I avui, seguint amb el projecte Etxea, al tall número 7, una cançó de Jean Baptiste Elinzanburu, un basc francès de Lapurdi del segle XIX. Cantada per un dels meus cantautors preferits, el canari Pedro Guerra.
I dos dibuixos més
I dos dibuixos més
IKUSTEN DUZU GOIZEAN
(Jean Baptiste Elizanburu)
Ikusten duzu goizean argia hasten denean
menditto baten gainean etxe ttipitto aintzin xuri bat
lau haitzondoren erdian xakur xuri bat atean
iturriño bat aldean han bizi naiz ni bakean.
Nahiz ez den gaztelua maite dut nik sorlekua
aiten aitek hautatua. Etxetik kanpo zait iduritzen
nonbeit naizela galdua nola han bainaiz sortua
han utziko dut mundua galtzen ez badut zentzua.
Etxean ditut nereak akilo, haitzur, goldeak
uztarri eta hedeak. Iazko bihiez ditut oraino
zoko guziak beteak. Nola igaro urteak
emaiten badu bertzeak ez gaitu hilen goseak.
Landako hirur behiak esnez hanpatu ditiak
ahatxe eta ergiak. Bi idi handi kopeta-zuri
bizkar-beltz, adar-handiak zikiro, bildots guriak
ahuntzak eta ardiak nereak dire guziak.
Ez da munduan gizonik erregerik ez printzerik
ni bezein urusa denik. Badut andrea, badut semea
badut alaba ere nik osasun ona batetik
ontasun aski bertzetik zer behar dut gehiago nik?
Goizean hasiz lanean arratsa heldu denean
nagusi naiz mahainean. Giristino bat ona dut hartu
nik emaztea hartzean ez du mehe egunean
sartuko uste gabean xingar hezurrik eltzean.
Piarres ene semea nahiz oraino gaztea
da mutiko bat ernea. Goizean goizik bazken erdira
badarama artaldea segituz nere bidea
nola baitu egitea ez du galduko etxea.
Ene alaba Kattalin bere hameka urtekin
ongi doa amarekin. Begiak ditu amak bezala
zeru-zola bezin urdin uste dut denborarekin
oraiko itxurarekin andre on bat dion egin.
Ez dugu behar lurrean ongi bizirik etxean
utzi laguna gosean. Ez du beharrak sekulan jotzen
gure etxeko atean non ez duen mahainean
oturuntza ordu denean leku bat gure aldean.
Ene andrea, Maria ez da andre bat handia
bainan emazte garbia. Irri batentzat badut etxean
nik behar dudan guzia galdegiten dut grazia
dudan bezala hasia akabatzeko bizia.
IKUSTEN DUZU GOIZEAN
(Jean Baptiste Elizanburu)
¿La ves por la mañana, con las primeras luces, en una colina, una casita de fachada
reluciente, entre cuatro robles, con un perrito blanco en el portal y una fuentecilla al lado?
Allí vivo yo, tranquilamente.
Aunque no sea un palacio, amo mi casa natal, elegida por mis antepasados.
Fuera de casa me encuentro como si estuviese perdido.
Como allí soy nacido, allí dejaré este mundo si no pierdo el sentido.
Tengo en casa mis propias aguijadas, azadas, arados, yugos y correas.
Por el momento me sobra, por todas partes, grano del año pasado.
No moriremos de hambre, si éste produce igual.
Tres vacas pastan en el pradorepletas de leche las ubrescon sus terneras y novillos.
Hay dos bueyes de cara blancay lomo negro, con grandes cuernos,carneros, tiernos corderos,
cabras y ovejas; todos ellos son míos.
No hay en el mundo hombre alguno, ni príncipe ni rey, más feliz que yo.
Tengo una mujer, un hijo, una hija, por otra parte buena salud,
y además suficientes bienes. ¿Qué más puedo pedir?
Comienzo mi tarea por la mañanapero cuando llega la noche soy dueño de la mesa.
Cuando me casé con mi mujer me hice con una buena cristiana.
En días de abstinencia, no introducirá en el puchero hueso alguno de tocino, ni tan siquiera por descuido.
Piarres es mi hijo, muy espabilado para lo joven que es.
Muy temprano lleva ya el rebaño a los pastos. Si sigue mis pasos,
como parece que hará, no perderá la hacienda.
Mi hija Kattalin, a sus once años, se parece a su madre.
Tiene sus mismos ojos, parecen el fondo del cielo azul.
Creo que con el tiempo, por lo que veo, se convertirá en una buena mujer.
Al vivir sobradamente, no debemos en la tierra dejar hambriento al compañero.
La necesidad nunca llama a la puerta de nuestra casa, salvo en el caso
de que dispongamos un buen banquete y haya un sitio a nuestro lado.
Mi esposa María, es una hacendosa mujer, no demasiado corpulenta.
Con una sonrisa consigo en casa cuanto quiero.
Pido la gracia de acabar mi vida como la empecé.
IKUSTEN DUZU GOIZEAN
(Jean Baptiste Elizanburu)
La veus al matí, amb les primeres clarors, en un pujol, una caseta de façana
lluent, entre quatre roures, amb un gosset blanc al portal
i una petita font al costat? Allà visc jo, tranquil·lament.
Tot i que no sigui un palau, estimo la meva casa natal, escollida pels meus avantpassats.
Fora de casa em trobo com si estigués perdut.
Com que allà sóc nascut allà deixaré aquest món si no perdo el seny.
Tinc a casa les meves pròpies agullades, aixades, arades, jous i corretges.
De moment em sobra, per totes bandes, gra de l'any passat.
No ens morirem de gana, si aquest any és igual de bo.
Tres vaques pasturen al prat ple de llet el braguer amb les seves vedelles i vedells.
Hi ha dos bous de cara blanca i llom negre, amb grans banyes, marrans, tendres xais,
cabres i ovelles; tots ells són meus.
No hi ha al món cap home, ni príncep ni rei, més feliç que jo. Tinc una dona,
un fill, una filla, per altra banda bona salut, i a més a més
suficients béns. Què més puc demanar?
Començo la meva tasca al matí però quan arriba la nit sóc amo de la taula.
Quan em vaig casar amb la meva dona vaig aconseguir una bona cristiana.
En dies d'abstinència, no posarà a l'olla cap os de porc, ni tan sols per descuit.
En Pere és el meu fill, molt espavilat per la seva joventut.
Molt d'hora porta el ramat a les seves pastures. Si segueix els
meus passos, com sembla que farà, no perdrà la hisenda.
La meva filla Caterina, que té onze anys, s'assembla a sa mare.
Té els mateixos ulls, semblen el fons del cel blau. Crec que amb el
temps, pel que veig, es convertirà en una bona dona.
En viure sobradament, no devem a la terra deixar afamat al company.
La necessitat mai truca a la porta de casa nostra, excepte en el cas que disposem
un bon banquet i hi hagi un lloc al nostre costat.
La meva esposa Maria, és una dona treballadora, no gaire corpulenta.
Amb un somriure aconsegueixo a casa tot el que vull.
Demano la gràcia d'acabar la meva vida tal com la vaig començar.
(Jean Baptiste Elizanburu)
Ikusten duzu goizean argia hasten denean
menditto baten gainean etxe ttipitto aintzin xuri bat
lau haitzondoren erdian xakur xuri bat atean
iturriño bat aldean han bizi naiz ni bakean.
Nahiz ez den gaztelua maite dut nik sorlekua
aiten aitek hautatua. Etxetik kanpo zait iduritzen
nonbeit naizela galdua nola han bainaiz sortua
han utziko dut mundua galtzen ez badut zentzua.
Etxean ditut nereak akilo, haitzur, goldeak
uztarri eta hedeak. Iazko bihiez ditut oraino
zoko guziak beteak. Nola igaro urteak
emaiten badu bertzeak ez gaitu hilen goseak.
Landako hirur behiak esnez hanpatu ditiak
ahatxe eta ergiak. Bi idi handi kopeta-zuri
bizkar-beltz, adar-handiak zikiro, bildots guriak
ahuntzak eta ardiak nereak dire guziak.
Ez da munduan gizonik erregerik ez printzerik
ni bezein urusa denik. Badut andrea, badut semea
badut alaba ere nik osasun ona batetik
ontasun aski bertzetik zer behar dut gehiago nik?
Goizean hasiz lanean arratsa heldu denean
nagusi naiz mahainean. Giristino bat ona dut hartu
nik emaztea hartzean ez du mehe egunean
sartuko uste gabean xingar hezurrik eltzean.
Piarres ene semea nahiz oraino gaztea
da mutiko bat ernea. Goizean goizik bazken erdira
badarama artaldea segituz nere bidea
nola baitu egitea ez du galduko etxea.
Ene alaba Kattalin bere hameka urtekin
ongi doa amarekin. Begiak ditu amak bezala
zeru-zola bezin urdin uste dut denborarekin
oraiko itxurarekin andre on bat dion egin.
Ez dugu behar lurrean ongi bizirik etxean
utzi laguna gosean. Ez du beharrak sekulan jotzen
gure etxeko atean non ez duen mahainean
oturuntza ordu denean leku bat gure aldean.
Ene andrea, Maria ez da andre bat handia
bainan emazte garbia. Irri batentzat badut etxean
nik behar dudan guzia galdegiten dut grazia
dudan bezala hasia akabatzeko bizia.
IKUSTEN DUZU GOIZEAN
(Jean Baptiste Elizanburu)
¿La ves por la mañana, con las primeras luces, en una colina, una casita de fachada
reluciente, entre cuatro robles, con un perrito blanco en el portal y una fuentecilla al lado?
Allí vivo yo, tranquilamente.
Aunque no sea un palacio, amo mi casa natal, elegida por mis antepasados.
Fuera de casa me encuentro como si estuviese perdido.
Como allí soy nacido, allí dejaré este mundo si no pierdo el sentido.
Tengo en casa mis propias aguijadas, azadas, arados, yugos y correas.
Por el momento me sobra, por todas partes, grano del año pasado.
No moriremos de hambre, si éste produce igual.
Tres vacas pastan en el pradorepletas de leche las ubrescon sus terneras y novillos.
Hay dos bueyes de cara blancay lomo negro, con grandes cuernos,carneros, tiernos corderos,
cabras y ovejas; todos ellos son míos.
No hay en el mundo hombre alguno, ni príncipe ni rey, más feliz que yo.
Tengo una mujer, un hijo, una hija, por otra parte buena salud,
y además suficientes bienes. ¿Qué más puedo pedir?
Comienzo mi tarea por la mañanapero cuando llega la noche soy dueño de la mesa.
Cuando me casé con mi mujer me hice con una buena cristiana.
En días de abstinencia, no introducirá en el puchero hueso alguno de tocino, ni tan siquiera por descuido.
Piarres es mi hijo, muy espabilado para lo joven que es.
Muy temprano lleva ya el rebaño a los pastos. Si sigue mis pasos,
como parece que hará, no perderá la hacienda.
Mi hija Kattalin, a sus once años, se parece a su madre.
Tiene sus mismos ojos, parecen el fondo del cielo azul.
Creo que con el tiempo, por lo que veo, se convertirá en una buena mujer.
Al vivir sobradamente, no debemos en la tierra dejar hambriento al compañero.
La necesidad nunca llama a la puerta de nuestra casa, salvo en el caso
de que dispongamos un buen banquete y haya un sitio a nuestro lado.
Mi esposa María, es una hacendosa mujer, no demasiado corpulenta.
Con una sonrisa consigo en casa cuanto quiero.
Pido la gracia de acabar mi vida como la empecé.
IKUSTEN DUZU GOIZEAN
(Jean Baptiste Elizanburu)
La veus al matí, amb les primeres clarors, en un pujol, una caseta de façana
lluent, entre quatre roures, amb un gosset blanc al portal
i una petita font al costat? Allà visc jo, tranquil·lament.
Tot i que no sigui un palau, estimo la meva casa natal, escollida pels meus avantpassats.
Fora de casa em trobo com si estigués perdut.
Com que allà sóc nascut allà deixaré aquest món si no perdo el seny.
Tinc a casa les meves pròpies agullades, aixades, arades, jous i corretges.
De moment em sobra, per totes bandes, gra de l'any passat.
No ens morirem de gana, si aquest any és igual de bo.
Tres vaques pasturen al prat ple de llet el braguer amb les seves vedelles i vedells.
Hi ha dos bous de cara blanca i llom negre, amb grans banyes, marrans, tendres xais,
cabres i ovelles; tots ells són meus.
No hi ha al món cap home, ni príncep ni rei, més feliç que jo. Tinc una dona,
un fill, una filla, per altra banda bona salut, i a més a més
suficients béns. Què més puc demanar?
Començo la meva tasca al matí però quan arriba la nit sóc amo de la taula.
Quan em vaig casar amb la meva dona vaig aconseguir una bona cristiana.
En dies d'abstinència, no posarà a l'olla cap os de porc, ni tan sols per descuit.
En Pere és el meu fill, molt espavilat per la seva joventut.
Molt d'hora porta el ramat a les seves pastures. Si segueix els
meus passos, com sembla que farà, no perdrà la hisenda.
La meva filla Caterina, que té onze anys, s'assembla a sa mare.
Té els mateixos ulls, semblen el fons del cel blau. Crec que amb el
temps, pel que veig, es convertirà en una bona dona.
En viure sobradament, no devem a la terra deixar afamat al company.
La necessitat mai truca a la porta de casa nostra, excepte en el cas que disposem
un bon banquet i hi hagi un lloc al nostre costat.
La meva esposa Maria, és una dona treballadora, no gaire corpulenta.
Amb un somriure aconsegueixo a casa tot el que vull.
Demano la gràcia d'acabar la meva vida tal com la vaig començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada