1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 3 de juny del 2009

Dimecres, relats d'altri. Strip-tease (I). Jesús Moncada

Qui haja viscut a un poblet petit, allunyat de la gran capital, comprendrà aquests vellets jubilats, xafarders i curiosos, que van de bar en bar jugant al dòmino, al xamelo, o a la botifarra, o prenen el sol als bancs de la plaça.

Una altra història de Jesús Moncada, al llibre de contes "Històries de la mà esquerra"


STRIP-TEASE (I)


La mosca va deixar guerxo de l'ull dret el monjo pintat a l'etiqueta d'un flascó de licor d'herbes que hi havia a l'últim prestatge; després es va aviar a una galta del cafeter Silveri.

-Coi de bestioles! -va remugar aquest mentre s'espolsava l'insecte amb el drap d'eixugar les eines-. Aquesta tarda estan apegaloses.

La mosca va fer un vol fins al rellotge de paret; d'allí va esbandir-la la primera campanada de les quatre i, a l'últim, va fer cap a la taula de billar i es va posar sobre una bola blanca.

Silveri va recolzar-se altra vegada en el taulell. Després del batibull del migdia, a l'establiment no hi quedava una ànima, fora dels quatre vellets que mataven les hores vora el finestral arran del carrer. Una olor de licor i de tabac s'esbravava en l'atmosfera espesseïda. Sobre les taules desertes encara hi havia tasses amb deixalles de cafè, culleres, copes i baralles greixoses escampades sobre els tapets verds, tots clivellats de cremades de cigar.

-Sempre el mateix -va filosofar Silveri, carregat de mandra-. Ara em posaré a fer neteja; encara no hauré endreçat la darrera tassa, es farà hora de plegar els miners, es tornarà a omplir el local i començarà altre cop la saragata. M'ho tornaran a fotre tot damunt davall. I quan se'n vagin, que no marxarien mai, au, Silveri, torna a recollir, que no has fet res... Si d'això se'n diu viure...! Tant de bo no vingués ningú, no em donarien més que una alegria! Però no! Cada dia ve més gent! Sembla que s'hagin dit: “Ara anirem tots al cafè de Silverí per fer-li l'arquet.” Per què no se'n van al Central o a qualsevol altre lloc? Dimoni! Sembla que en tot el poble no hi hagi altre cafè que el meu!

Aleshores entrava el vell Ibars, llaüter jubilat.

-Com va, oncle -va saludar Silveri.

El vell no va contestar. Amb les seves passes nervioses, travessà el cafè i va anar a la taula on eren els seus amics.

-Au! -es va dir Silveri, mosquejat-. Ni mitja paraula! Qui s'ha penjat, avui? Es veu que al vell li va per llunes: o cinc o cinquanta! Què hi farem! Tal dia farà un any!

El vell Ibars va seure amb els altres i entre tots plegats va començar un xiu-xiu misteriós; de vegades amanien la cosa amb cops de gaiata a terra i exclamacions:

-Vols dir? -feia l'avi de cal Remigi, antic miner.

-Redéu! -cridava el del Blanc.

El cafeter els mirava i movia el cap.

-Amb aquests cops de gaiata no em deixaran una rajola sencera, em faran miques l'establiment -pensava-. L'oncle Ibars ja està revolucionant els altres vells! Sempre els fa anar de coroneta! Ja m'agradaria saber quina en porta de cap, avui!

Feia calor. A la vora del cafeter, l'aixeta de la pica degotava amb monotonia. Mentre fitava els vells, Silveri va començar a sentir-se flonjo. Les parpelles se li tancaven, va repenjar-se encara més damunt el taulell. Però encara no havia encetat el primer son quan va sentir que li burxaven el colze. Va obrir un ull: era el vell Ibars.

-Què voleu, oncle? -va remugar amb resignació.

-Acosta't. Et vull fer una pregunta.

Silveri es va posar de puntetes i es va fer endavant sobre el marbre del taulell.

-Què passa?

Amb posat de misteri, l'antic llaüter va mormolar-li baixet, a cau d'orella:

-Escolta, fill. Tu saps què és una cosa que en diuen una “buat”?

-Què t'ha dit?

-Has pogut aclarir-ho?

-Miqueta -va contestar el vell Ibars-. El primer que ha fet ha estat posar-se més vermell que un tomàquet. Després, vinga gratar-se el clatell... I, tot plegat, res de res! No sap el que es pesca. Quin jovent, nois! Sembla que hagin de menjar-se el món amb quatre queixalades i a l'hora de la veritat fan figa! Ara mateix, no em direu que aquest Silveri no té l'obligació de donar raó del que li he preguntat! Perquè això de la “buat” ho ha inventat la gent d'ara. Quan nosaltres érem fadrins no n'hi havia.

-Segur!

-Nois, estem igual que abans.

-Vosaltres direu el que voldreu, però, al meu entendre, això de la “buat” deu ser cosa com ara un teatre -va insistir el vell de cal Blanc, home de riu també, que ja havia arriscat la mateixa hipòtesi abans de la consulta a Silveri.

-Tornem-hi -va fer l'oncle Ibars amb irritació-. Un teatre! A tu, quan se te'n fot una a la closca...!

-I per què no pot ser-ho? -va replicar l'altre.

-Perquè si fos un teatre, a veure per què punyetes n'haurien de dir una “buat”? Li dirien teatre i prou!

-Guaita quina! -va fer el Blanc amb sarcasme-. Tu et dius Ibars i també t'anomenen Punxafigues!

Abans que el vell Ibars no avalotés, va intervenir Sagarra:

-Au, deixem-ho córrer! Tant se val que sigui una cosa com una altra. Ja ho aclarirem, i si no ho aclarim, festa. I tu, Ibars, acaba de contar allò del Negre; ara ja ens tens a tots ensalivats i no és el cas de deixar-nos a mitges costures!

-Bé -va concedir Ibars-, ho contaré. Però si el Blanc torna a emprenyar-me, plego.

-Vinga! -va reclamar el Remigi, calafat de tota la vida, el més engrescat amb la història.

-Però conta-ho baixet -va mormolar Sagarra-. Aquest Silveri no fa altra cosa que parar l'orella i després ho xerra tot. És un xafarder!

Els cinc vellets van fer cercle. Gairebé es tocaven les viseres de les gorres.

continuarà...


STRIP-TEASE


La mosca dejó bizco del ojo derecho al monje pintado en la etiqueta del frasco de licor de hierbas que había en la última balda; después se posó sobre la mejilla de Silveri, el camarero.

-¡Cojones con los bichos! –protestó este mientras se espantaba el insecto con el trapo de secar los cubiertos-. Esta tarde están pegajosas.

La mosca voló hasta el reloj de pared; de allí la alejó la primera campanada de las cuatro y, por último, se dirigió a la mesa de billar y se posó sobre una bola blanca.
Silveri, se apoyó de nuevo en la barra. Después del jaleo de mediodía, en el bar no quedaba ni un alma, fuera de los cuatro abueletes que mataban las horas junto al ventanal que daba a la calle. Un olor de licor y tabaco se imponía en la atmósfera espesa. Sobre las mesas desiertas todavía quedaban tazas con restos de café, cucharillas, copas y barajas grasientas esparcidas sobre los tapetes verdes, agujereados de quemaduras de cigarrillo.

-Siempre lo mismo –filosofó Silveri, con aire perezoso-. Ahora me pondré a limpiar; todavía no habré acabado con la última taza, llegará la hora de salir los mineros, se volverá a llenar el local y empezará de nuevo la zarabanda. Me lo volverán a poner todo patas arriba. Y cuando se marchen, que no se irían nunca, hala, Silverio, vuelve a recoger, que no ha sido nada... Si a esto le llaman vivir... El día que no venga nadie me darán una alegría... Pero no. Cada día viene más gente. Parece que se hayan puesto de acuerdo: “Ahora iremos todos al café de Silveri para hacerle la puñeta.” ¿Por qué no se van al Central o a cualquier otro sitio? Demonios. Parece que en todo el pueblo no haya más café que el mío.

Entraba entonces el viejo Ibars, lautero jubilado.

-Qué tal, tío –saludó Silveri.

El viejo no respondió. Con sus pasos nervioso atravesó el café y fue a la mesa donde estaban sus amigos.

-Hale! –se dijo Silveri, mosqueado-. Ni media palabra. ¿Quién se ha ahorcado hoy? Se ve que al viejo le va por lunas: o cinco o cincuenta. ¡Qué le vamos a hacer! Otro día será.

El viejo Ibars se sentó con los otros y empezaron un chiu chiu misterioso entre ellos; a veces lo adornaban con golpes de bastón en tierra y exclamaciones:

-¡Qué me cuentas! –decía el abuelo de ca Remigi, antiguo minero.

-Rediós! –gritava el del Blanco.

El camarero los contemplaba y movía la cabeza.

-Con estos bastonazos no me dejarán una baldosa entera, me destrozarán el local –pensaba-. El tío Ibars ya está revolucionando a los otros viejos. Siempre les hace ir de coronilla. Ya me gustaría saber lo que se trae entre manos, hoy.

Hacía calor. Al lado del camarero, el grifo de la pileta goteaba con monotonía. Mientras observaba fijamente a los viejos, Silveri empezó a sentir sueño. Los párpados se le cerraban, se apoyó todavía más sobre la barra. Pero aún no había empezado su primer sueño cuando oyó que le tocaban el codo. Abrió un ojo: era el viejo Ibars.

-¿Qué quiere, tío? –murmuró con resignación.

-Acércate. Quiero hacerte una pregunta.

Silveri se puso de puntillas y se inclinó sobre el mármol de la barra.

-¿Qué pasa?

Con aire de misterio, el antiguo lautero le dijo muy bajito, al oído:

-Escucha, hijo. ¿Tú sabes qué es eso que llaman una “buat”?

-¿Qué te ha dicho?

-¿Has podido aclararlo?

-Algo –respondió el viejo Ibars-. Lo primero que ha hecho ha sido ponerse más colorado que un tomate. Después, venga a rascarse la nuca... Y al final, nada de nada. No sabe lo que es. Que juventud, muchachos. Parece que se hayan de merendar el mundo de cuatro bocados y a la hora de la verdad, se cagan encima. Ahora mismo, no me diréis que este Silveri no tiene la obligación de contestar a lo que le he preguntado. Porque esto de la “buat” se lo ha inventado la gente de ahora. Cuando nosotros éramos jóvenes no había.

-¡Cierto!

-¡Chicos, estamos como antes!

-Vosotros diréis lo que queráis, pero, a mi entender eso de la “buat” debe ser algo como un teatro –insistió el viejo de casa el Blanco, hombre de río también, que ya había adelantado la misma hipótesis antes de la consulta a Silveri.

-¡Otra vez! –dijo el tío Ibars con irritación-. ¡Un teatro! A tí, cuando se te mete algo en la calabaza...!

-¿Y por qué no puede ser? –replicó el otro.

-Porque si fuera un teatro, a ver, por qué cojones lo tendrían que llamar una “buat”? Lo llamarían teatro y ya está.

-¡No te jode! –dijo el Blanc con sarcasmo-. Tú eres Ibars y también te llaman Punxafigues.

-Antes de que el viejo Ibars empezara a alborotar, intervino Sagarra:

-Va, dejémoslo estar. Da lo mismo que sea una cosa u otra. Ya lo aclararemos, y si no lo aclaramos, fiesta. Y tú, Ibars, acaba de contar lo del Negre; ahora ya nos tienes a todos babeando, y no nos vamos a quedar a medias.

-Bueno –concedió Ibars-, lo contaré. Pero si el Blanc vuelve a joderme, me marcho.

-Venga –reclamó el Remigi, calafate de toda la vida, el más interesado en la historia.

-Pero no levantes la voz –murmuró Sagarra-. Este Silveri no deja de poner la antena y después lo larga todo. Es un chafardero.

Los cinco abueletes hicieron círculo. Casi se tocaban las viseras de las gorras.

continuará...

2 comentaris:

armando alonso ha dit...

La historia de los abueletes y su "buat me encanta y espero conocer el final.
Gracias por traernos estos relatos.
Un abrazo.

colombine ha dit...

Me ha encantado ...veremos que pasa...Lo que más me gusta de todo son las expresiones y escenarios ...parece que los estamos viendo...son unos relatos costumbristas buenísimos...

Mi abuelo de vez en cuando soltaba eso de -Rediós!

GRACIAS AMIGO ..besos