit que la notícia venia als diaris -va dir Aristides, angoixat, dirigint-se a Gòdia, que se'l mirava amb cara seriosa-. Que no és veritat?

-I tant! Va eixir el mateix dia que donaven la notícia que a mi m'havien fet rei del Marroc -esquelletjà Sàssola.

-Prou! -va dir Gòdia, donant un cop a les rajoles amb el mànec de la llança.

Tothom, a la taula, va callar en sec.

-Aristides, als diaris no ha sortit res del que vós dieu. O almenys nosaltres no ho sabem -continuà Gòdia-. Us dic la veritat. Ja sabeu que us aprecio i no us enganyaria per res del món.

La veu del vigilant, afectuosa, va tranquil·litzar una mica l'esmolet, que, avergonyit, havia ajupit el cap i no gosava aixecar-lo.

- No us van gaire bé les coses, oi? Apa, aixequeu el cap, home. Ja pensarem alguna cosa i tot s'arreglarà. El meu pare, que en glòria sigui, sempre deia que un home no s'ha d'acoquinar fins que no es vegi el cap a quatre passes. Així m'agrada. I ara, acabeu-vos el cafè, que fred no val res... I d'aquests babaus, no en feu cas. Avui estan sonsos.

Feia molta calor. Voltaven les papallones a l'entorn de les bombetes. El gos xafarder retirà el morro d'entre les cortines de la porta del Central, creuà lentament la plaça, i es féu ombra inquietant davall dels porxos, esperant que passessin els carnissers, amb els carros atapeïts d'ovelles, camí de l'escorxador.

continuarà...


LA LLUNA, LA PRUNA (I)

La luna, la ciruela,
vestida de luto;
Su madre le pega,
su padre no quiere
.


Una noche de julio, a medio camino de Vallperdiu a Llosa, el afilador Aristides decidió cantar para ver si expulsaba la melancolía. Desgraciadamente el hombre sólo sabía ¿Por qué no me amas, Marta?, un tango tristísimo que le había enseñado el sacristán de Cantalaigua, y el resultado del experimento fue descorazonador. Con penas y trabajos, Aristide todavía fue capaz de cantar las dos primeras estrofas; pero al iniciar la tercera, la tristeza de la canción se añadió a la del cantante y esté perdió el tono con un gallo patético.

-Aristides –se dijo el afilador, malhumorado-, esto no anda ni con ruedas. Ya no sabes ni cantar. Lo bien que te salía antes este tango! ¡Si lo bordabas! Y ahora, nada de nada. Está claro que, antes, era otra cosa: tenías trabajo. ¿Cómo quieres cantar bien si hace meses que no afilas ni un mal punzón? ¡Perro mundo! No puedes estar nunca tranquilo. Siempre te han de joder con una cosa u otra. A ver: ¿qué falta hacían en este mundo los cuchillos de diente de sierra? Ninguna, creo yo. ¿Y las máquinas de afilar eléctricas? ¡Ni una, ni media! ¿O es que no estaba ya Aristides con su carrito? ¡Pues no señor! ¡Hala, máquinas y cuchillos de los que nunca se mellan, a montones! ¡Mira que tiene cojones la carga del azucar! Y Aristides que se ahorque. ¿Qué remedio le queda? Ahora mismo, dime, ¿a qué vas, a Llosa? Si no te han de dar trabajo... El albardero ya tiene su maldita maquinita; el carpintero, también. Y la gente que te traía tijeras, cuchillos y otros útiles, ahora los llevan al taller que han puesto en el pueblo. Sólo acudirá el abuelo Gregori, para le afiles la navaja, y encima se lo harás gratis. ¡Eres un bobo, Aristides! Claro que, el pobre Gregori es un caso especial... A ver: ¿cuanto le puedes cobrar? ¿Las seis o siete pesetas que le da su hijo, de Pascua a San Joan? ¿Y te sacará de pobre, eso? En cambio, al abuelete lo joderías del todo; con este dinero tiene para comprar tabaco, e ir a hacer un vasito de vino a la taberna –a escondidas de la nuera, faltaría más, porque aquella bruja lo tiene acojonado-. Y por cuatro perrillas, ¿tendrás la barra de quitarle esta ilusión? Te estás volviendo malo, Aristides. Pobrecito Gregori... Además, quizá sea la última vez que lo veas vivo. ¡Si ya tiene un pie en la tumba!
En estas, la rueda del carrro tropezó con una piedra en mitad del camino y faltó un tris para que Aristides, desprevenido, no se rompiese la nariz contra las amoladoras.

-¡La mar salada! Si me descuido... ¿Lo ves? Dios te ha castigado por tus malas entrañas. Él está en todo, no se le escapa ni una. Claro que también es cierto que, si está en todas, habría podido encontrarme trabajo –que bien debe saber que no tengo, creo yo- y se habría ahorrado ahora tener que poner la piedra delante de la rueda. ¡Ay madre! ¿Qué dices, desgraciado? No hagas caso, Dios. Como si no lo hubiera dicho. Ya sabes que no sé de letra y que siempre he sido muy burro. ¿No te acuerdas cuando iba a la doctrina? Nunca pasé del Padre Nuestro. Cuando llegaba a aquello que dice “de nuestros enemigos...” me equivocaba siempre. Y mira que mosén Bartomeu me baldaba a cañazos... Nada, nada. Es lo que decía antes: no tengo caletre, no se me puede hacer caso. ¿Verdad que no? Y por el trabajo no te preocupes. Ya me espabilaré. No me extrañaría nada que en el extranjero hicieran falta afiladores. Creo que allí están un poco atrasados porque, cuando vienen aquí, fíjate lo que compran: jamugas, alpargatas y sombreros de paja de los de ir a la siega. Y no te digo cuando ven una burra con el serón o las albardas. Se quedan boquiabiertos. Mira: lo primero que haré, cuando vuelva a pasar por Cantalaigua, es preguntar al sacristán. El sabe leer los periódicos y debe estar al corriente de lo del extranjero. Lo mismo me voy a Roma. ¡Toma ya, Aristides! Roma. Como quien no dice nada. Ya me veo xano-xano, con el carrito, por aquellas calles que no se acaban nunca. Hasta podràs ir a la torre Eiffel a ver al Papa...!


* * *


Debían ser las dos de la madrugada cuando el afilador llegó a Llosa. Normalmente a aquellas horas, todo el mundo estaba acostado y por las calles no se veía un alma. Por eso, Aristides se sorprendió de encontrar abiertas de par en par las puertas del Café Central.

“Qué raro –se dijo, parado en mitad de la plaza- ¿Qué ocurrirá?”

Algo intranquilo, se acercó a la puerta del bar y miró dentro. El Central estaba atiborrado de gente que hablaba animadamente. El camarero, atareado, iba y venía sin detenerse entre las mesas, con una bandeja llena de tazas de café, helados y botellas de cerveza. Al fondo, el afilador divisó la nuca roja y lustrosa de mosén Joan, el cura del pueblo, alineada con la del alcalde y otros mandamases, delante del televisor en marcha.

“Si el cura todavía está vivo, no es la revolución –pensó, aliviado, Aristides. Por un momento había imaginado que el desacostumbrado jaleo no fuera el gran follón del que siempre hablaba el sacristán de Cantalaigua-. El sacristán siempre dice que el día que aquello empiece, los ha de trinchar a todos, aunque después se quede sin trabajo. Por lo que parece, lo habrán dejado para más adelante. Habría sido la hostia que pasara una gorda ahora, justo cuando estoy a punto de ir a Roma”

De todas formas, todo aquello lo intrigaba, así que decidió enterarse.

Arrimó el carrito a la pared, se secó las manos en el mono y entró al café. Todas las mesas estaban ocupadas. Y el afilador, indeciso, se quedó clavado como un palo en mitad del establecimiento. Escuchó que lo llamaban:

-Aristides, eh, Aristides.

El afilador miró hacia el rincón de donde había salido la voz y vió a Gòdia, el sereno de Llosa que le hacía señas para que se acercase.

-¡Cuanto tiempo sin verte el pelo! –le dijo este-. ¡Ya creía que estabas Dios sabe dónde!. Anda, siéntante aquí con nosotros. Hala tíos, apretaos un poco, que Aristides es un amigo.

La gente que ocupaba el banco de madera se plegó como un acordeón hacia una punta, dejando sitio en la contraria para Aristides.

-Tengo el filo de la lanza hecho un asco. Está oxidada a tope. Le tendrías que dar una pasada con la muela –le dijo el vigilante-. ¡Ya me contarás qué respeto puede dar un sereno con la lanza estropeada...! Hasta los perros se ríen de mí. Bueno, dejémoslo para más tarde. ¿También has venido a ver el espectáculo?

