1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 24 de juny del 2009

Dimecres, relats d'altri. La lluna, la pruna (i II). Jesús Moncada

Havíem deixat la setmana passada Aristides l'esmolet, junt amb el sereno Gòdia al Cafè Central de Llosa, ple de gom a gom, a l'espera de la sortida dels astronautes Armstrong i companyia del mòdul lunar.


LA LLUNA, LA PRUNA (i II)


-Aristides!

Es despertà esverat. La suor li amarava la roba.

-Renoi! -li va dir Gòdia-. Dormíeu com un sac. Us he despertat perquè ja fan allò de la lluna. Mireu.

Havien apagat els llums del cafè i la resplendor de l'aparell de televisió il·luminava vagament els escassos parroquians que quedaven al Cafè Central. Mentre l'esmolet dormia, la gent, avorrida d'esperar, havia anat a gitar-se. A la taula de les forces vives, el secretari feia cabotades.

-Fixa't, fixa't! -deia Ibars-. Aquest que surt és l'Armstrong, oi?

-A veure si encara baixarà de cap.

-La por no és tota a França.

-Ja m'explicaràs com estaries, tu!

-No es veu una animeta.

-Deuen ser al llit.

-Guaita quin munt de clots! El dia que hi anem, trobarem la feina feta si volem plantar ametllers.

-Pagès havies de ser!

El bon humor de la colla feria l'esmolet i li feia mala sang. En aquell moment, Aristides hauria volgut sentir-se compadit, ser el centre de la sol·licitud dels veïns de taula, fer escoltar el seu plany i veure compartida la pena que l'afligia.
“Mira-te'ls -pensava-. Com han de preocupar-se per mi? A ells, la feina no els falta. Demà, un anirà a l'horta, l'altre a la mina... i tu ja t'apanyaràs. Com si et vols morir. No comptes més que un gos.”

Desitjà amb tota la seva ànima que s'enfonsés la mina, que una pedregada fes malbé la collita i que es cremés el poble sencer, per veure'ls a tots -Sàssola, Ibars, fins i tot Gòdia- patir com ell patia ara. Els imaginà destruïts, desesperats, i aquell pensament li produí un plaer maligne.

-Què us sembla tot això? -li preguntà Gòdia assenyalant-li la pantalla.

-Deixeu-me estar -va contestar Aristides, amb odi. El sereno el fità una estona; després, sense dir paraula, es va girar de nou cap al televisor.

“Mare meva! -es va dir l'esmolet, de sobte esgarrifat dels seus pensaments-. Què has fet? Ets una mala bèstia, un porc! Com els has pogut desitjar coses tan terribles? Un malvat, és el que sóc! Mai no havia caigut tan baix. Què és el que m'ha passat? Ells no tenen culpa de res. Sóc jo mateix que de camí em faig il·lusions. Anar a Roma... ! Tanoca, cap dur! Quan n'aprendràs? Ells no tenen per què aguantar les meves ximpleries. Prou en deuen tenir amb els seus maldecaps. I això que li he fet a Gòdia no té nom!”

-Gòdia...

El sereno es va girar de cara a ell.

-Dispenseu el que... -va començar Aristídes: amb el cap cot.

-I ara! -el va atallar Gòdia, rialler, donant-li un copet a l'espatlla-. Tothom té, en un moment o altre, una mala arrencada. A més, us sobren motius, a vós. El que no puc entendre és com us ho preneu tan bé.

-Xerreu més que fetge amb brasa! -protestà Ibars-. No deixeu sentir res!

“Gòdia té raó -va pensar Aristides, assossegat-. Qualsevol altre, al meu lloc, potser ja n'hauria fet una de grossa... Hi ha tipus als quals de camí els cau el cel al damunt. Els falta fibra, és clar. Cal saber passar els moments durs i esperar que les coses vagin millor. Perquè hi aniran. Qui sap! Potser el govern, a hores d'ara, ha decidit prohibir les màquines d'esmolar, cosa que no m'estranyaria gens. Sempre he dit que aquestes màquines faran alguna malesa...”

Tranquil, confiat, Aristides es recolzà a la taula i es quedà amb la boca oberta mirant la televisió.

Va acabar la transmissió. Els capitostos s'aixecaren per anar a dormir.

-Un esdeveniment que passarà a la història -salmejava el rector amb veu de baix.

-I a nosaltres ens ha tocat l'honor de presenciar-lo -afegí l'alcalde en to de transcendència.

-Sublim, sublim! Em sento emocionat - deixà anar el secretari, entre dos badalls.

-Ens en podem sentir orgullosos. El mèrit no és tan dels americans. És una empresa de tota la humanitat.

-Molt ben dit, senyor rector. I els russos que es fotin! -solfejà l'alcalde.

-Senyor alcalde, senyor alcalde! -renyà, paternalment, el capellà-. Es pot dir el mateix amb paraules que sonin millor a l'orella.

-Dispenseu-me. És que...

-Ja, ja, estimat. Us comprenc. Sou una d'aquelles ànimes generoses i apassionades, entre les quals -i això no us ho hauria de dir perquè no caigueu en la vanitat- l'església sempre ha trobat els més fidels col·laboradors.

-Exagereu, senyor rector...

-Guaiteu, quina modèstia! I ara que parlem de l'església: us heu fixat en l'escala de la trona? Hi ha quatre graons baldats...

-No en parlem més. Demà mateix us faré enviar el fuster -concedí, afalagat, l'alcalde.

-Cal deixar ben endreçat aquest món, abans d'estrenar el nou.

-Estrenar un món! Quina frase sublim, senyor rector -badallà el secretari mentre el grup sortia del Central. Fora, a la plaça, els va bordar el gos de sota els porxos.

-Ho heu sentit, Gòdia? Ho heu sentit? -preguntava Aristides, excitadíssim.

-El què?

-Aíxò que ha dit el senyor rector! Un món per estrenar, novet de trinca!

-Sí, sí, però no us entenc... Ei, Aristides! On aneu tan de pressa? Aristides! Aristides!

-Deixa'l anar -va remugar Sàssola-. A aquest tipus, sembla que li falta un bull.

-Em permets que et digui una cosa, molt seriosament, Sàssola?

-Avant.

-Ets un cretí.


* * *


Des de la porta de la pallera es veia el cel i, al cel, la lluna. Arístides, ajagut a terra, se la mirava.

-Ja t'ho deia abans, Aristides: això de no tenir feina no podia durar gaire. Un món per estrenar, nou de trinca! La d'eines que deu haver-hi per esmolar! No te les acabaràs. Renoi, quins tips de treballar et podràs fer, fins i tot els diumenges! És clar que ho hauràs de dir als companys, cal no ser avariciós. Pobres! Quina alegria els donaràs! Vols dir que no enyoraràs tot això d'aquí? Bé hauràs de venir de vacances alguna vegada, dic jo, encara que només sigui per veure els amics... Un món per estrenar!

Se sentien els grills. El cel era com de fum i, per la banda del poble, semblava que volia clarejar el dia. Aristides, somniós, es mirava el carretó arrambat a la paret de la pallera.

-Hauràs de fer un pensament i canviar les moles. Estan molt gastades. I pintar el carretó. No et pots presentar a la lluna fet un safarós.

...FI

LA LLUNA, LA PRUNA (y II)


-¡Aristides!

Se despertó asustado. El sudor le empapaba la ropa.

-¡Coño! –le dijo Gòdia-. Dormías como un tronco. Te he despertado porque ya echan lo de la luna. Mira.

Habían apagado las luces del café y el resplandor del aparato de televisión iluminaba vagamente a los escasos parroquianos que todavía quedaban en el Café Central.

Mientras el afilador dormía, la gente, aburrida de esperar, había ido a acostarse. En la mesa de las fuerzas vivas, el secretario daba cabezadas.

-Fíjate, fíjate –decía Ibars-. ¿Ese que sale es Armstrong, no?

-No, si todavía bajará de cabeza.

-El miedo no está todo en Francia.

-Ya me explicarás como estarías tú.

-No se ve ni un alma.

-Estarán acostados.

-Mira que cantidad de agujeros. El día que vayamos, tendremos el trabajo hecho si queremos plantar almendros.

-Payés tenías que ser.

El buen humor de la gente lastimaba al afilador y le hacía mala sangre. En aquel momento, Aristides habría querido sentirse compadecido, ser el centro de las atenciones de los vecinos de mesa, hacer escuchar su queja y ver compartida la pena que le afligía.

“Míralos –pensaba- ¿Por qué tendrían que preocuparse de mi? A ellos el trabajo no les falta. Mañana uno irá al huerto, el otro a la mina... y tú ya te las arreglarás. Como si te mueres. Les importas menos que un perro.”

Deseó con toda su alma que se hundiese la mina, que un pedrisco malbaratase toda la cosecha y que se quemara el pueblo entero, para verlos a todos, Sàssola, Ibars, e incluso Gòdia- sufrir como él sufría ahora. Los imaginó destruídos, desesperados, y el pensamiento le produjo un maligno placer.

-¿Qué te parece todo esto? –le preguntó Gòdia, señalándole la pantalla.

-¡Dejadme estar –contestó Aristides, con odio. El sereno lo contempló un rato; después, sin decir nada, se volvió de nuevo hacia la tele.

“Madre mía! –pensó para sus adentros el afilador, horrorizado de repente de sus pensamientos-. ¿Qué has hecho? ¡Eres un mala bestia, un cerdo! ¿Cómo les has podido desear cosas tan terribles? ¡Un malvado, eso es lo que soy! Nunca había caído tan bajo. ¿Qué es lo que me ha pasado? Ellos no tienen la culpa de nada. Soy yo sólo el que se hace ilusiones sin parar. Ir a Roma... Estúpido, cabezota! ¿Cuándo aprenderás? Ellos no tienen por qué aguantar mis simplezas. Bastante tienen ya con sus preocupaciones. Y lo que le he hecho a Gòdia, no tiene nombre!”

-Gòdia...

El sereno se volvió hacia él

-Disculpa lo que... –empezó Aristides, con la cabeza gacha.

-¡Y ahora! –le cortó Gòdia, risueño, dándole una palmadita en la espalda-. Todos tenemos, en un momento o en otro, una mala arrancada. Además, te sobran motivos, a tí. Lo que no puedo entender es cómo te lo tomas tan bien.

-Habláis más que higado y brasa –protestó ibars.- No dejáis oír nada.

“Gòdia tiene razón –pensó Aristides, ya más calmado-. Cualquier otro, en mi lugar, quizá ya hubiera armado una gorda... Hay tipos a los que por nada se les cae el cielo encima. Les falta fibra, claro. Hay que saber pasar los momentos duros y esperar a que las cosas vayan mejor. Porque irán mejor seguro. ¡Quién sabe! Quizá el gobierno, en este momento, ha decidido prohibir las máquinas de afilar, cosa que no me extrañaría nada. Siempre he dicho que estas máquinas harán alguna maldad...”

Tranquilo, confiado, Aristides se apoyó sobre la mesa y se quedó con la boca abierta viendo la tele.

Acabó la transmisión. Las fuerzas vivas se levantaron para ir a dormir.

-Un acontecimiento que pasará a la historia –salmodiaba el cura con su voz de bajo.

-Y a nosotros nos ha tocado el honor de presenciarlo –añadió el alcalde en tono transcendente.

-Sublime, sublime. Estoy emocionado –dejó ir el secretario, entre dos bostezos.

-Nos podemos sentir orgullosos. El mérito no es tan de los americanos. Es una empresa de toda la humanidad.

-Muy bien dicho, señor rector. Y los rusos que se jodan –solfeó el alcalde.

-Señor alcalde, señor alcalde –le riñó paternalmente el cura-. Se puede decir lo mismo con palabras que no suenen tan mal.

-Discúlpeme. Es que...

-Ya, ya, querido. Le comprendo. Usted es una de esas almas generosas y apasionadas entre las que –y eso no se lo tendría que decir para que no caiga en la vanidad- la iglesia siempre ha encontrado a sus mejores colaboradores.

-Exagera usted, señor rector...

-Mira, qué modestia! Y hablando de la iglesia: ¿se ha fijado en la escalera del púlpito? Hay cuatro escalones rotos...

-No se hable más. Mañana mismo le enviaré al carpintero –concedió, halagado, el alcalde.

-Hay que dejar bien arreglado este mundo, antes de estrenar el nuevo.

-Estrenar un mundo! Qué sublime frase, señor rector –bostezó el secretario mientras el grupo salía del Central. Afuera, en la plaza, ladró el perro desde abajo de los pórticos.

-¿Lo ha escuchado, Gòdia? ¿lo ha escuchado? –preguntaba Aristides, excitadísimo.

-¿El qué?

-Lo que ha dicho el señor rector. Un mundo por estrenar, nuevo de trinca.

-Sí, sí, pero no te comprendo... Eh, Aristides, ¿dónde vas tan rápido? Aristides, Aristides!

-Deja que se marche –rezongó Sàssola- A este tío, parece que le falta un tornillo.

-¿Me permites que te diga una cosa, muy en serio, Sàssola?

-Adelante

-Eres un perfecto cretino.


* * *


Desde la puerta del pajar se veía el cielo y, en el cielo, la luna. Aristides acostado en tierra, la contemplaba.

-Ya te lo decía antes, Aristides: esto de no tener trabajo no podía durar demasiado. Un mundo por estrenar, nuevo de trinca. La de herramientas que tiene que haber allí para afilar. No te las acabarás. Hostia, que atracones de trabajar te podràs dar, hasta incluso domingos y todo. Claro que se lo tendrás que decir a los compañeros, no hay que ser avaricioso. ¡Pobres! ¡Qué alegría les vas a dar! ¿Seguro que no añorarás todo esto de por aquí? Bien tendrás que volver de vacaciones alguna vez, digo yo, aunque sólo sea para ver a los amigos... Un mundo por estrenar!

Se oían los grillos. El cielo era como de humo y, por el lado del pueblo, parecía que quería empezar a clarear el día. Aristides, soñador, contemplaba el carrito arrimado a la pared del pajar.

-Tendrás que pensarlo y cambiar las amoladoras. Están muy gastadas. Y pintar el carro. ¡No te puedes presentar en la luna hecho un desastre!

...FIN

1 comentari:

colombine ha dit...

genial!!...Julio son preciosos estos relatos tan realistas y tan vivos...

un beso