1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 11 de febrer del 2009

Dimecres, relats d'altri. Conte del vell tranviari (II)

I continuem amb la història de l'últim dia de treball d'un conductor de tramvies a Barcelona


CONTE DEL VELL TRAMVIARI (II)


-Vell! Diuen que sóc vell! -rumiava Atanasi mentre conduïa-. Res, tenen aquesta idea embotida al clatell i no hi ha manera de treure'ls d'aquí. Ells són els vells: Més que l'anar a peu. Tots plegats, un sac d'ossos! Es veu que no sabien com dír-m'ho i tot era buscar-me la volta: “Atanasi, no us resulta pesada la feina, a la vostra edat? Voleu dir que no us convindria descansar una temporada?” I fot-li! No aturaven. Com si els donessin corda! I jo vinga rumiar, trencar-me la closca per esbrinar de què anava! Però se'm va fer un nus al cervell i no vaig treure'n l'aigua clara. Fins que un dia em diuen que ja és hora de jubilar-me. Em vaig quedar sense sang. Si en aquells instants em sagnen no me'n treuen ni gota. "Ja teniu molts anys, Atanasi. Un dia o altre havíeu de prendre el retir..." Molts anys! Que més voldrien ells! Encara sóc tan bon tramviaire com el millor! Vell... Potser es pensen que he d'empassar-me aquesta mentida! Es deuen creure que jo vinc de l'horta! Els tinc ben clissats, aquests individus. Vell. Punyetes! El que passa és que faig nosa!

Trontollava el tramvia amb terrabastall de ferros. El sol lleganyós del matí hivernal comencava a llepar l'empedrat dels carrers, sobre els quals la boira havia deixat una bava llefiscosa i bruta.

-Nosa, nosa! Així mateix! S'ho porten molt d'amagat, però jo sé les seves intencions, Volen ficar autobusos, i aquí hi ha la clau de la qüestió. Es veu que no gosaven fer-ho mentre jo treballés a l'empresa... Autobusos! Ferrolla, invents del dimoni! On hi hagi un bon tramvia, com ara el meu, no hi tenen res a rascar tots els autobusos del món. A més, si anem a les males, nosaltres hi érem primer. Tanmateix, aquests galifardeus que hi ha ara a l'empresa i que es pensen que tot el món és d'ells, no paren de burxar: autobusos, autobusos! Però es veu que van adonar-se que, amb mi, havien tocat os. Segur que van cavil·lar i es van dir: “Amb el geni que té Atanasi, qualsevol li diu que anem a treure els tramvies! Ens deixarà, tants com som, com un drap brut! Què podríem fer?” Em coneixen. Saben que no tinc pèls a la llengua i que li poso el brac dintre la màniga al mateix bisbe, si convé. Sóc un tros de pa, però hi ha coses que em fan pujar a les més altes! I quan estic així... ull viu! "Ja està -van pensar-. El jubilem i després farem la nostra." I, au, pensat i fet: es treuen de la butxaca això de la jubilació i em llencen al carrer com una andròmina... No saben el que es fan... Van de cap a la catàstrofe, a l'apocalipsi!

Va frenar davant un semàfor. La gent començava a omplir els carrers. Les boques del metro engolien riades d'homes i dones, de ganyota agra i trista, perbocades més tard, en qualsevol altre indret, després d'un viatge intestinal per les entranyes de la ciutat.

Feliç, Adrià va començar a xiular un vals.

"A ell, com si res. Tant li fa -va pensar Atanasi, en sentir-lo-. Sempre ha estat un poca-pena."

El semàfor va canviar de vermell a verd. En el moment de l'arrencada, al vell conductor se li va acudir que també jubilarien el seu tramvia.

-El vendran als drapaires -es va dir, angoixat.

Va imaginar el tramvia en un d'aquells grans cementiris d'automòbils, perdut entre un immens escampall de vehicles deixats per ferro vell, als quals esperava l'esquarterament, i aquesta idea el va entristir encara més. Des del dia que l'havien fet conductor havia portat aquell tramvia -el seu tramvia. Aleshores, el tramvia era nou, Atanasi jove. Ara, tots dos eren vells. L'espinada d'Atanasi es doblegava cada dia més, el tramvia ja tan sols era un gemegar d'engranatges fatigats i fustes repintades, tan corcades per dintre com les dents del tramviaire.

Tota la seva vida anava unida amb aquella plataforma davantera del vehicle, amb el fre, el mirall retrovisor, la maneta, els petits rètols de llautó que prohibien inútilment parlar amb el conductor, escopinar a terra, fumar, treure el cap per la finestra i baixar o pujar en marxa; amb el petit anunci que aconsellava l'ús d'unes pastilles per a la tos, que feia vint anys que havien deixat de ser fabricades... Adhuc el festeig d'Atanasi i la Sílvia anava lligat amb el tramvia.

El nom de la dona va fer retrocedir el vell Atanasi quaranta anys enrera. Era diumenge, i ella, la Sílvia, tota mudada, esperava, igual que de costum, a la parada del mercat de Sant Antoni. En arribar el tramvia, la Sílvia pujava i seia prop d'Atanasi per veure'l conduir. Així donaven voltes tot el matí per la línia de circumval·lació, gairebé sols, perquè els dies de festa els passatgers eren escassos. Tanmateix, cada cop que el tramvia arribava al final del trajecte, la Sílvia baixava per una porta, tornava a pujar per l'altra i pagava el bitllet corresponent. Atanasi no hauria tolerat mai que algú estafés l'empresa. Quan rellevaven el conductor, anaven a dinar plegats i després a fer l'amor. L'idil·li va durar dos anys, al cap dels quals van casar-se. La Sílvia no va esperar-lo mai més a la parada del mercat. De dia en dia s'havia anat tornant feréstega i no feia altra cosa que rondinar tothora.

-Atanasi! -va sentir com el cridava el cobrador-. Ja li tenim el peu al coll. D'aquí a una hora i mitja ens vindran a rellevar!

-Una hora i mitja! -es va esgarrifar-. No pot ser! Deu faltar més ... Si tot just acabem d'enganxar!

Va mirar el rellotge. Dos quarts de dotze.

-Potser, avui, per ser el darrer dia, ens deixaran fer alguna volta més... -es va dir, sense convicció. Però vindran, Sí, vindran a prendre'm el lloc! Tantes vegades com han arribat a dir-me: "No sé que faríem si tu plegaves, Atanasi. Treballadors de la teva empenta són els que fan pujar una empresa. No t'ho podrem pagar mai..." Aquest és el pagament! Arraconar-me. Fer-me estelles l'anima! Això em passa per haver estat un home com cal! Si hagués estat un malparit tot hauria anat d'una altra manera ... Mare meva! Que faré dema al matí? Arribara l'hora que cada dia, durant quaranta anys, m'he llevat per anar a la feina... Em tornaré boig... Se'm trastocarà el cervell, el mateix que al meu cosí Peris, que, d'ençà que van jubilar-lo de paleta, es passa el dia als llocs on fan obres, mort de pena...

-Atanasi! Coi! Què fas, Atanasi?

El crit d'Adrià el féu adonar-se que havia passat de llarg una parada. Va frenar bruscament i els viatgers van ser projectats endavant.

-Ja podrien parar més compte! -va esquellejar amb veu agra una senyora, corejada per un furiós batibull de planys i paraules gruixudes.

-Animal!

-Mala bèstia!

-Aquest país és una porqueria! -va generalitzar algú de la concurrència, en to de transcendència.

-A França, això no passa! -es va escanyar un cosmopolita refredat, entre dos cops de tos. -I ell més pinxo que un ministre...

-Igual que si sentís ploure!

-Quina barra!

L'aldarull es va extingir aviat. El tramvia va arrencar de nou i cada parada -Universitat, carrer de Muntaner, Ronda de Sant Antoni- era una fita per covar l'amargor d'aquell camí pel qual el vell Atanasi avançava, irremeiablement, cap a la una del migdia.

(continuarà...)


* * * * * * * * * *

CUENTO DEL VIEJO TRANVIARIO (II)


-¡Viejo! ¡Dicen que soy viejo! –rumiaba Atanasi mientras conducía-. Nada, tienen esta idea clavada en la calabaza y no hay manera de sacarlos de ahí. Ellos son los viejos. Más que el caminar. Todos juntos, un saco de huesos. Se ve que no sabían cómo decírmelo y todo era rondarme: “Atanasi, no le resulta pesado el trabajo, a su edad? No le convendría descansar una temporada?”. ¡Jódete!. No paraban. ¡Como si les diesen cuerda! Y yo venga a rumiar, a romperme los sesos para averiguar de qué iban. Pero se me hizo un nudo en el cerebro y no fui capaz de sacar el agua clara. Hasta que un día me dicen que ya es hora de jubilarme. Me quedé sin sangre. Si en aquellos momentos me sangran no sacan ni gota. "Ya tiene muchos años, Atanasi. Un día u otro tenía que tomar el retiro..." ¡Muchos años! ¡Qué más querrían ellos!Todavía soy tan buen tranviario como el mejor. Viejo... Quizá piensan que me tengo que tragar esa mentira. Deben creerse que me he caído de la higuera. Los tengo bien calados a estos tipos. Viejo. ¡Puñetas! ¡Lo que pasa es que molesto!

Traqueteaba el tranvía con estruendo de ferralla. El sol legañoso de la mañana invernal empezaba a lamer el adoquinado de las calles, sobre las que la niebla había dejado una baba grasienta y sucia.

-¡Molestia, molestia! ¡Eso mismo! Lo llevan muy escondido, pero yo conozco sus intenciones. Quieren poner autobuses, y esta es el quid de la cuestión. Se ve que no se atrevían a hacerlo mientras yo trabajara en la empresa... ¡Autobuses! Ferralla, inventos del demonio. Donde esté un buen tranvía, como el mío, no tienen nada que rascar todos los autobuses del mundo. Además, si a malas vamos, nosotros estábamos primero. Sin embargo estos tipejos que hay ahora en la empresa y que se creen que todo el mundo es suyo, no paran de pinchar: ¡autobuses, autobuses! Pero se ve que se dieron cuenta de que conmigo habían tocado en hueso. Seguro que cavilaron y se dijeron: "Con el genio que tiene Atanasi, ¡cualquiera se atreve a decirle que vamos a retirar los tranvías! ¡Nos dejará, tantos como somos, como un trapo sucio! ¿Qué podríamos hacer?" Me conocen. Saben que no tengo pelos en la lengua y que le canto las cuarenta al mismo obispo, si viene al caso. Soy un trozo de pan, ¡pero hay cosas que me hacen saltar hasta el techo! Y cuando me pongo así...¡ojo! "Ya está –pensaron-. Lo jubilamos y luego ya podremos hacer lo que queramos". Y, hala, dicho y hecho: se sacan del bolsillo eso de la jubilación y me echan a la calle como a un trasto... No saben lo que hacen... Van de cabeza a la catàstrofe, ¡al apocalipsis!

Frenaron delante de un semáforo. La gente comenzaba a llenar las calles. Las bocas del metro engullían riadas de hombres y mujeres, de mueca agria y triste, vomitadas más tarde, en cualquier otro lugar, después de un viaje intestinal por las entrañas de la ciudad.

Feliz, Adrià, empezó a silbar un vals.

"A él, como si nada. Tanto le da –pensó Atanasi al oirlo-. Siempre ha sido un inconsciente."

El semáforo cambió de rojo a verde. En el momento de la arrancada, al viejo conductor se le ocurrió que también jubilarían su tranvía.

-Lo venderán a los traperos –pensó, angustiado.

Imaginó el tranvía en uno de aquellos grandes cementerios de automóviles, perdido entre un inmensa extensión de vehículos abandonados como chatarra, a los que les esperaba el descuartizamiento, y esta idea le entristeció todavía más. Desde el día que lo habían hecho conductor había llevado aquel tranvía –su tranvía. Entonces el tranvía era nuevo y Atanasi joven. Ahora, los dos eran viejos. El espinazo de Atanasi se doblaba cada día más, el tranvía ya sólo era un gemido constante de engranajes fatigados y tablones repintados, tan carcomidos por dentro como las muelas del tranviario.

Toda su vida estaba unida a aquella plataforma delantera del vehículo, con el freno, el espejo retrovisor, la manilla, los pequeños carteles de latón que prohibían inútilmente hablar con el conductor, escupir en tierra, fumar, sacar la cabeza por la ventana y bajar o subir en marcha; con el pequeño anuncio que aconsejaba el uso de unas pastillas contra la tos, que hacía veinte años que habían dejado de fabricarse... Incluso el noviazgo de Atanasi y Sílvia estaba ligado al tranvía.

El nombre de su esposa hizo retroceder al viejo Atanasi cuarenta años atrás. Era domingo, y ella, Silvia, vestida de domingo, esperaba, igual que de costumbre, en la parada del mercado de Sant Antoni. Al llegar el tranvía, Silvia subía y se sentaba cerca de Atanasi para verlo conducir. Así daban vueltas toda la mañana por la linea de circunvalación, casi solos, porque los días de fiesta los pasajeros eran escasos. A pesar de ello, cada vez que el tranvía llegaba al final de trayecto, Silvia bajaba por una puerta, volvía a subir por la otra y pagaba el billete correspondiente. Atanasi no hubiera tolerado nunca que nadie estafara a la empresa. Cuando relevaban al conductor, iban a almorzar juntos y luego a hacer el amor. El idilio duró dos años, al cabo de los cuales se casaron. Silvia ya no lo esperó más en la parada del mercado. Día a día se había ido volviendo arisca y no hacía otra cosa que rezongar a todas horas.

-¡Atanasi! –escuchó como lo llamaba el cobrador-. Ya estamos en capilla. De aquí a hora y media vendrán a relevarnos.

-¡Hora y media! –se estremeció-. ¡No es posible! Tiene que faltar más... ¡Si acabamos de enganchar!.

Miró el reloj. Las once y cuarto.

-A lo mejor, hoy, por ser el último día, nos dejarán dar alguna vuelta más... –pensó, sin convicción. Pero vendrán. ¡Sí, vendrán a robarme el sitio! Tantas veces como han llegado a decirme: "No sé lo que haríamos si lo dejaras, Atanasi. Trabajadores de tu empuje son los que necesita una empresa para ir adelante. No te lo podremos pagar nunca..." ¡Este es el pago! Arrinconarme. Hacerme trizas el alma. Eso me pasa por haber sido un hombre cabal. Si hubiese sido un malnacido todo hubiera sido de otra manera... ¡Madre mía! ¿Qué haré mañana por la mañana? Será la hora a que cada día, durante cuarenta años me he levantado para ir al trabajo... Me volveré loco... Se me trastocará el cerebro, lo mismo que al primo Peris, que, desde que lo jubilaron de albañil, se pasa el día en las obras, muerto de pena...

-¡Atanasi! ¡Coño! ¿Qué haces, Atanasi?

El grito de Adrià le hizo darse cuenta de que había pasado de largo una parada. Frenó bruscamente y los viajeros fueron proyectados hacia adelante.

-¡Ya podrían ir más atentos! –protestó con voz agria una señora, coreada por un furioso batiburrillo de quejas y tacos.

-¡Animal!

-¡Mala bestia!

-¡Este país es una porquería! –generalizó alguien de la concurrencia, en tono trascendente.

-¡En Francia esto no pasa! –se desgañitó un cosmopolita resfriado, entre dos golpes de tos.

-Y él más pincho que un ministro...

-¡Como si oyera llover!

-¡Qué barra!

El alboroto se extinguió pronto. El tranvía arrancó de nuevo y cada parada –Universidad, calle Muntaner, Ronda de Sant Antoni- era un hito para incubar la amargura de aquel camino por el que el viejo Atanasi avanzaba, irremediablemente, hacia la una del mediodía.

(Continuará...)

2 comentaris:

armando alonso ha dit...

Estoy deseando leer la siguiente entrega de esta interesantísima historia.
Un abrazo

colombine ha dit...

El aferrarse a lo que ha sido toda una vida para él..el miedo a lo desconocido...la soledad asociada...todo en mayor o menor media ...impide muchas veces "ver el el bosque"...es humano..

Yo creo que durante la vida haya que aprender incluso a saber aceptar con normalidad y alegria las diferentes etapas...

y ello evitaría reacciones..de esas..

un beso