-¿Que echan comedias?

-¡No me digas que no lo sabes!

-¿El qué?

-Pues si que estás tu al loro –gritó Sàssola, burlón, desde la otra punta del banco-. ¡Si lo saben hasta los perros!

-Por eso hasta tú lo sabes, estúpido –cortó Gòdia-. Y a ver si les hablas con más respeto a mis amigos, que si no te daré un lanzazo en la cocorota que no te lo quitará ni el gobernador. Aristides, hoy los americanos han llegado a la luna.

-¿A la luna? –comentó el afilador con estupor.

-Sí señor. Han hecho el viaje en un cohete. Lo llevaba uno que se llama Amstrong.

-Es Armstrons –replicó de nuevo Sàssola-. No tienes ni idea de americano, tú.

-Sàssola, que te la estás ganando. Bueno, lo que te decía. Ya están allí. Todavía no han salido del cohete. Han dicho que, cuando lo hagan se verá por la tele, y aquí nos tienes a todos, esperando.

Hacía una recalor de Dios. En el Central, lleno de humo, casi no se podía ni respirar. Blancas mariposas nocturnas daban vueltas alrededor de las bombillas. Algunos parroquianos se habían adormecido, con la cabeza apoyada en el mármol de las mesas. Un perro curioso había sacado la cabeza entre los faldones de la cortina de la puerta y observaba con desconfianza al señor que explicaba algo sobre módulos lunares, órbitas... en la pantalla de la tele. Módulos lunares, órbitas, astronautas. Aristides no entendía nada.

-Si tardan mucho, ya no valdrá la pena ni acostarse.

-Hay que ver, qué horas de ir a la luna.

-Ganas de molestar...

-Se lo encontrarán todo cerrado.

-Fíjate como bosteza el secretario...

-Parece que vaya corto de sueño.

-Le tendremos que decir a Flora que no sea tan golosa o nos dejará sin funcionarios en cuatro días. ¿Hay curas en la luna?

-A montones.

-¿Y a usted, qué le pasa que no dice ni mu? –Preguntó Ibars.

-¿A mí? –respondió Aristides-. Nada, nada. Es que tengo que salir de viaje y estaba pensando en lo que me tengo que llevar.

-¿De viaje? –se sorprendió Gòdia-. ¿Y dónde vas, si se puede saber?

-¡A Roma!

-¿A Roma? ¿Qué se te ha perdido allí?

-Pues, a afilar! Me han dicho que en el extranjero andan escasos de afiladores.

-Lo que me faltaba por oír –rió Sàssola-. ¿Quién te ha engañado?

-¡Afilar en Roma!

-¡Esta sí que es buena!-

-Me han dicho que la noticia viene en los diarios –dijo Aristides, angustiado, dirigiéndose a Gòdia que lo contemplaba con cara seria-. ¿Que no es verdad?

-¡Y tanto! Salió el mismo día que daban la noticia de que a mí me habían hecho rey de Marruecos –se carcajeó Sàssola.

-¡Ya basta! –dijo Gòdia, dando un golpe en las baldosas, con el asta de la lanza.
Todo el mundo, en la mesa, calló en seco.

-Aristides, en los diarios no ha salido nada de lo que dices. O al menos nosotros no lo hemos leído –continuó Gòdia-. Te digo la verdad. Ya sabes que te aprecio y no te engañaría por nada del mundo.

La voz del vigilante, afectuosa, tranquilizó un poco al afilador, que, avergonzado, había bajado la cabeza y no se atrevía a levantarla.

-¿No te van bien las cosas, eh? Vamos, levanta la cabeza, tío. Ya pensaremos alguna cosa y todo se arreglará. Mi padre, que en gloria esté, siempre decía que un hombre no debe nunca acoquinarse hasta que se vea los pies estirados. Así me gusta. Y ahora, acábate el café, que si esta frío es un asco... Y de estos gilipollas ni caso. Hoy están tontos.

Hacía mucho calor. Giraban las mariposas alrededor de las bombillas. El perro chafardero retiró el morro de entre las cortinas de la puerta del Central, cruzó lentamente la plaza, y se convirtió en una sombra inquietante bajo los pórticos, a la espera de que pasaran los carniceros, con los carros atiborrados de ovejas camino del matadero.

continuarà...

1 comentari:

colombine ha dit...

!!! genial!!,...me encanta...y encima son divertidos...aunque encierran toda una filosofía de vida...

un beso