Un altre cas més de com la segmentació d'un únic cas en diversos sub-casos, pot dur a sentències contradictòries i perilloses.
Avui llegesc a VilaWeb, a Levante-Emv i a El País que el Tribunal Suprem d'Espanya ha reobert el cas del barri marítim de València Cabanyal-Canyamelar, amenaçat per la picola i les excavadores dels amics de l'alcaldessa de la ciutat Rita Barberà de qui, fa només sis dies, els veïns del barri es queixaven per les seues declaracions.
El barri, un antic poblet mariner, Poble Nou de la Mar, absorbit per València, i transformat en un barri residencial seguint la línia de la mar, interrompeix la prolongació d'una gran via radial (Blasco Ibañez) que acabaria partint-lo en dos.
Com que, degut a la seua arquitectura modernista i la seua conservació fins fa molt poc en magnífiques condicions, havia estat declarat bé d'interès públic i patrimoni cultural, els veïns, a travès d'una plataforma anomenada Salvem el Cabanyal interposaren un recurs contra el projecte de prolongació de Blasco Ibañez, per espoliació del patrimoni històric dels valencians. Aquest cas, va ser separat en dos: el d'espoliació i el d'urbanisme.
L'any passat el TS d'Espanya va dictaminar contra la sentència favorable als veïns del TSJ del País Valencià, contra la que havien apel·lat l'Ajuntament, la Generalitat i el Govern Espanyol (tots tres, casualment, al moment de l'apel·lació en mans Peperes). Ara, un any després, el mateix TS d'Espanya, falla a favor dels veïns en el cas d'espoliació, dient que "Donde dije digo, digo Diego" o alguna collonada similar, ja que al dictaminar la sentència anterior només parlava d'urbanisme, i desconeixia en aquell moment l'existència d'un altre cas per espoliació del patrimoni cultural.
I per justificar aquest canvi de posició, ens diu més o menys (i en interpretació molt lliure) que d'haver conegut aquest altre cas obert "otro gallo nos cantara", o alguna cosa similar.
En resum, em fa la impressió que la justícia espanyola, a poc que hi hagen uns advocats una mica espavilats i uns jutges políticament sensibles, acaba funcionant com les bombes de fragmentació.
I que, com enderrocar i destruir és sempre molt més fàcil que construir i respectar, en la majoria dels casos acabem víctimes del foc amic.
I si no, que li ho pregunten a l'amic Garzón.
Però no ens posem tristos. Pot ser encara hi som a temps d'aturar la barbàrie contra aquest barri patrimoni cultural dels valencians
Avui llegesc a VilaWeb, a Levante-Emv i a El País que el Tribunal Suprem d'Espanya ha reobert el cas del barri marítim de València Cabanyal-Canyamelar, amenaçat per la picola i les excavadores dels amics de l'alcaldessa de la ciutat Rita Barberà de qui, fa només sis dies, els veïns del barri es queixaven per les seues declaracions.
El barri, un antic poblet mariner, Poble Nou de la Mar, absorbit per València, i transformat en un barri residencial seguint la línia de la mar, interrompeix la prolongació d'una gran via radial (Blasco Ibañez) que acabaria partint-lo en dos.
Com que, degut a la seua arquitectura modernista i la seua conservació fins fa molt poc en magnífiques condicions, havia estat declarat bé d'interès públic i patrimoni cultural, els veïns, a travès d'una plataforma anomenada Salvem el Cabanyal interposaren un recurs contra el projecte de prolongació de Blasco Ibañez, per espoliació del patrimoni històric dels valencians. Aquest cas, va ser separat en dos: el d'espoliació i el d'urbanisme.
L'any passat el TS d'Espanya va dictaminar contra la sentència favorable als veïns del TSJ del País Valencià, contra la que havien apel·lat l'Ajuntament, la Generalitat i el Govern Espanyol (tots tres, casualment, al moment de l'apel·lació en mans Peperes). Ara, un any després, el mateix TS d'Espanya, falla a favor dels veïns en el cas d'espoliació, dient que "Donde dije digo, digo Diego" o alguna collonada similar, ja que al dictaminar la sentència anterior només parlava d'urbanisme, i desconeixia en aquell moment l'existència d'un altre cas per espoliació del patrimoni cultural.
I per justificar aquest canvi de posició, ens diu més o menys (i en interpretació molt lliure) que d'haver conegut aquest altre cas obert "otro gallo nos cantara", o alguna cosa similar.
En resum, em fa la impressió que la justícia espanyola, a poc que hi hagen uns advocats una mica espavilats i uns jutges políticament sensibles, acaba funcionant com les bombes de fragmentació.
I que, com enderrocar i destruir és sempre molt més fàcil que construir i respectar, en la majoria dels casos acabem víctimes del foc amic.
I si no, que li ho pregunten a l'amic Garzón.
Però no ens posem tristos. Pot ser encara hi som a temps d'aturar la barbàrie contra aquest barri patrimoni cultural dels valencians
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada