Començaré avui una nova sèrie.
El 2002, Joan Isaac, un cantautor de la generació de Marina Rossell i Ramon Muntaner, va publicar un treball, Joies Robades, amb versions de cançons d'altres que li agradaven.
Com que totes, o al menys la majoria d'elles, són molt conegudes, deixaré únicament la lletra en català.
Avui, una versió del clàssic de Pablo Milanés, "Para vivir".
Primer, l'original
El 2002, Joan Isaac, un cantautor de la generació de Marina Rossell i Ramon Muntaner, va publicar un treball, Joies Robades, amb versions de cançons d'altres que li agradaven.
Com que totes, o al menys la majoria d'elles, són molt conegudes, deixaré únicament la lletra en català.
Avui, una versió del clàssic de Pablo Milanés, "Para vivir".
Primer, l'original
i ara, la versió de Joan Isaac, "Per no morir"
Per no morir
Recordo que et deia
que abans d'arriscar-nos
havíem de pensar-ho molt bé,
que a la nostra aventura
potser li faltava la brisa que dóna el plaer,
que no bastava que m’entenguessis
i que tu morissis per mi,
que no bastava que els meus naufragis
trobessin refugi al teu pit.
I ara, ja ho veus, al cap dels anys ens ha arribat
puntual i implacable,
la profunda distancia
que intueixo en mirar-te.
I, encara que es molt difícil,
t'ho he de dir, t'ho he de dir:
reconec que esperava
que el temps dictaria
un punt i final un matí.
I si això no arribava,
jugaria com sempre
per tal de fer-te feliç.
I en el plor i la tristesa
pensa en els anys
que encara tens per no morir,
que jo també pateixo
perquè el dolor que sento
a penes el puc advertir.
Hem d'intentar
conquerir amb molt d'afany
tot el temps que hem perdut
esgotats i vençuts,
ignorants i allunyats
d’això que en diuen amor.
Per no morir,
per no morir.
Recordo que et deia
que abans d'arriscar-nos
havíem de pensar-ho molt bé,
que a la nostra aventura
potser li faltava la brisa que dóna el plaer,
que no bastava que m’entenguessis
i que tu morissis per mi,
que no bastava que els meus naufragis
trobessin refugi al teu pit.
I ara, ja ho veus, al cap dels anys ens ha arribat
puntual i implacable,
la profunda distancia
que intueixo en mirar-te.
I, encara que es molt difícil,
t'ho he de dir, t'ho he de dir:
reconec que esperava
que el temps dictaria
un punt i final un matí.
I si això no arribava,
jugaria com sempre
per tal de fer-te feliç.
I en el plor i la tristesa
pensa en els anys
que encara tens per no morir,
que jo també pateixo
perquè el dolor que sento
a penes el puc advertir.
Hem d'intentar
conquerir amb molt d'afany
tot el temps que hem perdut
esgotats i vençuts,
ignorants i allunyats
d’això que en diuen amor.
Per no morir,
per no morir.
4 comentaris:
M'encante veure que seguixes ampliant el teu repertori i als relats del dimecres, afegeixes las cançons del divendres. Ara nomes et falta fer-te soci del Club de los Jueves, perquè suposo que el diumenge vas a missa, el dissabte al futbol, i els dilluns i dimarts son per agafar embranzida.
!!qué preciosidad!,...Me encanta Pablo Milanés...Siempre me gustó de una forma muy especial...
besos
Julio yo también sigo tu blog..aunque ultimamente haya faltado...
Julio yo también sigo tu blog..aunque ultimamente haya faltado...
Publica un comentari a l'entrada